Fragments de Malcolm X

Els he traduït de l'original anglès. Una lectura molt colpidora i informativa, sens dubte. 

• The Autobiography of Malcolm X. London: Penguin Books, 2001. 

Més endavant allà fora, a Boston i a Nova York, vaig trobar-me entre els milions de negres prou bojos per sentir que tenir la pell més clara era una marca d'estatus - que de fet tenies molta sort d'haver nascut així. Però, temps després, vaig aprendre a odiar cada gota de sang que hi havia en mi d'aquell violador blanc. (Capítol 1 - Malson) 

Aquesta va ser la meva primera lliçó sobre el joc; si veus algú que guanya sempre, no és que jugui, és que fa trampes. Més endavant a la vida, si començava a perdre per sistema en una partida, em posava a observar amb molta atenció. És com quan el negre a Amèrica veu com el blanc guanya sempre. És un jugador professional; té totes les cartes i tots els números al seu favor, i a nosaltres sempre ens ha repartit les cartes que ja tenia marcades. (Capítol 1 - Malson) 

Sabia que no tornaria a veure la mare perquè m'hauria convertit en una persona molt cruel i perillosa - sabent que ens havien tractat com a números, com un cas més del registre, no com a éssers humans. I sabent que la meva mare allà dins era una estadística que no hi havia de ser, que hi era pel fracàs, la hipocresia, l'avarícia i la falta de pietat i de compassió de la societat. Per això no em queda pietat ni compassió per una societat que esclafa les persones, i després les penalitza per no haver estat capaces de suportar tot aquest pes. (Capítol 1 - Malson) 

El que intento explicar és que mai no se'ls havia acudit que jo els podia entendre, que no era una mascota sinó un ésser humà. No es creien que pogués tenir la mateixa sensibilitat, intel·lecte o comprensió que haurien estat preparats i disposats a reconèixer en un noi blanc que hagués estat en la meva situació. Però al llarg de la història aquest ha estat el cas amb els blancs a l'hora de mirar els negres, que fins i tot quan hem pogut estar amb ells, no ens han considerat com ells. Fins i tot quan ha semblat que obrien la porta, encara la tenen tancada. Així que, a mi, no em van veure mai realment. (Capítol 2 - Mascota) 

Jo era únic a la meva classe, com un gosset de color rosa. I n'estava orgullós; ara no ho negaré. De fet, en aquell temps, ni tan sols sentia que fos negre, perquè m'estava esforçant tant de totes les formes possibles a ser blanc. Per això avui dia passo tant de temps explicant als negres americans que perden el temps esforçant-se a "integrar-se". Ho sé per experiència personal: m'hi he escarrassat. (Capítol 2 - Mascota) 

No vaig trigar ni una setmana a aprendre que l'únic que has de fer és donar espectacle als blancs i et compraran qualsevol cosa que els ofereixis. Era com quan treia el drap d'enllustrar sabates. Els cambrers dels vagons restaurant i els mossos dels vagons llit també ho sabien, i feien el número de l'oncle Tom per aconseguir propines més grans. Érem en el món dels negres que són servents i psicòlegs a la vegada, conscients que els blancs estan tan obsessionats amb la seva pròpia importància que et pagaran el que sigui, quantitats enormes, per pensar que els estàs cuidant i entretenint. (Capítol 5 - Harlemita) 

Quan et tornes un animal, un voltor, al gueto, com m'havia passat a mi, entres en un món d'animals i de voltors. Es converteix de fet en supervivència només dels més forts. (Capítol 6 - En Red de Detroit)

Aquest encara és un dels problemes més grans dels negres avui dia. Una gran part dels anomenats negres "de classe alta" estan tan preocupats per convèncer els blancs que ells "són diferents d'aquests altres" que no se n'adonen que només contribueixen a mantenir l'opinió que tenen els blancs de tots els negres. (Capítol 6 - En Red de Detroit) 

Què me'n dius si et deixo guanyar cinc-cents dòlars per jo poder-ne guanyar deu mil? (Capítol 10 - Satanàs) 

