Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939-2017) es va publicar per primer cop el 1982 i és una lectura molt interessant sobre la colonització d'Amèrica per part de la corona hispànica durant el segle setze. Tot i que es presenta com una anàlisi historiogràfica de les campanyes de conquesta i d'extermini dels asteques durant aquest segle, l'anàlisi que fa Todorov d'aquests fets és principalment filosòfica i crítica. De fet, Todorov presenta la seva crònica com una "història exemplar", és a dir, que intenta analitzar aquests fets del passat per tal de rastrejar-ne la influència en la forma com entenem el nostre present.
El que es proposa estudiar en aquest llibre és com el fet històric de la conquesta d'Amèrica influeix decisivament en la construcció teòrica de l'altre com a problema, i com es comencen a apuntar diferents respostes, de vegades contradictòries, en aquest moment primigeni de descoberta. Més en general, ens trobem davant d'un dels moments fundacionals del colonialisme a escala mundial i, d'altra banda, aquest fet marca per a la historiografia occidental l'inici de l'edat moderna, amb un canvi de paradigma pel que fa a la concepció del coneixement i la influència que aquest té com a instrument de dominació política. La seva associació de brutalitat colonial amb mentalitat moderna m'ha recordat el Bauman de Modernidad y Holocausto, però el que Todorov fa aquí és centrar-se en la mentalitat i l'epistemologia pròpia dels principals personatges implicats en els fets per revelar la relació sempre ambivalent entre coneixement i poder.
De fet, Todorov presenta la permeabilitat occidental al coneixement de l'altre i la seva adaptabilitat a noves situacions com un avantatge pràctic a l'hora de prendre el poder sobre els pobles colonitzats, i prova de comprendre com, paradoxalment, aquesta comprensió i coneixement més profunds sobre l'altre poden portar precisament a un poder més gran de manipulació i dominació. A la pràctica, es demostra com el que es ressent d'aquesta mentalitat de descobriment és la capacitat d'empatia humana, que deixa pas a un interès estratègic per assimilar la diferència a la identitat pròpia, concebuda com a veritat absoluta i excloent.
El debat teòric que es produeix en aquest context històric és entre el reconeixement de l'altre com a igual que, per tant, n'elimina les diferències específiques i el subordina al projecte polític propi, entès en termes de veritat absoluta, o el reconeixement de la diferència absoluta, que condueix directament als judicis de valor i les preses de posició sobre la inferioritat o superioritat d'una de les dues cultures. Com preservar la igualtat de drets sense haver d'assimilar necessàriament la identitat de l'altre a la pròpia, o com reconèixer les diferències de l'altre sense caure en el supremacisme, són els reptes de futur que Todorov llegeix per al present a partir d'aquesta anàlisi històrica. El text ofereix una perspectiva molt detallada sobre aquest debat i les argumentacions que es van produir a l'època, així com interpretacions molt pertinents sobre el discurs dels conqueridors a l'hora de retratar, interpretar i manipular l'altre en els seus escrits.
Més en general, l'obra és un recordatori totalment necessari sobre la relació, no sempre evident a simple vista, entre coneixement i poder i, en aquest sentit, fa interpretacions molt profitoses sobre el problema antropològic bàsic entre identitat i alteritat, nosaltres i els altres culturals. L'argumentació se sosté en tot moment en els textos de l'època, a través de cites molt extenses que il·lustren els punts principals del raonament.
Continguts: La seva primera part, "Descobrir", se centra en la figura de Cristòfor Colom, a qui Todorov presenta amb una mentalitat encara medieval, marcada pel pensament mític i per una lògica finalista, és a dir, que no analitza el que troba sobre el terreny empíricament, sinó que fa encaixar les seves troballes en un marc mental prèviament establert. L'accent en l'evangelització dels natius com a objectiu principal posa de manifest una primera contradicció en les justificacions teòriques: la suposada igualtat davant Déu que els conqueridors prediquen entra en patent contradicció amb l'objectiu de conquesta i dominació per la força. La segona part del llibre, "Conquerir", se centra en la figura de Cortés, molt més pragmàtica i moderna en la seva mentalitat, en tant que utilitza un coneixement molt més exhaustiu i de primera mà de la cultura dels pobles asteques per tal de manipular el seu marc de creences i iniciar la seva esclavització i extermini. La tercera part del llibre, "Estimar", presenta aquesta paradoxa que s'estableix entre coneixement i empatia, i com un coneixement més científic i tècnic, com és l'occidental, queda subordinat a les estratègies concretes per dominar i exterminar els pobles colonitzats. En aquest capítol s'inscriu també l'anàlisi dels arguments aportats a la Controvèrsia de Valladolid (1550) entre el dominic Bartolomé de las Casas, que denuncia la violència perpetrada contra els indígenes i defensa l'evangelització per mitjans pacífics, i el capellà Juan Ginés de Sepúlveda, que defensava la inferioritat intrínseca en la naturalesa dels conquerits. La quarta part, "Conèixer", analitza els arguments de Las Casas durant l'etapa final de la seva vida, en què el seu reconeixement de l'especificitat de l'altre obre la porta al perspectivisme i al relativisme cultural. Aquesta part de l'anàlisi també observa algunes experiències de mestissatge i d'assimilació per part d'alguns dels conqueridors cristians a l'època, i analitza la forma com aquests presenten el coneixement de l'altre en els seus escrits.
M'agrada: És un text molt necessari per comprendre la dinàmica del colonialisme i com aquesta s'insereix històricament dins la cultura i la mentalitat occidentals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada