Conte de Nadal (encapsulant a Dickens)

Aquest any, al Prat de Llobregat hem fet Nadal abans de Tots Sants, i ahir al matí vam poder gaudir, al teatre Artesà, de l'adaptació del clàssic de Dickens en un muntatge de titelles, projeccions i mecanismes apte per a tots els públics. Conte de Nadal (encapsulant a Dickens) és un espectacle excel·lent, produït per Coma 14 i La Societé de la Mouffette, que ha encisat amb la seva màgia tots els assistents, grans i petits per igual. 

https://www.teatrelartesa.cat/la-ciutat/guia-agenda/conte-de-nadal-encapsulant-dickens

https://www.coma14teatro.com/ca/cuento-de-navidad-encapsulando-a-dickens/

https://societemouffette.com/agenda-sm/

Sobre la lectura (#562)

Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit. 

Aquest opuscle de Marcel Proust (1871-1922) es va publicar per primer cop el 1906 com a pròleg per a la seva pròpia traducció de l'obra El sèsam i els lliris de John Ruskin (1819-1900). Amb el temps ha adquirit una autonomia pròpia com a text i actualment es publica per separat, possiblement perquè la fama i el renom de Proust han sobrepassat els de Ruskin. Es tracta d'un breu assaig sobre l'efecte de la lectura a les nostres vides i, per la seva brevetat, podria ser una bona porta d'entrada a Proust si no us anima la seva obra magna, la novel·la en sèrie A la recerca del temps perdut. Si bé al principi el text ens introdueix als records d'infantesa de l'autor, amb la seva característica vivisecció de la vida burgesa de l'època, a mesura que va avançant la lectura l'autor ens va introduint a les seves pròpies idees estètiques, que entren en polèmica amb les de Ruskin mateix i ens poden ajudar a comprendre millor el marc teòric en què es basa la seva novel·la. 

De fet, l'obra polemitza amb les idees de Ruskin sobre la lectura, i mostra com Proust ja ha entrat de ple al segle vint a l'hora de posar la subjectivitat del lector al centre de la interpretació dels textos i les obres d'art. La mirada de Ruskin, en canvi, ens ofereix una concepció platònica del gaudi estètic, en què la lectura esdevé una conversa amb els savis del passat, i la seva assimilació, per tant, ens ha de suposar una porta d'accés a una noció de veritat i de bondat absolutes: l'art esdevindria, per tant, una versió millorada del món, i en aquest sentit hauria de suposar un referent moral, de manera que la lectura ens fa accedir a una forma de vida més rica a la qual hauríem d'aspirar. En canvi, per a Proust, no hi ha una noció de veritat absoluta que s'hagi de descobrir rere l'experiència vital, ja que la lectura no pot substituir la vida mateixa - una experiència sensible fonamental que ell anomena dins del text "vida espiritual". Així doncs, la veritat no és res que sigui allà fora i hàgim de sortir a buscar, sinó que es troba dins de cadascú, en perpètua construcció i interrogació. 

Per tant, a través d'aquest text Proust reivindica la lectura com a invitació o iniciació a la vida, que pot fer d'estímul per a la intel·ligència, i pot arribar a marcar un nivell de distinció social, el que ell anomena les "bones maneres de l'esperit". Tanmateix, també pot arribar a estancar la vida de la sensibilitat si pretén substituir l'experiència mateixa de viure i de viure plenament. Amb aquestes idees de fons, es fa fàcil aproximar-se a l'obra de ficció de Proust i veure el creixement del seu protagonista i alter ego en un viatge de formació de la sensibilitat: tot l'art i els esdeveniments socials que el jove Marcel ha anat assimilant amb el pas dels anys acabaran cristal·litzant en el que després serà la seva obra. Obra i vida, per tant, costen de destriar, quan l'experiment literari es transforma en una mena d'exercici de percepció, una mena de destil·lació sobre el paper de l'experiència viscuda. 

Per això Proust finalitza la seva argumentació amb la reivindicació dels artistes romàntics com a veritables comentadors i intèrprets de l'art clàssic: la seva interpretació d'obres més antigues arriba només després d'haver-les passat pel filtre de la seva pròpia experiència subjectiva. És així com la vida espiritual del passat, segons Proust, ressorgeix en el present, en una mena de connexió a través de l'experiència estètica. Rodin pot esdevenir, al mateix temps, el lector més atent possible de l'escultura clàssica i el seu comentarista més apassionat. Sobre la lectura és un assaig breu que fa de bon llegir: el recomanaria a interessats en l'obra de Proust, tot i que no està a l'alçada de la seva ficció.  

Continguts: A propòsit de la presentació de les conferències de Ruskin recollides a El sèsam i els lliris, Proust encarrila la seva pròpia reflexió sobre la lectura i la seva relació amb la vida sensitiva i espiritual de l'ésser humà. 

M'agrada: És un text molt breu en què no hi sobra res; pot ajudar a comprendre una mica millor l'obra de Proust. 

La rosa dels vents (#561)

Ens atrevim a suggerir que la confusió al voltant de la Llavor 31 pot resultar d'una interpretació etnocèntrica de la paraula "amunt". Per a nosaltres, "amunt" és una direcció "bona". No ho és, o no necessàriament, per a una formiga. "Amunt" és d'on ve el menjar, certament; però "a baix" és on es troben la seguretat, la pau i la llar. "Amunt" és el sol abrasador, la nit glacial, no trobar refugi als túnels estimats, l'exili, la mort. Per tant, suggerim que aquesta autora estranya, en la solitud del túnel desert, buscava expressar amb els mitjans que tenia a l'abast la màxima blasfèmia concebible per a una formiga, i que la lectura correcta de les Llavors 30-31, en termes humans, és: "Mengeu els ous! A baix la Reina!" 

Aquest recull de relats curts de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1982, i és una retrospectiva dels contes que van aparèixer a diverses publicacions entre els anys 1974 i 1982. D'entrada, és un recull força més variat que Les dotze direccions del vent, amb un nivell més gran d'experimentació formal en diversos gèneres narratius i que, en tan sols uns pocs anys, mostra cert nivell d'evolució pel que fa a la seva presa de posició dins del gènere de la ciència-ficció, aquí d'inclinació més aviat distòpica. Si a Les dotze direccions del vent trobàvem una autora totalment immersa en els trops i les expectatives de la ciència-ficció de l'època, dominada principalment pels autors masculins, aquí veiem com les veus narradores són molt més diverses, moltes d'elles femenines, i que el recurs a diferents punts de vista, fins i tot dins d'una mateixa narració, és molt més freqüent. Costa fer una valoració general dins d'un recull tan variat i, com passa normalment amb aquest tipus de propostes, el resultat final és força irregular. Tot i així es pot dir que en la varietat rau la seva virtut, i que uns quants dels relats que trobem al recull, realment brillants, acaben eclipsant les propostes més passables. 

