La mà esquerra de la foscor (#166)

Faré la meva crònica com si expliqués una història, perquè em van ensenyar de petit, al meu món, que la Veritat és una qüestió d'imaginació. 

Aquesta novel·la de 1969, d'Ursula K. Le Guin, és una de les obres clau de la ciència ficció del segle vint. Com les obres de la Fundació, d'Isaac Asimov, per exemple, és una obra que potser no enganxa pel seu relat ni pel seu estil, ni es basa precisament en l'acció, però que porta la literatura especulativa a llocs on no havia estat mai abans, i on la política acaba esdevenint un dels centres principals d'interès. 

Aquest interès no rau tant en la política imaginària dels móns ficticis que la novel·la ens presenta, sinó el valor especulatiu que aquests adquireixen quan es comparen amb el marc cultural i referencial dels lectors. I el focus d'interès principal de La mà esquerra de la foscor esdevé la política del gènere i la sexualitat, com és ben sabut. En un món habitat per éssers andrògins, on cada individu conté potencialment les funcions reproductives d'ambdós sexes, el dia a dia, les relacions humanes, polítiques i socials esdevenen completament diferents a les conegudes pels lectors. En cada relació sexual, qualsevol dels dos membres pot quedar prenyat, aleatòriament, com en una mena de ruleta russa biològica, i aquest fet, curiosament, acaba creant una societat radicalment igualitària. 

Genly Ai, el protagonista, és un terrícola que arriba al planeta Hivern en una missió diplomàtica d'extrema importància. El fet de ser terrícola en un planeta completament diferent, d'entrada, l'associa al punt de vista del lector: tot i així, els seus prejudicis de gènere s'interposen en la narració molt més del que es podria esperar en un principi. El problema comença d'entrada amb el llenguatge: quin pronom ha d'aplicar als habitants d'Hivern? L'aplicació del masculí al llarg de tota la novel·la es fa confusa en determinats moments, fins que t'acostumes a no veure els personatges com a homes o com a dones. 

I gran part de la novel·la es basa en haver d'imaginar com seria una societat en què la divisió de gènere no fos present a la vida quotidiana: és cert que Le Guin planteja aquest món, però gran part de les preguntes queden obertes als lectors. Tot i ser una novel·la breu, aquesta cultura queda descrita d'una forma força àmplia i detallada, i els seus conflictes i vicissituds són força accessibles als lectors gràcies en part a la divisió del punt de vista entre dos personatges principals. 

El visitant terrícola Genly Ai, i Estraven, un polític d'Hivern amb interessos a diferents nacions del seu planeta, ens ofereixen les seves versions de la història, de vegades fins i tot dels mateixos fets, cadascun des de la seva perspectiva. A la vegada, les tensions polítiques entre diferents pobles i nacions que Genly Ai ha de gestionar, acaben portant inevitablement a paral·lelismes amb la Guerra Freda, direcció a què apunta gran part de la ciència ficció d'aquesta època. És una lectura recomanable, potser no per a tothom, però per als qui estigueu interessats en la ciència ficció especulativa de tall més clàssic.

Sinopsi: Genly Ai és un ambaixador terrícola en missió diplomàtica al planeta Hivern, on ha de persuadir els representats polítics de les diferents nacions presents en aquest planeta que s'uneixin a una federació interplanetària anomenada Ekumen. Un d'aquests representants polítics, Estraven, esdevindrà el seu aliat en aquesta missió, tot i que els seus autèntics interessos respecte a aquesta quedaran constantment en el pla de l'ambigüitat.

M'agrada: És un relat que prem molt bé les tecles dels temes en concret que vol tractar: en aquest cas en concret, el tema del gènere i la identitat sexual en la nostra cultura.

No m'agrada: El relat es fa força lent la major part del temps, i costa destriar les línies argumentals principals entre tots els aspectes de cultura i de política que es descriuen entremig. En aquest sentit, és un relat que té els seus moments d'interès, però que els reparteix de forma molt desigual. 

Ciutats de la plana (#165)

Un somni dins d'un somni no pot ser un somni. 
Ha de considerar la possibilitat. 
A mi em sona a superstició. 
I què és això? 
Superstició? 
Sí.
Bé. Suposo que és quan creus en coses que no existeixen. 
Com demà? O ahir? 

Finalment he acabat la trilogia de la frontera, de Cormac McCarthy, amb la seva tercera entrega, Cities of the Plain, publicada el 1998. Cal dir que és una bona conclusió per a les altres dues novel·les, que conté informació que desenvolupa les històries personals dels protagonistes, i que en tot moment transita llocs coneguts, desenvolupant aquests personatges que ja coneixíem dels altres dos volums de forma coherent en la seva predictibilitat. És una bona lectura després d'haver batallat a través de les altres dues, perquè es fa més curta i més àgil, i la conclusió arriba com a molt merescuda recompensa. 

Suposo que no deu ser el mateix per als incondicionals de Cormac McCarthy, però reconec que no he entrat a formar part d'aquest grup. No és un autor que recomanaria a tothom; ni tan sols és l'autor que destacaria en novel·la americana contemporània. El problema de Ciutats de la plana és únicament que és massa dependent de les altres dues novel·les, no ofereix res realment nou pel qual valgui la pena llegir aquesta última entrega si no és per connectar-la a les anteriors. Les altres dues novel·les, Tots aquells cavalls i A la frontera, es poden llegir sense necessitat de seguir llegint cap de les altres. 

Ciutats de la plana en realitat no té cap autonomia pròpia, és simplement seqüela de les altres dues, ja que hi figuren els personatges principals de cadascuna, i potser hagués estat més bona idea introduir un tercer argument que li donés caràcter propi i que funcionés com a contrapunt de tot el que ja havíem vist. En lloc d'això, Ciutats de la plana esdevé una mena de variacions Goldberg de les altres dues novel·les; hi reconeixem els temes, els tipus i els personatges, amb alguns canvis mínims, i John Grady i Billy Parham continuen essent els mateixos que eren, sense evolucionar ni aprendre gaire, realment. 

En les meves ressenyes de les entregues anteriors, vaig destacar que John Grady Cole és el personatge que s'embarca en un viatge iniciàtic que no el canviarà essencialment, sinó que el deixarà en un punt de partida, mentre que Billy Parham és el personatge que aprèn molt més del que voldria, a base de pèrdues, dolor, violència i patiment. Aquesta dinàmica continua essent la mateixa en aquesta tercera novel·la: John Grady emprèn un altre viatge iniciàtic frustrat; Billy Parham torna a convertir-se en figura paterna en contra de la seva voluntat, i torna a recollir els bocins de l'aventura com l'antiheroi que sempre ha estat. Aquesta és una de les parts més interessants del relat: com els cercles es tanquen de nou, i l'estereotip o el relat primigeni acaba desintegrant-se, aquest cop sí que irremeiablement. 

Aquí el tema de la frontera queda definitivament desenvolupat, almenys en comparació amb els altres dos volums. Tanmateix, el resultat és una mica decebedor en tant que xocant: el somni americà que, com hem vist, acaba desintegrant-se sense remei queda confrontat amb el malson mexicà com en un reflex especular, i així doncs, en aquest maniqueisme sense matisos és en el que em sembla que la trama de la novel·la va més fluixa. És una lectura molt interessant, poètica, i profunda, com les altres dues novel·les, però que només recomano a persones molt interessades en Cormac McCarthy, que hagin llegit els altres dos volums i vulguin veure el desenllaç d'aquests dos relats.

Sinopsi: Tres anys després dels fets que s'esdevenen a Tots aquells cavalls i uns deu anys després de A la frontera, els dos protagonistes, John Grady i Billy Parham, es troben treballant plegats en un ranxo de New Mexico que està a punt de ser expropiat per l'exèrcit dels Estats Units. John Grady inicia una aventura amorosa que el porta de nou a Mèxic, però aquest cop els riscs i les conseqüències últimes de les seves decisions seran fins i tot més perillosos que els que ha afrontat en el passat. A la vegada, Billy Parham, que no ha aconseguit superar mai la pèrdua del seu germà petit, esdevé una figura paterna i protectora per a John Grady. 

M'agrada: Descobrir el desenllaç de les històries d'aquests dos personatges després d'haver llegit les altres dues novel·les de la trilogia. 

No m'agrada: Aquesta novel·la no està a l'alçada de les altres, i no m'agrada tampoc el desequilibri en el tractament dels personatges. John Grady esdevé l'heroi de la història mentre que Billy Parham continua en un segon pla, i crec que la novel·la hagués estat més interessant si hagués deixat més espai al relat d'aquest últim. 

A la frontera (#164)

La tasca del narrador no és fàcil, va dir. Aparentment se li demana que esculli un relat d'entre tots els possibles. Però aquest no és el cas, per descomptat. El cas és més aviat fer-ne molts de només un. L'esforç del narrador és sempre crear en contra de l'afirmació de l'oient - potser expressada, potser no - que ja ha sentit el relat anteriorment. Ell descriu les categories en què després l'oient desitjarà que la narració encaixi a mesura que l'escolta. Però ell entén que la narració en si mateixa no és cap categoria sinó més aviat la categoria de totes les categories perquè no hi ha res que quedi fora de la seva jurisdicció. Tot és narració. No en tinguis cap dubte. 

