Fotografia de Mohammed Salem |
Telèmac
Un blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.
18 d’abr. 2024
La política de la sang (2)
12 d’abr. 2024
Watchmen (#528)
5 d’abr. 2024
El paradís perdut de Mercè Rodoreda (#527)
2 d’abr. 2024
Adéu a Maryse Condé
Avui s'acomiada Maryse Condé, veu indispensable de la narrativa postcolonial en llengua francesa.
29 de març 2024
Testament de joventut (#526)
Em semblava que no em quedava res al món, perquè sentia que en Roland se m'havia endut tot el futur i l'Edward, tot el passat.
Aquest volum de memòries de l'autora britànica Vera Brittain (1893-1970) va esdevenir un gran èxit de vendes a Gran Bretanya des de la seva publicació el 1933, i a hores d'ara es considera un clàssic de la literatura sobre la primera guerra mundial. És un testimoni de gran valor sobre aquest esdeveniment històric, en particular perquè aquest cop se'ns ofereix des del punt de vista d'una dona que va formar part del VAD (Voluntary Aid Detachment), un cos voluntari d'infermeria associat a la Creu Roja i controlat directament per l'exèrcit britànic, que col·laborava en l'assistència mèdica als ferits de guerra en hospitals de campanya propers al front. El llibre, però, és molt més ambiciós que un simple volum de memòries, i Brittain hi ofereix una història social i cultural de l'Anglaterra d'abans de la guerra, de les vicissituds experimentades durant el conflicte i, també, del xoc que li va suposar haver-se de reincorporar al món de l'Anglaterra de postguerra, en què es va sentir inevitablement desplaçada a causa de les seves inquietuds polítiques i intel·lectuals i del conflicte generacional que patia a nivell emocional per tot el que havia perdut durant la guerra. Perquè Testament de joventut és, principalment, un relat duríssim sobre les pèrdues que comporta una guerra, la factura mental que pot arribar a passar per al supervivent, i la necessitat d'ajustar-se a una nova vida quan totes les certeses del passat s'han esvaït de forma definitiva i irrevocable.
Per aquest motiu és tan important que Brittain ens situï, en els primers capítols del relat, en el context històric i social en el qual es va criar: la narradora pertanyia a una classe burgesa no intel·lectual; el seu pare era propietari d'un molí paperer, i la seva mare era d'extracció social més baixa. Des que és adolescent la Vera pateix de primera mà la segregació per gènere que és típica de la seva societat: mentre que el seu germà petit, l'Edward, és enviat a una bona escola i s'espera d'ell que arribi a cursar estudis universitaris, ella és obligada a quedar-se a casa després d'acabar l'escola a l'espera de poder trobar un marit adinerat. Tanmateix, la Vera es proposa estudiar a la universitat igual que el seu germà, i comença a preparar-se els exàmens per lliure per poder entrar a Oxford, que en aquell moment, com la majoria d'universitats angleses, admetia les dones com a alumnes, tot i que no els permetia obtenir un títol oficial. La Vera pateix amb gran frustració que no se li donin les mateixes oportunitats educatives i professionals que al seu germà i als companys de classe d'aquest, mentre que la seva ambició de convertir-se en una dona intel·lectual i independent econòmicament l'assenyala automàticament com a element excèntric dins la societat provinciana en què viu. Gran part del llibre es basteix a partir d'aquesta tensió bàsica entre el món dels homes i el de les dones, que quedarà encara més dràsticament accentuada amb l'esclat de la guerra.