La rosa dels vents és un curiós exercici conceptual, perquè part de l'interès de la proposta rau no tan sols en els relats mateixos, sinó també en la forma com estan agrupats i ordenats dins del volum, d'acord amb sis seccions o blocs temàtics que apunten en direccions diferents de la brúixola proposada al títol. Ara bé, és feina dels lectors reconèixer els motius principals que es van repetint entre ells, i també establir connexions entre els contes de diferents seccions. A més dels quatre punts cardinals - nord, sud, est i oest - ens hi trobem una tercera dimensió afegida - zenit i nadir - que ens convida, utilitzant una metàfora espacial, a reflexionar sobre les direccions predeterminades que pren tot sovint la nostra mirada, acostumada, a través de la transmissió cultural, a jutjar i prejutjar determinats fenòmens des de certa perspectiva. Així doncs, els relats d'exploració - ja sigui per la superfície de la terra o interplanetaris - a què estem acostumats en el gènere de la ciència-ficció, o el discurs de la ciència, quan és utilitzat acríticament al servei de mecanismes de vigilància i control de la població, com podríem esperar dels relats distòpics, són subvertits de vegades subtilment i d'altres de forma més planera. De la mateixa manera, se'ns convida a percebre la nostra pròpia realitat des de perspectives desacostumades, com per exemple a "L'autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Laberints", "Els camins del desig", "El relat de l'esposa" o "Sur". 

Així doncs, Le Guin ens convida a llegir les històries en direccions diferents, a rellegir-les amb interpretacions alternatives en ment o un cop ja n'hem desentrellat el misteri de la primera vegada, o a crear connexions inesperades entre unes i altres. De fet, hi ha diversos temes o imatges que es van repetint al llarg de diverses històries. Un primer motiu seria el llenguatge, i la capacitat o incapacitat d'arribar a descodificar-lo, de forma que la comunicació amb els altres es pot arribar a veure compromesa, com veiem en els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia" o "Laberints". Aquesta fallada comunicativa porta a intents d'interpretació o traducció per poder arribar a expressar la realitat humana amb més o menys èxit, com passa per exemple a "Xavalla", "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb" o "Les aigües són amples". Un dels millors relats del recull, m'atreviria a dir que el millor, "Els camins del desig", basa tot el seu misteri en la interpretació que fan els exploradors terrestres de la llengua nativa de la cultura alienígena que es troben davant, i m'imagino que deu ser un autèntic desafiament per als traductors a una altra llengua. Rere aquest fenomen de la possibilitat o impossibilitat d'arribar a traduir o interpretar el món percebut pels altres hi ha el perill que el nostre coneixement del món, com a cultura occidental, resulti esbiaixat d'entrada precisament perquè s'ha basat en un error interpretatiu de les dades que tenia al davant. 

Aquesta lectura determinada del món en funció d'una racionalitat definida prèviament en uns termes molt determinats, i sovint restrictius, ens esbossa un segon motiu, el de la ciència al servei de la repressió política: com que el nostre discurs és sempre racional, lògic i correcte, els discursos paral·lels a aquest, o simplement diferents, són llegits directament com a desviats de la norma o directament patològics. Aquí Le Guin reflecteix les inquietuds pròpies de l'època sobre la biopolítica, i l'aplicació de la ciència i el coneixement al control i contenció dels cossos - i ments, en aquest cas - no normatius i dissidents. La ciència que classifica qui és boig i qui es normatiu acabarà posant-se al servei de projectes polítics dedicats a "ordenar" i vigilar els ciutadans per al seu propi bé. En aquesta direcció van relats com "SQ", en què el "Coeficient de Seny" permet quantificar el nivell de seny de les persones, i un govern mundial utilitza aquest paràmetre per privar de llibertat els ciutadans qualificats com a "bojos"; "El diari de la Rosa", en què la lectura de la ment dels ciutadans per part del personal mèdic s'utilitza per detectar i suprimir la dissidència política; "L'alteració dels ulls", en què els habitants d'una nova colònia terrestre en un altre planeta són classificats segons la seva capacitat d'adaptació al medi-ambient alienígena; o "Les aigües són amples", en què el malalt mental té problemes per fer entendre als seus metges el que li passa en realitat. Davant d'aquest ús esbiaixat del coneixement humà i la seva transmissió cultural, hi ha un altre vessant de la ciència, creatiu i desafiant, que apunta a la construcció d'un coneixement més profund i integral de la realitat. 

Pel que fa a les distòpies, La rosa dels vents m'ha semblat un recull molt interessant perquè difumina de forma inquietant el relat distòpic amb el realisme social més costumista, de forma que les distòpies proposades tot sovint se'ns presenten de formes innòcues de bon principi, i la seva aplicació a la realitat dels nostres temps, fins i tot quaranta anys després de la publicació dels contes, resulta ben plausible. Hi alguns dels contes, com per exemple "La nova Atlàntida", "El diari de la Rosa" o "El fènix", en què la perspectiva distòpica és clara i evident; i d'altres, com "Coeficient de Seny" o "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", que presenten l'escenari distòpic amb un to marcadament humorístic i paròdic. Tanmateix, hi altres contes en què l'ambient inquietant és molt més difús, i la distòpia realment no arriba a fer-se present al text, però es pot intuir fàcilment per similitud amb l'ambientació dels altres contes: és el cas, al meu parer, de "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "L'alteració dels ulls" o "Les aigües són amples". 

Finalment, hi ha un moviment per part de Le Guin que m'ha semblat brillant a la llum de tots aquests matisos conceptuals, i és que alguns dels relats no miren cap al futur sinó al passat, i esdevenen exercicis excel·lents de recreació històrica. Es tracta de "L'arpa de la Gwilan", que ens porta a un món cèltic medieval o premedieval que recorda molt a alguns passatges del cicle de Terramar; "Comtat de Malheur", en què, després de la mort de la seva filla, una descendent dels primers pioners d'Oregon s'enfronta al dol del seu gendre, i el relat que tanca el recull, "Sur", que planteja la crònica d'una expedició secreta al Pol Sud abans que hi arribés Amundsen. És curiós que sigui precisament aquí on Le Guin concentra les veus femenines, i que situï aquests relats principalment a les seccions de l'oest (per allò de la conquesta de l'oest) i el sud, com donant a entendre que la història ha estat tradicionalment escrita pels homes i s'ha basat en gran part en la colonització de nous territoris, però que la veu de les dones té prou poder com per reivindicar-les com a creadores i transmissores, també, de la història amb uns valors paral·lels i alternatius. Com si es tractés d'un àlbum conceptual, La rosa dels vents és una col·lecció de relats que es gaudeix per la lectura de cada conte per separat, però que a la vegada estableix un nivell afegit de connexions intertextuals i de direccions interpretatives creuades entre uns relats i uns altres. 

Continguts: La primera secció (Nadir) conté els relats "L'autora de les Llavors d'Acàcia", un relat amb cert to paròdic del discurs científic i amb una primera secció autènticament fascinant; "La nova Atlàntida", una distòpia en què els ciutadans dels Estats Units es veuen sotmesos a un govern central controlador a la vegada que l'enfonsament dels continents provoca el ressorgiment de l'Atlàntida, i "El gat de Schrödinger", una deconstrucció humorística i absurda de la famosa paradoxa. La secció Nord conté "Dos retards a la línia Nord", un relat amb ecos borgians sobre el viatge de dos membres de la mateixa família a la mateixa casa; "Coeficient de Seny", una aproximació humorística a un govern central mundial que controla i monitoritza els seus ciutadans a través de la quantificació del seu seny; i "Xavalla", que descriu una curiós viatge a l'altre món. La secció Est conté "El primer informe del nàufrag estranger al Kadanh de Derb", amb reminiscències de Calvino, en què un nàufrag terrestre prova de posar en paraules com és la terra i acaba oferint una descripció personalíssima de la ciutat de Venècia; "El diari de la Rosa", una distòpia en què els metges llegeixen la ment dels pacients per poder identificar la dissidència; "L'ase blanc", un relat un punt massa breu per deixar petja ambientat a l'Índia; i "El fènix", una distòpia també un punt massa breu que esdevé un homenatge a Fahrenheit 451. A la secció Zenit hi trobem "Intracom", un relat força ximple en què els tripulants d'una nau es troben amenaçats per un alien que porten a bord; "L'alteració dels ulls", que ens situa en una colònia terrícola en un altre planeta, i retrata força hàbilment l'ambigüitat entre la distòpia i la utopia religiosa; "Laberints", que ens desafia a pensar des de quina perspectiva se'ns ofereix el relat; i "Els camins del desig", que ens situa en una missió d'aculturació de tres exploradors terrestres en un planeta desconegut i que són acollits per una tribu d'homínids amb una cultura excepcionalment primitiva. A la secció Oest hi torbem "L'arpa de la Gwilan", en què el personatge principal és una arpista ambulant que, en perdre el seu art, acceptarà el matrimoni i la vida mundana; "Comtat de Malheur", que presenta possiblement els retrats psicològics més profunds del recull sencer; i "Les aigües són amples", que ens presenta un viatge un punt surrealista al món dels morts a través del laberint del sistema hospitalari en què es veu atrapat el protagonista. Finalment, la darrera secció (Sud) conté els contes "El relat de l'esposa", sobre el qual val més no explicar res a priori per no aixafar-ne l'experiència de lectura; "Diverses aproximacions al problema de l'escassedat de temps", una altra aproximació humorística al món de la política mundial; i "Sur", que narra una excepcional expedició antàrtica a principis del segle vint. 

M'agrada: "L'Autora de les Llavors d'Acàcia", "La nova Atlàntida", "Dos retards a la línia Nord", "Xavalla", "El diari de la Rosa", "Laberints", "Els camins del desig", "L'arpa de la Gwilan" i "El relat de l'esposa". 

Les dotze direccions del vent (#560)

Infinits matisos i intensitats de verd, violeta, lila, marró, vermell. Infinits silencis. Només es movia el vent, gronxant fulles i frondes, un vent càlid i xiuxiuejant carregat d'espores i pòl·lens, fent voleiar la dolça pols verda pàl·lida sobre les prades d'herba alta, herbassars sense bruguera, boscos sense flors que no havien estat mai trepitjats per cap peu, ni esguardats per cap ull. Un món càlid i trist, trist i serè. 

Aquest recull de disset contes de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop l'any 1975, i és una retrospectiva sobre la narrativa breu de l'autora principalment durant els anys seixanta i les primeries dels setanta, que havia anat apareixent a diverses publicacions de l'època. A hores d'ara no cal insistir en la influència de Le Guin dins la fantasia i la ciència-ficció contemporànies: l'autora va explorar els límits i les expectatives que aquests gèneres imposaven a la seva pròpia època, per tal d'oferir-ne una visió política orientada a la reflexió sobre el món present. Les especulacions de Le Guin assenyalen prejudicis i punts cecs dins la nostra pròpia societat: la seva crítica al capitalisme i al patriarcat, per exemple, va ser pionera a l'hora de repensar la divisió sexual entre homes i dones i els rols socials que tradicionalment s'hi associen, especialment en un gènere narratiu tradicionalment dominat per les veus masculines. Una altra crítica freqüent que trobem als seus textos és la de la colonització i l'explotació econòmica d'altres terres amb el pretext del progrés i la superioritat tecnològica que, com és habitual en el gènere de ciència-ficció, troba un vehicle pertinent en les narratives d'exploració interplanetària. 

Així doncs, Le Guin juga hàbilment amb les expectatives que podem tenir a priori sobre els relats de ciència-ficció, però cal dir que el resultat no és sempre reeixit. Com passa amb els reculls de relats curts, el conjunt és massa desigual per fer-ne un judici general, i el més recomanable és deixar-se portar per la magnífica prosa de Le Guin, densa i descriptiva, i anar-ne destriant els moments de bellesa, que són molts, inesperats, i alguns d'ells francament desconcertants. Ara bé, potser a l'època en què es dona a conèixer la seva narrativa curta, l'autora encara està força imbuïda dels tòpics i els trops habituals imposats pels escriptors homes, que es fan especialment presents en les narracions que l'autora mateixa qualifica de ciència-ficció dura, i que, al capdavall, esdevé força més tova sobre la pàgina que la d'autors clàssics com Asimov o Lem. Le Guin apareix més interessada per les conseqüències psicològiques i culturals que tenen els descobriments i les exploracions dels protagonistes que no pas per la ciència mateixa, i en molts casos el conflicte principal dels relats gira al voltant de l'empatia davant d'un altre que se'ns presenta incomprensible o indesxifrable. De la mateixa manera, la ciència hi apareix tan sols com a motiu dins del text, i és una metàfora per a un fenomen més ampli, el del coneixement o el saber acadèmic en general (que igualment podria ser humanístic) i fins i tot l'espurna de la creació artística, que aparta el savi o el mestre de la societat general i el fa blanc d'incomprensions, prejudicis, acusacions d'heretgia i persecucions polítiques. Le Guin es diferencia d'altres autors de ciència-ficció de l'època per aquesta fixació en el poder polític i qui l'ostenta en cada moment, i tot sovint s'entreté a revelar-nos els espais subtils de resistència que es poden produir fins i tot en les distòpies més amenaçadores.  

Si hagués d'agrupar els relats que es recullen en aquest volum, un primer grup seria el dels relats que se centren en l'exploració interplanetària com a metàfora per al contacte amb l'altre en termes absoluts. Aquí hi posaria "El collaret de Semley", "La rei d'Hivern", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", que és un dels millors de tot el llibre, si no el millor, i "El camp de visió". No és debades que en la majoria d'ells se'ns repeteix insistentment que el viatge a través de l'espai és també un viatge temporal: quan avancem per l'espai a la velocitat de la llum i els desplaçaments poden allargar-se durant anys sencers, els viatgers sempre saben que, quan tornin, al món de la seva llar hi hauran passat molts més anys que els que ells han percebut durant el viatge. Aquest decalatge temporal acaba provocant un aïllament mental i emocional en el viatger que el pot arribar a separar definitivament dels seus congèneres. A "Més vast que els imperis i més lent", que manté certes similituds amb Solaris de Stanisław Lem, el problema de l'empatia esdevé central, i és un dels relats que conté una càrrega emocional més profunda dins del recull sencer, igualada possiblement només per "Nou vides". 

