La conquista de América (#371)

Lluny del poder central, lluny de la llei reial, cauen totes les interdiccions; el vincle social, que ja era fluix, es trenca, per revelar no una naturalesa primitiva, la bèstia adormida dins de cadascun de nosaltres, sinó un ésser modern, ple de futur, que cap moral no reté i que mata quan i perquè així ho vol. La "barbàrie" dels espanyols no té res d'atàvic ni animal; és perfectament humana i anuncia l'adveniment dels temps moderns. (. . .) El que descobreixen els espanyols és el contrast entre metròpoli i colònia; lleis morals completament diferents regeixen la conducta aquí i allà: la matança requereix un marc adequat. 

Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939-2017) es va publicar per primer cop el 1982 i és una lectura molt interessant sobre la colonització d'Amèrica per part de la corona hispànica durant el segle setze. Tot i que es presenta com una anàlisi historiogràfica de les campanyes de conquesta i d'extermini dels asteques durant aquest segle, l'anàlisi que fa Todorov d'aquests fets és principalment filosòfica i crítica. De fet, Todorov presenta la seva crònica com una "història exemplar", és a dir, que intenta analitzar aquests fets del passat per tal de rastrejar-ne la influència en la forma com entenem el nostre present. 

El que es proposa estudiar en aquest llibre és com el fet històric de la conquesta d'Amèrica influeix decisivament en la construcció teòrica de l'altre com a problema, i com es comencen a apuntar diferents respostes, de vegades contradictòries, en aquest moment primigeni de descoberta. Més en general, ens trobem davant d'un dels moments fundacionals del colonialisme a escala mundial i, d'altra banda, aquest fet marca per a la historiografia occidental l'inici de l'edat moderna, amb un canvi de paradigma pel que fa a la concepció del coneixement i la influència que aquest té com a instrument de dominació política. La seva associació de brutalitat colonial amb mentalitat moderna m'ha recordat el Bauman de Modernidad y Holocausto, però el que Todorov fa aquí és centrar-se en la mentalitat i l'epistemologia pròpia dels principals personatges implicats en els fets per revelar la relació sempre ambivalent entre coneixement i poder. 

De fet, Todorov presenta la permeabilitat occidental al coneixement de l'altre i la seva adaptabilitat a noves situacions com un avantatge pràctic a l'hora de prendre el poder sobre els pobles colonitzats, i prova de comprendre com, paradoxalment, aquesta comprensió i coneixement més profunds sobre l'altre poden portar precisament a un poder més gran de manipulació i dominació. A la pràctica, es demostra com el que es ressent d'aquesta mentalitat de descobriment és la capacitat d'empatia humana, que deixa pas a un interès estratègic per assimilar la diferència a la identitat pròpia, concebuda com a veritat absoluta i excloent. 

El debat teòric que es produeix en aquest context històric és entre el reconeixement de l'altre com a igual que, per tant, n'elimina les diferències específiques i el subordina al projecte polític propi, entès en termes de veritat absoluta, o el reconeixement de la diferència absoluta, que condueix directament als judicis de valor i les preses de posició sobre la inferioritat o superioritat d'una de les dues cultures. Com preservar la igualtat de drets sense haver d'assimilar necessàriament la identitat de l'altre a la pròpia, o com reconèixer les diferències de l'altre sense caure en el supremacisme, són els reptes de futur que Todorov llegeix per al present a partir d'aquesta anàlisi històrica. El text ofereix una perspectiva molt detallada sobre aquest debat i les argumentacions que es van produir a l'època, així com interpretacions molt pertinents sobre el discurs dels conqueridors a l'hora de retratar, interpretar i manipular l'altre en els seus escrits. 

Més en general, l'obra és un recordatori totalment necessari sobre la relació, no sempre evident a simple vista, entre coneixement i poder i, en aquest sentit, fa interpretacions molt profitoses sobre el problema antropològic bàsic entre identitat i alteritat, nosaltres i els altres culturals. L'argumentació se sosté en tot moment en els textos de l'època, a través de cites molt extenses que il·lustren els punts principals del raonament.  

Continguts: La seva primera part, "Descobrir", se centra en la figura de Cristòfor Colom, a qui Todorov presenta amb una mentalitat encara medieval, marcada pel pensament mític i per una lògica finalista, és a dir, que no analitza el que troba sobre el terreny empíricament, sinó que fa encaixar les seves troballes en un marc mental prèviament establert. L'accent en l'evangelització dels natius com a objectiu principal posa de manifest una primera contradicció en les justificacions teòriques: la suposada igualtat davant Déu que els conqueridors prediquen entra en patent contradicció amb l'objectiu de conquesta i dominació per la força. La segona part del llibre, "Conquerir", se centra en la figura de Cortés, molt més pragmàtica i moderna en la seva mentalitat, en tant que utilitza un coneixement molt més exhaustiu i de primera mà de la cultura dels pobles asteques per tal de manipular el seu marc de creences i iniciar la seva esclavització i extermini. La tercera part del llibre, "Estimar", presenta aquesta paradoxa que s'estableix entre coneixement i empatia, i com un coneixement més científic i tècnic, com és l'occidental, queda subordinat a les estratègies concretes per dominar i exterminar els pobles colonitzats. En aquest capítol s'inscriu també l'anàlisi dels arguments aportats a la Controvèrsia de Valladolid (1550) entre el dominic Bartolomé de las Casas, que denuncia la violència perpetrada contra els indígenes i defensa l'evangelització per mitjans pacífics, i el capellà Juan Ginés de Sepúlveda, que defensava la inferioritat intrínseca en la naturalesa dels conquerits. La quarta part, "Conèixer", analitza els arguments de Las Casas durant l'etapa final de la seva vida, en què el seu reconeixement de l'especificitat de l'altre obre la porta al perspectivisme i al relativisme cultural. Aquesta part de l'anàlisi també observa algunes experiències de mestissatge i d'assimilació per part d'alguns dels conqueridors cristians a l'època, i analitza la forma com aquests presenten el coneixement de l'altre en els seus escrits. 