Ni tan sols saps el nom autèntic de la teva família, no reconeixeries la teva autèntica llengua si la sentissis. El dimoni de l'home blanc t'ha desposseït de qualsevol coneixement autèntic de la teva pròpia gent. Has estat una víctima de la maldat del dimoni de l'home blanc des que et va assassinar i violar i et va segrestar de la teva terra nativa en la llavor dels teus avantpassats. . . (Capítol 10 - Satanàs) 

Ara passava per la prova més difícil, i també la més important, per a qualsevol ésser humà: acceptar allò que ja és dins teu, i al teu voltant. (Capítol 10 - Satanàs) 

Qualsevol que hagi llegit molt pot imaginar-se el nou món que se'm va obrir. Deixeu que us digui una cosa: des d'aleshores fins a sortir de la presó, en qualsevol moment lliure, si no estava llegint a la biblioteca, estava llegint a la llitera. No em podríeu haver tret dels llibres ni fent palanca. Entre els ensenyaments del senyor Muhammad, la meva correspondència, els visitants - normalment l'Ella i en Reginald - i les meves lectures, vaig passar els mesos sense pensar en el meu empresonament. De fet, fins llavors, mai no m'havia sentit tan autènticament lliure. (Capítol 11 - Salvat) 

Mentre els blancs es declaren ignorants sobre per què la Xina els odia tant, no puc parar de recordar el que havia llegit, allà a la presó, sobre com els avantpassats de sang d'aquests mateixos blancs violaven la Xina en el moment en què es mostrava més confiada i desvalguda. Aquests "comerciants cristians" blancs van enviar milions de lliures d'opi a la Xina. El 1839 ja hi havia tants xinesos addictes que el govern xinès, desesperat, va destruir vint mil caixes d'opi. Immediatament els blancs van declarar la primera Guerra de l'Opi. Imagineu! Declarar la guerra a algú que es resisteix a ser drogat! Els xinesos van patir una derrota severa, amb la pólvora que ells mateixos havien inventat. (Capítol 11 - Salvat) 

Us diré una cosa. El corrent sencer de la filosofia occidental ha acabat en un cul de sac. L'home blanc ha perpetrat un frau tan gegantí sobre ell mateix i sobre l'home negre que ha caigut dins d'una esquerda. I ho ha fet a través de la seva necessitat neuròtica i elaborada d'amagar l'autèntic rol dels negres a través la història. (Capítol 11 - Salvat) 

Sabeu per què l'home blanc us odia de debò? És perquè cada vegada que us veu la cara, veu el seu propi crim emmirallat - i la mala consciència no el deixa ni mirar-lo! (Capítol 12 - Salvador)

Que l'home blanc li pregunti al negre si l'odia és com si un violador li pregunta a la víctima, o un llop li pregunta a l'ovella: "M'odies?" L'home blanc no té cap autoritat moral per acusar ningú d'odi! Si tots els meus avantpassats han estat mossegats per una serp, i a mi m'ha mossegat una serp, i aviso els meus fills que vigilin amb les serps, per què m'hauria d'acusar la serp de predicar l'odi? (Capítol 14 - Musulmans negres) 

On van llençar la bomba atòmica . . . "per salvar vides americanes"? Potser són tan ingenus els blancs per pensar que els dos terços no blancs de la població mundial no entendran l'autèntica implicació d'aquest fet? Abans de llençar aquesta bomba, aquí mateix als Estats Units, què me'n dieu dels cent mil japonesos-americans, naturalitzats o nascuts aquí, que van ser tancats en camps de concentració voltats de filferro espinós? I quants ciutadans nacionalitzats i nascuts a Alemanya van ser tancats amb filferro espinós? Perquè eren blancs! (Capítol 15 - Ícar) 