La segona novel·la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy és potser més programàtica que l'anterior respecte al seu projecte literari. Aquest queda més clar a la segona novel·la, no d'entrada, però sí havent passat el seu primer terç, més o menys, quan comença a fer voltes sobre el tema de les narracions i la seva relació amb els esdeveniments històrics i les experiències individuals. És una novel·la molt més metatextual que l'anterior, i si Tots aquells cavalls desafiava les expectatives del seu gènere a base d'introduir petits detalls, petites decepcions dins la imatge de conjunt, que en realitat no trencaven amb una estructura ja coneguda, A la frontera (1994) fa un pas més enllà per introduir-nos en una narració que és en si mateixa un laberint de fils conductors, de direccions, de narracions dins les narracions, i de personatges que competeixen a ulls del lector pel protagonisme de la proposta. 

És una novel·la un pèl més llarga i feixuga que l'anterior, en què les línies argumentals parteixen de moments coneguts i apunten en determinades direccions, però on ben aviat aquests rastres comencen a esborrar-se o a fer-se difícils de reconèixer, comencen a tenir lloc esdeveniments inesperats, i no sols inesperats, sinó cada cop més estranys, de forma que el resultat final és massa diferent de qualsevol altra novel·la o tipus de relat que puguem conèixer. Amb quatre seccions que sembla que parteixin la narració arbitràriament, però que tal vegada mantenen certa coherència interna, el relat segueix el viatge iniciàtic d'un altre adolescent, Billy Parham, que seguirà les passes del cowboy errant, misteriós i solitari. La seva aventura per tal de caçar una lloba que amenaça el ranxo de la seva família el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal en el seu hàbitat original. 

Com deia, aquí ens movem en terreny conegut: un cert aire a Jack London, fins i tot en certs moments prenent el punt de vista de l'animal mateix més que del seu protagonista. Tanmateix, aquesta aventura arriba a un final abrupte i inesperat, i a la resta de la novel·la Billy va acompanyat del seu germà petit, Boyd, l'aventura del qual esdevé completament diferent, però les implicacions últimes de la qual només es van descobrint com més s'apropa la novel·la al seu final. 

Un desenllaç, per tant, que esdevé més una experiència de maduració i d'aprenentatge que totes les aventures de John Grady Cole a la novel·la anterior, perquè aquesta és més introspectiva, basada més en el testimoni silent i reflexiu de les aventures i els relats dels altres que no pas en l'acció. Si John Grady era un aprenent d'heroi solitari, amb molt més a perdre que a guanyar, però que arriba al final del seu viatge amb una sensació important de punt de partida, l'aprenentatge de Billy Parham es fa més evident fins i tot en el seu punt d'arribada, havent-ho perdut tot i sense cap possibilitat de tornar a començar. 

A la vegada, totes les narracions que John Grady escoltava al llarg del seu viatge havien d'acabar tenint alguna relació amb el seu propi creixement intern, quedaven relacionades amb la història principal com si fossin les branques d'un arbre. Aquí, en canvi, l'estructura és laberíntica perquè aquests relats dipositats en Billy Parham acaben adquirint una autonomia pròpia, i tant aquests com l'experiència mateixa de Billy acaben esdevenint compartiments estancs, incommensurables tots ells en la seva apel·lació al dolor i a la desolació de l'existència humana.

Sinopsi: Billy Parham, un adolescent de setze anys que viu amb els seus pares i el seu germà en un ranxo a l'estat de New Mexico, es disposa a perseguir una lloba que ha començat a matar el bestiar de la seva família. El seu viatge el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal, però acaba essent molt diferent del que ell mateix havia previst.

M'agrada: És una novel·la molt més original i única que l'altra. El seu recurs a la guerra com a trauma, per exemple, que ja era present en la novel·la anterior, però que aquí acaba trobant paral·lelismes entre diferents moments de la narració. A principis dels anys 40, on se situa l'acció, els mexicans segueixen vivint en el record del conflicte armat de la revolució mexicana, però a la vegada es prepara la segona guerra mundial, que també tindrà un paper en l'evolució del protagonista.

No m'agrada: El ritme de la novel·la és excessivament lent, i la seva prosa es fa excessivament feixuga la major part del temps. 

Els Reis d'Orient al Prat

Felicitats pel magnífic vídeo de benvinguda dels Reis al Prat. Els potablaves ja els estem esperant!

Per cert, els representats locals d'un partit (endevineu quin?) l'han denunciat per la seva càrrega política en demanar "un món millor", parlar d'esperança i utilitzar el color groc. Ara no podré evitar pensar-hi cada cop que vegi els gegants del Prat. Si us plau, mireu-lo, i si algú hi troba components subversius, feu-m'ho saber, perquè vaig completament perduda. 

Un cop més, felicitats a tothom que ha treballat per crear aquest vídeo. Es nota la feina ben feta! 

Tots aquells cavalls (#163)

... i per un moment va allargar les mans com per recuperar l'equilibri o com per beneir el sòl que trepitjava o potser com per alentir el món que s'escapolia i que semblava no tenir en compte ni els ancians ni els joves ni els rics ni els pobres ni els foscos ni els pàl·lids ni ells ni elles. Ni les seves lluites, ni els seus noms. Ni els vius ni els morts. 

Aquesta novel·la de Cormac McCarthy, publicada el 1992, és una d'aquelles novel·les que es reconeixen com a obres mestres en el moment de llegir-les, tot i que costi posar en paraules els motius exactes. El meu intent: All the Pretty Horses explica una història altament atractiva perquè és altament arquetípica, el viatge iniciàtic d'un adolescent de setze anys que, a més, és un viatge d'anada i de tornada perfecte. 

L'estructura de la seva aventura és circular, i desenvolupa al llarg dels seus diferents episodis variacions sobre els mateixos temes i les mateixes imatges - el destí, la passió, la llibertat, la violència, la mort - reprenent una vegada i una altra fils de la història que havien quedat enrere, en altres punts de la novel·la. El mite és el de l'home fet a si mateix sense cap tipus d'ancoratge o d'arrelament; l'escenari és el de les planures americanes, els ranxos de bestiar del sud de Texas i el nord de Mèxic, i la frontera que es dibuixa com a separació física i també mental, emocional, per aquells qui la traspassen. Així doncs, se'ns prepara una de cowboys a l'estil clàssic: el mite fundacional del pistoler errant i solitari, que marxarà d'aquest lloc o arribarà a un altre sense encomanar-se a res o a ningú. 

Tot i així, ben d'entrada entenem que McCarthy explorarà aquests trops amb matisos i reticències, amb una mirada distant i de vegades irònica, desplegant una prosa poètica sòbria i punyent, però que en tot moment desafia els estereotips mateixos en la ment del lector a base d'estirar-los fins als extrems. El viatge dels adolescents protagonistes és un viatge quixòtic, desmesurat, que no sembla del tot descabellat en determinats moments del relat, però que desafia constantment la lectura romàntica a través d'un recurs constant a la violència i a l'esfondrament de les certeses donades. 

De seguida, en començar, ens adonem que el mite mateix i la seva narrativa van de baixada: l'acció se situa el 1949, aquest escenari idíl·lic pertany més aviat al passat que al futur, i dues guerres mundials separen el protagonista, John Grady Cole, d'aquests seus avantpassats errants i solitaris. El ranxo de la seva família està en venda. La seva fugida és una fugida endavant, però no és perfectament conscient de tot el que pot arribar a perdre pel camí. I per si així no queda prou clar, aquest no és l'únic recurs que McCarthy utilitza per desmantellar el seu marc narratiu: n'hi ha un altre, potser fins i tot més subtil, que a mi m'ha semblat definitiu. Tots els aprenentatges i experiències de John Grady Cole són un viatge iniciàtic en tota regla, però quan el protagonista torna del viatge i aconsegueix tancar els cercles oberts, segueix essent adolescent. Segueix necessitant mentors i segueix desesperat per aconseguir respostes que no es presenten de forma òbvia davant seu. No és que no hagi après res; la seva experiència ha estat altament constructiva, altament alliçonadora i profunda, però el seu viatge de descoberta del món no ha fet res més que començar. 

I en aquest sentit és el desenllaç perfecte, un final obert que planteja la naturalesa cíclica de la vida, però que també deixa la trajectòria del protagonista en l'aire, i potser, ens tempta també a llegir les altres dues novel·les de la trilogia. Pel camí queden personatges secundaris autènticament fascinants en la seva sobrietat, la seva saviesa o en la seva honestedat, fins i tot més interessants que el propi protagonista. Així, doncs, les històries que queden als marges de la narració, els fils argumentals no desenvolupats, les narracions dins la mateixa narració, contribueixen a fer d'aquesta novel·la una experiència commovedora en la seva riquesa i la seva originalitat. 