M'agrada: És un text molt necessari per comprendre la dinàmica del colonialisme i com aquesta s'insereix històricament dins la cultura i la mentalitat occidentals. 

Tancament anunciat del Departament d'Arqueologia de Sheffield

El Comitè Executiu ha proposat finalment el tancament. Això és el que passa amb una de les institucions més prestigioses de la Gran Bretanya en aquesta àrea, i amb renom internacional. A partir d'ara, què no passarà amb els centres més petits? 

El criteri: tancar els departaments que "siguin deficitaris", és a dir, que no generin diners, com si aquest fos l'objectiu principal de les facultats i departaments universitaris al segle vint-i-u. Els estudis d'Humanitats, improductius per definició, són els més amenaçats fins ara. Johnson els està convertint en producte de luxe per a consum exclusiu d'uns quants privilegiats. 

https://www.bbc.com/news/uk-england-south-yorkshire-57255994

https://www.thestar.co.uk/news/people/breaking-university-of-sheffield-archaeological-department-to-close-despite-mass-protests-with-key-areas-of-strength-moved-to-other-departments-3250520

Deixo aquí un article molt interessant de Charlotte Higgins, per si algú vol saber més de la faceta de Boris Johnson com a llicenciat en clàssiques, que sovint ha exhibit histriònicament en públic. És un fet que posa de manifest el canal de retroalimentació que manté el sistema educatiu britànic entre les public schools (escoles privades elitistes) i la classe política: 

https://www.theguardian.com/commentisfree/2019/oct/06/boris-johnson-classics-prime-minister-latin-greek

Departament d'Arqueologia de Sheffield amenaçat

Em faig ressò de la campanya per pressionar contra el potencial tancament del Departament d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield, institució històrica de prestigi internacional en la matèria. La política d'inversió en recerca i universitats, amb la seva mercantilització creixent, no és un tema aïllat ni local, pel que es veu, i encara menys en l'Europa post-Brexit. 

Save Sheffield Archaeology 

Campanya a Change.org

https://www.bbc.com/news/uk-england-south-yorkshire-57199118

https://www.sheffieldtelegraph.co.uk/education/worldwide-concern-for-job-losses-as-university-of-sheffield-announces-potential-closure-of-world-class-archaeology-department-3244249

https://www.theguardian.com/science/2021/may/21/stonehenge-research-in-jeopardy-if-sheffield-university-archaeology-unit-closes

http://thepipeline.info/blog/2021/05/21/sheffield-steal-as-archaeology-department-faces-the-axe/

I els estudis d'Humanitats en perill a la Gran Bretanya: 

https://www.theguardian.com/commentisfree/2021/may/20/boris-johnson-arts-degrees-conservative-funds

Actualitzo el 25 de maig: 

https://www.sheffieldtelegraph.co.uk/news/people/rally-to-take-place-at-university-of-sheffield-over-department-of-archaeology-decision-3248141

https://www.thestar.co.uk/education/supporters-protest-in-last-bid-to-save-university-of-sheffields-department-of-archaeology-3249451

Ceremony (#370)

Va plorar l'alleujament que sentia de veure el patró finalment, la forma com totes les històries encaixaven - les històries antigues, les històries de guerra, les seves històries - per convertir-se en la història que encara s'estava explicant. No era boig; no ho havia estat mai. Només havia vist i sentit el món com sempre havia estat: sense barreres, només transicions a través de totes les distàncies i moments. 

Aquesta novel·la de l'autora nativa americana Leslie Marmon Silko es va publicar per primer cop el 1977 i va suposar un abans i un després en la literatura nativa americana als Estats Units. Després d'un procés d'escriptura i reescriptura d'uns quants anys, i de treballar a partir de diferents idees per a relats curts, Silko va acabar trobant el fil del relat de Tayo, un veterà de la segona guerra mundial que torna a casa profundament traumatitzat i que, a partir d'aquest moment, inicia un viatge per tal de provar de guarir-se definitivament i guarir la seva terra del mal que l'assola. 

En Tayo és un orfe que pertany a la tribu dels Pueblo, que viu en una reserva a l'estat de Nou Mèxic, però la seva condició de mestís el marca com a vergonya per a la família a ulls de la seva tieta, tot i que la resta de la família, l'àvia i els oncles, el tracten com un fill més. Quan el seu cosí Rocky, que té un futur prometedor fora de la reserva, s'allista a la guerra voluntàriament, en Tayo sent que ha de fer el mateix i es proposa protegir la vida del seu cosí, amb qui s'ha criat com un germà. Lluitant contra els japonesos a les Filipines, en Tayo veu amb impotència com en Rocky perd la vida durant la marxa de la mort de Bataan, i entra en un estat de confusió i de desequilibri mental en què li sembla veure el seu oncle Josiah entre els presoners. 

Un cop torna als Estats Units després de la guerra, l'estrès posttraumàtic l'incapacita, tant mentalment com física, per portar una vida normal, i cau en l'alcoholisme com a única via de sortida als seus problemes. Els seus malsons per la nit el transporten de nou a l'escenari de la guerra, i es culpa a si mateix per la sequera que pateix la terra ja que, durant la guerra, a la jungla filipina, va maleir els núvols i la pluja que infectaven les ferides dels soldats i els abocaven a la mort irremeiablement. Al principi entra en contacte amb un ancià conegut de la família que prova d'ajudar-lo, però que es veu incapaç de fer-ho perquè no comprèn l'horror de la guerra que en Tayo ha viscut. A través d'aquest, però, en Tayo coneixerà un altre ancià, mestís com ell, que comprèn que les cerimònies s'han d'adaptar a cada moment i situació concreta, i que es marceixen si es pretenen preservar intocables a través dels segles. A la vegada, també inicia en Tayo en la història sobre l'origen de la maldat dels blancs i com aquesta va ser introduïda al món. 