Ara bé, el relat també és especialment punyent a l'hora de retratar les contradiccions i ambivalències en què cau l'autora a l'hora d'acceptar aquestes injustícies i limitacions, en especial des del moment que entri en contacte amb el cercle d'amistats del seu germà. El llibre esdevé un homenatge profund i sincer als quatre homes que van formar part de la seva vida en aquesta etapa formativa tan decisiva, i que acabarien morint tots com a soldats al front davant la impotència i el dolor de la protagonista mateixa: a través del seu germà, Edward Brittain (1895-1918), la Vera va conèixer Ronald Leighton (1895-1915), amb qui es comprometria per casar-se; l'amic i confident de tots tres, Victor Richardson (1895-1917); i encara un altre amic de l'Edward, Geoffrey Thurlow (1895-1917), que mantenia un lligam molt estret de confiança i afecte amb tots dos germans. Tots quatre nois havien rebut l'educació que era típica de les classes acomodades del moment, en escoles privades que oferien entrenament militar als alumnes, de forma que passaven automàticament a ser oficials un cop s'incorporaven a l'exèrcit. La Vera ens retrata el seu compromís amb l'exèrcit i el seu discurs patriòtic de forma idealitzada, i la seva decisió d'unir-se al cos d'infermeres voluntàries, de fet, acaba llegint-se, entre línies, com a reflex de la seva voluntat d'estar a l'alçada del sacrifici que fan els nois.
En aquest sentit, Testament de joventut és un text molt aclaridor d'aquesta divisió cultural que va suposar la guerra per a homes i dones: gran part de la secció central del relat, quan els nois es troben al front i la Vera serveix a diversos hospitals de campanya, primer a Anglaterra, després a Malta durant un any, i més endavant al front occidental, a França, es basteix a través de l'encreuament de cartes entre ells, i fragments del diari personal de la Vera. És aquí que la narració esdevé més directa i més vívida sobre la pàgina, quan Brittain ens ofereix les paraules literals dels soldats, i on veiem les similituds més colpidores entre les experiències dels uns i de l'altra: la seva angoixa per no poder imaginar el futur més enllà del dia a dia més immediat, el trauma psicològic per les atrocitats que estan presenciant a temps real, així com l'acceptació resignada de la més que probable mort dels nois al front més tard o més d'hora, una possibilitat que la Vera comença a discutir obertament amb el seu promès en Roland, mentre que no arriba a creure's del tot pel que fa als altres. Quan les morts finalment arriben, sempre colpeixen amb tota la seva absurditat: en el cas d'en Roland, en una missió rutinària de reconeixement i no en un acte gloriós de batalla com havia esperat la Vera en tota la seva ingenuïtat; la d'en Victor, perquè arriba un cop els metges pensaven que sobreviuria a les seves ferides de guerra, i la de l'Edward, ja cap al final de la contesa i al front italià, que d'entrada semblava més tranquil que l'occidental.
Precisament per tota la càrrega emocional d'aquestes pèrdues, es fan especialment colpidors els malentesos i les contradiccions en què cau la Vera a l'hora de retratar totes aquestes desgràcies, i que reflecteixen les inquietuds dels joves de la seva generació i la seva classe social. Rere el text sencer hi ha la impressió que la Vera viu el seu servei de guerra vicàriament, en substitució de l'experiència dels nois que li és vetada, i de vegades cau en el judici ràpid i en la impaciència en les seves comunicacions amb ells: els soldats es troben profundament desencantats un cop descoberta la "vella mentida", en paraules de Wilfred Owen, de la retòrica patriòtica en què han estat educats, i en un estat depressiu d'absurditat existencial que la Vera només acabarà comprenent a posteriori, un cop acabada la guerra. En especial hi ha una idealització profunda i un punt ingènua de la figura d'en Roland Leighton, un escriptor i poeta excel·lent, segons els fragments de textos que se'ns n'ofereixen al llibre, però que possiblement no era ni més ni menys excepcional que els seus companys de generació. D'altra banda, aquest conflicte s'ha de llegir necessàriament en termes de gènere, en tant que el servei que les dones podien aportar a l'esforç de guerra era valorat constantment amb un menyspreu condescendent per part de la mateixa societat que les relegava a aquesta funció secundària.