Sinopsi: John Grady Cole, un adolescent de setze anys, abandona casa seva després de la mort del seu avi, a Texas el 1949. Els seus pares estan divorciats. El seu pare, un veterà de guerra, prova de compartir la seva saviesa amb ell des de la distància, i la seva mare intenta donar-li el que és millor per a ell sense oblidar les seves pròpies necessitats. Quan la mare posa en venda el ranxo familiar, ell i el seu amic Lacey Rawlins es disposen a creuar la frontera de Mèxic i buscar feina cuidant bestiar. Aviat se'ls uneix un altre noi fugat, Blevins, que d'una banda presenta unes habilitats prodigioses per a la supervivència i la caça, i d'una altra banda sembla una caricatura de si mateix. Els problemes comencen poc després de creuar la frontera amb Mèxic, on la justícia els persegueix perquè considera robats els cavalls que ells havien extraviat. Rawlins i Cole troben feina en un ranxo on de seguida es congracien amb l'amo amb la seva habilitat per domar cavalls. Cole també inicia una relació amorosa amb la filla de l'amo de la finca. Poc a poc tots aquests fronts que han començat a obrir comencen a tancar-se sobre ells, i les conseqüències del seu propi relat acabaran essent molt més doloroses per a tots ells del que podien arribar a pensar. 

M'agrada: És un relat que s'atura a reflexionar sobre els seus propis temes més que basar-se en l'acció, i que troba formes inesperades i completament suggestives i originals de desafiar les expectatives. 

No m'agrada: El seu ritme és excessivament lent en determinats moments. A mi això no m'ha suposat un problema en general, però és cert que la novel·la no fa gaire per cuidar els seus lectors en aquest sentit. 

Your Heart is a Muscle the Size of a Fist (#162)

Els dies de la policia de proximitat havien acabat. El món era una ampolla de gas plena de foscor i els policies estaven a càrrec de mantenir el tap al seu lloc mentre els rics la sacsejaven una vegada i una altra. 

Aquesta novel·la, publicada el 2016, de l'escriptor nord-americà Sunil Yapa és una aproximació força original a la novel·la de realitat social. No és una novel·la brillant, potser, i la tècnica i l'estil deixen molt a desitjar en determinats moments, però desestimar-la només per aquest motiu seria injust amb una lectura interessant, que té els seus moments i que és força informativa, tot i que des de la ficció, dels esdeveniments històrics que descriu. El seu escenari, les protestes anti-globalització contra la cimera de l'Organització Mundial del Comerç a Seattle l'any 1999, que van sumir la ciutat en una batalla campal entre manifestants i policia durant cinc dies, queda retratat amb la vivacitat de l'experiència de l'aquí i l'ara, i amb un ritme lent, constant, que potser no arriba a fer-se feixuc però que tampoc no arriba realment a vibrar ni a emocionar en cap moment. 

La meva impressió en acabar de llegir-la és que podria haver estat un assaig magnífic, però que per ser una novel·la cal que expliqui una història que atrapi - o mínimament interessi - els lectors. I aquí és on la ressenya es fa difícil de debò, perquè hi ha una història que atrapa, només que l'autor no arriba a treure'n profit com aquesta història i els seus personatges es mereixerien. La lectura passa amb el regust amarg de les ocasions desaprofitades i un bon niu de recursos a l'estereotip, a l'eslògan i a les emocions passatgeres del moment àlgid de tensió que no sembla poder-se sostenir molt més enllà del seu pas. És com si la retòrica de la lluita social dels anys seixanta pogués sobreviure un món altament globalitzat i neo-liberalitzat, i de vegades la retòrica de les bones intencions i de l'amor als enemics queda només en les paraules però es fa difícil d'arribar a transmetre de forma realista. El recurs a la prosa poètica és una bona opció, però m'hagués estimat més que hagués servit per reforçar la història i els personatges més que diluir-los en imatges i metàfores, de vegades un punt massa òbvies, de vegades autènticament suggestives. 

L'argument gira al voltant d'un pare i un fill, i en aquest sentit és brillant i emotiu en la seva senzillesa. El fill va escapar de casa tres anys enrere. El pare és un cap de policia de Seattle. Després de tres anys de no veure's ni comunicar-se, es retroben, però en cantons oposats de la barricada. El fill se suma a les protestes sense una convicció gaire clara. El pare s'encarrega de dissoldre els manifestants amb una noció indefinida de protegir la ciutat però sense un convenciment gaire ferm d'en contra de qui o de què lluita. La tensió de la novel·la es construeix a partir de la incògnita de si realment s'arribaran a retrobar. Més enllà d'això, la trama segueix altres línies argumentals que en realitat no aporten gran cosa i que tampoc no es desenvolupen gaire més enllà: altres manifestants, altres policies, un dels participants del congrés, provinent de Sri Lanka, que en un dels girs més decebedors de tota la novel·la acaba tenint una revelació sobre el funcionament de la política mundial. El punt més fort de la novel·la és la seva racionalització del conflicte: com arriba a exposar clarament i sense embuts els contrastos entre Primer Món i Tercer Món que es troben al cor de la protesta, en determinats moments de formes altament imaginatives i evocadores. Ara bé, és una novel·la desigual, poc coherent i que al final de la lectura deixa massa present el regust de les seves imperfeccions. 

Sinopsi: La novel·la té lloc en un dia, durant les manifestacions de Seattle contra la cimera de l'Organització Mundial del Comerç el novembre de 1999. Victor Bishop és un adolescent alienat del seu pare, que després de tres anys vagant pel món fora de casa, torna a la ciutat coincidint amb aquestes protestes al carrer. El seu pare, un cap de policia, encara es troba turmentat per les diferències amb el seu fill que van precipitar la decisió d'aquest de marxar de casa, basades més en la incomunicació i el dolor per la mort de la mare que realment en una diferència de postures gaire clara. 

M'agrada: Té moments de gran saviesa, en què les imatges parlen d'una forma poderosa i única. 

No m'agrada: La línia argumental queda poc desenvolupada i l'interès de la proposta acaba essent irregular i desigual. 

La guàrdia blanca (#161)

El nom del presoner alliberat no podia ser més vulgar i corrent; es deia Semion Vasílievitx Petliura. Durant el període de desembre de 1918 a febrer de 1919 es feia dir, una mica a la francesa, Simon, i així és com l'anomenaven els diaris. El passat de Simon es perdia en les tenebres més profundes. Es deia d'ell que era comptable. 

Aquesta és una bona mostra de com Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) utilitza una aura de misteri quasi sobrenatural per referir-se als esdeveniments històrics i polítics que està retratant i, a la vegada, la seva ironia mordaç marca de la casa. Hi ha molts aspectes de La guàrdia blanca que no sonen del tot estranys a la llum d'altres obres de Bulgàkov, com El mestre i Margarida, per exemple. Però sobta trobar la seva tècnica evocadora d'imatges bigarrades i les seves descripcions preciosistes en la seva primera novel·la, publicada el 1925, i amb un marcat component autobiogràfic. 

L'acció se situa a Kíev durant el període comprès entre desembre de 1918 i febrer de 1919. Al principi de la novel·la, el govern ucraïnès es troba en mans del hetman Pavlo Skoropadskyi, cap d'un govern titella instaurat per Alemanya. Els germans Turbin pertanyen al bàndol tsarista, i no cal prevenir contra spoilers, perquè sabem d'entrada, fins i tot abans d'obrir la novel·la, que seran derrotats. No pels bolxevics, que de fet encara trigaran un any a ocupar tota Ucraïna, sinó per les forces nacionalistes de Simon Petliura. Els germans Turbin hauran d'aprendre a adaptar-se a tots aquest canvis i a conviure, internament, amb la derrota, com sabem també que, al llarg de la seva vida, Bulgàkov se'n va fer tot un expert. De fet, aquesta novel·la va ser l'inici dels seus problemes. 

El germà gran, Alexei Turbin, és un jove metge especialitzat en malalties venèries. És un cap de família desmenjat i passiu, calmós, fred, un punt apàtic, però amb un sentit molt ferm dels deures familiars un cop posat a prova. En la novel·la és l'alter ego del mateix Bulgàkov, i l'autor n'ofereix un retrat tan despietat que acaba resultant entranyable i tot. La germana mitjana, Lena, és un personatge més secundari per a l'acció de la novel·la, però és retratada amb colors vius i amb tot un seguit de matisos que es van fent presents i canviants a mesura que la novel·la avança. Durant la guerra, com a dona, és el personatge que queda lligat a la casa, i és un objecte de desig, misteriós i inaccessible, per als oficials que acaben passant per casa dels Turbin. Així mateix, com a misteriosa i inaccessible, es presenta també a ulls dels lectors. Lena està casada amb un oficial de l'exèrcit, Talberg, força aficionat a canviar de jaqueta segons el moment polític. Just al principi de la novel·la, Talberg aconsegueix informació privilegiada sobre la retirada dels alemanys i decideix distanciar-se del front quan encara és a temps, deixant els Turbin enrere. Per tant, Lena potser no té cap mena d'implicació política en els fets que s'esdevenen al seu voltant, però també ha d'aprendre a conviure amb la seva particular derrota. El germà petit, l'estudiant Nikolka, és el negatiu fotogràfic del seu germà gran. Idealista, enèrgic, potser fins i tot eixelebrat, és l'únic d'ells que actua per conviccions polítiques fermes, però precisament per això, és potser qui haurà d'aprendre la lliçó més amarga. El cercle familiar es completa amb la serventa, Aniuta, i un cosí llunyà de Talberg que, abandonat per la seva dona, demana asil a casa dels Turbin en un dels moments més còmics de la novel·la. 

