Potser Déu...?

Avui parlaré d'una pel·lícula que va passar força desapercebuda als cinemes en el moment d'estrenar-se i que no va tenir una gran acollida per part dels espectadors, tot i que va ser força valorada per la crítica. Es tracta de Stone (2010), de John Curran. És cert que no acompleix les expectatives de la publicitat que se li va donar: no és una pel·lícula d'acció ni un drama carcerari; de fet, amb prou feines és un thriller. És més aviat una trama psicològica -i que certament pot resultar una mica densa- que tracta sobre la culpa i l'alliberament, des d'un punt de vista obert a l'experiència trascendent. Els personatges intenten creure, cadascun a la seva manera particular, però en cap cas se li imposa un credo a l'espectador. Aquest més aviat ha d'observar el comportament dels personatges amb una mirada prou crítica com per destriar, sense arribar a una resposta clara ni definitiva, qui són els bons i qui són els dolents en aquest relat de mentides, d'aparences i d'inquietuds existencials (reals o fingides). Una de les qüestions bàsiques que tracta la pel·lícula està relacionada amb els diversos enfocaments que podem fer dels principis morals: n'hi ha prou amb guardar una aparença de rectitud, o cal també acompanyar-la amb les obres? Aquest és el contrast principal entre els dos protagonistes: Jack Mabry (Robert De Niro), el funcionari de presons perfectament respectable que guarda culpabilitats al rerefons de la seva consciència, i Stone (Edward Norton), el pres que necessita demostrar la seva rehabilitació sense voler fingir-la. I això no és tan fàcil, com quedarà demostrat quan veiem com Stone, en la seva ambigua lluita dialèctica amb Mabry, posarà fins i tot en perill la possibilitat d'obtenir allò que més desitja. Al costat dels dos protagonistes, completen la trama les seves esposes: l'una (Milla Jovovich) intentarà ajudar Stone a aconseguir la condicional a través de l'engany i del xantatge a Mabry; l'altra (Frances Conroy) és víctima també d'un captiveri particular, el del seu matrimoni amb Mabry. 

El film relata la història d'un agent de la condicional que es topa amb el cas de Stone, condemnat per còmplice i encobridor d'un assassinat. L'esposa de Stone sedueix Mabry per tal d'aconseguir una decisió favorable en el tràmit de la condicional. Però, com abans comentàvem, Stone és també un relat d'alliberaments. Un altre tema important que tracta el film és la recerca del sentit de l'existència, i les formes diverses en què cadascú s'enfronta als grans interrogants de la vida, també amb diversos nivells d'implicació o de consciència. Des de les formes d'espiritualitat més tradicionals a les més alternatives, Stone ens ofereix un ampli ventall de qüestions que afecten la presència de l'ésser humà a l'univers, sovint relegades a soroll de fons que acompanya la nostra quotidianitat més prosaica. De fet, l'alliberament de Stone, sempre que acceptem com a vàlid el relat que ell fa de la revelació que pretén haver tingut, no és físic sinó espiritual. De la mateixa forma, anirem presenciant els angoixants intents d'alliberament de la senyora Mabry. En definitiva, en els últims moments de la pel·lícula, se'ns suggereix d'alguna forma que tots quatre personatges segueixen buscant respostes cadascun a la seva manera. Tot i ser una pel·lícula de tesi i no precisament d'acció, l'interès del film no decau en cap moment, gràcies en part a les magnífiques interpretacions dels quatre actors principals i a la vivacitat dels diàlegs. Stone és d'aquelles que convida a pensar-hi molt i, fins i tot, a encetar el diàleg després d'haver-la vista. Senyal que dels Estats Units no sempre arriba cinema comercial. 

Una nova solidaritat

Una recomanació molt especial: Hacia una nueva solidaridad, la carta de Pasqua de la comunitat de Taizé d'enguany, on el germà Alois explica que és possible construir una nova solidaritat. L'experiència pasqual de la resurrecció és present en aquesta idea, però l'optimisme del plantejament és aclaparador en la seva senzillesa: el gran valor de Crist és la seva humanitat, i aquesta experiència és la que vivifica la sortida d'un mateix per a una trobada profunda amb les realitats socials i amb els altres. I una idea potser encara més profunda, perquè potser encara és més senzilla: la base de la solidaritat és la confiança. 