"Enlloc no he vist tants blancs tractant els negres tan bé com vosaltres aquí a Àfrica. A Amèrica, els afroamericans lluiten per la integració. Haurien de venir aquí, a Àfrica, i veure com somrieu als africans. Aquí sí que teniu integració. Però podeu explicar als africans com a Amèrica somrieu als negres? No podeu! I en realitat no sou sincers amb aquests africans tampoc, l'únic que us agrada són els minerals que Àfrica té en el seu territori . . ." Els blancs que hi havia al públic es van posar de tots colors. Sabien que deia la veritat. "No sóc anti-americà, i no he vingut aquí a condemnar Amèrica - vull que això quedi molt clar!" Els vaig dir. "He vingut a dir la veritat - i si la veritat condemna Amèrica, així quedarà condemnada!" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Va ser el primer cop que vaig veure els ghanesos ballant el high-life. Tothom s'ho estava passant d'allò més bé, i em van demanar que digués unes paraules. Vaig tornar a insistir en la unitat dels africans i els afroamericans. Em va sortir del cor de dir: "Balleu! Canteu! Però mentre ho feu - recordeu en Mandela, recordeu en Sobukwe! Recordeu en Lumumba mort i enterrat! Recordeu els sudafricans que són a la presó!" Els vaig dir: "Us pregunteu per què no ballo? Perquè vull que recordeu els vint-i-dos milions d'afroamericans als Estats Units!" Però és clar que tenia ganes de ballar! Els ghanesos ballaven com si estiguessin posseïts. Una noia africana molt maca va cantar "Blue Moon" com si fos la Sarah Vaughan. De vegades l'orquestra sonava com Milt Jackson, de vegades com Charlie Parker. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Els vaig sortir als reporters amb una cosa que no s'esperaven. Els vaig dir que els negres americans havien de deixar de pensar el que els havien ensenyat els blancs: que els negres no tenien cap alternativa tret de suplicar pels anomenats "drets civils". Vaig dir que els negres americans havien de reconèixer que tenien un cas ferm i sense fissures per portar els Estats Units davant les Nacions Unides amb una acusació formal de "negació dels drets humans" - i que si Angola i Sudàfrica n'eren els precedents, aleshores els Estats Units no s'escaparien fàcilment de ser censurats a casa seva mateix. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

En el passat, sí, he fet generalitzacions sobre tots els blancs. No ho tornaré a fer mai més - perquè ara sé que alguns blancs sí que són sincers, que alguns són autènticament capaços de ser germans dels negres. L'autèntic Islam m'ha ensenyat que fer una generalització sobre els blancs està tan mal fet com quan els blancs fan generalitzacions sobre els negres. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

"Malcolm X!" em va cridar - i quan el vaig mirar, em va allargar la mà per la finestreta, amb un somriure d'orella a orella. "Et fa res fer una encaixada amb un blanc?" Imagineu-vos-ho! Tot just quan es posava verd el semàfor, li vagi dir: "A mi no em fa res fer encaixades amb éssers humans. Que n'ets un, tu?" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Ja n'he tingut prou, de la propaganda dels altres. Jo defenso la veritat, tant se val qui la digui. Jo defenso la justícia, tant se val a favor o en contra de qui vagi. Primer de tot sóc un ésser humà, i com a tal defenso qui sigui i el que sigui que beneficiï la humanitat com a tot. (Capítol 19 - 1965) 

La història de la humanitat ha demostrat a través dels segles que l'autèntic criteri del lideratge és espiritual. Als homes se'ls atrau per l'esperit. Pel poder, només se'ls obliga. L'amor és engendrat per l'esperit. El poder només crea ansietats. (Capítol 19 - 1965) 

De vegades m'he atrevit a somiar que un dia la història podria arribar a dir que la meva veu - que va destorbar la comoditat de l'home blanc, i la seva arrogància, i la seva autocomplaença - que la meva veu va ajudar a salvar Amèrica d'una catàstrofe greu, fins i tot fatal. (Capítol 19 - 1965) 

Crec que seria quasi impossible de trobar enlloc d'Amèrica un negre que hagi viscut tan avall al fang de la societat humana com jo; o un negre que hagi estat més ignorant que jo; o un negre que hagi patit més angoixa durant la seva vida que jo. Però és només després de la foscor més profunda que pot aparèixer la llum més gran; només després del patiment més extrem que pot arribar la joia més gran; només després de l'esclavitud i la presó que pot arribar el dolcíssim reconeixement de la llibertat. (Capítol 19 - 1965) 

Malcolm X