Així doncs, assistirem a un autèntic esfondrament dels valors victorians en què aquesta generació va ser educada, per donar pas al món, molt més utilitari i desencantat, però també més pragmàtic i autoconscient, del segle vint. En aquest sentit són significatius el canvi en la moral sexual de l'època, profundament puritana i conservadora abans de la guerra, amb uns festejos i prometatges que havien d'estar constantment supervisats pels adults, i que no podien sobrepassar mai el que era considerat apropiat socialment, per donar pas a una relaxació automàtica d'aquestes convencions davant del caos i el terror de la guerra. Les conviccions religioses d'aquesta generació passaran per un test d'esforç molt similar: la mística de la immortalitat de l'ànima i dels valors pels quals val la pena lluitar i morir s'esfondrarà irremeiablement quan s'afronti la mort cara a cara amb prou feines a vint anys d'edat. La necessitat imperiosa que tindrà la Vera de refer la seva vida després de la guerra la sumirà en un conflicte interior, fruit d'una consciència plena de la impossibilitat d'una resurrecció futura, ara vetada pel propi pes de la realitat: els difunts mateixos han expressat aquesta convicció amb tota la seva claredat, mentre que l'únic pes que guardaran en el món posterior a la guerra és el del record impotent dels seus supervivents.
És així que els darrers capítols del llibre, que cobreixen el període de 1919 a 1925, en què la Vera reprèn els seus estudis a Oxford i inicia la seva trajectòria professional, ens ofereixen la seva experiència la postguerra a la llum de tots aquests descobriments i aprenentatges. És una etapa que ve marcada per dues coneixences que seran clau a la seva vida posterior: d'una banda, la seva amiga íntima i confident, l'escriptora Winifred Holtby (1898-1935), que li donarà suport a l'hora d'aprendre a conviure amb el trauma de guerra i ajustar-se novament al món de postguerra, i qui després seria el seu marit, George Catlin (1896-1979), amb qui va establir un festeig per correspondència que li exigiria replantejar-se tot el seu passat i tot el seu futur. En aquesta nova vida, també entrarà en contacte amb el moviment feminista, que reclama la igualtat de drets civils i polítics de la dona respecte a l'home, i amb el moviment pacifista i internacionalista a través de la recentment creada Societat de Nacions, que li descobrirà les realitats de la postguerra per a l'Alemanya castigada pel tractat de Versalles. És una secció que es pot fer una mica més feixuga i enrevessada que la resta del llibre: Brittain hi analitza al detall les vicissituds de la política Europea de després de la guerra, i dedica una atenció especial al món alemany, profundament marcat per la humiliació de la derrota i les sancions imposades pels vencedors, i utilitza aquesta secció per llençar un avís al món d'entreguerres, en què l'ombra de la segona guerra mundial ja és més que una mera possibilitat.
És a través d'aquests moviments que la Vera Brittain troba el seu lloc en el món de postguerra com a activista política. En particular pel que fa a l'estatus social i polític de les dones, Brittain és testimoni, durant aquests anys, del retrocés en llibertats i drets que pateixen aquestes, després d'haver accedit plenament al món laboral durant els anys de la guerra. Ara, quan els homes tornen a recuperar les seves esferes d'acció tradicionals, es produeix una reacció adversa a tot el que havia suposat aquest alliberament. La Vera descriu la generació de les "dones supèrflues" a la qual pertanyia, tota una generació de dones solteres a causa de l'absència d'homes amb qui casar-se després de la guerra, que són retratades com a frustrades i infelices des dels altaveus públics conservadors, però que en realitat reclamen el seu dret a no tornar a la subjugació del domini patriarcal, i a poder ocupar espais públics i càrrecs professionals i acadèmics amb la mateixa llibertat i oportunitats que s'ofereixen als homes. Així doncs, com veieu, Testament de joventut és un llibre llarg i força dens, que ens submergeix de ple en l'experiència de la primera guerra mundial des del punt de vista britànic, però també ens ofereix una anàlisi profunda dels canvis polítics, socials i culturals que impactarien la societat de postguerra.