L'any 1989, a l'Alemanya de l'Est, i abans que caigués el mur de Berlín, els organitzadors de manifestacions als carrers van demanar a cadascú que portés una espelma encesa: una mà portava l'espelma, l'altra protegia la flama del vent, i no quedaven mans lliures per a un gest de violència. (En una anotació de la carta).

2003, manifestants contra la guerra de l'Iraq a Berlín

El riu com a metàfora

Quin és el pes dels traumes del passat? De vegades, arrosseguen la persona fins al fons del riu i no li donen oportunitat de sortir-ne. Mystic River, una de les obres mestres de Clint Eastwood, basada en la novel·la de Dennis Lehane, és molt més que una trama policíaca, és un emotiu relat sobre com el passat enganya i devora la gent. El que és més sorprenent des del punt de vista de l'espectador és l'estructura del film, que, tot i ser lineal (l'ordre dels fets és estrictament cronològic), planteja paral·lelismes constantment. Es tracta de certs detalls que es van repetint i que, com les aigües del riu, circulen incessantment sense cap canvi aparent, però sempre diferents. De fet, l'estructura de la tragèdia, almenys tal com l'entenien els grecs, és circular. Així és com el personatge de Dave, trist, apàtic, sempre arrossegat pels esdeveniments -ja que mai arriba a decidir res, realment- puja al seient de darrere d'un cotxe en tres ocasions diferents de la seva vida: la primera, quan és segrestat de petit; la segona, que a la pel·lícula no es veu però se'ns relata, quan és detingut per la policia i aquest fet segella, indirectament, el seu destí; i la tercera, que és millor no explicar per no aixafar el final de la pel·lícula. De la mateixa manera, els crims del present (tant el de James com el de Dave) sempre remeten a un crim passat, i així successivament. Els tres nens del passat es van retrobant en les complicades circumstàncies del món adult i, tot i que la pel·lícula va lligada a la idea pessimista que és impossible fer net i trencar definitivament amb el passat, o que tard o d'hora hi ha alguna cosa que el passat ens reclama i s'ha de pagar, les circumstàncies casuals (que solen ser les més tràgiques) també intervenen en la resolució final de la trama. 

Mystic River relata la història de tres amics d'infància, Dave, Sean i James, que es retroben després de passar uns anys d'un fet traumàtic que va canviar la vida de Dave. Tot i així, el fet que els uneix en el present és igual de traumàtic per a James. Mentrestant, Sean no és únicament el policia que ha de resoldre el cas, sinó també l'observador impotent de l'enfonsament moral dels dos antics amics. Mystic River va obtenir, l'any 2004, dos únics Òscars a dues interpretacions úniques: la de Sean Penn en el paper de James, el mafiós de barri que ha de passar pel tràngol de la mort de la seva filla, i la de Tim Robbins en el paper del desequilibrat Dave, el sospitós que esdevé víctima de tots i el seu propi botxí. Enmig de tots dos es troba l'antic amic, interpretat per Kevin Bacon, obligat a descobrir la veritat d'unes circumstàncies molt més ambigües del que semblen al principi. Com a thriller pur i dur, Mystic River ens ofereix un relat la intriga del qual no decau en cap moment del seu metratge. Com a relat de psicologies personals, esdevé una extensió suggerent de la idea que el passat retorna, però no ho fa mai de la mateixa manera. Atenció, en especial, a la banda sonora del film, composta pel mateix Eastwood, i a la forma com amb una sola frase musical (amb prou feines quatre notes) arriba a condensar els moments de màxima tensió emocional de la pel·lícula. 

Manifestació del 10 de juliol

Margarit reivindica aquí la identitat catalana des d'una preciosa metàfora amb ressonàncies clàssiques.

