Després de Retorn a Killybegs em vaig quedar amb les ganes de llegir algun llibre de temàtica similar i, tot i que a posteriori he de dir que com a novel·les no podrien ser més diferents, El delator de l'autor irlandès Liam O'Flaherty (1896-1984) ha estat una bona sorpresa. La novel·la es va publicar el 1925, i va esdevenir una de les obres més conegudes d'O'Flaherty, influït en aquell període per la ideologia marxista i pel moviment expressionista alemany. El relat ens situa a la ciutat de Dublín tot just acabada la guerra civil irlandesa, i té lloc íntegrament en una sola nit, des del capvespre fins al matí següent, en un viatge opressiu i angoixós per la psique del protagonista, el delator Gypo Nolan, que acaba d'entregar a la policia el seu company de la lluita revolucionària, Frankie McPhillip, a canvi d'una recompensa de vint lliures. Després de l'assassinat de McPhillip a mans de la policia, l'implacable comandant de l'Organització Revolucionària, Dan Gallagher, inicia una cursa contrarellotge per descobrir el delator dins l'organització. La novel·la està construïda com a thriller i gran part de la tensió narrativa prové del fet que, com a lectors, coneixem el misteri ben bé des del principi, de forma que la lectura ens va temptant constantment amb el suspens de la persecució, i els intents de Nolan mateix d'amagar el rastre de la seva delació.
L'Organització Revolucionària que figura a la novel·la està basada en el gir a l'esquerra que va fer l'IRA després de la guerra civil, en oposar-se a les posicions conservadores del govern de l'Estat Lliure, constituït com a protectorat britànic. L'organització, a la novel·la, té com a objectiu realitzar la revolució comunista a Irlanda a través de la lluita armada, tot i que sembla que el marxisme de l'IRA durant aquell període va ser força més tàctic del que retrata O'Flaherty a la ficció. En tot cas, el relat ens proporciona un gran retrat dels barris baixos de Dublín a l'època, caracteritzats per l'extrema pobresa dels seus habitants, la crisi d'habitatge i la insalubritat de les cases, així com la manca d'oportunitats i la precarietat generalitzada en què viu la classe treballadora. L'ambient resulta en tot moment tètric i desolador, i les aventures de Gypo Nolan després de la delació, primer a casa de la família McPhillip poc després de l'assassinat, i a continuació a través de diversos bordells i establiments de la ciutat, m'han recordat força el predicament i les percepcions del protagonista de Crim i càstig. Tanmateix, l'estil narratiu d'O'Flaherty s'assembla més al de les novel·les d'entreteniment popular, amb unes descripcions dels personatges que resulten del tot caricaturesques, i uns girs de guió, especialment a les escenes d'acció, que a voltes esdevenen un punt absurds.
Si Chalandon es preocupava d'oferir-nos un retrat el més complex i matisat possible del conflicte per poder-nos introduir a les possibles motivacions del seu protagonista, aquí O'Flaherty ens presenta un retrat un punt més fulletonesc dels personatges, però que acaba guanyant tota la seva força precisament per aquesta simplicitat. Nolan se'ns presenta com un personatge embrutit per la seva pròpia misèria i la duresa de les seves circumstàncies, i que en tot moment es veu arrossegat per la seva naturalesa impulsiva. De fet, la narració ens el presenta com un salvatge no gaire espavilat, incapaç d'anticipar-se a les conseqüències dels seus propis actes, i serà precisament la malaptesa dels seus intents de desviar l'atenció respecte del seu acte de traïció el que l'acabarà revelant com a culpable davant dels seus perseguidors. La seva matusseria contrasta fortament amb el fanatisme calculador de Dan Gallagher, que a mesura que avanci el relat anirà revelant la profunditat de les seves conviccions polítiques. El resultat és una narració un punt inquietant, en què uns personatges que comencen com a caricatures van revelant progressivament la seva humanitat a mesura que les circumstàncies els posen en la necessitat de prendre decisions cada cop més difícils, i també al contrari, un Gallagher que comença retratat com un líder carismàtic i que acaba revelant-se com a típic dolent de fulletó.
En aquest sentit, la novel·la es llegeix amb una tensió que va creixent ben bé fins a l'última línia, principalment perquè se'ns presenta des de la perspectiva subjectiva d'un personatge principal cada cop més acorralat, i que ens deixa el millor per als últims capítols, especialment a partir del moment del judici sumari a Nolan. És cert que l'estil narratiu és una mica tosc i hi ha moments en què l'ànima de thriller del relat s'imposa per davant de la profunditat del retrat psicològic o de la crònica política. Tot i així, els seus punts més forts són el retrat social que ofereix, a través d'un amplíssim mosaic de personatges secundaris, l'accent en la psique turmentada del protagonista, i una atmosfera per al relat creixentment opressiva, que a moments es podria qualificar de kafkiana. Si, a més, hi afegim un desenllaç que deixa la narració en el seu punt més àlgid, i la porta, de fet, a un terreny més aviat simbòlic, només puc dir que la lectura de El delator acaba compensant amb escreix tots els defectes de forma o desenvolupament que s'hi puguin trobar.
Sinopsi: En un moment indeterminat a principis dels anys vint, a la ciutat de Dublín, el fugitiu Frankie McPhillip torna a la ciutat després d'haver assassinat el líder d'un sindicat de pagesos. La seva primera trobada és amb el seu company dins l'organització revolucionària, Gypo Nolan, que malviu en la misèria en un alberg. En un impuls momentani, Nolan delata McPhillip a la policia a canvi d'una recompensa de vint lliures. A partir d'aquest moment Nolan provarà de cobrir el rastre de la seva pròpia traïció, mentre el líder de l'organització, Dan Gallagher, es disposa a descobrir la identitat del delator.
M'agrada: L'efecte opressiu, quasi paranoic, de la narració està molt ben trobat. En general, la imatge de conjunt, que es construeix a base de petits detalls, del recurs a l'impacte i d'una bona quantitat de personatges secundaris.