És una història colpidora, amarga, trista, però a la vegada tendra i profundament compassiva amb els seus personatges. El conflicte polític reverbera en les subjectivitats de tots ells, creant un paral·lel entre el trencament que suposa la guerra i la seva pròpia enyorança d'uns temps passats que no retornaran mai més. El record de la mare morta és una presència constant a la casa, que esdevé una imatge d'uns temps de calidesa i felicitat irrecuperables en el present. De la mateixa forma, el cos de voluntaris que ha de formar l'última defensa de la ciutat es reuneix als edificis buits i fantasmagòrics de la Universitat, ja que es troba format en la seva major part per estudiants. Un altre cop, Alexei Turbin ha de recordar els dies feliços del passat en un context del tot oposat. D'aquesta forma, el pas del temps, amb les seves trampes de la memòria, acaba encadenant els personatges al seu propi dolor. 

D'altra banda, des del punt de vista dels grans esdeveniments històrics i polítics, la novel·la desplega un maniqueisme vívid, pintat amb colors molt vius i des de sensacions marcades d'horror i violència, però que no deixa de ser comprensible des del punt de vista de la religiositat un pèl mística de l'autor. L'horror desplegat sobre la ciutat de Kíev es descriu des de la retòrica dels portents que revelen l'arribada de la fi del món al llibre de l'Apocalipsi, amb Petliura com una mena d'encarnació misteriosa i indefinida de l'Anticrist. Tanmateix, quan comencem a presenciar les calamitats perpetrades pels invasors de la ciutat i el patiment dels seus habitants, és fàcil deixar-se portar pel pànic d'aquestes imatges. El segell de la casa de Bulgàkov es troba present a través de tota la narració, basada sobre tot en la percepció sensorial, els somnis i visions dels personatges més que no pas un punt de vista objectiu, i un ritme narratiu fragmentat per constants talls i interrupcions de l'acció. 

Sinopsi: El desembre de 1918 la Guerra Civil russa es comença a decantar cap al triomf bolxevic. Entre els exèrcits blanc i roig, Ucraïna queda immersa en els seus propis conflictes interns, les tensions a les zones rurals i l'alçament del nacionalisme ucraïnès. A la vegada totes aquestes tensions queden esperonades per la pressió exterior d'Alemanya i de l'exèrcit roig. Els germans Turbin es queden atrapats en aquesta situació, i després que Lena sigui abandonada pel seu marit, els dos germans, Alexei i Nikolka, es presenten com a voluntaris de les forces blanques que encara han de contenir la invasió de Kíev, que a la novel·la esdevé la Ciutat en majúscules. 

M'agrada: És una d'aquelles novel·les que cal llegir i rellegir amb calma, amb una riquesa de detalls, d'episodis connexos entre ells i referències creuades que requereixen un esforç en tot moment, però que a la vegada proporcionen la satisfacció d'una gran lectura. 

Preludi i Nocturn per a la mà esquerra

d'Alexander Scriabin. Els escolto perquè estic llegint La familia Witggenstein d'Alexander Waugh (Barcelona: Lumen, 2009). Una bona lectura.

Jornada de reflexió (4)

Recordeu el govern xinès censurant les paraules "avui" i "demà"? Doncs bé, trobem la junta electoral central censurant l'ús del color groc en edificis i monuments públics. És una bona mostra del seu ús de la paraula "normalitat". Que no és un color innocent? Qui està creant el missatge, aquí? I és clar, les xarxes transmeten com la pólvora allò que es fa impossible d'aturar. Sort que la propera contesa electoral m'agafarà ben reflexionada. 

http://www.telegraph.co.uk/news/2017/11/29/barcelonas-yellow-fountains-banned-link-catalan-separatism/

http://www.elnacional.cat/ca/societat/junta-electoral-prohibeix-barcelona-fonts-groc_216873_102.html

http://www.elperiodico.com/es/politica/20171128/campana-amarillo-proceso-soberanista-twitter-6453916

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-rebellio-del-color-groc-contra-pp-cs-i-psc-i-la-junta-electoral-sesten-a-la-xarxa/

https://www.naciodigital.cat/noticia/143635/quan/color/groc/pren/partit/junta/electoral/tamb/entra/terreny/simbolic/21-d

http://www.ccma.cat/324/la-prohibicio-del-groc-a-fonts-i-edificis-la-xarxa-respon/noticia/2823705/#

Fum (#160)

Al principi a la senyora li va costar trobar les paraules per expressar-se, però en obtenir la seva garantia que mantindria en estricta confidencialitat tot el que sentís, li va suggerir que es casés amb certa noia que ocupava una bona posició social, però per a la qual el matrimoni s'havia convertit en una necessitat. La senyora va deixar anar una petita observació sobre un personatge important i immediatament va prometre diners a Potuguin - una gran quantitat de diners. Potuguin no es va ofendre - havia quedat massa sorprès com per sentir-se enutjat - però, per descomptat, va refusar sense embuts. 

Aquesta és la ressenya d'una novel·la clàssica de la literatura russa del segle dinou, que fa de molt bon llegir per la seva brevetat i el seu to lleuger, a estones deliberadament humorístic. Publicada el 1867, aquesta novel·la de l'autor Ivan Turguénev (1818-1883) no va causar una gran sensació entre el públic rus, i això s'explica en part pel distanciament de Turguénev respecte a la seva pròpia cultura. Turguénev va viure fora de Rússia - a França, Alemanya i Anglaterra - durant gran part de la seva vida adulta, i la seva aposta per una mena de cosmopolitisme europeu més que pel nacionalisme eslau de Tolstoi i Dostoievski el va deixar possiblement a l'ombra d'aquests dos autors durant gran part de la seva carrera. De fet, va protagonitzar sonades controvèrsies amb tots dos, tot i que es veu que en cap dels dos casos la sang no va arribar al riu. I tot i així, sembla que cap al final de la seva vida va arribar a connectar amb una generació més jove d'intel·lectuals "nihilistes" que simpatitzaven amb el seu desencantament i la seva crítica punyent i mordaç al provincianisme rus. 

La novel·la fa de bon llegir perquè precisament el que en mans de Tolstoi s'hagués convertit en tragèdia aquí no passa de comèdia o melodrama satíric que, al mateix temps, manté una intriga constant i un ritme força àgil. El protagonista, Litvinov, un petit terratinent d'origen humil, arriba a la ciutat-balneari de Baden-Baden per reunir-se amb la seva promesa Tatiana, després d'haver estat estudiant a l'estranger durant anys. Abans de l'arribada de Tatiana, però, troba per casualitat que la seva antiga estimada, Irina, també estiueja a la ciutat amb el seu marit, un general. Irina i Litvinov reprenen el seu romanç de joventut, en un afer que amenaça l'estabilitat de les vides d'ambdós. 

Si alguna cosa té aquesta novel·la de divertida, apart del sarcasme amb què Turguénev ridiculitza l'esnobisme provincià dels seus compatriotes a l'estranger, és potser la despreocupació amb què explota els trops de la novel·la romàntica. Litvinov, un jove sense esma ni gaire caràcter, més aviat ensopit per no dir directament babau, es debat entre dues dones estereotip: Tatiana, la donzella pura que és descrita en tot moment sense cap mena de defecte, i Irina, la femme fatale que manipula els homes i els fa anar per on vol gràcies als seus atractius i que, per si tot això li havia passat per alt a algun lector poc despert, per a més inri es tenyeix els cabells de roig. Quan la frustració i l'amenaça latent a la seva honorabilitat es fan insuportables per a Litvinov, aquest fuig al bosc, a la natura en estat salvatge, tan sols per trobar-se la seva ex-estimada a l'ombra del ruïnós castell vell de Hohenbaden. Mentre prova de resoldre el triangle amorós en què es troba ficat, Litvinov també coneix Potuguin, un personatge obscur i misteriós que posseeix informació sobre el passat d'Irina que pot fer decantar la balança. En tot cas, es revela, possiblement, com un confident i conseller assenyat, tot i que amb un passat tant o més accidentat que el de Litvinov mateix. 

En aquest sentit, la novel·la passa com l'aigua perquè en tot moment hi ha informació que se'ns amaga i queda posposada fins a un moment posterior. Aquest factor accelera la lectura i, en el cas d'una novel·la així de breu, tot contribueix a una experiència de lectura divertida, no excessivament complicada, i que deixa el bon regust de boca d'aquesta simplicitat. Tot i així, per als qui busquin nivells més complexos de lectura, la novel·la també presenta un subtext polític: la diferència en l'origen social entre els personatges fa que Litvinov es debati entre mantenir-se fidel als seus propis orígens socials o accedir als cercles d'ostentació d'una aristocràcia apàtica i decadent.

