Under the Udala Trees (#184)

Uzo. Era la mena de nom que m'hauria agradat doblegar i guardar a la palma de la mà, si els noms es poguessin doblegar i guardar d'aquesta manera. De forma que si mai em perdia, l'únic que hauria de fer és obrir la palma i deixar que el nom, com una llanterna, em mostrés el camí. 

Under the Udala Trees (2016) de l'autora nigeriana Chinelo Okparanta, ha estat una lectura fascinant i totalment recomanable. En aquesta novel·la, Okparanta desplega una veu poderosa que transmet amb autenticitat la vida quotidiana de la protagonista, Ijeoma, a cavall entre el seu anhel de llibertat per expressar la seva pròpia identitat sexual, i les tradicions familiars i tribals que la lliguen a un destí que no és el seu. Tanmateix, el camí per trobar quin és el seu propi destí, fins i tot per interpretar els designis de Déu a la seva vida, serà del tot accidentat: durant la seva adolescència Ijeoma descobreix l'amor d'Amina, una noia òrfena, i des de ben aviat afronta les condicions en què els homosexuals han de viure en un país com Nigèria, on no sols s'arrisquen a penes de presó, sinó que també pateixen una persecució brutal i poden ser assassinats impunement. 

La història d'Ijeoma també és la de la seva relació amb la seva mare: aquesta l'abandona en un moment crucial de la seva vida, i quan finalment es retroben la sotmet a un procés amarg i dolorós de reeducació a través de la Bíblia. A partir d'aquí l'apropament entre totes dues sembla quasi impossible. Tanmateix, com que descobrim el relat des del punt de vista privilegiat d'Ijeoma, en tot moment veiem com els seus pensaments íntims difereixen de les seves reaccions, molt més generoses i empàtiques del que podríem esperar d'una persona colpida per tant de patiment. Per això crec que és un relat tan agraït com commovedor: la duresa dels fets relatats se'ns presenta a cada pàgina en tota la seva cruesa i fredor, des del distanciament emocional d'una persona insensibilitzada per tots els cops i batzegades que rep dia a dia, sense variació. 

Contra aquest fons, el relat emprèn una vegada i una altra el camí del guariment i el perdó, i preserva el cor de la protagonista per proporcionar-li l'alliberament tan desitjat. Pel camí, queda una tensió complexa entre la veu femenina de la protagonista, poètica i eloqüent en tot moment, i les tradicions que encadenen la dona a una perpetuació dels estereotips patriarcals. La guerra de Biafra també esdevé un teló de fons contra el qual es projecta l'escena, tot i que només en la part inicial del relat; tanmateix, el conflicte armat s'acaba dibuixant com a font d'un trauma que acaba afectant la protagonista ben bé fins a la vida adulta, i és per això que cap al final del llibre la seva aposta per la reconciliació i el perdó, o si aquests no són possibles, per una mena d'estat intern d'acceptació, adquireix aquest altre relleu polític. L'estil en què el llibre està escrit és profundament poètic i senzill a la vegada: si Chimamanda Adichie buscava una èpica en particular per a la guerra de Biafra, amb un estil deliberadament sec durant la major part de Half of a Yellow Sun, aquí Okparanta ens demostra que menys pot ser més, i ens ofereix una prosa senzilla però completament vibrant d'imatges recurrents i profundament simbòliques, que no són mai arbitràries i que van adquirint més rellevància a mesura que avança la lectura.

Sinopsi: La novel·la narra la història de la vida d'Ijeoma, una jove igbo que ha d'afrontar la seva homosexualitat en un entorn profundament hostil. Després de la mort del seu pare en un bombardeig, la seva mare l'abandona a casa d'uns amics durant la guerra de Biafra. Allà inicia una relació amb Amina, una noia Hausa. La seva relació, per tant, queda proscrita per dos motius polítics diferents. Després de la guerra, i un cop ja ha estat separada d'Amina, Ijeoma ha de seguir endavant amb la seva vida, i s'adonarà que restaurar la relació amb la seva mare i guarir les ferides del passat és un camí molt més complex i perillós del que pot semblar en un principi. El matrimoni acaba revelant-se com l'única sortida possible per a ella, tot i que l'experiència li acabarà revelant dimensions ignotes, tant positives com negatives, de la seva existència.

M'agrada: El constant joc de tensions que s'estableix en el relat, entre les tradicions i llegendes igbo i la doctrina cristiana que la protagonista prova de fer encaixar, i entre les dues cares de què acaba revestint totes les seves relacions familiars. La bellesa del llenguatge utilitzat, en una novel·la en què cap imatge, cap somni, ni cap llegenda relatats no resulten innocents ni fortuïts.