Joan Margarit al Cèntric

Ahir a la tarda vam tenir una oportunitat única de celebrar el Dia Internacional de la Poesia: la trobada amb el poeta Joan Margarit a la sala d'actes de la Biblioteca Antonio Martín del Prat de Llobregat. A partir de la presentació audiovisual i els treballs sobre aquest autor que han realitzat un grup d'alumnes de l'IES Estany de la Ricarda, es va cedir la paraula al poeta, que ens va anar comentant amb claredat i una gran lucidesa què entén ell per poesia. El poeta composa el poema com si fos una partitura, que després el lector haurà d'interpretar amb els seus propis mitjans: els instruments que tingui a mà, la seva pròpia vivència, el que cadascú bonament pugui i sàpiga tocar. No podrà escoltar-lo passivament, com si fos un concert. En últim terme, el que el poeta extreu de sí mateix és quelcom que té dins, però que qualsevol altra persona també pot extreure de dins de sí mateixa. Ens va fer il·lusió, si més no, com a lectors, que se'ns reconegui aquest esforç de llegir i interpretar poesia. Una altra part del seu testimoni va dirigir-se a les seves arrels i al seu passat, part fonamental de l'experiència que nodreix la seva obra, i a la relació fonamental entre poeta i llengua materna. La barbàrie del passat desafia la pròpia identitat, quan aquesta es veu reprimida pel germà, pel veí, pel conciutadà més proper. El futur, d'altra banda, sempre obert a la creativitat i l'originalitat; com bé ens van demostrar els treballs dels alumnes. L'acte va finalitzar amb la lectura per part de Margarit d'alguns poemes del seu últim recull, No era lluny ni difícil. Va ser un moment de profunda emotivitat, que va resultar un autèntic privilegi per als oients.

Las nieblas de Avalon (#15)

Aquesta novel·la de Marion Bradley, publicada el 1983 i considerada per molts un clàssic de la literatura fantàstica, ens presenta una revisió molt particular del cicle artúric. Tot i que segueix les línies argumentals principals que estableix Malory, en aquest cas Bradley fa un relat, des del punt de vista femení, de la impotència d'un món pagà que veu com les seves tradicions s'esvaeixen per donar pas a les estructures de poder, els codis de conducta i els rituals cristians. El punt de vista femení juga un paper fonamental a l'hora de plantejar aquesta inquietud, ja que la dona, imatge de la divinitat primigènia i font de legitimitat del poder en el món druídic, es veurà obligada a perdre la seva posició per sotmetre's a les estructures patriarcals del cristianisme heretades a través de l'imperi romà. 

A mesura que avança el relat, accedim al món d'acció i de decisió dels homes a través de la mirada crítica, sovint irònica i quasi sempre lúcida de les dones que els observen, relegades a la passivitat de l'espera dins l'àmbit domèstic. Així és com Igraine, Ginebra i Morgana presencien els fets principals (sí que és cert que reelaborats i revisitats en gran mesura per l'autora) dels regnats d'Uther i Artús, els pendragons, i les seves respectives decadències. Emmig dels nombrosos personatges femenins que passen pel relat, Morgana esdevé l'autèntica protagonista en tant que encapçala la rebel·lió més autèntica: la de mantenir-se fidel al món que desapareix, per més sacrificis que aquest li demani. I és que el món matriarcal arriba, a la pràctica, a ser tan intrasigent i totalitzador com el patriarcat més fanàtic, ja que el conflicte s'estableix entre els diferents intermediaris que interpreten a la seva pròpia manera la voluntat de la divinitat. 

La novel·la esdevé, doncs, un tràgic recordatori de la soledat dels individus davant d'un destí que han creat ells mateixos, tot i que paradoxalment els mini la llibertat. Així és com tots els personatges, en el seu intent de recórrer el seu propi camí, acaben caient aclaparats per quelcom que els supera. Finalment, la divinitat-terra-mare-mort-misteri que representa la fertilitat i els cicles dels fenòmens naturals es retira per deixar espai al Déu personalitzat dels cristians, de la mateixa forma que Avalon es retira entre les boires a una dimensió màgica, per manifestar-se només a uns quants escollits.  

Sinopsi: Des que a Igraine se li revela que serà la mare del gran rei de Britània, tots els fets condueixen al seu fill, Artús, a ocupar aquest lloc, amb la legitimitat que li confereixen els rituals druídics de les tribus paganes. Tanmateix, quan el rei abandona aquestes tradicions per abraçar els dogmes cristians, la seva germana Morgana i la resta d'habitants d'Avalon observaran aquest fet com una traïció.  