Sinopsi: L'argument de la novel·la descriu el triangle amorós que s'estableix entre Litvinov, la seva estimada Tatiana i el seu amor de joventut Irina, en l'ambient de la ciutat turística de Baden-Baden. Mentre el protagonista estudia les seves opcions i prova d'aclarir els seus sentiments, tota una sèrie de personatges secundaris il·lustren les tensions culturals, polítiques i socials dins dels diferents estrats de la societat russa, i també entre aquesta i el món de la cultura europea.

M'agrada: És una lectura molt agraïda. Agradarà tothom que estigui familiaritzat amb els grans clàssics de la novel·la russa. 

El cor és un caçador solitari (#159)

La forma en què et necessito és una solitud que no puc suportar. Vindré a veure't aviat. No tinc vacances fins d'aquí a sis mesos però crec que ho podré arranjar per fer-les abans. Crec que ho hauré de fer. No estic fet per estar sol i sense tu que m'entens. 

De tant en tant trobes una d'aquelles novel·les que no et canvia la vida, però quasi sense pretendre-ho et toca totes les fibres del cor, te les estreny d'amagat, i quan te'l torna te n'adones que no hi ha res a lamentar, sortosament, però que t'ha quedat un punt masegat. El cor és un caçador solitari va ser la primera obra de la seva autora, Carson McCullers (1917-1967), que la va publicar abans dels vint-i-tres anys. La novel·la, en realitat, no té un argument que es pugui explicar. El seu argument són els seus personatges. 

En una ciutat petita del sud dels Estats Units a finals dels anys 30, marcada sobretot per la misèria de la Gran Depressió i la segregació racial, les seves vides es creuen i es descreuen contínuament, els seus respectius somnis i ideals busquen una forma d'expressió, les seves angoixes i les seves pors amb prou feines són comunicables, però quan ho són, no hi ha cap garantia que el missatge arribi a destí. I tot sovint no arriba, perquè projectem en els altres el que volem veure, o les nostres pròpies esperances sobre el futur, i al cap i a la fi, estem irremeiablement sols. La comunicació, el llenguatge, la parla i l'escolta, l'aïllament i la incomprensió acaben essent imatges recurrents per a tots els personatges i en totes i cadascuna de les pàgines del llibre. 

Al centre de la narració hi ha John Singer, un sord-mut que treballa com a gravador en una joieria. La seva única connexió amb el món és el seu company, un altre sord-mut que acaba essent internat en una institució mental. A partir d'aquest moment Singer esdevé un enigma al centre de la narració. La seva presència silent, eternament pacient i gentil, travessa la història sense un significat gaire clar. A través de totes les desgràcies que els personatges pateixen, la presència de John Singer per escoltar-les totes acaba essent l'única oportunitat de trencar el seus respectius aïllaments. John Singer no té més identitat que aquella que ells li donen, abocant en ell tots els seus desitjos i les seves frustracions. Per això es podria llegir com a metàfora de Déu en un món modern i desencantat, en un món que ha de aprendre a trobar en ell no un refugi consolatori, sinó un silenci persistent, combatiu, lleugerament pertorbador, l'única certesa del qual és la manca de resposta. Aquesta tampoc no ha de ser una lectura necessària, si no es vol: és simplement una lectura que a mi m'agrada particularment, especialment a la llum del desenllaç. 

En tot cas, els quatre personatges principals tan sols tenen en comú la seva incomunicació, i la necessitat inexplicada d'abocar en John Singer totes les seves experiències i anhels vitals. En primer lloc, tenim Mick Kelly, una noia de catorze anys que mostra certs paral·lelismes biogràfics amb l'autora. Secretament, somia dedicar-se a la música, però els seus somnis queden aclaparats per les dificultats econòmiques que travessa la seva família. El segon confident de Singer és el doctor Benedict Copeland, un metge negre que somia amb l'emancipació de la seva raça mentre observa la brutalitat de les injustícies que els seus familiars i amics pateixen al seu voltant, però que no aconsegueix ningú que escolti les seves visions sobre el futur. En tercer lloc, hi ha Jake Blount, un agitador socialista i alcohòlic que sobreviu fent feines de poble en poble. Finalment, l'última persona que recorre a Singer és Biff Brannon, el propietari d'un restaurant, que potser es diferencia una mica més dels altres en la seva capacitat d'observar el seu voltant i plantejar-se els altres com a enigma. Les petites i grans tragèdies que la vida els depara formen un fil conductor tènue i subtil, que manté l'interès dels lectors i el dispersa a parts iguals, però que oculta i superposa en la narració injustícies polítiques, qüestions d'identitat i recerques frustrades de sentit. 

Sinopsi: En una ciutat sense nom al sud dels Estats Units, les vides de quatre personatges conflueixen en les seves confessions desesperades a un sord-mut, John Singer, que els escolta tots pacientment. 

M'agrada: John Singer, per descomptat. 

Sol a Berlín (#158)

Damunt la sentència de mort es pot llegir, en enormes lletres negres: "En nom del poble alemany". Però, en canvi, al costat hi diu, amb lletres vermelles i més petites: "Estrictament confidencial". Aquí podem veure la profunda contradicció de tot aquest estat hitlerià, que afirmava actuar en nom del poble alemany, però ho feia en el més estricte dels secrets, perquè el poble alemany no sabés res del que feia realment. 

El que el poble alemany possiblement no va descobrir fins més tard és l'abast a escala detallada de la brutalitat desplegada pel seu govern de botxins. De ben cert, una idea general del que s'estava esdevenint en el pla polític sí que era força accessible a la persona del carrer. Bàsicament, perquè al replà de la teva escala hi vivia, segurament, una vídua jueva preocupada per la desaparició del seu marit, o un alcohòlic recalcitrant els fills del qual s'estan formant a les Joventuts Hitlerianes per ser els líders del demà. També hi viu un jutge retirat, que prova de conservar la seva dignitat fent el que pot per ajudar, tot i que mai no n'hi hagi prou amb el que fa, una mare que descobreix amb terror les atrocitats que el seu fill ha comès a les SS i un matrimoni de mitjana edat que prova de passar el dol pel seu fill mort al front iniciant una protesta contra el Tercer Reich. Segur que d'alguna cosa et devies adonar, ni que fos perquè tothom sap que la millor manera de mantenir un estat policial és fer de cada civil un potencial delator que mira per l'espiell de la porta. 

Com Hannah Arendt va notar en gestar el concepte de la banalitat del mal, en un estat criminal, la normalitat es torna excepcional, i la criminalitat comuna s'estén en forma de petites mesquineses (i d'altres de no tan petites) que ningú no gosa denunciar per por a sortir-ne enfangat, en tant que es pressuposa que tothom té alguna cosa a amagar i tothom és sospitós d'entrada. Mantenir la decència, o un sentit bàsic del que és la justícia, pot portar els ciutadans honrats a una execució espantosa, i en aquest sentit la decència es torna excepcional. Aprendre a resistir, que és també aprendre a morir cada dia que passa, és una tasca lenta, feixuga, i que ningú no ensenya; els personatges l'aprenen a base de decepcions, desconfiances, errors i casualitats que efectivament els arriben a costar la vida. I potser la mort d'un matrimoni de treballadors que es transformen en elements subversius per motius no gaire clars no canvia les coses així, d'entrada, ni redimeix de culpa i responsabilitat cap alemany del carrer que no siguin ells mateixos, però si ajuntem les xifres de tots els executats a guillotina durant l'època del Tercer Reich, que van ser més de setze mil, hi trobaríem una lliçó a aprendre? Jo potser no n'he après la lliçó. 

Més que pel seu missatge polític, Sol a Berlín m'ha colpit pels seus personatges trivials i la seva atenció al detall, i per la tècnica brillant de Hans Fallada (1893-1947), que ens fa partícips d'aquesta trivialitat com si ens hi anés la vida, que no escatima l'horror i el fàstic, però que els dosifica sàviament i els col·loca sempre en el lloc i el moment adequats, que construeix els seus personatges amb una sobrietat que defuig constantment el recurs fàcil i afectat a les emocions, i que prefereix que els fets parlin per si mateixos. El que es desplega a ulls del lector, per tant, és un descens als inferns de dimensions kafkianes, sense reconciliació ni catarsi final, però amb el pòsit i el regust durador de la bona literatura. I la meva recomanació personal, que és un pensament que no em va abandonar en cap moment mentre llegia aquesta novel·la: no llegiu 1984 de George Orwell si podeu llegir Sol a Berlín de Hans Fallada. En realitat expliquen la mateixa història i es publiquen amb poc temps de diferència, però la novel·la d'Orwell no és tan efectiva ni tan colpidora ni de bon tros tan angoixant ni plausible com Sol a Berlín. Perquè la rebel·lió contra l'estat únic i panòptic només té un desenllaç possible, que tots coneixem, i perquè Hans Fallada apel·la a un realisme massa dolorós de mirar, mentre que els rebels i els botxins de l'obra d'Orwell potser esdevenen una mica massa típics. 