Continguts: El relat de les memòries de Vera Brittain està dividit en tres parts. La primera cobreix els seus anys d'adolescència en una ciutat de províncies de les Midlands angleses, on coneix qui després serà el seu promès, Roland Leighton, un company d'escola del seu germà. Separada per la guerra de tots els seus amics, el relat ens porta a través de la seva experiència com a infermera voluntària en un hospital de campanya a Anglaterra. Aquesta secció acaba amb la notícia de la mort d'en Roland al front. La segona secció cobreix el seu servei posterior a Malta i a França, i el seu retorn més endavant a Anglaterra, on serà testimoni de l'Armistici el novembre de 1918, després d'haver perdut el germà i els altres dos amics. La tercera secció ens retrata el món de després de la guerra, en què la Vera haurà de lluitar per reprendre la seva vida acadèmica i professional, a cavall entre dos móns, el d'abans i el de després de la guerra, dels quals se sent profundament aïllada.
M'agrada: És un relat realment valuós sobre el que va suposar la guerra tant al front com a la rereguarda per a una generació sencera de joves britànics que van veure el seu món abruptament truncat per totes aquestes experiències. En especial m'ha semblat interessant la secció central, en què se'ns ofereixen les paraules textuals dels protagonistes a través de les seves cartes i diaris, i la veu de cadascun d'ells destaca vívidament, des dels seus propis caràcters, somnis i inquietuds.
No m'agrada: En un text tan extens, el ritme narratiu es fa un punt desigual, amb seccions molt interessants i d'altres que es fan més lentes a l'hora de llegir. L'abast del text és tan ambiciós, amb tants temes diferents que mereixen ser tractats, pel que fa al context social, polític i cultural que viuen els personatges, que de vegades la veu narrativa va saltant d'uns temes a uns altres de forma una mica inconnexa i l'exposició cronològica es fa una mica confusa en aquest sentit, especialment en la seva tercera part.
25 de març 2024
Coses que escollim, coses que perdem
- Tolkien i la llarga derrota
- Gwyneth Hood (1993) "Nature and Technology: Angelic and Sacrificial Strategies in Tolkien's The Lord of the Rings" Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature: Vol. 19: No 4, Article 2.
L'arbre de Gondor de Ted Nasmith (font) |
La pujada, a en Merry, li semblà interminable, un viatge sense cap mena de sentit en un somni odiós que s'allargassava cada vegada més cap a algun final penombrós que la memòria no arribava a copsar. (168) *
Ara l'Àragorn s'agenollà al costat d'en Fàramir i col·locà una mà damunt el seu front. I els que hi eren presents van advertir que es produïa alguna gran lluita, perquè el rostre de l'Àragorn esdevenia de color gris de cansament i, ara i adés, pronunciava el nom d'en Fàramir, però a cau d'orella i de manera cada cop més feble, com si el mateix Àragorn s'hagués distanciat d'ells i ara caminés molt lluny, en alguna vall fosca, cridant algú que s'hi havia perdut. (...) Tot d'un plegat en Fàramir es va moure i obrí els ulls i fità l'Àragorn, que era ajupit damunt seu; i una espurna d'enteniment i d'amor se li encengué als ulls i va dir baixet: - Senyor, m'heu cridat. Ja vinc. Què mana el rei? (178-179)
vós teníeu els cavalls i fets d'armes i els camps oberts; però ella, nascuda en el cos d'un donzella, tenia un esperit i un valor incomparables, com a mínim, als vostres. I, tot i així, estava fatalment destinada a tenir cura d'un vell, que estimava com a pare i contemplava com en un repapieig mesquí i poc honorable; i el seu paper li semblava més innoble que el de la vara en què es recolzava. (...) Senyor, si no hagués estat perquè l'amor que la vostra germana us professava i el seu sentit del deure li van emmordassar els llavis, potser li hauríeu sentit dir coses tan grosses com aquestes. Però qui sap el que devia dir en l'obscuritat, tota sola, en les vetlles amargues de la nit, quan tota la seva vida semblava encongir-se i les parets de la seva alcova li devien caure al damunt, com una mena de catau per engabiar-hi alguna salvatgina. (180-181)