M'agrada: L'originalitat del plantejament i la complexitat psicològica de la majoria dels personatges. La forma com Bradley reinterpreta el relat del cicle artúric respectant-ne els punts principals és brillant. A part de tot això, el ritme de la narració es manté durant tot el relat, i la novel·la és completament absorbent, fins a esdevenir, amb tot el mèrit, un clàssic de la literatura fantàstica i una obra recomanable des de tots els punts de vista. 

No m'agrada: Potser només alguns detalls de gust personal, com el desenllaç del personatge de Merlí, que crec que no està a l'alçada de la complexitat psicològica del personatge, o l'episodi de reconciliació final de l'epíleg, que també considero que no està a l'alçada de la resta del llibre.

Breu història del món (#14)

¿Què hi veus, en el corrent del temps? Hi reconeixeràs alguna cosa. Prop de l'horitzó la gran piràmide d'Egipte, construïda fa gairebé cinc mil anys; la torre de Babel, l'acròpolis d'Atenes, la muralla xinesa, un arc de triomf romà, un burg medieval, un canó, Viena assetjada pels turcs, el castell de Frederic el Gran a Potsdam, el primer ferrocarril i gratacels moderns. 

Aquesta breu novel·la d'Ernst Hans Gombrich (1909-2001) pretén relatar la història universal de forma concisa i entenedora. Potser es troba a mig camí entre la novel·la i l'assaig, però en tot cas seria un assaig ben peculiar. Originalment titulada Breu història universal per a joves, la novel·la ens explica els principals fets de la història universal en un llenguatge senzill i planer, especialment adequat perquè els joves es puguin familiaritzar amb els esdeveniments més significatius de la història universal d'una forma molt amena. 

Amb aquestes premisses es podria sospitar a priori d'una simplificació dels esdeveniments històrics, però s'ha de reconèixer que Gombrich aconsegueix captar la complexitat de causes i efectes dels principals conflictes i problemàtiques de la història amb una lucidesa que soprèn per la claredat de l'estil expositiu. Bàsicament, es tracta de com explicaries la història universal a un nen. Durant el seu desenvolupament els protagonistes són els principals pobles i civilitzacions i els grans personatges històrics, tant els grans estadistes com els conqueridors i també els dèspotes i tirans. Al llarg del seu relat, anem veient com les petites idees i l'esperit d'innovació i de descoberta van vencent poc a poc els grans imperis de dogmes i tradicions inamovibles. També hi veurem com prendrà forma el complex mapa europeu de les edats mitjana i moderna, que més directa o indirectament ens anirà portant a la situació dels nostres dies. L'últim capítol, en què Gombrich revisa amb una nova perspectiva certes dades que havia donat en capítols anteriors, mereix una recomanació especial. Des de la crítica als grans desastres del segle XX i la reivindicació dels valors il·lustrats, l'autor acaba el llibre amb una inoblidable crida a la tolerància.

Continguts: Des de les vicissituds dels primers pobladors de la terra fins a la bomba atòmica, passant per les aventures colonials de nombrosos imperis i conqueridors i el naixement d'una nova mentalitat mercantil i burgesa; des dels descobriments i invencions més importants per a la cultura humana fins als desastres i catàstrofes més terribles, Breu història del món ens ofereix un relat emocionant dels principals fets que han marcat la història de la humanitat.

M'agrada: La senzillesa i la claredat del relat, la forma com Gombrich elucida no sols els principals esdeveniments de la història de la humanitat, sinó com també fa una reflexió metahistòrica sobre què és la historiografia i quina importància té la vivència personal de la història. El llenguatge planer fa el relat entretingut i proper als nens i joves. Els relats de l'antiguitat són apassionants en la seva senzillesa, i els de la modernitat i contemporaneïtat sorprenen en positiu pel seu to crític i la seva voluntat de contribuir a un futur millor.