El segon grup seria el de la distòpia política, en què el personatge del científic o el savi avançat al seu temps és condemnat a l'ostracisme dins la seva pròpia societat o, fins i tot, perseguit pels règims totalitaris i autocràtics que governen els seus móns. Hi inclouria "Els mestres", "Les estrelles de sota", "Els que se'n van d'Omelas" i "El dia abans de la revolució". Tot i que aquests dos últims no tinguin una relació gaire evident amb la ciència, el primer té a veure amb un saber o un coneixement que és compartit per tota una comunitat política sencera i que és l'arrel mateixa de la seva utopia. Aquí, la línia entre la utopia i la distòpia es desdibuixa perillosament i la conclusió del relat és força extrapolable a la nostra realitat política actual, especialment des del punt de vista de les societats del primer món. A més, el motiu del boc expiatori també presenta un paral·lelisme clar amb un dels personatges de "Més vast que els imperis i més lent". D'altra banda, la protagonista de "El dia abans de la revolució" i la seva situació d'exili interior són fàcilment comparables a la situació dels altres científics incompresos. Un altre que aniria dins d'aquest grup, tot i que amb un to molt més lleuger i marcadament humorístic, seria "Abril a París", en què els científics protagonistes no són perseguits políticament, però també tenen la necessitat imperiosa de fugir del seu món present. 

Finalment, al tercer grup hi posaria contes que m'han semblat molt més experimentals, i que sovint exploren el tema de la percepció i els seus límits: "La capsa de la foscor", "La paraula de l'alliberament", "El bon viatge", "Direcció de la carretera" i "Un viatge dins del cap" en són bons exemples, aquest últim amb un to marcadament metatextual. Fora de la classificació m'han quedat "La regla dels noms" i "Coses" que, com també passa amb "La capsa de la foscor" i "La paraula de l'alliberament", miren molt més cap a la fantasia - fins i tot l'alta fantasia - que no pas a la ciència-ficció, i que prefiguren de vegades obertament i d'altres vegades amb subtilesa, el que després serà el món de Terramar. Aquí hi trobem, certament, la Le Guin més imaginativa i alliberada de les convencions de l'època, i hi podem començar a entreveure la seva característica barreja de gèneres. Alguns d'ells, com "La capsa de la foscor" o "Un viatge dins del cap", esdevenen autèntics desafiaments interpretatius, com també em sembla especialment notable l'intent de col·locar-se dins d'una consciència no-humana i transmetre-la als lectors en tota la seva estranyesa a "Direcció de la carretera". 

Ara bé, el que m'ha sorprès més de la lectura, en certa manera, és que els contes queden molt lligats a l'estètica i el món cultural dels anys seixanta en què van ser concebuts, i hi ha moments en què alguns es poden arribar a veure envellits. En la majoria de relats, els personatges femenins hi són escassos; sovint hi apareixen excessivament sexualitzats o exotitzats, o com a mers objectes del desig o de la curiositat dels protagonistes masculins. Les úniques protagonistes femenines apareixen al primer dels relats, "El collaret de Semley" i al darrer, "El dia abans de la revolució", tot i que també hauríem d'esmentar "La rei d'Hivern", ambientat al planeta Hivern, igual que la seva novel·la La mà esquerra de la foscor, en què els seus habitants són andrògins i, per tant, no s'identifiquen ni com a mascles ni com a femelles. Els resultats són desiguals: si bé Semley té potencial i interès com a protagonista, són els científics terrestres (i homes) qui ens l'acaben desxifrant mentre que, a "El dia abans de la revolució", preqüela de Els desposseïts, l'anciana revolucionària anarquista que va establir el món igualitari i comunitari d'Anarres no és res més que una dona cansada i plena de recances, i el seu punt de vista queda centrat molt més en el seu propi passat que en la revolució que es produirà en el futur. 

Amb això no vull posar en qüestió la qualitat dels relats - alguns d'ells excel·lents, i la majoria absolutament estimables - sinó només deixar palès que el feminisme de Le Guin va ser una presa de consciència més aviat gradual i tardana, com ella mateixa va admetre cap al final de la seva carrera. Les dotze direccions del vent n'és una prova més que evident. L'únic que m'ha semblat curiós de la lectura, però, és que aquest biaix negatiu respecte de la política de gènere es doni precisament en uns relats especialment preocupats per l'empatia i la percepció de l'alteritat, que sempre acaba fent-se fins a cert punt irreductible i intraduïble. En els móns ficticis que ens presenta Le Guin en aquest volum, els encarregats d'explorar, desxifrar i explicar el món són exclusivament els homes, i les úniques excepcions en podrien ser "La rei d'Hivern" fins a cert punt, "Els que se'n van d'Omelas", "El dia abans de la revolució" i "Direcció de la carretera". Que només en un d'aquests la protagonista sigui clarament una dona diu molt del marc mental en què Le Guin estava escrivint en aquesta època i del llarg recorregut que li quedava per fer encara, i també ajuda a contextualitzar i explicar l'ambigüitat del seu feminisme posterior. "El dia abans de la revolució" m'ha decebut una mica, potser per les expectatives que en tenia, i no és el conte que jo hauria triat per tancar el volum sencer. Tot i així, la majoria dels contes són brillants, i quasi tots contenen algun aspecte estimable, així que és una lectura molt recomanable si ja coneixeu Le Guin i voleu endinsar-vos una mica més en el seu món narratiu. 