Ens trobem, per tant, davant d'una novel·la molt complexa, que barreja una prosa molt densa i reposada amb fragments de mites i cançons que els personatges s'expliquen els uns als altres, i que posa de manifest constantment el paral·lel entre les aventures i vicissituds del protagonista i una història marc molt més gran, la de la tribu sencera. El relat, de fet, és el mateix però presenta dues lectures paral·leles: el recorregut vital i personal de Tayo per tal de provar de recuperar la seva pròpia vida i reconnectar amb la comunitat, un guariment personal, i una aventura èpica per aconseguir guarir la seva terra, que passa també per descobrir la dignitat perduda del seu poble i l'horror històric de l'explotació que han patit els natius americans a mans dels seus colonitzadors blancs. 

De fet, la novel·la retrata fidelment la situació de racisme que els natius americans han de patir dins del sistema de les reserves, i la seva indefensió adquirida davant d'aquesta situació: l'allistament a l'exèrcit és l'oportunitat d'or per aconseguir finalment integrar-se en la societat americana, però d'altra banda, també es revelarà com l'enèsim engany per part dels blancs, en tant que els supervivents veuran, en tornar a casa, que res no ha canviat realment. Al cor de la situació hi ha la forma com la comunitat sencera viu la vergonya per aquesta dignitat robada: no és sols la derrota per haver perdut la pròpia terra; és també que cada cas d'alcoholisme o de prostitució és viscut com un fracàs de la comunitat sencera, incapaç d'oferir un futur diferent als seus joves. 

La narració, per tant, és molt dura i molt poètica a la vegada, i aconsegueix un equilibri perfecte entre tots aquests fils que queden entrellaçats entre ells: les psicologies individuals de cada personatge, que queden molt ben dibuixats fins i tot quan són secundaris, el retrat de la mentalitat i la cosmovisió d'una comunitat sencera, que explica moltes vegades les decisions, les incapacitats i els conflictes que es produeixen al seu mateix cor, així com també la relació dels individus amb la natura, que sembla molt més profunda que en el món de barreres i divisions racionals creades per la cultura occidental. 

El fet és que la novel·la convida precisament a repensar aquestes barreres, en tant que mite i realitat s'entrecreuen constantment i no hi ha forma de destriar-los realment al llarg de la lectura ni de fixar-ne una interpretació única. Fins i tot hi ha moments en què els fets mateixos de la narració queden en una deliberada ambigüitat: per exemple, la trobada de Tayo amb la seva amant de les muntanyes, que no s'arriba a aclarir si és una dona de carn i ossos o un esperit de la natura, o que segurament és les dues coses a la vegada. Ceremony és una novel·la que mereixeria molt més reconeixement fora dels Estats Units i traduccions a moltes més llengües, en tant que és una lectura corprenedora i completament original sobre les connexions entre individu, comunitat i cosmos, que de vegades poden semblar òbvies, però que actuen com a recordatoris bàsics d'humanitat. 

Sinopsi: Acabada la segona guerra mundial, i després d'una estada en un hospital psiquiàtric, en Tayo, un veterà de guerra, és enviat de nou a la reserva on viu amb la seva família, de la tribu Laguna-Pueblo, a Nou Mèxic. De seguida cau en l'alcoholisme arrossegat pels seus amics, veterans de guerra com ell. Davant la impotència de la seva família per ajudar-lo a superar l'estrès posttraumàtic que l'incapacita, la seva àvia decideix demanar ajuda a un dels ancians de la tribu per tal de tractar-lo amb medicina tradicional. Després d'una primera trobada infructuosa, aquest ancià el remet a un altre bruixot que l'iniciarà en una cerimònia ancestral per tornar la pluja a la terra. Gràcies a aquests rituals i a les històries narrades per l'ancià, en Tayo trobarà la comprensió necessària per reconnectar amb la seva comunitat i començar el seu camí de guariment. A la vegada, veurà la necessitat d'emprendre un viatge als altiplans per tal de trobar un ramat de bestiar robat que pertanyia al seu oncle. Tots els viatges, però, resultaran ser un de sol cap a una veritat que creia perduda però que haurà d'afrontar, amb tot el seu perill, si vol tornar a casa definitivament. 

M'agrada: Ha estat una experiència de lectura completament absorbent i fascinant, que se m'ha fet impossible de deixar. Les revelacions en el tram final de la novel·la, que posen en perspectiva tot el que s'ha succeït i afegeixen matisos i nivells de lectura a esdeveniments anteriors. Tota la novel·la sencera, de fet, ja que es fa difícil escollir-ne un aspecte en concret. 

La veu i el poder de les dones (#369)

Si volem donar a les dones com a gènere - i no sols com un grup d'individus concrets - un lloc dins les estructures de poder, hem de reflexionar sobre com i per què pensem de la forma com pensem. Si hi ha un patró cultural que funciona precisament per desproveir les dones de poder, quin és exactament i d'on l'hem tret? 

Aquest breu llibre de l'acadèmica britànica Mary Beard es va publicar el 2017 i és un recull de dues conferències que l'autora va pronunciar sobre la imatge pública i la relació de les dones amb el poder. L'original en anglès és Women and Power: A Manifesto, i es va traduir al castellà com a Mujeres y poder: un manifiesto i al català com a La veu i el poder de les dones: dues conferències. De fet, com l'autora mateixa reconeix, el tema només queda esbossat en un text tan curt, i donaria per a una anàlisi molt més profunda i detallada, però les qüestions que posa sobre la taula en aquest manifest són, si més no, prou rellevants com per deixar-les formulades. 

