La llum d'Earendel

Dues històries en una: una de científica, una d'humanística. 

• El telescopi Hubble ha enregistrat imatges de l'estel més llunyà - i més antic - mai descobert, i que desbanca el que actualment era el més llunyà conegut, Ícar. La llum d'Earendel encara brilla, tot i que l'estel va explotar fa milions d'anys. Una peculiar alineació d'astres ha permès detectar-la d'entre la nebulosa borrosa de llum d'estels que arriba de les regions més antigues de l'univers. El Hubble només detecta aquestes llums a través d'imatges amb una altíssima magnificació. De fet, Earendel és tan antiga que pot proporcionar informació als científics sobre l'univers en la seva joventut, el que s'anomena l'Alba Còsmica. Algun científic s'hi va fixar, a l'hora de batejar l'estel, perquè el nom Earendel té tota una història pròpia. 

• Earendel és el nom en anglosaxó, o anglès antic, de l'estel del matí (Oriens en llatí), una de les set personificacions de Crist recollides a les antífones d'Advent, una sèrie de pregàries que invoquen, durant aquest temps litúrgic, el Messies que ha de venir. El 1914, J. R. R. Tolkien va llegir el vers en anglosaxó que invoca l'estel del matí, va quedar corprès per la bellesa de les seves antigues paraules i va compondre un poema (L'últim viatge d'Earendel, l'estel del matí) que evocava el viatge mític del mariner Earendel fins al confí del món, moment en què es transforma en estel en traspassar l'horitzó. El poema acaba quan s'extingeix la seva flama als abismes del firmament. 

El vers original era el següent: 

Éala Éarendel, engla beorhtast, ofer middangeard monnum sended. 

(Salve Earendel, el més lluent dels àngels, sobre la terra mitjana enviat als homes.) 

- Sobre la descoberta del Hubble publicada a Nature: 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/telescopi-hubble-descobreix-e-rendel-estel-llunya-antic-mai-observat_734424_102.html

https://www.pbs.org/newshour/science/move-over-icarus-hubble-finds-earendel-the-farthest-star-from-earth

https://www.theguardian.com/science/2022/mar/30/hubble-space-telescope-captures-distant-star-earendel

- Sobre el Crist I al llibre d'Exeter: 

https://en.wikipedia.org/wiki/Christ_I

- Sobre la troballa de Tolkien i l'antífona d'Earendel: 

https://aclerkofoxford.blogspot.com/2012/12/o-oriens-o-earendel-tolkien-and-daystar.html

- Sobre les antífones d'Advent: 

https://es.wikipedia.org/wiki/Ant%C3%ADfonas_de_Adviento

https://en.wikipedia.org/wiki/O_Antiphons

- El poema de Tolkien, no l'original de 1914 sinó la versió definitiva revisada més endavant: 

http://tolkiengateway.net/wiki/%C3%89al%C3%A1_%C3%89arendel_Engla_Beorhtast

Llibre d'Exeter (Font)

On tens el teu arbre

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day i enguany la Tolkien Society ha proposat el tema de l'amor i l'amistat a les obres de Tolkien. I un altre any he posposat la relectura de El Senyor dels Anells, a contracor, i he encarat els meus propis conflictes de gestió del temps, per poder rellegir altre cop "La fulla" d'en Niggle, un relat de Tolkien que sempre és una meravella de revisitar. Aquest és un relat sobre l'amor d'un artista per la seva obra, i sobre com aquest amor s'acaba traduint en quelcom més gran, igual que un paisatge que es va ampliant progressivament davant dels ulls així que el vas mirant. També és la història d'una amistat improbable, la que Niggle estableix amb el seu veí el senyor Parish, i l'apropament de posicions que els permet treballar plegats amb un propòsit comú. 

D'entrada, l'inici del conte ja ens prepara per al seu to pausat i introspectiu. Més que situar-nos en una contrada en concret o enfilar un argument definit, la narració es recrea en la descripció del seu protagonista, el pintor Niggle, el seu caràcter i els seus conflictes interiors. Aquesta descripció també introdueix unes prioritats: en primer lloc, el gran viatge que l'espera i que Niggle no pot defugir; després, les constants interrupcions que s'interposen entre ell i el seu art, entre elles el seu peculiar exercici de la bondat, que viu com una imposició i exerceix amb sentit del deure, tot i que el seu cor i el seu cap segueixin centrats en el seu art. No és fins després d'introduir-nos a tot aquest seguit de molèsties mundanes que se'ns introdueix el projecte artístic d'en Niggle i la forma com aquest va creixent al llarg de la seva vida: 

Era la mena de pintor que pinta les fulles millor que els arbres. Podia passar-se molt de temps pintant una sola fulla, provant de copsar-ne la forma, i la brillantor, i la lluïssor de les gotes de rosada per les vores. Però ell volia pintar un arbre sencer, amb totes les seves fulles del mateix estil, i totes diferents.  