Continguts: El volum recull disset contes d'Ursula K. Le Guin prologats per l'autora mateixa i publicats durant els anys seixanta i principis dels setanta. "El collaret de Semley" ens presenta l'odissea espai-temporal d'una princesa d'una espècie alienígena per tal de recuperar el seu llegat familiar. "Abril a París" és un conte sobre estudiosos que emprenen viatges temporals. "Els mestres" és més una fantasia que una ciència-ficció, al meu parer, i presenta un món en què la ciència és perseguida com a heretgia. "La capsa de la foscor" és un viatge fascinant per un món de fantasia, en què un príncep obté un regal enverinat per part del fill d'una bruixa. "La paraula de l'alliberament" recull les metamorfosis d'un bruixot per tal de combatre un màgic maligne. "La regla dels noms", situat al món de Terramar igual que l'anterior, ens presenta les vicissituds del ridícul senyor Underhill en una illa remota de l'arxipèlag. "La rei d'Hivern" és un relat ambientat a les lluites de poder del planeta Hivern, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor. "El bon viatge" és una reflexió interessant sobre les drogues i la llibertat d'elecció a l'hora de consumir-ne. "Nou vides" planteja les possibles conseqüències de la clonació humana. "Coses" és un peculiar relat apocalíptic que emprèn una direcció inesperada. "Un viatge dins del cap" és una exploració força experimental del que pot passar durant el procés de creació artística. "Més vast que els imperis i més lent" és una aventura inquietant dins d'un planeta desconegut que sembla tenir una consciència pròpia, i que marcarà els exploradors de forma decisiva, especialment el boc expiatori de la missió. "Els estels de sota" ens narra la història d'un astrònom heretge que es refugia en una mina per escapar de la persecució. "El camp de visió" és un dels més ambigus, especialment pel que fa a la seva conclusió final. També de forma similar a Solaris de Lem, al final ens hem de quedar preguntant si la il·luminació dels protagonistes és genuïna o tan sols alguna mena de parany alienígena. "Direcció de la carretera" és un relat molt interessant des del punt de vista d'un arbre. "Els que se'n van d'Omelas" és un dels contes més emblemàtics de Le Guin, que presenta una ambigüitat fonamental entre la utopia més perfecta i la distòpia més terrorífica. Finalment, "El dia abans de la revolució" ens transporta al món de la novel·la Els desposseïts. 

M'agrada: "La capsa de la foscor", "La paraula d'alliberament", "Nou vides", "Més vast que els imperis i més lent", "Direcció de la carretera" i "Els que se'n van d'Omelas". 

No m'agrada: M'ha semblat un recull desigual, i alguns dels contes m'ha semblat que tenien més potencial del que arriben a desenvolupar. 

La guerra de les salamandres (#559)

Et penses que l'he volgut jo, aquest final? Es tracta simplement de la lògica dels esdeveniments. Què caram, és que hi puc fer res, jo? Vaig fer el que vaig poder. Vaig advertir els homes a temps. El tal X en part era jo. Vaig pregar que ningú no donés armes ni explosius a les salamandres, que acabessin aquell negoci repugnant, etc. Ja saps com s'ho van prendre. Tots tenien milers d'objeccions justes, tant polítiques com econòmiques. Per això no vaig actuar. Jo no soc ni polític ni economista. No els vaig poder convèncer. Què hi farem si el món s'esmicola i s'enfonsa... Però com a mínim hi haurà hagut unes raons reconegudes per tothom, polítiques i econòmiques. A més, tot passarà amb l'ajut de la ciència, la tècnica i l'opinió pública. Fent ús del gran enginy humà! No és cap catàstrofe còsmica, només són raons estatals, econòmiques, de poder i d'altres... Contra això no hi puc fer res. 

La guerra de les salamandres és una novel·la de l'autor txec Karel Čapek (1890-1938) que es va publicar l'any 1936, i des d'aleshores ha esdevingut un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. De fet, és una novel·la que difícilment es pot separar del context polític dels anys trenta, amb l'escalada armamentística i les tensions geopolítiques que portarien els països europeus a la segona guerra mundial. En aquesta novel·la, el conflicte és atiat i agreujat per la presència d'una altra espècie conscient, les salamandres, que els humans han estat explotant durant dècades com a mà d'obra barata i infinitament reproduïble, per aprofitar la seva destresa per a la construcció i les tasques manuals sota l'aigua. El punt més fort de la proposta és, al meu parer, que Čapek no pren el camí de l'al·legoria ni de la faula: no ens trobem davant La revolta dels animals, en què cada personatge i les seves accions tenen un paral·lel en els esdeveniments històrics que s'estan parodiant; a La guerra de les salamandres, el món històric parodiat és clarament reconeixible, i en determinats passatges és notable l'esforç de realisme que fa l'autor per introduir i satiritzar tots els agents dins d'aquest complex entramat d'interessos econòmics i polítics, amb un to clarament humorístic que pretén reduir a l'absurd les aspiracions nacionalistes de cadascun dels països implicats. 

De fet, a través del seu procés civilitzador, les salamandres entraran en contacte amb els aspectes més foscos de la política i l'economia humanes: en alguns moments seran peons al servei de les principals nacions europees, en d'altres seran agents amb una autonomia pròpia, i les aliances temporals que establiran amb diferents actors del panorama polític - les empreses, els treballadors humans i els seus sindicats, els científics, els benefactors burgesos interessats en el progrés social, etc. - reflectiran la complexitat de relacions i interessos que s'estableixen dins del sistema capitalista, especialment quan actua de forma desbocada i els governs de torn no troben la forma de regular la seva expansió. La novel·la esdevé d'aquesta manera una paròdia despietada sobre els interessos econòmics i les inquietuds culturals de cadascun dels països implicats en la segona guerra mundial, i tots hi acaben reflectits en una mesura o una altra: el problema de la segregació i la violència racial als Estats Units hi fa una aparició estel·lar tot i que tangencial; i el militarisme alemany sota el govern nazi, tot i que aquest últim no és esmentat directament, és un tema recurrent dins la trama. 

La novel·la explora l'evolució de les salamandres com a espècie des del seu primer contacte amb els éssers humans, i les múltiples maneres en què la seva presència impacta en el món humà: des del seu descobriment en una remota illa del pacífic per part d'un mariner holandès, passant per la seva explotació com a força de treball per part de diferents empreses que cada cop es fan més poderoses, els canvis socials i culturals que experimenta la humanitat per contacte amb aquestes criatures, fins a les ramificacions polítiques que tots aquests interessos acaben tenint dins el panorama internacional. Tanmateix, les salamandres no se'ns descriuen mai de primera mà, sinó sempre a través de la percepció que en tenen els humans, en una mena de recurs de desnaturalització que acaba traçant una reflexió sobre la deshumanització (per paradoxal que pugui semblar) de l'altre que es marca com a enemic. Abans d'arribar pròpiament a la guerra de les salamandres contra els humans, que aquestes no plantegen mai com a agressió sinó com a necessitat de supervivència, veurem com la seva influència determinant en la indústria pesant i els interessos econòmics i geoestratègics de cada país acabaran presentant la guerra com un imperatiu històric que es deriva d'aquesta lògica racionalista de l'expansió i el progrés. En aquest sentit, el text esdevé un atac directe al capitalisme com a sistema, que anteposa els beneficis econòmics fins i tot, en les seves conseqüències més extremes, a la conservació de la vida humana. Tanmateix, Čapek tampoc no estalvia una crítica mordaç a la retòrica de to cientifista del socialisme del moment. 