Sinopsi: Entre els anys 1940 i 1942, el matrimoni format per Otto i Anna Quangel, dos humils treballadors, inicien una protesta basada a col·locar en llocs públics postals amb missatges contra el règim hitlerià. Paral·lelament, les vides de tota una colla de veïns es comencen a entrecreuar amb la seva activitat, així com també assistim al relat dels oficials de la Gestapo que intenten desemmascarar l'autor de les postals. 

M'agrada: És una novel·la impecable, en què no hi falta ni hi sobra res, i d'aquelles que saben trencar el cor a cada pàgina. 

El setè àngel (#157)

Una veu forta va sortir del santuari i va dir als set àngels: "Aneu i aboqueu a la terra els set bols de la ira de Déu". El segon àngel va abocar el seu bol al mar, i el mar es va convertir en sang. En un punt de la travessa entre l'illa de Patmos, des d'on l'apòstol Joan relata les seves visions sobre la fi del món, i la d'Icària, anomenada així pel mite del fill que es perd irremeiablement de l'abast del seu pare, un nen de set anys cau de l'embarcació que el transportava en un viatge de plaer amb la seva família. El pare haurà d'aprendre a conviure amb aquesta pèrdua, així com amb la culpabilitat, mentre al seu voltant té lloc la tragèdia migratòria més gran des de la segona guerra mundial. 

El setè àngel de David Cirici, Premi Sant Jordi 2016, crea un joc de miralls corprenedor entre els relats de les dues tragèdies, la micro i la macro, ben bé des del primer moment de la novel·la, en què l'acció fa xocar, amb una violència completament sobtada, un veler de plaer i una llanxa de refugiats ja mig naufragada. La novel·la es construeix a partir del contrast entre aquests dos móns. Un dels punts més forts d'aquesta novel·la és el seu punt de partida. L'altre, indiscutiblement, el seu punt d'arribada. Entre aquests dos punts, la trama fa esses, perd el rumb, el recupera, escora perillosament i, cap al final, ens tempta i ens destempta una vegada i una altra amb la possibilitat del retorn a casa. 

És cert que no és una novel·la del tot rodona, que dedica massa espai a trames de poca importància que no afegeixen gaire a les dues principals, i que hi ha moments en què no s'entén ben bé el tractament dels personatges, que en general podrien estar més treballats. Tanmateix, la seva experiència de lectura és, en definitiva, molt positiva. Us agradarà si no us acovardeix la realitat descarnada, descrita des del punt de vista més gràfic, però també si voleu gaudir d'una experiència de lectura entretinguda i plena de suspens. Personalment, trobo que era necessària una obra de ficció que tractés la crisi dels refugiats de primera mà, des del punt de vista de les emocions i del drama humà. A mesura que la novel·la avança, els paral·lelismes que s'estableixen entre la trama dels refugiats i la trama íntima del protagonista acaben en llocs realment oportuns. En aquest sentit la feina de David Cirici per tal de documentar-se, prendre contacte directe amb la situació i transmetre el dolor i el patiment d'una forma planera i senzilla és irreprotxable. 

D'altra banda, el recorregut que ens ofereix per aquest drama humà pateix el risc de resultar un punt turístic, un punt voyeur des del punt de vista dels lectors acomodaticis, tot i que potser això no sigui un defecte pròpiament de la novel·la, sinó més aviat del seu públic. Tot i així, en certs moments sembla que el relat sigui més un mitjà per a la crònica d'impacte que no pas un fi en si mateix. En fi, crec que cal llegir-la per opinar, perquè l'experiència de la seva lectura és tan intensa que costa d'explicar de forma clara i concisa en una ressenya. És una bona lectura per familiaritzar els lectors incauts amb la tragèdia dels refugiats, i tot i que potser és queda a mig camí entre la novel·la i el reportatge periodístic a moments, la seva lectura és totalment recomanable. 

Sinopsi: En unes vacances a les illes gregues, en Marc, un infant de set anys, cau al mar en un accident mentre navega en el veler del seu pare. Per al pare, l'Ernest, s'inicia un infern d'incertesa i de dol davant la desaparició del fill. A la vegada, en Marc és recollit per una llanxa de refugiats que són rescatats al cap d'un temps. A partir d'aquí comença un viatge de frontera en frontera i de campament en campament que el farà conèixer de primera mà l'experiència dels refugiats sirians. 

M'agrada: És una novel·la que es llegeix molt bé, que manté un suspens sostingut al llarg de la seva lectura i que agradarà tots els lectors amb prou sensibilitat com per entendre el drama humà de la crisi dels refugiats. 

No m'agrada: De vegades el relat es perd entre les seves pròpies trames. La de la periodista portuguesa és la més fluixa de totes, en part perquè no té res a veure amb la resta de la novel·la, tot i que instrumentalment sigui el mitjà pel qual ens arriba la crònica sobre els campaments dels refugiats. En aquest sentit, potser la novel·la podria haver fet més per cenyir-se a les dues trames principals, la del pare i la del fill. D'altra banda, i potser això és tan sols el meu biaix personal, el relat fa poc per crear empatia amb el personatge del pare, que es fa antipàtic i desagradós fins i tot a través de tota la seva desgràcia. 

Nord i sud (#156)

Aquesta és la ressenya d'un llibre que m'ha agradat llegir, en part perquè no ha tingut res a veure amb l'expectativa que en tenia abans de començar, i per això ha estat una sorpresa molt positiva. Publicada per entregues el 1855, North and South d'Elizabeth Gaskell (1810-1865) és una novel·la que en general ha estat poc coneguda i reconeguda, i que el 2004 va guanyar certa popularitat amb la seva adaptació televisiva produïda per la BBC. He de reconèixer que la mini-sèrie va influir en les meves expectatives a l'hora de llegir la novel·la. D'alguna forma, m'esperava una obra més ensucrada, més tova, per dir-ho així, que se centrés bàsicament en la història de creixement de la protagonista i el seu romanç. Tot i que aquest creixement és un dels punts d'interès centrals de la novel·la, en realitat l'obra conté molts altres personatges i temes que mereixen atenció i que converteixen aquesta novel·la victoriana en una anàlisi molt perceptiva i acurada de l'Anglaterra de l'època i els seus habitants. 

La novel·la rep una clara influència (almenys en les principals línies argumentals) d'Orgull i prejudici de Jane Austen, tot i que les similituds, al cap i a la fi, s'acaben reduint a la relació d'incomprensió i de gradual apropament entre els dos protagonistes. Tanmateix, la influència de Dickens, amb la seva crítica social de rerefons conservador, i les dècades de canvi social i econòmic que separen Gaskell d'Austen acaben pesant molt més que les similituds més o menys estructurals. En realitat, la novel·la és el relat d'un xoc de cultures, i per això el títol és completament eloqüent: el sud és la cultura de les classes mitjanes rurals i educades a l'estil de Jane Austen, o el que queda d'elles, i el nord és la cultura dels propietaris industrials fets a si mateixos en les creixents ciutats industrials, com la fictícia Milton, inspirada en la ciutat de Manchester que coneixia l'autora. A aquests dos móns aparentment oposats pertanyen els protagonistes: Margaret Hale, la jove filla d'un pastor luterà d'un poblet rural del sud, tot i que educada a Londres, i John Thornton, un propietari industrial que ha fet la seva fortuna partint del no-res. 

Gran part de la novel·la, així doncs, es construeix per contrast: el seu primer capítol ens transporta a un món d'hiperfeminitat victoriana, ensucrat i lleugerament embafador; molt aviat una sèrie de conflictes fan encarar la protagonista (una dona més forta i articulada del que podria semblar a simple vista) amb la necessitat de sortir de la zona de confort. El llibre prem la tecla de l'heterodòxia amb una força insòlita, potser, per a una escriptora de l'època, i que la fa més propera a la seva amiga Charlotte Brontë que a Jane Austen com a precursora: el pare de la protagonista abandona l'església luterana a la qual pertany per temes de consciència amb la seva fe; el seu germà és un pròfug de la justícia militar per haver provocat un motí en el vaixell en què servia com a oficial. En la mateixa línia, quan Margaret Hale es veu obligada a traslladar-se a la ciutat de Milton amb la seva família, de seguida inclina les seves simpaties més cap als treballadors que no cap als propietaris manufacturers, i aquest és un dels conflictes que a la vegada entorpeix i esperona la seva relació amb Thornton. 

Sinopsi: La novel·la narra les vicissituds econòmiques de la família Hale, que viu en un poblet rural del sud d'Anglaterra. Quan el pare renuncia al seu lloc com a pastor en l'església a la qual pertany, es veuen obligats a tralladar-se al nord, a la ciutat de Milton, on el senyor Hale exercirà de tutor del senyor Thornton, el propietari de la fàbrica Malborough. En arribar a Milton, Margaret Hale s'haurà d'acostumar al nou ambient i a les noves expectatives i codis socials. De seguida fa amistat amb els Higgins, una família treballadora que li mostren la duresa de la vida dels treballadors a les fàbriques. A la vegada, els incidents que es produeixen en una vaga a les indústries de la ciutat l'apropen també sense esperar-ho al senyor Thornton. 