Mary Beard és especialista en estudis clàssics a la universitat de Cambridge, i en aquest text es remunta al món clàssic grec i romà per analitzar d'on prové la idea que el poder i l'autoritat en l'esfera pública és un tret essencialment masculí i que, per tant, les dones han de quedar relegades històricament a l'àmbit domèstic i privat. Partint del moment que Telèmac fa callar la seva mare en públic per tal d'afirmar la seva autoritat a palau, Beard explora com els mites i llegendes grecs i romans ens ofereixen tota una sèrie d'exemples en què les dones han de ser silenciades precisament per mantenir l'statu quo de l'autoritat masculina. En el moment en què les dones han parlat en públic per defensar els seus interessos, ja en el món antic, han estat constantment ridiculitzades, insultades o caracteritzades amb trets masculins i transformades en éssers andrògins - o directament en monstres. I aquesta caracterització històrica ha sobreviscut en els nostres dies, en què la relació entre les dones i els llocs públics de poder és, com a mínim, complexa. 

La tesi que Beard defensa en aquest text és que les dones que han accedit a les altes esferes de la política mundial han estat l'excepció més que no pas la norma, i han hagut d'afrontar el rebuig d'una majoria d'homes que controlaven la comunicació i l'opinió pública, i una misogínia generalitzada pel que fa a la percepció sobre el poder que és un biaix cultural transmès des de generacions. A part d'això, en el moment en què les dones han accedit als espais públics per fer servir la seva veu i a àrees de representació política, automàticament el debat s'ha centrat en els "temes que afecten o preocupen les dones", com si el món de les cures o la conciliació familiar fos un tema que no hagi de concernir necessàriament els homes. 

La situació s'ha agreujat amb l'auge de les xarxes socials com a via de comunicació instantània, accessible a tothom i, per tant, democratitzadora. Beard parla per experiència pròpia quan analitza la presència dels trolls a les xarxes socials i el seu discurs misogin i violent: no perquè no afecti també els homes, sinó perquè posa sobre la taula la qüestió de la normalització de la violència contra les dones en el discurs i el poder associat a un patró masculí de comportament i de presència pública. La seva experiència pròpia l'ha portat a reivindicar la necessitat de fer sentir la pròpia veu i encarar-se amb aquests comportaments directament, en comptes d'optar pel silenci o el bloqueig, com se sol recomanar en aquest context. La veu i el poder de les dones és un pamflet molt breu i amè de llegir, que planteja moltes qüestions importants per a la representació d'homes i dones en el món contemporani i el repartiment de poder, tot i que potser no els dona la profunditat d'anàlisi que mereixerien. 

Continguts: El llibre consta de dos apartats seguint el fil de dues conferències que va pronunciar l'autora el 2014 i el 2017. La primera, "La veu pública de les dones", analitza el fenomen de la presència pública de les dones i com tradicionalment s'ha llegit aquest fet com a problemàtic en un món en què el poder és ostentat sistemàticament pels homes. La segona part del llibre, "Dones en l'exercici del poder", analitza les imatges i qualitats que s'han associat tradicionalment al poder i observa els conflictes i tensions que s'han originat un cop les dones han accedit a aquests llocs de representació. 

M'agrada: És un text molt breu, concís i amè sobre les construccions misògines al llarg de la història, i com aquestes afecten la forma com representem i analitzem el poder en els nostres dies. 

No m'agrada: El text es fa excessivament curt i esquemàtic en la seva voluntat divulgativa. El tema és prou important com per haver-li donat un enfocament un punt més ampli i profund. 

Fragments de Joseph Campbell

Els he traduït al català de 

• Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004. (Primera ed. 1949) 

Arribem a tancar el cercle, de la tomba a l'úter i de l'úter a la tomba: una incursió ambigua i enigmàtica dins d'un món material que aviat se'ns dissoldrà, com la substància dels somnis. I, mirant enrere al que se'ns prometia com la nostra aventura única, impredictible i perillosa, l'únic que hi trobem al final és una sèrie de metamorfosis tan típiques com les que han experimentat els homes i les dones de cada indret del món, a través de tots els segles de què tenim constància, i sota les variades disfresses de cada civilització. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni) 

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem un monstre, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni)

Tant rescatat des de fora, com empès des de dins, o transportat amb suavitat per les divinitats guiadores, encara ha de tornar a entrar amb el seu elixir a l'atmosfera llargament oblidada en què els homes que són fragments s'imaginen que són complets. Encara ha d'enfrontar-se a la societat amb el seu elixir destructor de l'ego i redemptor de la vida, i acceptar el contraatac de les preguntes raonables, els ressentiments amargs, i la bona gent que és incapaç de comprendre. (Primera part. Capítol 3: Retorn - Rescat des de fora) 

L'heroi d'ahir es converteix en el tirà de demà, si no és que avui es crucifica a si mateix. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món) 

La figura salvadora que elimina el pare tirà per assumir-ne la corona ell mateix (com Èdip) està seguint les passes del seu pare. Per suavitzar aquest patricidi tan dur, la llegenda representa el pare com una mena d'oncle cruel o Nimrod usurpador. Tanmateix, el fet persisteix, mig amagat. Un cop el veus, l'espectacle sencer es desintegra: el fill assassina el pare, però el fill i el pare són un de sol. Les figures enigmàtiques es dissolen de nou en el caos primigeni. Aquesta és la saviesa del final (i el reinici) del món. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món) 

Ja ens sabem la història; s'ha explicat de mil maneres. És el cicle de l'heroi de l'època moderna, la història meravellosa de la humanitat arribant a la seva maduresa. L'encanteri del passat, la servitud de la tradició, van quedar destrossats amb estocades segures i poderoses. La xarxa de somni del mite va caure; la ment es va obrir a la plena consciència desvetllada; i l'home modern va emergir de la ignorància antiga, com una papallona surt del capoll, o com el sol, a l'alba, de l'úter de la mare nit. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia) 

L'heroi modern, l'individu modern que s'atreveix a escoltar la crida i buscar la mansió d'aquella presència amb qui hem d'expiar-nos com a destí complet, no pot esperar, i no ha d'esperar, que la seva comunitat abandoni el seu fangar d'orgull, por, avarícia racionalitzada, i incomprensió santificada. "Viu," diu Nietzsche, "com si hagués arribat el dia." No és la societat que ha de guiar i salvar l'heroi creatiu, sinó precisament al contrari. I així cadascun de nosaltres comparteix aquesta missió suprema - portar la creu del redemptor - no en els moments brillants de les grans victòries de la seva tribu, sinó en els silencis de la seva desesperació personal. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia) 

Joseph Campbell

L'heroi de les mil cares (#368)

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem un monstre, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. 

Aquest llibre de l'acadèmic estatunidenc Joseph Campbell (1904-1987) es va publicar per primer cop el 1949, i a hores d'ara és un text de referència en els estudis literaris i antropològics. Si bé potser a aquestes alçades ha quedat relegat al nivell de curiositat de museu, és indiscutible la influència que ha tingut en l'anàlisi literària, en tant que no sols s'aplica als mites del món antic, sinó que amb el temps s'han anat rastrejant les estructures i els trops de què parlava Campbell també en les obres literàries modernes. Perquè Gilgamesh i Harry Potter, Odisseu i Jane Eyre, el rei Artur i Luke Skywalker, Persèfone i Frodo Saquet, Teseu i Katniss Everdeen, comparteixen tots un aire de família que Campbell clarifica al detall en la seva exposició. 

Evidentment, ni tots els mites són iguals, ni totes les fases de l'aventura queden incloses en tots els relats, ni les diferències culturals de cadascun poden ser reduïdes o passades per alt, però l'autor se centra, precisament, en allò que tenen en comú totes aquestes històries, per tal de reconèixer un arquetip on només tenim llambregades parcials d'un mateix relat. El llibre descriu els arquetips que conformen el viatge de l'heroi, una estructura narrativa bàsica que es pot rastrejar a tots els mites, com si en fos l'esquelet. L'heroi parteix del món conegut i és cridat o empès a la descoberta d'un món ignot i perillós, on passa un seguit de proves i aventures que demostraran la seva vàlua, posaran al descobert la seva autèntica identitat, i l'enfrontaran a un monstre o tirà. Així, l'heroi (o heroïna) es purificarà de la seva vida passada i tindrà accés a un altre pla de l'existència. Aquesta etapa d'aventures màgiques i misterioses només es revelarà com a preparació per a la tornada al món conegut i prosaic de l'existència quotidiana, amb un elixir o remei que el guarirà o que en restaurarà l'ordre original, perdut per la desmesura o la negligència de la humanitat. 

Campbell llegeix aquest esquema narratiu en termes psicoanalítics i, per tant, aquest món desconegut i fantàstic equival als recessos inconscients de la psique humana, de forma que l'heroi, en realitat, està baixant al fons de si mateix, i els perills i proves que ha d'afrontar l'apropen a un coneixement més profund de si mateix. Tot allò que hauria quedat reprimit en la psique humana es tradueix en una necessitat de baixar al món soterrat de la infància i les seves ansietats reprimides, només per així poder tornar a reclamar l'edat adulta i esdevenir rei, arrabatant-la d'un tirà-usurpador que estava intentant aturar o monopolitzar aquest cicle natural. Són les aventures dels herois mítics més antics, dels protagonistes dels contes de fades, i dels patriarques i profetes que funden noves religions revelades, o dels místics que reben una il·luminació. 

Aquesta és la primera part de la història, "El viatge de l'heroi", però l'anàlisi té una segona part, "El cicle cosmològic", que descriu el mateix esquema però aplicat als mites cosmogònics i escatològics. L'aventura seria la mateixa, però aquest cop protagonitzada per l'univers sencer: d'un caos o foscor primigenis, es produeixen una sèrie de "sortides" o emanacions que donen lloc al nostre món conegut, i l'aventura de l'heroi s'insereix dins d'aquest marc més general com a punt culminant, revelació o apoteosi, de la divinitat. El recorregut acaba amb la fi del món, en què l'univers retornaria a aquest estat primordial que des del nostre cantó del vel ens resulta completament desconegut. És en aquest esquema més ampli que, en realitat, l'heroi demostra les seves mil cares: quan l'aventura es viu des de dins, l'heroi és redemptor i salvador, guaridor del món; quan la roda del cicle es torna a posar en marxa, l'heroi d'ahir es converteix en el tirà o el monstre d'avui, com li passa a Èdip quan s'adona que ha usurpat el lloc del seu propi pare i s'ha convertit en un nou monstre per a la ciutat de Tebes. 

Per més que, explicat així, el propòsit del text pugui semblar obscur, el fil conductor que lliga totes aquestes estructures i recurrències formals és la pròpia humanitat del protagonista. La incapacitat dels mites de donar una resposta definitiva, que fa que el cicle sempre torni a recomençar i a posar-se en marxa de nou, ens connecta a les preguntes més profundes i més incontestables de la nostra humanitat: per què existim on podria no haver-hi res, per què som éssers racionals en una natura que no ho és, per què hem de morir i quin sentit té tot plegat. El viatge de l'heroi s'acaba reduint, al nivell psíquic, a acceptació de la pròpia mort, com se li revela a Gilgamesh en el centre del seu viatge, i al nivell cosmològic, al reconeixement de l'u o foscor primigènia que va donar lloc a la multiplicitat del món creat o emanat. 

Totes dues històries són una i la mateixa, de fet. La perspectiva psicoanalítica, que al principi del llibre es pot fer una mica obscura i difícil de seguir, adquireix el seu sentit al final del llibre, de fet, en què Campbell analitza el món modern que el 1949 ja és totalment secularitzat i científic: la mort de Déu anunciada per Nietzsche ja és un fet acomplit, i les pròpies institucions religioses juguen la partida dels interessos polítics i econòmics del món secular. Els somnis analitzats a la primera part del llibre es revelen com a reducte inconscient d'aquest pensament mític que ja no cohesiona la societat en aquest món secularitzat i modern. Però he de reconèixer que la cloenda que Campbell aporta al seu text, en aquest punt de l'exposició, m'ha fet somriure de forma inesperada. Que no era part del relat, la mort de Déu? Que no s'immolen els déus a si mateixos, ja es diguin Odin, Ishtar o Jesucrist, per donar el coneixement a la humanitat? Fins i tot aquesta etapa de la història de la humanitat, desencantada i utilitària, es pot inserir, segons Campbell, dins de l'esquema del mite principal. 

La visió de gènere també apareix en l'anàlisi i, suposo que perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar a llegir, m'ha sorprès en positiu: les distincions de gènere també es dissolen en el món del déu - que és revela com a home i dona, tomba i úter a la vegada, a ulls de l'iniciat. Evidentment que estem parlant de textos mil·lenaris i tot sovint aquests mites reserven rols tradicionalment diferenciats a homes i dones - l'home com a guerrer o venjador respecte del tirà, la dona com a núvia del déu desconegut. Ara bé, precisament la riquesa de la mitologia ens revela els mateixos rols ocupats per homes i dones en diferents relats: com Jesucrist, la deessa mesopotàmica Innana o Ishtar descendeix al món inferior per ser executada en benefici de l'univers i des d'aquest món inferior serà retornada a la vida pel seu servent fidel. 

En definitiva, una bona recomanació que val la pena revisitar, especialment per a interessats en mitologia i en literatura comparades. De fet, l'exposició teòrica és força breu, i gran part del text és exemplificació a través de textos, per això m'ha semblat un text molt més fàcil de llegir del que podria semblar en un principi, i que delimita el seu propi camp d'anàlisi de forma molt clara i entenedora.  

Continguts: L'heroi de les mil cares recorre les fases arquetípiques del viatge de l'heroi a través dels seus capítols, il·lustrant-les a través de múltiples exemples de mitologies d'arreu del món. La primera part, "L'aventura de l'heroi" analitza el recorregut des del punt de vista individual i psíquic de l'heroi, arquetip del viatge interior de cada ésser humà per respondre les preguntes més profundes de l'existència i acabar acceptant la pròpia mort. El viatge té tres fases principals: Sortida, Iniciació i Retorn, i aquestes tenen unes quantes subfases que no tenen perquè aparèixer totes en tots els mites. La sortida pot incloure la crida a l'aventura, el rebuig d'aquesta crida, l'ajut sobrenatural, i el pas del primer llindar. La iniciació pot incloure el camí de les proves i patiments, la trobada amb la Deessa, la dona com a temptadora, l'expiació amb el pare, l'apoteosi de l'heroi i l'obtenció de l'elixir. En la fase de Retorn hi podem trobar el rebuig del retorn, la fugida màgica, el rescat des de fora, el pas del llindar de tornada, l'heroi com a senyor dels dos móns, i la fase final de llibertat. La segona part del llibre revisita la mateixa estructura, però aquest cop des del punt de vista del cosmos sencer: les fases principals són Emanacions, Naixement de mare Verge, Transformacions de l'heroi i Dissolucions. El viatge de l'heroi queda inserit, en aquesta segona secció, dins del mite de creació i destrucció última de l'univers sencer, de forma que es transforma en un vehicle per a la revelació divina. L'epíleg és una interpretació força original de la situació del món contemporani, en què els mites ja han perdut la força per explicar la realitat en un món secularitzat, però en què l'ésser humà segueix lligat a la mateixa necessitat de donar sentit a la seva existència i resposta a les grans preguntes. 

M'agrada: La lectura del mite de Teseu i el minotaure en termes psicoanalítics, que m'ha semblat brillant. Més en general, la claredat expositiva de la proposta, que no pretén convèncer ningú, sinó que exposa la seva anàlisi de forma molt lineal i aclaridora perquè després el lector la interpreti com consideri, o l'apliqui a altres obres literàries. 

No m'agrada: Els moments més nihilistes del text, quan la generalització del seu esquema toca la metafísica, i la seva mística indefinida, a mig camí entre un nihilisme ascètic i una afirmació creativa de caire més nietzscheà. Com que no cal escollir entre tots dos perquè els oposats s'acaben dissolent en un tot d'indefinició última, el sentit de tot plegat s'acaba escolant per les esquerdes, de fet. Passa el mateix amb el model psicoanalític: Campbell el presenta com a prova que una veritat subjacent a l'univers sencer es manifesta a través d'aquest patró, en comptes de donar una explicació un punt més senzilla, que seria que imprimim a la realitat mateixa els nostres patrons de pensament. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Fragments de Malcolm X

Els he traduït de l'original anglès. Una lectura molt colpidora i informativa, sens dubte. 

• The Autobiography of Malcolm X. London: Penguin Books, 2001. 

Més endavant allà fora, a Boston i a Nova York, vaig trobar-me entre els milions de negres prou bojos per sentir que tenir la pell més clara era una marca d'estatus - que de fet tenies molta sort d'haver nascut així. Però, temps després, vaig aprendre a odiar cada gota de sang que hi havia en mi d'aquell violador blanc. (Capítol 1 - Malson) 

Aquesta va ser la meva primera lliçó sobre el joc; si veus algú que guanya sempre, no és que jugui, és que fa trampes. Més endavant a la vida, si començava a perdre per sistema en una partida, em posava a observar amb molta atenció. És com quan el negre a Amèrica veu com el blanc guanya sempre. És un jugador professional; té totes les cartes i tots els números al seu favor, i a nosaltres sempre ens ha repartit les cartes que ja tenia marcades. (Capítol 1 - Malson) 

Sabia que no tornaria a veure la mare perquè m'hauria convertit en una persona molt cruel i perillosa - sabent que ens havien tractat com a números, com un cas més del registre, no com a éssers humans. I sabent que la meva mare allà dins era una estadística que no hi havia de ser, que hi era pel fracàs, la hipocresia, l'avarícia i la falta de pietat i de compassió de la societat. Per això no em queda pietat ni compassió per una societat que esclafa les persones, i després les penalitza per no haver estat capaces de suportar tot aquest pes. (Capítol 1 - Malson) 

El que intento explicar és que mai no se'ls havia acudit que jo els podia entendre, que no era una mascota sinó un ésser humà. No es creien que pogués tenir la mateixa sensibilitat, intel·lecte o comprensió que haurien estat preparats i disposats a reconèixer en un noi blanc que hagués estat en la meva situació. Però al llarg de la història aquest ha estat el cas amb els blancs a l'hora de mirar els negres, que fins i tot quan hem pogut estar amb ells, no ens han considerat com ells. Fins i tot quan ha semblat que obrien la porta, encara la tenen tancada. Així que, a mi, no em van veure mai realment. (Capítol 2 - Mascota) 

Jo era únic a la meva classe, com un gosset de color rosa. I n'estava orgullós; ara no ho negaré. De fet, en aquell temps, ni tan sols sentia que fos negre, perquè m'estava esforçant tant de totes les formes possibles a ser blanc. Per això avui dia passo tant de temps explicant als negres americans que perden el temps esforçant-se a "integrar-se". Ho sé per experiència personal: m'hi he escarrassat. (Capítol 2 - Mascota) 

No vaig trigar ni una setmana a aprendre que l'únic que has de fer és donar espectacle als blancs i et compraran qualsevol cosa que els ofereixis. Era com quan treia el drap d'enllustrar sabates. Els cambrers dels vagons restaurant i els mossos dels vagons llit també ho sabien, i feien el número de l'oncle Tom per aconseguir propines més grans. Érem en el món dels negres que són servents i psicòlegs a la vegada, conscients que els blancs estan tan obsessionats amb la seva pròpia importància que et pagaran el que sigui, quantitats enormes, per pensar que els estàs cuidant i entretenint. (Capítol 5 - Harlemita) 

Quan et tornes un animal, un voltor, al gueto, com m'havia passat a mi, entres en un món d'animals i de voltors. Es converteix de fet en supervivència només dels més forts. (Capítol 6 - En Red de Detroit)

Aquest encara és un dels problemes més grans dels negres avui dia. Una gran part dels anomenats negres "de classe alta" estan tan preocupats per convèncer els blancs que ells "són diferents d'aquests altres" que no se n'adonen que només contribueixen a mantenir l'opinió que tenen els blancs de tots els negres. (Capítol 6 - En Red de Detroit) 

Què me'n dius si et deixo guanyar cinc-cents dòlars per jo poder-ne guanyar deu mil? (Capítol 10 - Satanàs) 

Ni tan sols saps el nom autèntic de la teva família, no reconeixeries la teva autèntica llengua si la sentissis. El dimoni de l'home blanc t'ha desposseït de qualsevol coneixement autèntic de la teva pròpia gent. Has estat una víctima de la maldat del dimoni de l'home blanc des que et va assassinar i violar i et va segrestar de la teva terra nativa en la llavor dels teus avantpassats. . . (Capítol 10 - Satanàs) 

Ara passava per la prova més difícil, i també la més important, per a qualsevol ésser humà: acceptar allò que ja és dins teu, i al teu voltant. (Capítol 10 - Satanàs) 

Qualsevol que hagi llegit molt pot imaginar-se el nou món que se'm va obrir. Deixeu que us digui una cosa: des d'aleshores fins a sortir de la presó, en qualsevol moment lliure, si no estava llegint a la biblioteca, estava llegint a la llitera. No em podríeu haver tret dels llibres ni fent palanca. Entre els ensenyaments del senyor Muhammad, la meva correspondència, els visitants - normalment l'Ella i en Reginald - i les meves lectures, vaig passar els mesos sense pensar en el meu empresonament. De fet, fins llavors, mai no m'havia sentit tan autènticament lliure. (Capítol 11 - Salvat) 

Mentre els blancs es declaren ignorants sobre per què la Xina els odia tant, no puc parar de recordar el que havia llegit, allà a la presó, sobre com els avantpassats de sang d'aquests mateixos blancs violaven la Xina en el moment en què es mostrava més confiada i desvalguda. Aquests "comerciants cristians" blancs van enviar milions de lliures d'opi a la Xina. El 1839 ja hi havia tants xinesos addictes que el govern xinès, desesperat, va destruir vint mil caixes d'opi. Immediatament els blancs van declarar la primera Guerra de l'Opi. Imagineu! Declarar la guerra a algú que es resisteix a ser drogat! Els xinesos van patir una derrota severa, amb la pólvora que ells mateixos havien inventat. (Capítol 11 - Salvat) 

Us diré una cosa. El corrent sencer de la filosofia occidental ha acabat en un cul de sac. L'home blanc ha perpetrat un frau tan gegantí sobre ell mateix i sobre l'home negre que ha caigut dins d'una esquerda. I ho ha fet a través de la seva necessitat neuròtica i elaborada d'amagar l'autèntic rol dels negres a través la història. (Capítol 11 - Salvat) 

Sabeu per què l'home blanc us odia de debò? És perquè cada vegada que us veu la cara, veu el seu propi crim emmirallat - i la mala consciència no el deixa ni mirar-lo! (Capítol 12 - Salvador)

Que l'home blanc li pregunti al negre si l'odia és com si un violador li pregunta a la víctima, o un llop li pregunta a l'ovella: "M'odies?" L'home blanc no té cap autoritat moral per acusar ningú d'odi! Si tots els meus avantpassats han estat mossegats per una serp, i a mi m'ha mossegat una serp, i aviso els meus fills que vigilin amb les serps, per què m'hauria d'acusar la serp de predicar l'odi? (Capítol 14 - Musulmans negres) 

On van llençar la bomba atòmica . . . "per salvar vides americanes"? Potser són tan ingenus els blancs per pensar que els dos terços no blancs de la població mundial no entendran l'autèntica implicació d'aquest fet? Abans de llençar aquesta bomba, aquí mateix als Estats Units, què me'n dieu dels cent mil japonesos-americans, naturalitzats o nascuts aquí, que van ser tancats en camps de concentració voltats de filferro espinós? I quants ciutadans nacionalitzats i nascuts a Alemanya van ser tancats amb filferro espinós? Perquè eren blancs! (Capítol 15 - Ícar) 

"Enlloc no he vist tants blancs tractant els negres tan bé com vosaltres aquí a Àfrica. A Amèrica, els afroamericans lluiten per la integració. Haurien de venir aquí, a Àfrica, i veure com somrieu als africans. Aquí sí que teniu integració. Però podeu explicar als africans com a Amèrica somrieu als negres? No podeu! I en realitat no sou sincers amb aquests africans tampoc, l'únic que us agrada són els minerals que Àfrica té en el seu territori . . ." Els blancs que hi havia al públic es van posar de tots colors. Sabien que deia la veritat. "No sóc anti-americà, i no he vingut aquí a condemnar Amèrica - vull que això quedi molt clar!" Els vaig dir. "He vingut a dir la veritat - i si la veritat condemna Amèrica, així quedarà condemnada!" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Va ser el primer cop que vaig veure els ghanesos ballant el high-life. Tothom s'ho estava passant d'allò més bé, i em van demanar que digués unes paraules. Vaig tornar a insistir en la unitat dels africans i els afroamericans. Em va sortir del cor de dir: "Balleu! Canteu! Però mentre ho feu - recordeu en Mandela, recordeu en Sobukwe! Recordeu en Lumumba mort i enterrat! Recordeu els sudafricans que són a la presó!" Els vaig dir: "Us pregunteu per què no ballo? Perquè vull que recordeu els vint-i-dos milions d'afroamericans als Estats Units!" Però és clar que tenia ganes de ballar! Els ghanesos ballaven com si estiguessin posseïts. Una noia africana molt maca va cantar "Blue Moon" com si fos la Sarah Vaughan. De vegades l'orquestra sonava com Milt Jackson, de vegades com Charlie Parker. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Els vaig sortir als reporters amb una cosa que no s'esperaven. Els vaig dir que els negres americans havien de deixar de pensar el que els havien ensenyat els blancs: que els negres no tenien cap alternativa tret de suplicar pels anomenats "drets civils". Vaig dir que els negres americans havien de reconèixer que tenien un cas ferm i sense fissures per portar els Estats Units davant les Nacions Unides amb una acusació formal de "negació dels drets humans" - i que si Angola i Sudàfrica n'eren els precedents, aleshores els Estats Units no s'escaparien fàcilment de ser censurats a casa seva mateix. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

En el passat, sí, he fet generalitzacions sobre tots els blancs. No ho tornaré a fer mai més - perquè ara sé que alguns blancs sí que són sincers, que alguns són autènticament capaços de ser germans dels negres. L'autèntic Islam m'ha ensenyat que fer una generalització sobre els blancs està tan mal fet com quan els blancs fan generalitzacions sobre els negres. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

"Malcolm X!" em va cridar - i quan el vaig mirar, em va allargar la mà per la finestreta, amb un somriure d'orella a orella. "Et fa res fer una encaixada amb un blanc?" Imagineu-vos-ho! Tot just quan es posava verd el semàfor, li vagi dir: "A mi no em fa res fer encaixades amb éssers humans. Que n'ets un, tu?" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Ja n'he tingut prou, de la propaganda dels altres. Jo defenso la veritat, tant se val qui la digui. Jo defenso la justícia, tant se val a favor o en contra de qui vagi. Primer de tot sóc un ésser humà, i com a tal defenso qui sigui i el que sigui que beneficiï la humanitat com a tot. (Capítol 19 - 1965) 

La història de la humanitat ha demostrat a través dels segles que l'autèntic criteri del lideratge és espiritual. Als homes se'ls atrau per l'esperit. Pel poder, només se'ls obliga. L'amor és engendrat per l'esperit. El poder només crea ansietats. (Capítol 19 - 1965) 

De vegades m'he atrevit a somiar que un dia la història podria arribar a dir que la meva veu - que va destorbar la comoditat de l'home blanc, i la seva arrogància, i la seva autocomplaença - que la meva veu va ajudar a salvar Amèrica d'una catàstrofe greu, fins i tot fatal. (Capítol 19 - 1965) 

Crec que seria quasi impossible de trobar enlloc d'Amèrica un negre que hagi viscut tan avall al fang de la societat humana com jo; o un negre que hagi estat més ignorant que jo; o un negre que hagi patit més angoixa durant la seva vida que jo. Però és només després de la foscor més profunda que pot aparèixer la llum més gran; només després del patiment més extrem que pot arribar la joia més gran; només després de l'esclavitud i la presó que pot arribar el dolcíssim reconeixement de la llibertat. (Capítol 19 - 1965) 

Malcolm X