No m'agrada: No sé fins a quin punt aquestes qüestions es van modificar a l'última revisió que en va fer l'autor, perquè l'edició que jo he llegit és la primera que va aparèixer en català i que encara no havia estat revisada, però en l'últim capítol es troben a faltar certs esdeveniments, precisament per ser el que més s'apropa a l'actualitat. Per exemple, es mencionen els grans desastres del segle XX, però no hi ha cap referència a Gandhi i la independència de l'Índia per vies pacífiques, que hagués estat un bon contrapunt.

Do not go gentle into that good night

Dylan Thomas (1914 - 1953)

Do not go gentle into that good night,
old age should burn and rave at close of day;
rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
because their words had forked no lightining they
do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
their frail deeds might have danced in a green bay,
rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
and learn, too late, they grieved it on its way,
do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
blind eyes could blaze like meteors and be gay,
rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

[No te'n vagis suaument cap aquesta bona nit, / la vellesa hauria de cremar i delirar al final del dia; / enfureix-te, enfureix-te contra la mort de la llum. 

Tot i que els savis entenen que la foscor està bé, al final, / perquè les seves paraules no han pogut desviar el llampec, / no se'n van suaument cap aquesta bona nit. 


Els bons, en passar l'última onada, clamen com de brillants / les seves fràgils obres podrien haver dansat en una verda plana, / s'enfureixen, s'enfureixen contra la mort de la llum. 

Els indòmits, que atrapaven el sol i cantaven per a ell en el seu vol, / i aprenien, massa tard, que també li entristien el camí, / no se'n van suaument cap aquesta bona nit. 


Els seriosos, prop de la mort, que veuen amb la mirada encegada / que els ulls cecs també podien guspirejar com estels i estar alegres, / s'enfureixen, s'enfureixen amb la mort de la llum. 

I tu, pare meu, en aquest trist cim, / maleeix-me, beneeix-me amb enrabiades llàgrimes, t'ho prego. / No te'n vagis suaument cap aquesta bona nit, / enfureix-te, enfureix-te contra la mort de la llum. ]

Després d'aprendre a través de Frank Scott en què consisteix una villanelle, una forma poètica que, de moment, només he trobat en anglès, n'he pogut llegir una de les més famoses, de Dylan Thomas. Si Scott evocava què és per a ell l'autèntic socialisme, aquí Dylan Thomas observa amb ràbia i impotència com el seu pare accepta la vellesa i la mort sense revoltar-se. Potser és que de vegades fa il·lusió descobrir alguna cosa que no venia pas als llibres de text. I, finalment, també he pogut saber que fa uns quants anys que vaig llegir el Retrat de l'artista adolescent sense saber que n'hi havia una.

Crisi i futbol

Tot just avui he llegit això en un diari gratuït i m'ha semblat que podia ser un contrapunt interessant al post de l'altre dia. Perquè no sigui dit que el futbol, un cop al marge dels star systems, no pot donar històries amb un caire més humà. 

http://www.que.es/deportes/futbol/201202162204-partido-todavia-terminado-cont.html

Racisme i futbol

Sorprèn llegir notícies d'aquest tipus a aquestes alçades, quan sembla que el racisme hauria de començar a superar-se en molts àmbits. Després, als nens i als joves els hem d'ensenyar que aquestes actituds no són correctes, quan sabem positivament que el futbol, en molts casos, és un model per a ells. No és sols el racisme: sobre els camps de futbol també hem vist agressions que serien delicte si es cometessin al carrer. El que sorprèn més de tot plegat sembla que és la impunitat amb què aquestes accions es cometen. Un cop una falta de respecte d'aquest tipus s'ha comès i ha donat la volta al món en qüestió de minuts, és difícil esborrar-la o fer com si no hagués passat. I de fet, sabem que hem de continuar veient les notícies amb la confiança (que no hem perdut mai) que l'esport, en general, és un excel·lent transmissor de valors com el treball en equip, la superació d'un mateix o la consecució de fites a través de l'esforç. Quan els valors que es transmeten són negatius, ens hauríem de replantejar en general quina mena de societat estem construint. 

http://www.sport.es/es/noticias/inglaterra/liverpool-pone-venta-luis-suarez-1413323