Hi havia un quadre en particular que se li resistia. Havia començat amb una fulla atrapada pel vent, i es va convertir en arbre; i l'arbre va créixer, fent brotar incomptables branques, i impulsant les arrels més fantàstiques. Hi van arribar ocells estranys i es van instal·lar als seus branquillons, i se n'havia de tenir cura. Aleshores, pertot al voltant de l'arbre, i per darrere, a través de les escletxes entre les branques i les fulles, es va començar a obrir una contrada; i s'hi entreveia un bosc que envaïa la terra, i muntanyes amb el cim cobert de neu. En Niggle va perdre l'interès pels altres quadres; o bé els agafava i els enganxava a les vores del seu gran quadre. Aviat la tela es va fer tan gran que va haver d'agafar una escala, per on pujava i baixava, fent un retoc aquí, o esborrant un trosset per allà. Quan la gent venia de visita, es comportava amb educació, tot i que joguinejava una mica amb els llapis que tenia a la taula. Els escoltava, però en el fons pensava tota l'estona en la seva gran tela, que era al cobert que havia construït al jardí (en un tros on abans hi havia fet patates). (286-287) * 

Bedoll (1869)
Font

És entre negligències i interrupcions que se'ns presenta com de passada la primera referència que apareix al text sobre l'amistat: 

Un dia, en Niggle es va apartar una mica de la pintura i la va jutjar amb una atenció i un distanciament inusuals. No s'acabava de decidir sobre quina opinió en tenia, i va desitjar tenir un amic que li digués què pensar. De fet, a ell li semblava totalment insatisfactòria, i tot i així molt bonica, l'únic quadre preciós de tot el món. El que li hauria agradat en aquell moment hauria estat veure's a si mateix entrar per la porta, fer-se un copet a l'esquena i dir-se (amb òbvia sinceritat): "Quina absoluta meravella! Veig exactament el que vols aconseguir. Continua així, i no et preocupis per res més! T'aconseguirem una pensió pública perquè no ho hagis de fer." (287) 

Com es veu clarament, Niggle no busca veritablement un amic, sinó algú que reafirmi les seves pròpies postures sobre l'art, o que li aporti un reconeixement que en aquest moment troba a faltar en tots els qui l'envolten. Fins i tot el seu desig d'una pensió per poder-se dedicar exclusivament al seu art expressa aquesta actitud entotsolada de l'artista que no pot desconnectar ni un sol moment de la seva obra. Aquests passatges mostren part de la pròpia actitud obsessiva de Tolkien per la seva obra, que es va acabar convertint en un projecte vital. La narració pren un to distanciat, però, i es mira l'artista des de fora quan emet la següent valoració: 

M'atreviria a dir que no era una pintura gaire bona, tot i que tenia alguns detalls bons. L'Arbre, en tot cas, era curiós. Totalment únic a la seva manera. Igual que en Niggle; tot i que també era un home molt ordinari i força ximplet. (288) 

Diguem que els problemes que té en Niggle per gestionar el seu temps es van complicant progressivament, a mesura que les visites, els encàrrecs, les reponsabilitats i els contratemps del senyor Parish li van amargant cada cop més l'existència. Arriba un temporal que destrossa la teulada dels Parish, i en Niggle ha d'anar al poble a avisar els paletes i el metge perquè visiti la senyora Parish, que es troba al llit amb febre. Totes aquestes coses no les pot realitzar en Parish mateix perquè és coix d'una cama. A totes aquestes, en Niggle acaba al llit amb un refredat, i no es capaç de posar-se a pintar fins al cap d'uns dies. Ja refet, torna a la seva pintura per ser interromput de nou. 

Aquest cop rep la visita d'un home vestit de negre, l'Inspector, que sotmet Niggle a un primer judici: l'Inspector li retreu que no reparés la teulada dels Parish quan hi era a temps, encara que fos amb el seu propi quadre i els materials del seu taller. La seva negligència ha comportat perjudicis per al pressupost municipal. En Niggle li contesta espolsant-se les responsabilitats de sobre, de fet, amb una resposta que evoca lleugerament el bíblic "no sóc el guardià del meu germà". Tot de sobte, l'estrany es revela com a conductor, i s'emporta en Niggle de viatge. Com passa amb aquestes coses, el viatge agafa en Niggle totalment desprevingut, i finalment es troba dalt d'un tren que es fica en un túnel fosc. Un cop arribat a destí, segueix un període de quarentena en una mena d'hospital que sembla més aviat una presó, i on és obligat a fer feines manuals monòtones en un taller. Estirat al llit en la foscor, comença la seva reflexió privada, encoratjada pels guardians del lloc: 

Hi havia una cosa que no deixava de repetir-se, estirat en la foscor: "Tant de bo hagués anat a can Parish el primer matí que va començar la ventada. Ho volia fer. Les primeres teules que ballaven haurien estat fàcils de reparar. Llavors potser la senyora Parish no s'hauria refredat. Llavors jo tampoc no m'hauria refredat. Llavors hauria tingut una setmana més." Però amb el temps va oblidar per què hauria volgut una setmana més. (296) 

És en aquest estat de repòs que es produeix, finalment, el Judici que duen a terme les Veus. En Niggle no pot veure qui són, però les sent posar en perspectiva la bondat o l'egoisme de totes les seves accions passades. Si heu llegit Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis, entendreu el gir que hi opera - aquí força més senzill, és evident. La narració es replega sobre si mateixa i ens analitza tot el que s'hi ha esdevingut fins ara, oferint una nova interpretació a fets que ja coneixem. Les dues veus fan d'acusació i defensa per a la vida anterior d'en Niggle, com en tots els judicis. Finalment, és la defensa qui guanya el cas, i l'actitud humil i generosa d'en Niggle, aquest cop sí que genuïnament preocupat pel benestar d'en Parish, acaba decantant la balança. 

Aquí comença la segona part del viatge, i la narració sencera sembla que agafi un to completament diferent. Ara la llum del sol ha substituït la foscor omnipresent de la primera etapa, i el confinament anterior del protagonista, primer al seu cobert de pintor, després a l'hospital, queda totalment aplanat per la vastesa del paisatge que es desplega davant dels seus ulls. El segon tren l'ha portat a un paratge que li sembla familiar tot i que no recorda per què. I aleshores es produeix la sorpresa, al centre del conte: 

Davant seu hi havia l'Arbre, el seu Arbre, acabat. Si es podia dir això d'un Arbre que era viu, amb les fulles obrint-se, les branques creixent i vinclant-se amb el vent que en Niggle havia sentit o imaginat tan sovint, i que tan sovint no havia aconseguit copsar. Va mirar fixament l'Arbre, i va alçar els braços lentament, obrint-los de bat a bat. - És un do! - va dir. Es referia al seu art, i també al seu resultat; però va utilitzar la paraula literalment. (302-303) 

Aquí trobem un petit problema de traducció: "gift" es pot traduir simultàniament per "regal" o per "do", i el text es refereix a totes dues coses alhora. L'amor d'en Niggle pel seu arbre era solipsista i egocèntric quan depenia del seu propi esforç i del seu propi temps, i era incapaç de desvincular-lo de si mateix com a autor. Ara, per primer cop, l'observa amb desinterès: és la seva pròpia obra, sí, però el poder de crear-la li ha estat donat, el seu talent artístic és un do. El regal és ara la seva obra completada: potser el que Tolkien ofereix aquí és el desig autosatisfet de l'artista, i potser per això és una de les eucatàstrofes més subtils i evocadores de tota la seva obra. L'obra ara és real: Niggle ha quedat immers al seu propi món i comença a veure-hi les possibilitats de treballar-hi des de dins. Ara bé, la tasca requereix quelcom d'altri, perquè finalment el pintor se n'adona que no en té prou amb ell mateix per completar aquesta obra: 

El que necessito és en Parish. Hi ha un munt de coses sobre la terra, les plantes i els arbres que ell sap i jo no. Aquest lloc no es pot convertir en el meu parc privat. Necessito ajut i consell: els hauria d'haver buscat abans. (305) 

No cal dir que, com en els contes de fades, el desig es realitza immediatament, només verbalitzar-lo. En Parish es materialitza davant d'en Niggle, fascinat pel fet que tot el que veu al seu voltant sigui l'obra del seu veí, i es produeix un intercanvi curiós en els seus rols: ara Niggle és un gestor eficient del temps, pragmàtic, que sap el que cal fer a cada moment. Ara és en Parish, l'expert en plantes i en tot allò que creix, que queda astorat per la bellesa del paratge que l'envolta. 

El viatge d'en Niggle no acaba amb el seu arbre: és només una etapa més del viatge que segueix, que l'aproparà al límit fixat per les muntanyes. Un cop en Parish i ell es troben el pastor, que arriba de més enllà de les muntanyes, aquest els exposa la teoria de la subcreació de Tolkien, que podem trobar també a l'assaig Sobre els contes de fades, i que compartia amb els altres membres dels Inklings. De fet, és en aquest moment, possiblement, on Tolkien s'apropa més a la Nàrnia de Lewis: el quadre d'en Niggle era només una llambregada de l'Arbre real, pertanyent a un món real que s'estén davant dels protagonistes i que no té límit conegut. 

El conte té una doble cloenda, que es correspon a aquesta estructura dual - a la manera platònica - que presenta. Al món anterior, a casa, els funcionaris de l'ajuntament destrueixen el que queda de l'obra d'en Niggle, jutjant-la com a totalment inútil: és un final força pessimista venint de l'escapada màgica dels protagonistes, és clar, però d'altra banda, el discurs utilitari dels funcionaris és satiritzat hàbilment per Tolkien, que els acaba deixant com a cecs i ximples per no ser capaços d'apreciar el que en Niggle i en Parish han aconseguit veure, una mica com li passava al Noakes d'El Ferrer de Wootton Major. 

Sempre romancejant amb les fulles i les flors. Una vegada li vaig preguntar per què. Em va dir que creia que eren boniques! T'ho pots creure? Boniques, va dir! "El què? Els òrgans digestius i genitals de les plantes?" li vaig dir; i es va quedar sense saber què respondre. Quin tros d'inútil. (310) 

L'últim fragment supervivent de l'obra d'en Niggle queda relegat a un museu local, que finalment queda destruït en un incendi i passa a l'oblit. El conte no acaba així, però, acaba amb el riure d'en Niggle i en Parish ressonant a les muntanyes. De quin amor i de quina amistat ens parla Leaf by Niggle, doncs? Una noció de l'amistat en què l'amic es posa les sabates de l'altre, més que esperar una rèplica perfecta o una reafirmació de la seva pròpia visió del món, renunciant a la zona de confort per provar de copsar com veuen el món els altres. I una noció de l'amor que surt d'un mateix per acceptar la realitat com a regal més que com a imposició. Hi estarem a l'alçada? 

* Les cites del text per a aquest article són extretes de l'edició anglesa del text: "Leaf by Niggle" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. La traducció al català és meva. 

Els cavalls d'Aquil·les

Quan van veure Patrocle occit, que tan
valent havia estat, i fort i jove,
es van posar a plorar, els cavalls d'Aquil·les;
es va indignar, la seva condició immortal,
davant de l'obra de la mort que veien.
Van moure el cap i van fer anar la crinera a una banda i l'altra,
van batre el sòl amb els seus cascos, i van plànyer
Patrocle, a qui sentien exterminat - inànime -
ara una carn abjecta - l'esperit dissipat -
sense defensa - sense buf -
cap a l'immens No-res tornat des de la vida.

Dels seus cavalls va veure Zeus les llàgrimes,
i se'n va doldre. "A la boda de Peleu",
va dir, "hauria hagut d'obrar amb més seny;
hauria estat millor que no us hagués donat,
desgraciats cavalls! Què hi feu, allí,
entre la pobra humanitat, que és la joguina del destí.
Vosaltres, que no aguaiten la mort ni la vellesa,
hi patiu massa, enmig del temps. En els seus tràngols
l'home us ha embolicat". - Amb tot, les seves llàgrimes
davant la mort irrevocable
vessant seguien, els dos nobles animals.

Konstandinos Kavafis

Traducció de Joan Ferraté

Els cavalls d'Aquil·les de Giorgio de Chirico (1963)
Galeria d'Art de New South Wales, Sidney
Font

Feliç Dia Mundial de la Poesia! 

Les ànimes mortes (#411)

Potser només estafes quan tanques l'oficina mitja hora abans i li cobres sobrepreu al mercader que fa tard i que porta una lletra fora d'hora, o quan envies algun paquet que no s'havia d'enviar; d'aquesta manera, naturalment, tothom podria ser un sant. Però, ai, si tinguessis ocasió i el diable et temptés cada dia, si encara que no volguessis prendre-ho, ell t'ho fiqués a la butxaca . . . 

Aquesta novel·la de l'autor rus Nikolai Gógol (1809-1852) es va publicar per primer cop el 1842, i és una lectura molt curiosa que us pot agradar si us interessen els clàssics russos. Jo la vaig llegir fa uns quants anys, no me'n recordava de gaire res a part de la impressió que era força divertida, i ara que l'he rellegit puc dir que és una lectura realment recomanable. L'únic inconvenient que té és que, de fet, la novel·la va quedar inacabada, almenys en el projecte que en va fer l'autor. Les ànimes mortes es va idear per ser una trilogia, en què el seu quixotesc protagonista, Pàvel Ivànovitx Txítxikov, havia d'emprendre el seu particular viatge a través del territori rural rus en tres etapes, que correspondrien a l'Infern, el Purgatori i el Paradís. D'aquestes tres parts, només la primera va arribar a la impremta en la seva forma completa, l'any 1842, mentre que la segona part va quedar en estat fragmentari després que l'autor en cremés el manuscrit poc abans de morir. Per això, quan finalment llegim la novel·la hi trobem una primera part que té una coherència interna, mentre que la segona part és una col·lecció de fragments inacabats, amb buits pel mig, que pot resultar una mica més confusa, i que afegeix encara un nivell més a l'absurdesa de l'argument. Tot i així, ens dona una idea força aproximada de la direcció que podia haver pres el relat i del que podria haver estat el conjunt acabat. 

Les ànimes mortes és la història d'una estafa sobre la qual no coneixem gran cosa fins ben entrada la novel·la. Per començar només tenim la personalitat del seu protagonista que, envoltat de misteri, es presenta en un poble de províncies on no el coneix ningú per començar a congraciar-se amb els propietaris locals. D'ell no en sabem gaire més en començar a llegir que el caràcter que desplega sobre la pàgina en aquesta situació: Txítxikov afalaga els que tenen més propietats amb un servilisme que ratlla la vilesa, mentre que a les persones més febles o menys poderoses que ell mateix les maltracta despietadament. Aviat veiem que en porta alguna de cap: en tots els tractes que té amb els terratinents que se li posen per davant acaba relluint-hi només una certesa, que Txítxikov està intentant comprar els títols de les ànimes mortes que aquests encara tenen censades. Ens trobem abans de l'abolició de la servitud, i els serfs que estan lligats a una determinada propietat es poden comprar, vendre o hipotecar igual que la terra o qualsevol altra possessió. Ara bé, en un país tan gran, el cens oficial només s'actualitza molt de tant en tant, i per tant els propietaris segueixen pagant impostos pels pagesos que ja han mort. No passa res, perquè els naixements no s'han actualitzat, tampoc, i quan finalment es produeix el nou cens es regularitza la situació i no s'hi ha guanyat ni perdut gaire. 