M'agrada: Jane Austen i Charles Dickens es troben en un bar. Pot semblar mòrbid per part meva, però m'ha agradat sobretot la duresa de la proposta, que no escatima desgràcies i patiments per a la protagonista, i que potser per això mira més a Dickens que no pas a Austen. Això no vol dir que els personatges d'Austen no pateixin, ni que Dickens sigui especialment revolucionari en la seva mentalitat, però sí que és veritat que aquí, Elizabeth Gaskell fa, possiblement, molt més que tots dos per tractar la lluita de classes com a antagonisme real. 

Vergonya (3)

Havia de passar. Que ningú pateixi per la "normalitat" de les properes eleccions. No som tan rucs: entenem quin tipus de pau se'ns imposa. Engarjolar una presidenta de Parlament no hauria de rebre's amb normalitat en cap societat democràtica, menys al segle vint-i-u. El tracte diferenciador que el Tribunal Suprem ha dirigit als membres de la mesa del Parlament ens hauria d'obrir els ulls, avui més que mai. Seguirem esperant el retorn dels Jordis i dels membres del govern empresonats. 

https://www.ara.cat/politica/Carme-Forcadell-sobiranistes-Tribunal-Suprem_0_1903009767.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-jutge-ordena-preso-sota-fianca-per-a-carme-forcadell/

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/prosecutor-seeks-jail-for-catalan-former-parliamentary-speaker-1.3286271

Tolkien: Author of the Century (#155)

Hem dit abans que "la paraula no fa la cosa", però els noms s'apropen molt més a les coses que qualsevol altra classe de paraula. Si un nom existeix, ofereix una mena de garantia que allò que és denominat també existeix. Els noms, en especial els noms que no són estrictament necessaris, carreguen la narració amb una suggestió de realitat. 

Sense paraules per descriure el millor assaig sobre l'obra de Tolkien que he llegit mai. Després de Tolkien: Man and Myth, de Joseph Pearce, que se centra sobre tot en l'aspecte religiós i teològic de l'obra de Tolkien, i de Tolkien and the Great War de John Garth, que se centra en la seva experiència biogràfica de la guerra, i també explora alguns dels seus motius i inspiracions literàries, Tolkien: Author of the Century (2000) de Tom Shippey pren com a objectiu principal l'estudi literari i filològic -les dues dimensions són difícilment destriables - de les obres principals de Tolkien. Totes tres obres m'han fet aprendre coses noves sobre l'autor, la de Joseph Pearce ja fa uns quants d'anys i les altres dues recentment, però és cert que potser aquesta tocava totes les tecles dels meus interessos acadèmics, en ser una anàlisi de El Hobbit i El Senyor dels Anells des del punt de vista literari, pel que fa als trops, imatges, estructura i, sobre tot, llenguatge d'aquestes obres. 

En realitat, el llenguatge utilitzat per Tolkien a les seves obres no és mai neutre, i els noms i les paraules utilitzades mai no són una coincidència: l'elecció de paraules, de noms i de formes de parlar apunta direccions i defineix personatges, identifica històries i motius ja coneguts en una antiquíssima tradició germànica, però que als lectors que no tinguem arrels germàniques ens poden resultar del tot opacs. Per això, l'elecció de paraules que fa Tolkien per tal d'explicar la seva història és tan acurada i lògica en el sentit etimològic que una anàlisi profunda d'aquestes fonts revela nivells de lectura quasi inesgotables. El llibre de Tom Shippey resultarà una descoberta, per tant, per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la comprensió d'aquestes obres com a text, pel que fa a les seves motivacions inicials, a les metàfores utilitzades i també, oferint interpretacions i lectures que realment canvien la perspectiva que puguem tenir de Tolkien coneixent-lo només superficialment. Fins i tot per a aquells que ja en tinguin un coneixement previ, aquest volum pot resultar una autèntica descoberta, i això és una de les millors lloances que se li poden fer al seu autor. 

Tom Shippey, professor a Oxford i acadèmic amb una carrera i uns interessos professionals molt similars als de Tolkien, explora les passes del seu predecessor amb la serietat i el rigor d'un lector compromès amb l'obra que està analitzant. Per això, reivindica Tolkien com a figura prominent dins la literatura en anglès del segle vint, i rebat els crítics que, com sempre, acusen la seva obra de ser massa popular o massa escapista. 

Continguts: Després d'una introducció sobre la rellevància de Tolkien dins la literatura del segle vint, el capítol primer analitza El Hobbit, a través dels seus anacronismes, de forma que acaba descobrint el personatge principal, Bilbo, com a punt d'articulació entre dos móns, el contemporani i el mític, així com també entre el llenguatge de les sagues èpiques antigues i el dels posteriors contes de fades, que Tolkien percebia com a profundament relacionats entre ells. El segon capítol analitza El Senyor dels Anells des del punt de vista de la seva gènesi i creació, així com de la seva estructura, que és molt més meditada del que pot semblar i que revela ironies i encreuaments que són crucials per a la comprensió de la complexitat de l'obra. El tercer capítol analitza el tema del mal en El Senyor dels Anells, oferint dues perspectives filosòfiques oposades que mai arriben a quedar realment destriades l'una de l'altra dins la novel·la. El quart capítol analitza la dimensió mítica de l'obra, i s'endinsa en l'anàlisi de les fonts literàries que inspiren algunes de les imatges del llibre. El capítol cinquè és una bona aproximació al contingut i als orígens del Silmaríl·lion. El capítol sisè analitza alguns dels treballs més breus de Tolkien, buscant-ne sobretot els detalls biogràfics que hi queden reflectits. Finalment, l'epíleg enfronta Tolkien a altres corrents literaris del segle vint, així com als seus crítics i seguidors. 

M'agrada: És d'aquells llibres que haurien de ser molt més llargs. L'anàlisi que Tom Shippey fa del text és tan profunda que per a cada tema només pot tocar uns pocs exemples de les obres tractades, i el que es fa sorprenent és on arribaria l'estudi de Shippey si realment pretengués ser exhaustiu. M'ha agradat, sobretot, aprendre sobre imatges literàries amb referents que desconeixia. Per exemple, la imatge del bosc i els estels, que travessa tota la mitologia tolkieniana. 

Tolkien i la Gran Guerra (#154)

Tolkien fa bona companyia a altres autors posteriors que van desmarcar-se del realisme perquè, com a veterans de guerra, havien vist "coses irrevocablement malignes". George Orwell (la guerra civil espanyola), Kurt Vonnegut i William Golding (la segona guerra mundial) entren en aquesta categoria. (...) la ficció realista manté que no existeix el mal absolut, tan sols graus relatius d'inadaptació social; (...) autors com Graves, Sassoon i Owen van percebre la Gran Guerra com a malaltia, però Tolkien la va percebre tan sols com a símptoma. 

Tolkien i la Gran Guerra (2003) de John Garth és lectura obligatòria per a tothom qui vulgui aprofundir en l'obra de Tolkien des del punt de vista de l'anàlisi biogràfica del seu autor, i en particular pel que fa a la influència que l'experiència de la guerra del 14 va acabar tenint en la seva obra. Sis anys després que Joseph Pearce publiqués, a Tolkien: Man and Myth, l'aproximació teològica a l'obra de Tolkien, que és un tema central per a la seva interpretació, Garth va donar solució a una mancança important fins a aquell moment en la literatura sobre Tolkien: l'experiència de Tolkien a la Gran Guerra. Aquesta experiència no només dota l'obra de Tolkien de certes imatges, sinó que també nodreix plantejaments existencials i metafísics sobre el bé i el mal, el nostre paper com a humans en l'univers i fins i tot l'ambigüitat intrínseca dins la condició humana mateixa. 

Garth podria haver ofert tan sols el relat històric documentat sobre el jove Tolkien atrapat a la guerra del 14 juntament amb els seus amics d'escola, Christopher Wiseman, G. B. Smith i Rob Gilson. Aquest és un relat que es basteix a base de patiment i dolor, d'incertesa pel present i pel futur, però també marcat pels vincles d'una amistat que, per a ells, va transcendir els límits del moment present, en quedar separats per la distància física que els va imposar la vida militar durant el conflicte, i més tard per la mort de dos d'ells a la trinxera, Gilson i Smith. Tot i així, la història no acaba aquí. El Tolkien autor, amagat dins del Tolkien soldat, va començar a posar en joc durant la guerra la seva habilitat filològica per a la invenció de llengües i el seu talent creatiu per tal de desenvolupar imatges sobre llocs i personatges que les llengües imaginàries suggerien. I, en aquests relats primigenis, el desarrelament i la solitud, la foscor de l'aïllament, i un terror que normalment és boirós, humit, fred i desolat com l'infern nòrdic, i que provoca espant i deliri en la ment d'aquest viatger errant i solitari, hi tenen una força insospitada. Aquestes imatges de destrucció i de caducitat ens remeten constantment a la qualitat fugissera de l'existència i, a la vegada, tancant el cercle, a l'experiència de la guerra. 