L'Àragorn va mirar de consolar-la tot dient-li: "Potser hi ha una llum més enllà de la foscor; i, si és així, m'agradaria que la veiessis i te n'alegressis". Però ella no respongué res més que aquest linnod: Onen i-Estel Edain, ú-chebin estel anim. ('Vaig donar Esperança als Dúnedain, no he conservat cap esperança per a mi mateixa.') (444)
21 de març 2024
Mushrooms - Bolets
Whitely, discreetly,
Very quietly
Fotografia de Jenna Hamra |
20 de març 2024
Frankenstein (#525)
Cap culpa, cap crim, cap maldat, cap misèria es poden comparar a les meves. Quan repasso l'espantós catàleg dels meus pecats, no puc creure que sigui la mateixa criatura que una vegada va tenir els pensaments plens de visions sublims i transcendents de la bellesa i la majestat de la bondat. Però així és; l'àngel caigut esdevé un dimoni maligne. I fins i tot aquest enemic de Déu i de l'home tenia amics i companys en la seva desolació: jo estic sol.
Frankenstein de Mary Shelley (1797-1851) es va publicar per primer cop el 1818, i és una novel·la que l'autora va escriure quan tenia dinou anys. La seva gènesi ha esdevingut quasi més famosa que la novel·la mateixa: Mary Shelley va participar en la juguesca amb els poetes romàntics Shelley, amb qui mantenia una relació sentimental, i lord Byron, durant el famós viatge de l'estiu sense sol. És un clàssic de la literatura en llengua anglesa, tot i que he de confessar que mai m'ha acabat de fer el pes. Fa anys que vaig llegir aquesta obra i no em va agradar prou ni com per ressenyar-la. Però quan vaig llegir Frankenstein a Bagdad d'Ahmed Saadawi, que és un actualització del mite totalment pertinent i adequada al seu nou context, vaig recordar exactament per què no m'havia agradat, així que em van agafar ganes de rellegir-la per poder explicar per què no he acabat d'entendre mai aquest llibre i per què, tot i tenir el seu interès i ser una fita històrica de la literatura anglesa, o almenys de la novel·la gòtica, no m'agrada prou per recomanar-la.
Si en l'obra de Saadawi la motivació tant del monstre com del seu creador són la compassió i la pietat, i ambdós personatges mostren una inclinació essencial envers els altres que pateixen, a la novel·la de Shelley assistim a les vicissituds de dos protagonistes - creador i criatura - tan centrats en si mateixos i els seus propis sentiments, i tan cecs a qualsevol altre patiment que no sigui el propi, que es veuen immersos inexorablement en una espiral d'autodestrucció i destrucció mútua. En Frankenstein, un jove científic que descobreix el secret de donar vida a la matèria morta però no el de posar-se a la pell dels altres, és el pitjor de tots dos: el seu punt de vista entotsolat, d'una ceguesa moral que de vegades ratlla la psicopatia, és un dels defectes més evidents de la novel·la. Incapaç d'acceptar qualsevol mena de responsabilitat sobre les seves accions, es dedica a lamentar-se contínuament sobre les seves dissorts mentre deixa que els seus éssers estimats caiguin víctimes de la seva criatura, a la vegada que crea, dins la narració, una autojustificació constant i de proporcions èpiques sobre la seva pròpia covardia i falta d'esma a l'hora d'actuar. És clar que ens trobem en una història de fantasia totalment inversemblant, i la veritat sobre el cas és massa extraordinària perquè els jutges, o la policia, o qui sigui, la creguin, però no seria molt més dramàtic i punyent sobre la pàgina si almenys intentés explicar-la i hagués d'enfrontar-se a la incredulitat, el judici o fins i tot el rebuig per part dels seus congèneres?