Ara bé, quin interès té Txítxikov a comprar ànimes mortes? Aquesta és la pregunta que plana sobre el text ben bé durant més de la meitat de la novel·la, i que intriga els personatges que l'envolten, que aviat començaran a sospitar sobre les veritables intencions del protagonista i a investigar el seu passat tèrbol. Poc a poc, i a través de pàgines i pàgines de marrades, descripcions, escenes pintoresques de la vida quotidiana de les classes acomodades i anècdotes col·laterals que no tenen gaire res a veure amb la trama principal, es van descobrint els detalls del veritable pla de Txítxikov. El seu projecte consisteix a assumir la propietat nominal d'aquestes ànimes que, a la pràctica, no existeixen però que segueixen generant una responsabilitat fiscal, per poder aprofitar-se dels beneficis associats a aquesta propietat, com per exemple el prestigi social que comporta el fet de ser propietari, o la capacitat de demanar hipoteques o préstecs posant aquesta propietat com a aval. Bàsicament com qui especula en borsa amb els valors d'unes empreses sobre el seu rendiment futur, i que tècnicament no existeixen encara. Efectivament, ens trobem davant d'un capitalisme incipient al territori rus, que potser pel fet de ser incipient, presenta sobre la pàgina la seva faceta més agressiva, expansionista i acumuladora. Les vastes estepes no són més que una oportunitat pels nobles i els nous rics d'enriquir-se encara més o, en paraules literals d'algun dels personatges, "territori per colonitzar'", i l'administració d'un imperi tan gran només pot acabar operant a través d'un sistema burocràtic extremadament absurd basat en els suborns i els contactes personals. 

Txítxikov aprèn de seguida la lliçó que qui hi inverteix uns milers de rubles obté un percentatge de benefici, però qui té milions per invertir arriba a duplicar o triplicar la quantitat amb facilitat. Provar d'agafar una drecera en aquest camí cap a la fortuna pot arribar a semblar fins i tot disculpable si observem Txítxikov com a reflex de la societat en què viu, i que Gógol ens descriu amb un nivell de detall que fa riure en els moments més còmics i absurds i fa feredat en els moments de crítica social més aguda. Arreu on mirem només hi trobem una classe privilegiada que menysprea o directament ignora els subordinats a qui explota parasitàriament, per més que cada nou terratinent que aparegui al relat escenifiqui la seva pròpia situació provant de presentar-la sota la millor llum possible. És un relat, per tant, que es basa principalment en aquest joc d'aparences: Txítxikov capitalitza el seu exterior respectable en el petit període que transcorre entre la seva presentació en societat i la revelació dels seus tripijocs presents i passats. A la pràctica, però, aquest és el joc que fa tothom qui l'envolta: ja sigui sota l'aparença d'administradors diligents i industriosos, burgesos exemplars, cristians caritatius i filantrops, depressius contagiats d'una decadència d'origen europeu, militars de passat gloriós, ancians garrepes o senyors arruïnats pel seu mal cap, la desfilada de desferres que va passant pel llibre ens presenta un mosaic de caricatures de la societat privilegiada del moment, les autèntiques ànimes mortes del relat. 

Sinopsi: En una província indeterminada de l'imperi rus, l'ex-funcionari de duanes Pàvel Ivànovitx Txítxikov fa la seva aparició per esbarriar la vida ordenada dels terratinents de la contrada, a qui proposa un curiós negoci de compravenda d'ànimes mortes. 

M'agrada: És un llibre que es gaudeix sobretot en els detalls més que per la imatge de conjunt. Hi ha moments en què la sàtira social i política és tan penetrant i la comèdia tan àcida que s'ha de riure perquè no queda més remei. 

No m'agrada: El conjunt de la novel·la es ressent una mica del seu estat fragmentari, que deixa la lectura amb la incògnita de saber com n'haurien estat les seqüeles. 

Adéu a Priscilla Tolkien

El passat 28 de febrer ens va deixar Priscilla Tolkien. Guardiana de l'obra del seu pare i preservadora del seu llegat per a les generacions futures. Una vida compromesa amb l'educació i el treball social. El proper Tolkien Reading Day, que ja és a tocar, li dedicarem a ella.  

Doce cuentos peregrinos (#410)

Se movía por entre la gente como un elefante inválido, con un interés infantil en el mecanismo interno de cada cosa, pues el mundo le parecía un inmenso juguete de cuerda con el cual se inventaba la vida. 

Aquest recull de contes de l'autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1992, però recull dotze relats que s'havien escrit entre els anys setanta i vuitanta. Tot i que havia llegit unes quantes novel·les de l'autor, Doce cuentos peregrinos m'ha resultat tota una descoberta: només en coneixia dos dels contes prèviament, i la seva lectura se m'ha fet deliciosa en tota la seva varietat. Crec que pot ser una bona aproximació a l'estil i les inquietuds de Márquez, que va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 1982 pel seu inconfusible ús del realisme màgic, i és una bona recomanació en especial si no heu llegit mai res d'aquest autor. Com el seu títol indica amb això de "peregrinos", els contes tenen un fil conductor molt marcat en comú: tots ells s'ambienten a diverses ciutats europees, i descriuen les vicissituds vitals i existencials dels exiliats llatinoamericans que hi transiten. 

Tots els contes comparteixen aquest mateix sentit de descol·locació i desplaçament que pateixen els protagonistes, que queden atrapats en aquests espais urbans que tot sovint no comprenen i se'ls mostren davant dels ulls com a escenaris freds i inhòspits, inamovibles davant la seva pròpia determinació per seguir vivint. En aquest sentit hi ha diversos graus d'alienació, des de l'angoixa de trobar-se en un país estrany, tot i que sigui en una visita de plaer, com li passa a la senyora Prudencia Linero a "Diecisiete ingleses envenenados", o la ominositat del pas del temps i la inexorabilitat de la vellesa a "María dos Prazeres" o "Buen viaje, señor presidente", fins als nivells més extrems, en què els protagonistes es veuen atrapats en situacions kafkianes no sempre del tot explicables, i que en alguns casos prenen la forma de laberints hospitalaris que esdevenen espais autènticament carceraris en la seva fredor, com passa a "Sólo vine a hablar por teléfono" i "El rastro de tu sangre en la nieve". Un altre laberint burocràtic molt diferent és el que experimenta el pobre Margarito Duarte a "La santa", aquest cop amb un to molt més marcadament humorístic: el conte narra el seu periple de vint-i-dos anys amb el cadàver incorrupte de la seva filla davant la porta tancada de la Santa Seu i a través dels mandats de diversos papes diferents. 

També hi ha un component molt marcat de crítica social en alguns dels contes, que dibuixen una bretxa social molt definida entre els immigrants econòmics, que fan el que poden per sobreviure en les seves ciutats de destinació, i els privilegiats que se'ls miren, ja siguin presidents deposats, com a "Buen viaje, señor presidente", fills de casa rica com a "El rastro de tu sangre en la nieve", o intel·lectuals d'esquerres en temps de dictadura, com passa amb la gauche divine barcelonina que queda retratada, molt col·lateralment, en alguns dels contes, com "Me alquilo para soñar" o "Sólo vine a hablar por teléfono". En aquest sentit, dels contes ambientats a Barcelona, el que brilla més per al meu gust és "María dos Prazeres", en què la protagonista, una prostituta anciana que es prepara per a la seva pròpia mort, es converteix en testimoni únic i silent de l'opressió viscuda pel bàndol republicà, i parteix peres amb el seu client més fidel a causa dels condemnats a mort bascos. Són aquest tipus de personatges com María, venuda als catorze anys per la seva pròpia mare per ser prostituïda per mariners, que brillen especialment per la seva dignitat i la seva resistència implícites. 

D'altra banda, l'element que m'ha semblat més interessant de tot el recull, i que també acaben mantenint quasi tots els contes en comú, és el tractament que rep el realisme màgic, com si en aquest ambient d'alienació quedés també desplaçat. Tot sovint els rituals màgics, les prediccions dels vidents o les dades astrològiques fallen en aquest context, com si quedessin desactivats precisament per la racionalitat burocràtica i sistemàtica que exerceix el territori europeu. Aquestes subversions de les expectatives es produeixen quasi a tot arreu, per exemple, en les frustrades prediccions de Lazara Davis a "Buen viaje, señor presidente", que es fan especialment reveladores a la llum del sorprenent final, o en la frustració vital que opera a "La santa", no perquè no es produeixi el miracle, ni per la negativa de les autoritats vaticanes a reconèixer-lo, sinó directament per la seva resistència implícita a mirar i a escoltar. És davant d'aquesta negativa que l'únic que reconeix la possibilitat del miracle és precisament un guionista de cine a través d'una futurible recreació en pantalla. 

Ara bé, és al magistral "El verano feliz de la señora Forbes" que aquesta dualitat aparent entre la rauxa llatinoamericana i la racionalitat europea queda expressada en el seu aspecte més agressiu i civilitzatori, que es fa molt difícil no llegir en termes postcolonials: els dos infants protagonistes es veuen desconcertats per la seva institutriu alemanya, que els ha d'ensenyar a captenir-se "amb propietat", en tant que el pare de la família vol que els fills assumeixin els valors occidentals. Tanmateix, la hipocresia intrínseca en aquest discurs alliçonador no triga a manifestar-se en la doble vida que la institutriu comença a desenvolupar per les nits. En definitiva, Doce cuentos peregrinos és un recull de contes que es fa deliciós en la seva varietat de propostes, totes ben variades i cadascuna suggerent a la seva manera. 

