La mort de Primo Levi

Després d'acabar Els enfonsats i els salvats, rellegeixo dos articles de Diego Gambetta, professor de Sociologia a la Universitat de Florència, que es van publicar a Boston Review (1999 i 2016 - el segon és una mena d'apèndix o actualització del primer) i que qüestionen la tesi del suïcidi de Levi, generalment acceptada pels seus biògrafs. A través d'una reconstrucció meticulosa dels últims minuts de la vida de Levi, l'11 d'abril de 1987 cap a dos quarts d'onze del matí, el que fa Gambetta no és desmentir categòricament la tesi del suïcidi, sinó denunciar l'acceptació d'aquesta versió dels fets a cegues i fins i tot en absència de proves. 

La tesi de Gambetta a l'article és que els intèrprets de la vida de Levi, fins i tot la policia, van patir un biaix cognitiu que els va portar a associar inequívocament la caiguda pel forat de l'escala del bloc de pisos on vivia amb el suïcidi a causa de la seva condició de supervivent de l'Holocaust, i no a través de les proves directes físiques. La hipòtesi de l'accident sembla més coherent amb les proves físiques i ha quedat reforçada amb testimonis que van sorgir una mica després de l'impacte de la primera versió oficial. Tanmateix, el suïcidi obre possibilitats d'interpretació i de debat: representa un triomf dels nazis? És un acte afirmatiu o negatiu en si mateix? Pot atribuir-se unívocament al fet d'haver sobreviscut a l'Holocaust o hi poden haver més factors? En canvi, la tesi de l'accident és força més prosaica i d'estar per casa: en paraules de Gambetta, és un cul de sac en el sentit que no presenta cap interpretació possible. 

Deixem-ho clar abans de començar: no tenim proves definitives a favor del suïcidi; no tenim proves definitives a favor de l'accident. Gambetta no nega categòricament cap de les dues possibilitats en cap moment, però denuncia el que anomena "trampa cognitiva" de fer encaixar un individu particular dins d'una categoria preestablerta: la dels supervivents dels camps d'extermini que efectivament se suïciden. El tema m'ha semblat rellevant precisament perquè Levi ens adverteix contínuament, al seu assaig Els enfonsats i els salvats, contra la temptació de les simplificacions i els estereotips, i abraça en tot moment una visió de la condició humana com a intrínsecament ambigua, el que ell anomena la "zona grisa". El debat i la incertesa al voltant de la mort de Levi em sembla un gran exemple d'aquest tipus de temptació, que Gambetta lluita de forma ben eloqüent per desacreditar. 

El segon dels articles, el de 2016, és més aviat una crítica als biògrafs de Levi que encara segueixen negant-se a reconèixer la incertesa. No cal desmentir el suïcidi de forma definitiva, però crec que per honestedat intel·lectual cal admetre les dues possibilitats. Com deia Levi a Els enfonsats i els salvats, dues interpretacions oposades d'uns fets poden coexistir i de fet, ho fan efectivament en absència de proves que decantin la balança cap a una de les dues tesis. Crec que és necessari exposar aquesta incertesa amb tots els seus detalls i matisos en comptes d'acceptar com a certa una generalització. És una forma de fer honor a la figura de Primo Levi, com a persona i com a escriptor. 

Podeu llegir els articles de Diego Gambetta als següents enllaços: 

https://www.bostonreview.net/articles/diego-gambetta-primo-levi-last-moments/

https://www.bostonreview.net/articles/diego-gambetta-primo-levi/

Provo de fer un resum dels arguments principals d'ambdues tesis: 

A favor del suïcidi: 