Més enllà del seu argument, però, el que realment crida l'atenció de la proposta és el seu estil, fragmentari i inconnex, i que va alternant el punt de vista de diversos personatges humans en els seus contactes amb el món de les salamandres. Čapek va barrejant diferents gèneres i diferents estils, des de la novel·la costumista pel que fa a les vicissituds familiars del senyor Povondra, el to de les novel·les pulp i els seus derivats cinematogràfics en determinats passatges, els relats d'exploració del segle dinou i, durant una gran part de la novel·la, en la seva secció central, l'assaig acadèmic, tant de temàtica científica com humanística. A través de tots aquests episodis aparentment inconnexos, anem assistint a una escalada en la violència i en la necessitat de conservació de cada espècie que desembocarà en la guerra de les salamandres per tal de poder dominar la humanitat. Quan aquesta revelació arriba, a la tercera part de la novel·la, en realitat ja s'ha anat gestant des del principi del relat: amb el seu accent en la injustícia de la dominació imperialista que exerceixen les nacions europees sobre les seves colònies, anirem veient com es prepara el terreny per a aquesta inversió final dels termes. Čapek ens ofereix un retrat desapassionat d'aquest procés, que manté sempre la distància dins la multiplicitat de punts de vista que proposa, però amb un recurs a l'humor que fluctua entre els episodis més ridículs i els més macabres. 

Sinopsi: Des que el capità J. van Toch descobreix una rara espècie de salamandres gegants en una illa del Pacífic i les entrena com a recol·lectores de perles, la relació entre humans i salamandres es va desenvolupant de manera força accidentada, però marcada en tot moment pels interessos econòmics dels humans, que utilitzen les salamandres per fer tota mena de tasques industrials submarines. Aquestes, al seu torn, adquireixen cada cop més destresa en aquestes tasques, així com un domini del llenguatge i la cultura humanes, que de bon principi els seus benefactors humans observen com un pas endavant per poder-les alliberar del servatge. Tanmateix, i com passa en les relacions de domini i opressió, les salamandres aprofitaran els interessos econòmics dels seus patrons en benefici propi, fins a emprendre una guerra d'alliberament i de dominació de les costes mundials. 

M'agrada: El contingut crític de la novel·la i l'objectiu de la seva sàtira apunta en tantes direccions diferents que es fa impossible d'esgotar en una sola lectura. 

Paul Celan i Walter Benjamin (#558)

Parla també tu, / parla el darrer, / digues el teu juí - // Parla - / No separis tanmateix el no del sí. / Dona al teu juí també el sentit: / dona-li l'ombra. // Dona-li prou ombra, / dona-n'hi tanta / com repartida a teu entorn en saps entre / mitjanit i migdia i mitjanit. // Aguaita al voltant: / mira, que vivent esdevé tot al volt - / En la mort! Vivent! / Ver parla, qui ombra parla. 

Aquesta antologia del poeta romanès Paul Celan (1920-1970), supervivent dels camps d'extermini, va ser publicada fa dos anys per Edicions Reremús i la Fundació Angelus Novus, amb seu a Portbou i dedicada a la difusió de l'obra i la memòria del filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Es tracta d'una col·lecció de setze poemes de Celan traduïts per Antoni Pous (1932-1976), i acompanyats a més d'un assaig de l'escriptora romanesa Maria Mailat, que ofereix interpretacions molt valuoses sobre l'obra poètica de Celan i la seva connexió amb la filosofia de Benjamin. El darrer dels poemes de Celan que trobem al recull, "Portbou - alemany?", està dedicat a Benjamin i el seu últim viatge, i connecta directament amb el seu pensament, de forma que ambdós autors, tot i que separats generacionalment, acaben revelant una complicitat intel·lectual a l'hora de caracteritzar el llenguatge i la memòria com a inquietuds principals de la producció literària davant dels horrors polítics del segle vint. La poesia de Celan, d'una concisió extrema, s'ha d'interpretar a través de la raó de les paraules rere les imatges evocades, que no són mai fortuïtes i per tant, més enllà del gaudi estètic, esdevenen tot un desafiament interpretatiu malgrat la seva aparent simplicitat. 

Aquí és on l'anàlisi que en fa Mailat resulta imprescindible per després poder apropar-nos als poemes i comprendre una mica millor el que s'hi esdevé. Els punts de connexió entre l'obra de Celan i el pensament de Benjamin, a qui Celan va llegir atentament, ajuden a traduir el sentit dels poemes, i a veure la imatge que s'amaga rere la lletra de cada paraula triada. Per a ambdós autors, la traducció era una dimensió fonamental de la seva aproximació al llenguatge: tots dos eren poliglots, i per a ells les correspondències entre paraules de diferents llenguatges reflectien una unitat subjacent en totes elles. L'interès per l'estudi de la càbala també era compartit, i revela la traducció com una preocupació encara més profunda pel sentit últim de les coses: traduir, per a ells, esdevé un procés substitutori d'uns signes per uns altres, en què el sentit de les paraules les precedeix. Així és com s'entenen els jocs de paraules que crea Celan entre un mateix significant i les diferents connotacions i sentits que pot adoptar en diverses llengües. De la mateixa forma, Antoni Pous justifica la seva traducció i l'opció que fa per la "llengua pelada" al seu prefaci a les traduccions de 1976, que també s'inclou al llibre: per a Pous, la millor opció per traduir sense trair és la més fidel possible, quasi una transposició paraula per paraula: en aquest cas sembla una opció més que justificada en vista d'aquesta inquietud de Celan per anar al cor de la significació de les paraules. 

Un altre punt de trobada entre Celan i Benjamin és la seva forma d'interpel·lar el moment històric davant l'aplanament de significat que implica el totalitarisme durant el segle vint i la seva manipulació restrictiva del llenguatge. En els seus poemes, Celan es mostra preocupat pel llegat del nazisme com a celebració d'una suposat substrat mític teutònic - que ell resumeix amb la paraula nibelungs - i que s'entrega a la glorificació de la desfilada dels vencedors, per expressar-ho també en paraules de Benjamin. Ara bé, els nibelungs flanquegen l'esquerra tant com la dreta, i Celan queda atrapat entre dos totalitarismes - el nazisme i l'estalinisme - que acabaran abandonant-lo a la solitud existencial i a un desplaçament vital que esdevé també lingüístic: per a Celan l'alemany esdevé una llengua dislocada, i la seva aposta per escriure en alemany es pot llegir com un acte de contestació a aquest ús totalitzador i aplanador de la identitat (alemanya, en aquest cas) com a arma llancívola. Així és com Celan ataca els intel·lectuals de postguerra que reneixen del conflicte "purificats", és a dir, simpatitzants o còmplices directes del nazisme que adquireixen un estatus incontestat d'intel·lectuals durant la segona meitat del segle vint, i que mai van arribar a retractar-se d'aquestes simpaties o a disculpar-se'n. De seguida venen al cap noms com Martin Heidegger, Ernst Jünger o Emil Cioran. 