Ara bé, aquesta dimensió moral de la novel·la, a la vegada, és el que la fa més ambigua i atractiva. La seva història és la d'una paternitat no reconeguda, i duta en secret com si es tractés d'un fet vergonyós, un fet que a l'època de Shelley devia ser molt més corrent que no pas ara, m'imagino, i sobre el qual l'autora mostra una particular sensibilitat. Fer-se càrrec de les criatures que posem al món, en forma de monstres, de fills, de pensaments, o d'obres artístiques sembla quelcom que a Shelley, colpida per l'absència de la seva mare, per la seva pròpia maternitat adolescent, i per la subseqüent pèrdua de diversos dels seus fills nadons, preocupava especialment. I el text està farcit de mares absents i de pares comprensius i benvolents, per més que el protagonista és incapaç de seguir-ne l'exemple en cap moment. És per aquest motiu que el monstre resulta una mica més digne de compassió que el seu creador: al capdavall és una criatura no desitjada que arriba al món per patir un rebuig absolut. Tanmateix, lluny de convertir-se en una víctima perfecta, aviat decideix que l'única línia d'acció que té al seu abast és la revenja contra el seu creador. El seu descens al món del crim deixa més preguntes obertes sobre la narració que no pas respostes: el monstre també ens ofereix tota la seva retòrica justificadora, i en el seu monòleg final ens assabentem que, tot i que ha anat assassinant gent a tort i a dret durant dues-centes pàgines, no n'ha gaudit gens, encara sort.
La criatura decideix, així doncs, castigar l'ésser odiat a través dels seus éssers estimats, com si aquests fossin tan sols comparses dins la història del protagonista, que al capdavall és el que són en aquesta novel·la. De fet, Shelley sembla especialment obtusa a l'hora de retratar tots aquests secundaris amb unes psicologies totalment planes i de forma clarament instrumental per a la narració, mers recursos narratius que fan la seva aparició de forma oportuna per ser eliminats tot seguit pel monstre i lamentats pel consternat Frankenstein. I em sembla especialment obtusa perquè els personatges femenins, en especial, no són més que elements decoratius dins la narració que fan la funció de mostrari de totes les virtuts angèliques de la cura de la llar, només per acabar sent víctimes d'unes morts terrorífiques. Aquest rol subsidiari i particularment estereotípic per a les dones em sembla especialment difícil d'entendre en una autora que era filla de filòsofa protofeminista i filòsof llibertari i sovint és retratada com a gran alliberada i avançada al seu temps. Ara bé, també és cert que tan sols tenia divuit anys i que l'escapada amb Shelley i Byron potser sona més romàntica sobre el paper del que devia ser l'experiència real.
L'estructura de la narració és tripartida, i consta de relats que es van obrint els uns dins dels altres, com si es tractés de nines russes. Tenim una narració marc, la de l'explorador Walton, que es troba a l'àrtic intentant localitzar el pol nord, i que troba Frankenstein al caire de la mort en la seva persecució del monstre. Aleshores Frankenstein li narra la seva història, i dins d'aquesta segona narració trobem la narració en primera persona del monstre, que també exposa les seves vicissituds des del seu naixement. Walton i Frankenstein encarnen a la perfecció aquesta ambició romàntica, que esdevé al capdavall un ideal inabastable: el primer a través de l'exploració i el segon a través de la ciència. Ambdues dimensions eren subsidiàries l'una de l'altra en l'època que escriu l'autora, en què l'imperi britànic s'expandia per tot el món, sempre acompanyat per una retòrica benefactora i civilitzadora, però que amagava rere el discurs la realitat molt menys afalagadora de l'esclavització racista dels pobles colonitzats i la seva explotació econòmica. El tractament que fa Shelley d'aquesta ambició dels seus protagonistes és un dels punts més ambivalents de la novel·la, per tant: l'única part de la història que em sembla més reeixida és el seu final, que tanca amb els seus respectius fracassos i posa, per tant, un pertinent signe d'interrogació sobre les dues empreses. Així doncs, el desenllaç esdevé una apoteosi especialment nihilista per a tots tres protagonistes de la futilitat de qualsevol projecte de perfectibilitat humana i, precisament per això, apunta possiblement a una crítica força soterrada i implícita a aquestes estructures de dominació que els protagonistes encarnen. És la part del llibre que més m'agrada, i ho dic sense ironia: el moment en què tots tres personatges reben una dosi de realitat que cap dels tres, em penso, esperava.