Continguts: Després d'una introducció de l'autor en què explica la motivació dels contes i el seu accidentat procés creatiu, el volum recull dotze contes que Márquez va escriure entre els anys setanta i vuitanta. A "Buen viaje, señor presidente", un president deposat d'un país caribeny que es troba a l'exili a Ginebra s'alia amb una parella treballadora per tal d'empenyorar els seus últims béns i poder fer front a les seves despeses hospitalàries. A "La santa", l'abnegat Margarito Duarte es trasllada a Roma després de descobrir el cadàver incorrupte de la seva filla per tal de convèncer les autoritats vaticanes del miracle. A "El avión de la bella durmiente" el protagonista s'enamora a primera vista d'una companya de viatge a l'avió que el porta de París a Nova York. "Me alquilo para soñar" és una reflexió sobre els somnis i la seva relació amb la realitat, a través de les vicissituds de Frau Frida, una interpretadora de somnis professional. A "Sólo vine a hablar por teléfono" la protagonista queda ingressada per error en un hospital psiquiàtric mentre viatjava de Saragossa a Barcelona. "Espantos de agosto" és un relat de fantasmes. "María dos Prazeres" narra la història d'una anciana prostituta que es prepara per a la seva mort, i que entrena el seu gosset per anar amb autobús a plorar sobre la seva tomba. A "Diecisiete ingleses envenenados" la senyora Prudencia Linero fa escala a Nàpols en el seu viatge fins a Roma, tot i que la seva estada a Itàlia no resulta gaire com ella esperava. "Tramontana" descriu un episodi sinistre relacionat amb la tramuntana de Cadaqués, en un doble relat entre el present i el passat del narrador. "El verano feliz de la señora Forbes" narra l'estada de vacances a Sicília de dos infants a càrrec de la seva institutriu alemanya mentre els pares són en un creuer. "La luz es como el agua" explica les aventures d'un parell de germans que naveguen per la llum elèctrica de casa seva amb el bot de rems que els han regalat els seus pares. "El rastro de tu sangre en la nieve" descriu l'accidentat viatge de dos joves de casa rica, Nena Daconte i Billy Sánchez, des que s'enamoren a primera vista a Marbella, fins que es casen i viatgen amb cotxe a París passant per Madrid. En aquest relat, l'amor i la mort són dues realitats totalment indestriables per als protagonistes. 

M'agrada: "Buen viaje, señor presidente", "La santa", "Me alquilo para soñar", "María dos Prazeres" i "El verano feliz de la señora Forbes". 

Explicar la guerra als infants

Excel·lent feina de l'equip de l'InfoK per explicar la guerra d'Ucraïna al públic infantil. Val la pena recuperar-lo, especialment si sou pares o educadors. 

https://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/infok-03032022/video/6147083/

Caliban i la bruixa (#409)

El capitalisme, com a sistema socioeconòmic, està necessàriament vinculat amb el racisme i el sexisme. El capitalisme ha de justificar i dissimular les contradiccions incrustades en les seves relacions socials - la promesa de llibertat davant la realitat de la coacció generalitzada i la promesa de prosperitat davant la realitat de la penúria generalitzada - denigrant la naturalesa d'aquells que explota: dones, súbdits de les colònies, descendents d'esclaus africans, immigrants desplaçats per la globalització. 

Aquest assaig de la filòsofa i teòrica del feminisme Silvia Federici es va publicar per primer cop el 2004, i és un estudi historiogràfic que situa el fenomen històric de les caces de bruixes en el context més ampli de la transició del feudalisme al capitalisme durant els segles quinze, setze i disset. La tradició historiogràfica ha tractat aquests episodis d'odi i persecució de les dones quasi com a anècdota històrica, i l'ha tendit a classificar com a residu d'obscurantisme medieval. Tanmateix, aquesta representació no explica per què la persecució de les bruixes té lloc amb la superació del feudalisme com a sistema econòmic i ja amb l'auge del mercantilisme, tot just al mateix temps que floreix l'humanisme arreu d'Europa i la filosofia occidental es veurà marcada per un gir cientifista dirigit a presentar un cosmos ordenat, racional, i que funciona com una màquina perfecta. La imatge de conjunt que ofereix Federici en la seva anàlisi és força més àmplia i complexa que això. 

Una de les tesis principals del llibre és que la implantació del capitalisme no va ser un moviment continuista amb el feudalisme, una versió més evolucionada d'aquest sistema més antic, com es llegeix tradicionalment en termes marxistes, sinó que el capitalisme va significar un autèntic moviment de contrarevolució violenta per tal de reprimir fermament les revoltes pageses que van sorgir davant del col·lapse del feudalisme. Aquest moviment de repressió violenta i de legislació en contra de les classes treballadores va pavimentar un nou context social i econòmic que va facilitar el procés d'"acumulació primitiva", primer pas per a la consolidació del capitalisme com a nou ordre mundial. Aquest moviment d'acumulació primitiva es va dur a terme principalment a través del "tancament" o privatització dels camps comunals (el fenomen que en anglès s'anomena "enclosure"), cosa que va abocar a la pobresa la classe pagesa, que va passar de produir els seus propis aliments procurant-se la subsistència, a haver-los de comprar amb els diners guanyats amb el sou. 

En paral·lel a aquest fenomen, també es produeix un gir ideològic cap a la demonització i degradació del cos de les dones, que provocarà a la pràctica el seu sotmetiment a l'autoritat masculina en el terreny social i econòmic. És una batalla que es lluita sobre el cos de les dones i que gira principalment al voltant de la seva llibertat reproductiva: es demonitza qualsevol pràctica sexual que no sigui procreativa i se subordina el cos de la dona a la reproducció de força de treball. Aquest fenomen té lloc en moments de fortes crisis demogràfiques i en què es dictaminen polítiques pronatalistes que afectaran una població ja de per si depauperada. A la vegada, afavorirà els interessos del nou sistema capitalista en tant que afeblirà els lligams de classe: la lluita ja no es planteja en termes de treballadors contra poderosos, sinó que reafirma el poder de l'home sobre la dona transversalment a tots els estrats socials. Aquest gir misogin de la cultura europea va facilitar la devaluació del treball de les dones i la seva relegació a l'àmbit domèstic com a meres reproductores, tallant la seva independència econòmica durant els segles que vindrien. 