I què fa l'àngel de la història, mentrestant? Ambdós autors també coincideixen a conjugar la memòria com a "instant de perill", per continuar citant Benjamin. En el pensament de Benjamin, l'instant de perill és el moment en què passat i present es connecten, en què la memòria pren el seu sentit apel·lant el seu intèrpret en el moment present i, conseqüentment, la memòria que no és present no és memòria - tan sols oblit. Celan és perfectament fidel a aquest deure de mantenir la memòria vivent en el present com a pregunta oberta i com a veu que prové del passat per incomodar i interrogar sense descans, defugint definicions monolítiques de la identitat i suspenent la potencial resposta sempre entre el sí i el no, com correspon a la zona grisa que Celan ha de reivindicar, necessàriament, com a supervivent. És així que en els seus poemes la paraula esdevé sovint un quequeig, una fallada del llenguatge que desmantella aquesta desfilada triomfal de la mort que no sols va victimitzar Celan directament, sinó que també el va condemnar al silenci i a la frustració dins del món intel·lectual i cultural de després de la guerra. Els seus poemes són profundament negatius i afirmatius a la vegada, i en aquesta paradoxa inherent rau el geni creatiu de Paul Celan: enmig de la desolació dels camps d'extermini, la memòria i la paraula continuen assenyalant, apuntant els culpables, revivint els morts i oferint un testimoni sempre precari i vulnerable de l'horror de la humanitat. 

Continguts: Els setze poemes de Paul Celan, traduïts per Antoni Pous, que se'ns presenten en aquest volum venen acompanyats d'un assaig per part de Maria Mailat, en què ens ofereix pistes per interpretar la poesia de Celan a la llum del pensament de Walter Benjamin, i revela connexions importants entre els textos d'ambdós autors. També s'inclou un text d'Antoni Pous sobre la traducció de Celan, que esdevé una reflexió molt atractiva sobre el fet de traduir. 

M'agrada: Ha estat tota una descoberta: hi he arribat per Benjamin, però he aconseguit aprofundir una mica més en l'obra de Paul Celan. 

Agonia de llum (#557)

Hi ha un atònit repòs en les estrelles / quan floreix el teu ventre de roselles, / l'amor en una bàrbara agonia. 

Agonia de llum és el recull de la poesia completa de Mercè Rodoreda (1908-1983), que es va publicar per primer cop l'any 2002, curat per l'escriptor i poeta Abraham Mohino. El 2022 se'n va reeditar una versió revisada, que va tornar a posar en relleu la poesia de l'autora, gràcies també a l'excel·lent assaig de Jordi Julià L'Odissea de Mercè Rodoreda, publicat aquell mateix any. La publicació d'Agonia de llum va suposar una autèntica descoberta per als estudis rodoredians, en tant que revelava una faceta de l'autora sovint desconeguda i considerada marginal dins la seva obra: el seu èxit mundial sempre ha estat com a novel·lista i contista i ella mateixa, de fet, va abandonar totalment la poesia durant les últimes dècades de la seva vida. De fet, els cent quatre poemes que es recullen al volum, la majoria d'ells sonets, i que conformen el corpus canònic de la poesia de Mercè Rodoreda, responen a una etapa molt concreta de la seva vida, en què va canalitzar la seva angoixa existencial i el seu sentit de desemparament en unes circumstàncies vitals que no li permetien dedicar-se plenament a la novel·la. Presa de la paràlisi del braç, possiblement a causa de la feina de cosidora que l'extenuava físicament durant el seu exili a França, el seu únic recurs per alliberar l'impuls creatiu va ser escriure poemes a màquina amb un sol dit. La sinergia que va establir per correspondència amb Josep Carner, que la va aconsellar continuadament i la va ajudar a polir l'estil, va suposar una empenta inestimable per tal que Rodoreda trobés la seva pròpia veu poètica. 

Així és com Rodoreda s'embarca en un projecte literari ambiciós que, tot i no arribar a veure la llum en la forma amb què l'havia planificat originalment, com a volum únic, ens mostra la seva incomparable habilitat per transmetre emoció crua i reflexió filosòfica a través dels seus textos, i la seva relació sempre dinàmica i profundament original amb els clàssics que li serveixen de referència: el resultat és Món d'Ulisses, una reinterpretació de l'Odissea en forma de poemes, que acabava abocant sobre la pàgina les inquietuds existencials de l'exili, els horrors i la violència de la guerra, els horrors i la violència de les passions humanes, i la sensibilitat femenina davant els sentiments d'abandonament i victimització que provoquen tots aquests esdeveniments. Es tracta també d'un moment personal delicat pel que fa a la seva vida sentimental, a causa de l'abandonament que pateix per part de la seva parella a l'exili, Armand Obiols, que decideix trencar la relació per tornar amb la seva esposa, i que la deixa amb una marcada sensació d'ambivalència respecte dels seus propis sentiments: Rodoreda es percep menystinguda i abandonada com a amant, però a la vegada es troba tan enamorada que no pot evitar suplicar i insistir per les engrunes de la relació. Per tant, en els poemes de Nausica i de Calipso abandonades, amb tons molt diferents, o en el de la mateixa Penèlope ("Esquerpa, sola, tota fel i espina") trobem diverses facetes d'aquest abandonament, de la ira a la desolació, però també passant per la passió i el desig afirmatiu que continua movent la veu poètica. 

Món d'Ulisses també és una reflexió profundament humanística sobre els estralls de la guerra i la condició de l'exili, que esdevé un emblema de la profunda desemparança existencial amb què Rodoreda resumeix la condició humana en general. Si al poema dedicat a l'illa de Circe, Odisseu mateix ens convida a recomençar "l'aventura difícil de ser humans",  el conjunt ens anirà revelant la complexitat intrínseca d'aquesta empresa, marcada de bon principi ja per l'empremta de la violència i de la mort. Rodoreda ens revela l'existència quasi com a condemna, en el moment que cada naixement es troba marcat ja d'entrada per la necessitat de la mort, de la mateixa manera que els guerrers que es dirigeixen a una Troia encara orgullosa i imbatuda ja porten amb ells el presagi de la destrucció que s'esdevindrà, com observa el poema que obre el volum, "Barrejadors de ciutats". El contrapunt a aquest primer poema és el número IX, "Soldats morts", que ens porta les veus d'aquests guerrers des de l'Hades i que acaba amb una evocació punyent de la vitalitat i la joia, però també de la qualitat efímera, de l'existència. S'estableix així una continuïtat orgànica entre la vida i la mort, que es reclamen l'una a l'altra, de la mateixa manera que la continuïtat també s'estableix entre el món masculí i el món femení, que recorda la presència amenaçadora i constant de la brutalitat i la foscor en la vida humana: com si es tractés d'un úter còsmic, fosc i insondable però al capdavall inevitable, l'Hades és el contrapunt tenebrós d'aquesta espurna efímera de vida que proven d'exercir els homes a través de la guerra i les aventures. En aquest sentit tots els poemes de l'Hades són reveladors, i especialment em quedo amb el d'Anticlea (XII) per resumir a la perfecció les oposicions entre el món femení ocult i el masculí de la guerra, lligats a la imatge de la vida i la mort. 