• La condició de supervivent de l'Holocaust, que n'és l'explicació més popularitzada. 
• Els enfonsats i els salvats es considera el seu llibre més dur, interpretat per Cynthia Ozick com "la seva nota de suïcidi". 
• Relacionat amb aquest últim punt, hi ha l'argument, aventurat per Gambetta, que el suïcidi dels supervivents escriptors quedaria explicat pel seu deure autoimposat de testimoniatge, que els acabaria passant factura psicològica i moral. Les xifres de nombrosos escriptors supervivents de camps que es van acabar suïcidant reforcen aquesta imatge. 
• Levi patia depressió i prenia antidepressius. Els perfils estadístics de víctimes de depressió i suïcidi i els antecedents familiars de Levi el situen com a subjecte de risc. 
• La tesi del suïcidi no planificat, per impuls d'un moment, s'esgrimeix normalment per contrarrestar l'evidència de la manca de planificació del suïcidi, que és un fet demostrat. 
• El testimoni del rabí de Roma Elio Toaff, que conversa telefònicament amb Levi, segons ell pocs minuts abans del suïcidi. En la conversa, Levi li hauria confessat que la visió de la seva mare, postrada al llit amb càncer, li recordava les imatges que havia presenciat al camp. 
• La carta de Levi a Alvin Rosenfeld pocs dies abans de la mort, en què Levi es mostra totalment enfonsat i deprimit, lluitant per sortir d'aquest mal moment, "la pitjor situació que mai he experimentat, Auschwitz inclòs". Tot i així, li assegura que vol recuperar-se. 

A favor de l'accident: 

• El suïcidi sembla anar en contra del caràcter de Levi tal com el presenten amics, coneguts i familiars, i també contra la defensa de la vida que fa en els seus escrits. 
• La tria del mètode (per estrany, excessivament espectacular i amb poca certesa d'èxit) sembla poc plausible en una persona en general metòdica, organitzada i discreta com era Levi. Com a químic, la sobredosi de fàrmacs semblaria més plausible a priori. 
• El cardiòleg Daniel Mendel, amic de Levi, presenta arguments a favor de la tesi de l'accident: defensa la baixada de pressió i el desmai com a causa més plausible de la caiguda. 
• La darrera carta de Levi a Ferdinando Camon, que li arriba tres dies després de la mort, està plena de vitalitat, expectatives i projectes de futur. Li demana a Camon que li enviï una còpia d'un article. 
• Les converses de Levi amb l'editorial Einaudi poc abans de la mort: Levi planejava comprar l'editorial per salvar-la de la fallida, i enviava a l'editor fragments de la seva nova novel·la. 
• El dia abans de la mort Levi promet parlar amb Giovanni Tesio, que escrivia un article biogràfic sobre ell. A més, tenia en agenda una entrevista amb La Stampa per al dilluns següent. 

Tots aquests arguments desmenteixen definitivament la tesi del suïcidi planificat, però no eliminen la possibilitat que fos una decisió impulsiva. A continuació Gambetta exposa la seva reconstrucció dels fets, que es basen en la hipòtesi de Mendel sobre el rodament de cap, i que parteix de la pregunta sobre per què Levi va tornar a sortir a l'escala després d'haver entrat al seu pis: 

• Les característiques físiques de l'escala i les circumstàncies de la caiguda reforcen la hipòtesi que Levi va sortir del pis buscant algú (possiblement la conserge) per quelcom relacionat amb el correu que acabava de recollir de la porteria. El lloc de la caiguda reforça la tesi que podria haver estat mirant el vestíbul inclinant-se sobre la barana. 
• El testimoni del rabí de Roma queda desacreditat per la reconstrucció dels fets i els testimonis de dins del pis. Gambetta suposa que la conversa entre Levi i Toaff va tenir lloc, però no el dissabte mateix, sinó en algun moment anterior a aquell dia. 
• Les estadístiques sobre la "vitalitat dels supervivents" de l'Holocaust desactivarien la "trampa cognitiva" que denuncia Gambetta a l'article. Els mateixos supervivents expressen en repetides ocasions resistència a suïcidar-se per no donar una victòria retroactiva als botxins. A més, les estadístiques de suïcidi entre supervivents no són superiors a les de la resta de la població. 
• El 2002 una biografia de Levi confirma que va sortir a l'escala per buscar la conserge, a través del testimoni de l'última persona amb qui va parlar: l'enfermera que treballava al pis cuidant la mare de Levi.  
• Giorgio Luzzati, el metge de Levi, confirma que aquest se li havia queixat de marejos i fatiga des de la seva operació de pròstata, possiblement relacionats amb la medicació que estava prenent.