Ara bé, la història no acaba aquí. Federici identifica el caràcter global del capitalisme ja fins i tot en aquest estadi primigeni, en el moment que associa les persecucions de bruixes arreu d'Europa amb el fenomen de demonització i persecució dels subjectes colonitzats al Nou Món. Federici argumenta que els mètodes de tortura i persecució de la bruixeria que van tenir lloc contra els indígenes americans ja havien estat testats contra les dones a Europa. La colonització de les terres del continent americà i el genocidi contra la seva població indígena és un altre cas paradigmàtic d'acumulació primitiva i, com a tal, la persecució violenta i aferrissada contra qualsevol tipus de resistència en serà també un tret distintiu. Caliban i la bruixa explora totes aquestes relacions històriques, i n'ofereix una anàlisi molt exhaustiva i documentada. L'estudi il·lustra amb gran potència la relació intrínseca entre cos, explotació i producció econòmica, i és especialment eloqüent a l'hora de desemmascarar la retòrica tradicional del capitalisme, que tendeix a pintar aquest sistema com a benefactor per a les classes empobrides i com a vehicle de progrés. 

Continguts: La introducció al text planteja les tesis principals del llibre i presenta les crítiques que fa als tres corrents de pensament amb què entra en diàleg: el marxisme, el feminisme i la política del cos segons el plantejament de Michel Foucault. El primer capítol, "El món necessita una sotragada", explica la crisi demogràfica i de preus a l'Europa medieval que va portar a la fi del feudalisme amb el col·lapse del sistema de servitud. Davant la davallada demogràfica i el creixent poder adquisitiu dels treballadors, s'inicia una aliança estratègica entre burgesia, noblesa i església per tal de preservar els interessos de classe que donarà lloc a l'estat absolutista. El segon capítol, "L'acumulació del treball i la degradació de les dones" és pròpiament el cos de l'argumentació, i exposa com es produeix la construcció de la diferenciació de gènere en la transició al capitalisme. Amb el procés de tancament dels camps comunals, el sistema es monetitza, és a dir, passa a dependre del treball assalariat com a font econòmica exclusiva. La revolució de preus associada a l'acumulació primitiva porta a una depauperació brutal de les classes treballadores, que seran progressivament criminalitzades i disciplinades en estructures i institucions específiques. En aquest context té lloc la devaluació del treball de les dones, que seran confinades gradualment a l'espai domèstic, i demonitzades i perseguides per la seva llibertat reproductiva. La consolidació de la misogínia en l'àmbit cultural anirà dirigida a anul·lar la solidaritat de classe. Vista aquesta retrospectiva històrica, el text passa a presentar en els tres següents capítols els tres casos pràctics que analitza com a exemples significatius d'aquest moviment històric. "El gran caliban" explora tots els moviments de disciplinament i contenció del cos rebel, i analitza la nova perspectiva ideològica plantejada sobre el cos com a oposat a la raó i al pensament. En aquest context, Descartes i Hobbes plantejaran concepcions paral·leles del cos, tot i que les seves receptes polítiques acabin divergint. El cos acabarà encarnant tot allò "Altre" (les dones, els subjectes racialitzats, els treballadors i els pobres), de forma que la racionalitat quedarà indentificada amb l'home blanc i benestant. "La gran caça de bruixes a Europa" analitza el fenomen de caça de bruixes a Europa, massa estès i massificat al llarg de tot el continent com per ser considerat tan sols un fet aïllat o un residu de superstició medieval. Federici caracteritza aquest fenomen com a plenament modern, en la seva planificació racional no espontània, sinó dirigida des de dalt, des dels organismes de poder. La persecució de les bruixes, dones en la seva gran majoria, apuntala el sistema patriarcal en tant que elimina el comportament femení no desitjat i també posa el cos de la dona i la seva capacitat reproductiva al servei de la raó capitalista. El darrer capítol, "Colonització i cristianització", analitza el mateix procés d'acumulació primigènia durant la colonització del continent americà, en què curiosament els colonitzadors executen els mateixos processos contra la bruixeria que havien tingut lloc a Europa, aquest cop per reprimir les revoltes dels indígenes i eliminar les seves creences religioses pròpies. 

M'agrada: És una anàlisi molt completa i exhaustiva d'un període històric que sovint queda desdibuixat o simplificat als llibres d'història. L'accent en la dinàmica marxista de lluita de classes, que es pot rastrejar ben bé des de l'edat mitjana, és un dels grans punts forts de la proposta, al meu parer. També la connexió entre fets aparentment inconnexos o anecdòtics, que un cop vistos sota la lent crítica de l'autora, es revelen com a rostres diversos d'una mateixa opressió en un moment històric.