Per tant, és evident com Rodoreda no tan sols fa una relectura del text original totalment rellevant en termes contemporanis, sinó que també embranca amb total fidelitat amb la tradició de les imatges homèriques mateixes. Si una aportació hi fa en especial és la dels personatges anònims, que retraten la vida quotidiana especialment de les dones (les molineres i les rentadores, per exemple), posant l'accent en la banalitat prosaica de l'existència quotidiana, lluny de les gestes heroiques. Ara bé, les seves intervencions presagien constantment la foscor del que s'esdevindrà, una violència especialment gràfica i colpidora en els poemes dedicats a les morts dels pretendents i la d'Agamèmnon (XIV). Un exemple especialment punyent d'aquesta violència és la que reben les serventes penjades (XXXI) en un poema que, mantenint-se fidel a l'ambivalència de la lletra de l'original homèric, i sense entrar en judicis morals, ens les mostra en tota la seva vulnerabilitat i indefensió com a víctimes absolutes de fets que s'escapen al seu control. La veu d'Odisseu mateix és la més escadussera de tot el conjunt, paradoxalment, i en el reflex que en fa Rodoreda aquest personatge esdevé dipositari d'una saviesa més reposada que la de les altres veus poètiques, possiblement perquè l'autora també integra al personatge homèric la relectura dantiana. 

Al marge de Món d'Ulisses, trobem unes altres quatre seccions líriques o apartats en què Mohino va classificar els poemes trobats. En segon lloc, en els poemes recollits a Albes i nits la veu poètica explora el món profundament subjectiu i oníric de la nit en soledat, abandonada pel seu amant, i expressa la seva desolació existencial en un desig de mort que es tradueix també en fusió amb la natura. Així doncs, les imatges d'arbres i de flors esdevenen també símbols de mort, d'una natura que tot ho destrueix amb la seva força irresistible. Hi trobem imatges de morts en aigua i, especialment, morts en arbre, que recorden inevitablement la selva adolorida de l'Infern dantià o el mateix imaginari rodoredià a La mort i la primavera o Mirall trencat. A continuació, D'amor i de mort també explora la ferida de l'amant abandonada, però aquí des d'un ventall d'experiències existencials més ampli, que recull també el testimoni de la guerra i l'exili, sovint a través d'imatges de personatges bíblics o literaris en unes situacions d'extrema despossessió i vulnerabilitat. Els poemes d'exili són especialment dolorosos a l'hora de connectar aquesta experiència amb la pèrdua de la innocència i la infantesa com a paradís d'un passat irrecuperable. Aquest tipus d'imatges són constants en boca de la persona exiliada que ha de dir adéu al món de la infància i dels pares, fonts d'una protecció i seguretat que ja no tornaran mai més, i que acaba identificant terra paterna amb paradís perdut. També són destacables els poemes de guerra, dipositaris d'un clam impotent per part de la veu poètica ("oh nit d'afusellats i rossinyols!") per una terra marcada irrevocablement amb aquesta xacra. 

Tanmateix, en aquesta secció també hi trobem poemes que contrasten amb una oberta exploració del tema del sexe i del desig, sempre connectat amb imatges de mort i de natura, però que tot i així és afirmat amb valentia i sense cap mena de recança per part del jo poètic. Em semblen memorables el poema LXIV, en què la lassitud dels amants després del coit evoca una imatge mortuòria, i el poema XLIX, en què les paraules d'Adam a Eva després de l'expulsió del paradís esdevenen una joiosa celebració de la nova condició mortal. Crec que és especialment hàbil la inversió en termes de gènere de l'habitual imatge que associaríem a Adam i Eva ("el que encara resta de teu en mi" és el que Adam celebra de la seva estimada), i el darrer tercet conclou el poema amb un cert to de rebel·lia respecte del relat original que aconsegueix subvertir l'habitual imatge de despossessió que associem al mite de l'expulsió del paradís. Tot i així, malgrat les imatges de força i vitalitat, com aquesta o l'evocada al poema dedicat al nedador o nedadora (LVIII), la nota dominant en aquesta secció sempre és la implicació de la mort com a revers inexorable de la vida. Un bon exemple n'és el poema dedicat a Judit i Holofernes (L), en què Holofernes, com si es tractés d'una de les ànimes de l'Hades homèric, recorda a una Judit victoriosa que ella també passarà per l'experiència última de la mort. Finalment, l'angoixa existencial es va fent cada cop més omnipresent a través dels darrers poemes de la secció, fins arribar al nivell de la desesperació còsmica en el darrer de tots (LXVIII), possiblement el més pertorbador del volum sencer, en què un fetus adreça la seva pregària a Déu perquè li estalviï els patiments de la vida. 

Les dues darreres seccions del recull són una mica més breus. Illa dels lliris vermells és una sèrie de sonets i d'altres composicions d'art menor que capturen instants quotidians, o visions oníriques per part de la veu poètica lligades novament a imatges naturals, especialment de flors i de pluja. L'illa dels lliris vermells és una mena de refugi íntim per al jo poètic, una espai a recer en què explora el seu propi envelliment i la solitud des d'un to introspectiu i novament sense recances. Finalment, tanca el recull Bestioles, un conjunt d'estampes breus que recullen les veus de diferents animals, amb un to més desenfadat i humorístic que la resta dels poemes, però on la presència de les imatges de mort també hi són freqüents. Si sou fans de Rodoreda, llegiu-ne la poesia i descobrireu que la seva obra és un continu a través de diversos gèneres i formats, i que no treu cap a res intentar etiquetar-la o classificar-la d'antuvi. Agonia de llum és una lectura que no sabia que necessitava, que m'ha omplert d'una forma que no esperava, i que m'ha apropat a una Rodoreda sovint desconeguda, però profundament coherent amb l'imaginari de la resta de la seva obra escrita. 

Continguts: Agonia de llum recull el cos principal de l'obra poètica de Rodoreda agrupat en diferents seccions amb una coherència pròpia, temàtica i formal. A Món d'Ulisses trobem els poemes en què Rodoreda rellegeix i reinterpreta l'Odissea d'Homer, un projecte literari que volia publicar en forma de llibre, però que finalment va quedar inacabat. Albes i nits són poemes d'abandonament de la veu poètica femenina, en què explora la seva desolació a través de diverses imatges de natura i mort. D'amor i de mort és una secció de poemes dedicats a la guerra, a l'experiència de l'exili, i al desig sexual de la veu poètica, íntimament lligat també a la desolació existencial i la imatge de la mort. En aquesta secció hi trobem també imatges de personatges bíblics i literaris que evoquen aquestes mateixes visions. Illa dels lliris vermells és una secció més breu que evoca una mena d'escapada onírica a un món quotidià un punt més protector i reconfortant que en els altres poemes del recull i, finalment, Bestioles recull una sèrie d'imatges de diversos animals que ofereixen en primera persona les seves versions particulars de l'existència. 

M'agrada: Evidentment, Món d'Ulisses, que coneixia d'abans, però també les altres seccions, especialment D'amor i de mort, que revela les inquietuds i les imatges habituals en l'obra de Rodoreda però amb una profunditat sorprenent per la seva concisió i la seva càrrega lírica.