Per això un dels punts forts d'aquesta obra és que Garth no destria les dues anàlisis, la biogràfica i la literària, i per això ens ofereix un assaig profund, extremadament detallat i creatiu sobre l'experiència de l'amistat truncada, el trencament de la cultura britànica amb els vells valors victorians, i una generació a cavall entre dues èpoques, marcada irremeiablement pel seu desig de canviar i renovar el món i per la seva incapacitat última de portar el projecte a la pràctica. Tolkien queda reinserit, per tant, dins d'una tradició d'autors no realistes que proven de donar sentit a l'experiència de les absurditats polítiques del segle vint, i la seva mirada al passat medieval d'Anglaterra queda vindicada, no com a escapisme opiaci, sinó com a rebuig enutjat i força combatiu dels aspectes més foscos i amenaçadors de la modernitat, i com a proposta d'una forma alternativa de mirar la realitat: no des d'una mentalitat utilitària, que comprèn l'ésser humà com a mitjà per a un fi, sinó des del meravellament primigeni i desinteressat.

Continguts: John Garth presenta aquesta obra en tres parts, com si la història de la implicació de Tolkien a la guerra del 14 es tractés d'una tragèdia en tres actes. En primer lloc, tenen lloc els anys de formació de Tolkien a l'escola King Edward de Birmingham i posteriorment a la Universitat d'Oxford. El club format per Tolkien i un grup d'amics, el TCBS (acrònim de Tea Club and Barrovian Society), va continuar els seus vincles d'amistat durant els anys d'universitat i, en el cas de Tolkien i Christopher Wiseman, la seva amistat va durar fins a l'edat anciana. Aquests són anys d'optimisme i de despreocupació innocent. Els membres del TCBS semblen més preocupats per canviar el món a través dels seus programes estètics i filosòfics que realment del seu futur acadèmic o professional. Aquesta etapa de felicitat, tot i que en la incertesa d'una guerra que ja s'anava covant, també inclou la llarga relació de prometatge entre Tolkien i Edith Bratt, que es casarien el 1916, just abans que Tolkien fos mobilitzat, i quan els seus amics ja es trobaven servint al front. La segona part de la història descriu les "llàgrimes incomptables", o pròpiament la brutalitat de l'experiència al front. Tanmateix, els amics es van continuar escrivint des de diversos punts de la geografia britànica i francesa, i Tolkien va rebre dels seus companys un encoratjament crucial per tal de seguir escrivint poesia. La tercera etapa es va iniciar quan Tolkien va adquirir la febre de la trinxera al Somme i va ser traslladat novament a Anglaterra. La seva llarga convalescència, també marcada per les misèries de la guerra, veu el naixement d'un projecte literari més ambiciós, Els Contes Perduts, que es convertiria en la gènesi de la cosmogonia i la mitologia tolkinianes.

M'agrada: La lectura d'aquest llibre ha estat tota una descoberta perquè hi he trobat informació completament nova referent a la gènesi de la Terra Mitjana, fins i tot quan no sóc gaire devota del Silmaríl·lion. També és una aproximació extremadament valuosa al context històric i cultural de la generació britànica que es va veure immersa en la Gran Guerra, i en aquest sentit dóna una idea molt acurada del que va representar l'abans i el després d'aquest esdeveniment que va canviar el mapa d'Europa irrevocablement. L'epíleg de l'obra és una anàlisi magnífica i realment original per part de John Garth dels trops, imatges i conceptes en l'obra de Tolkien que es poden derivar de l'experiència de la guerra.

--------------------------------------------------

As Tom Shippey has pointed out, Tolkien is in good company among later writers who turned away from realism because, as combat veterans, they had seen 'something irrevocably evil'. George Orwell (the Spanish Civil War), Kurt Vonnegut and William Golding (the Second World War) fall into this category. (...) realist fictions hold that there is no absolute evil, only relative degrees of social maladjustment; (...) writers such as Graves, Sassoon, and Owen saw the Great War as the disease, but Tolkien saw it as merely the symptom. 

Tolkien and the Great War (2003) by John Garth is a must-read for anyone who wants to go deeper into Tolkien's work from the point of view of the author's biography, in particular with regard to the influence the experience of the Great War had on his work. Six years after Joseph Pearce published, in Tolkien: Man and Myth, the theological approach to Tolkien's work, which is a central topic for its interpretation, Garth gave solution to a major shortfall in the literature about Tolkien until that moment: the experience of Tolkien in the Great War. This experience not only endows Tolkien's work with certain images, but also nurtures existential and metaphysical approaches to good and evil, our role as human beings in the universe, and even the intrinsic ambiguity in the human condition itself. 

Garth might have offered only the documented story of young Tolkien trapped in the Great War along with his school friends, Christopher Wiseman, G. B. Smith and Rob Gilson. This is a story based on suffering and pain, and uncertainty for the present and the future, but also marked by the ties of a friendship that, for them, transcended the limits of the present moment, after they were parted by the physical distance imposed by military life during the conflict, and later by the death of two of them in the trenches, Gilson and Smith. However, the story doesn't end here. During the war, Tolkien the author, hiding inside Tolkien the soldier, started to put into play his philological ability to invent languages, and his creative talent in order to develop images of places and characters the imaginary languages suggested. And, in these early stories, uprooting and loneliness, the darkness of isolation, and a terror that is usually foggy, damp, cold and desolate like Nordic hell, which triggers fear and frenzy in the mind of this wandering and lonely traveller, have unexpected force. These images of destruction and transience constantly refer to the fleeting quality of existence and, at the same time, closing the circle, to the experience of war. 

That is why one of the strengths of this book is that Garth doesn't dissociate both analyses, biographical and literary, and thus offers us a deep, extremely detailed and creative essay about the experience of truncated friendship, the breaking of British culture with the old Victorian values, and a generation straddling the line between two ages, irrevocably marked by their wish to change and renew the world and their ultimate inability to put their project into practice. Tolkien is therefore reinserted within a tradition of non-realistic authors who try to make sense of the political absurdities of the 20th Century, and his take on England's medieval past is vindicated, not as opiate escapism, but as angry and combative rejection of the darkest and most threatening aspects of modernity. Thus, he proposes an alternative way of looking at reality: not from a utilitarian mindset, which understands human beings as means to achieve a goal, but from primeval, unselfish wonder. 

Contents: John Garth presents his work in three parts, as if the story of Tolkien's involvement in the Great War was a tragedy in three acts. First of all, Tolkien's training years take place at King Edward's School in Birmingham and later on at the University of Oxford. The club formed by Tolkien and a group of friends, the TCBS (acronym for Tea Club and Barrovian Society), carried on their friendship ties through the college years and, in the case of Tolkien and Christopher Wiseman, this friendship would last until old age. These are years of optimism and carefree innocence. TCBS members seemed more concerned with changing the world through their aesthetic and philosophical programs than with their academic or professional futures. This period of happiness, although haunted by the uncertainty of a war already foreseen, also includes the long engagement between Tolkien and Edith Bratt. They would marry in 1916, right before Tolkien's mobilization, and when his friends were already serving at the front. The second part of the story describes the "countless tears", or the brutality of the experience at the front. However, the friends kept writing to each other from different places in the British and French geography, and Tolkien received from his companions crucial encouragement in order to keep going with his poetry writing. The third stage began when Tolkien contracted the trench fever at the Somme and was relocated back in England. His long convalescence, also marked by the miseries of war, gave birth to a more ambitious literary project, The Lost Tales, which would become the origin of Tolkien's cosmogony and mythology. 

What I like: Reading this book has been a discovery because in it I've found new information about the origins of Middle Earth, even when I'm not a great Silmarillion fan. It is also an extremely valuable approach to the cultural and historical context of the British generation which got involved in the Great War, and in that sense it gives a very accurate idea of the crucial significance of an event that changed the map of Europe forever. The epilogue is a magnificent and truly original analysis on Garth's part of the tropes, images and concepts in Tolkien's work which derive from the war experience. 

Vergonya (2)

Amb els presos polítics, sempre, fins que això acabi - perquè espero que ningú s'hagi empassat la mentida que això acaba el 21 de desembre. Així és com el govern espanyol "pacifica" un futur escenari electoral. Sembla que amb guanyar unes eleccions no n'hi ha prou. Cal guanyar unes eleccions i pensar el mateix que ells. El govern espanyol ha descobert un tarannà totalitari que sempre havíem intuït al cor de la narració però, per sobre de tot, avui m'agradaria saber de quin color són les democràcies europees. 

http://www.thenational.scot/news/15637119.Spanish_judge_jails_eight_sacked_Catalan_ministers/

https://www.theguardian.com/world/2017/nov/02/spanish-court-question-catalonia-separatists-except-puigdemont

https://www.ara.cat/politica/consellers-govern-puigdemont-declaracio-audiencia-nacional_0_1898810179.html

https://www.theguardian.com/commentisfree/2017/nov/02/spain-arresting-catalan-leaders-madrid-independence