I precisament d'aquí crec que sorgeix el cor de tot el meu desconcert: de la seva aposta, durant tota la novel·la, per una glorificació de la supremacia masculina, blanca i privilegiada, que possiblement va ser influïda per l'educació que havia rebut l'autora i el contacte amb aquestes figures cabdals del romanticisme anglès. L'etnocentrisme irredimible de la novel·la es fa especialment ofensiu en el moment que l'autora descriu els personatges turcs, inscrits convenientment dins d'una subtrama totalment fulletonesca, i especialment risible en el moment en què el protagonista - sembla ser que accidentalment - arriba a Irlanda, ocasió idònia per desplegar tots els tòpics habituals sobre l'illa veïna. Shelley presenta uns protagonistes que en cap moment qüestionen la seva pròpia superioritat social i el seu privilegi, i que viuen els seus propis defectes i fracassos com a tragèdies de dimensions còsmiques, precisament perquè es perceben com a millors i superiors a tots els seus semblants. D'aquí que la crítica que fa als punts de vista d'aquests personatges quedi en un punt una mica massa ambigu i que a estones no sé ni com valorar: retratar-los com a fracassats els fa caure traumàticament del seu pedestal, però la necessitat mateixa del pedestal no queda qüestionada en cap moment.
En definitiva, és una novel·la que no esgota la seva complexitat en una sola llegida, com he pogut constatar en la relectura, i que no puc recomanar sinó amb la boca petita i amb moltes prevencions. L'estil narratiu és força tediós, els personatges són estereotipats i les seves motivacions se'm fan francament incomprensibles. Ara bé, té els seus mèrits com a fruit de la seva època i us pot servir si voleu entendre en què consisteix el romanticisme com a moviment artístic i literari: tots els seus elements característics hi són presents, incloses l'exaltació de les emocions dels protagonistes, el seu entotsolament i la seva admiració de la natura i del paisatge com a reflex continu i amplificador d'aquestes emocions. Pel que fa al debat moral proposat per l'argument i les crítiques implícites que se'n poden derivar, estan força soterrats i s'han de buscar més aviat entre línies.
Sinopsi: Victor Frankenstein és un jove estudiant suís que, a través de les seves investigacions científiques, troba la clau per reanimar un cos mort que ha reconstruït a través de fragments de cadàvers, que tampoc se'ns explica gaire com ha aconseguit. Tanmateix, un cop la seva criatura ha obtingut la vida, l'abandona immediatament. Per la seva part, el monstre aconsegueix aprendre a parlar i a llegir de forma autodidacta, però després de ser rebutjat per la família a qui estimava, es decideix a venjar-se del seu creador assassinant-li els éssers estimats.
M'agrada: L'estructura de narracions dins de la narració em sembla dels seus punts més forts, així com la crítica implícita que la novel·la fa als seus personatges a través de les seves frustracions. El debat moral que proposa, inscrit en una tradició literària de qüestionament de l'acció creadora de Déu, arribada a través de Milton i Blake via romanticisme, és també dels seus punts més forts.
No m'agrada: És una novel·la que es ressent sobretot pel punt de vista dels seus protagonistes, la trama fulletonesca i totalment inversemblant, i un potencial per a la crítica i la subversió que s'entreveu de tant en tant, però que no arriba a desenvolupar-se plenament sobre la pàgina.