Aquesta primera novel·la de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop el 1934 i és un testimoni franc i directe sobre la crueltat i la perversitat inherents a l'imperialisme com a sistema. L'acció s'ambienta a mitjans dels anys vint, en una petita ciutat de províncies al nord de Birmània, on una colla de funcionaris i empresaris britànics controlen l'explotació econòmica de la zona, mentre intenten posar ordre sobre la població colonitzada a través d'uns sistemes judicial i policial corruptes. L'statu quo que s'ha de preservar es basa en l'assumpció teòrica de la superioritat dels blancs, i de la justícia i bonhomia inherents a aquesta operació d'explotació sistemàtica rere el pretext d'estendre el progrés occidental a races menys civilitzades.
La pràctica d'aquest sistema ensenya les seves vergonyes només en començar: l'opressió d'una massa de població impotent es fa palesa a través de la complicitat entre una classe dominant que imposa la seva llei per la força de les armes i una classe funcionarial de natius entrenats per perpetuar aquest sistema a base d'explotar els seus compatriotes. George Orwell és extremadament clar i didàctic a l'hora de presentar aquest context social, i els retrats dels seus personatges els deixa pintats amb traços gruixuts, sota la llum menys afalagadora possible, i de vegades semblen més tipus al servei de la crítica política del seu autor que no pas personatges psicològicament complets. Cap d'ells en absolut acaba fent-se mínimament agradable o ni tan sols mostra cap mena de qualitat redemptora, o com a mínim atenuant, per al seu comportament.
El protagonista, en John Flory, és un comerciant de llenya establert a Birmània des de la seva joventut. Als trenta-cinc anys, la crisi de la mitjana edat l'agafa cansat de viure i plenament conscient de la corrupció moral que el sistema ha operat en ell: és perfectament conscient de la hipocresia de tots els funcionaris i comerciants britànics que l'envolten, i és l'únic que entén la seva feina com a explotació econòmica, cosa que li guanya la fama, dins d'aquest cercle, d'element subversiu. Aquesta imatge es veu agreujada per la seva amistat amb un metge indi, el doctor Veraswami, que, lluny de ser un agitador social o un radical, és un lleial servent a l'imperi britànic i està perfectament convençut de la superioritat de la raça blanca. El doctor és víctima de les maquinacions d'un magistrat birmà de la localitat, U Po Kyin, que basteix el seu èxit social i la seva cursa dins la piràmide del funcionariat en calumniar els seus rivals a través de xantatges i suborns a tercers.
Quan el metge indi es vegi acusat de sediciós per tota una sèrie de pamflets i cartes anònimes que es comencen a publicar als diaris birmans, la seva única esperança serà esdevenir membre del club local, que és exclusiu per a blancs però es veu en l'obligació d'integrar un primer membre asiàtic per tal de calmar les tensions socials que comencen a escalar i amenacen amb la violència als carrers. Flory té la possibilitat d'ajudar el seu amic en diverses ocasions, però en la seva situació és molt més fàcil no enemistar-se amb els seus compatriotes, així que la sort del doctor no sembla augurar res de bo.
No és l'únic front obert per a Flory, però. Quan arriba al poble l'Elizabeth Lackersteen, una jove òrfena i sense fortuna que ve a viure amb els seus oncles, en Flory es planteja per primera vegada que un matrimoni honorable pot ser la seva via de redempció a la vida i la seva última oportunitat, desesperada, per aconseguir la felicitat. L'Elizabeth no té ni un cèntim i està força desesperada per casar-se amb el primer home que li ho proposi així que, d'entrada, no sembla que hi hagi gaires obstacles per a la relació - no gaires més, almenys, que les idees sedicioses d'en Flory, l'aparició inesperada del tinent de policia Verrall, jove, esportista, i que sembla encarnar totes les qualitats que li falten al protagonista, i la presència sempre amenaçadora de la Ma Hla May, l'amant birmana d'en Flory, és clar, que amenaça la seva imatge de respectabilitat.
Un cop Orwell ha col·locat tots aquests personatges en aquest particular tauler d'escacs, el que segueix és una trama d'anades i vingudes perfectament construïda fins a cada petit detall, i que podria arribar a resultar vodevilesca si no colpegés amb una violència tan crua en els moments més inesperats. L'escalada de la violència s'acaba produint i, quan finalment esclaten les revoltes al carrer, en realitat no es presenten com a via d'alliberament, sinó més aviat com a oportunitats per exercir el control i el poder en benefici únic d'uns quants.
La primera novel·la d'Orwell és un relat despietat fins a ratllar la crueltat, que transita una línia molt fina entre el realisme social i la sàtira política. La trama argumental està subordinada a la crítica política que pretén el seu autor, sobre un sistema inherentment corrupte, en què les relacions humanes queden enrarides abans de començar, i la veu narradora mateixa, aparentment objectiva en tercera persona, cau en els mateixos clixés racistes i en la misogínia típiques del sistema que retrata. Tot i així és una lectura intrigant i fascinadora, que atrapa pel seu ritme en crescendo, els girs de guió inesperats i de vegades absurds, i la profunditat de la crítica política que desplega a totes les capes i estaments de la societat que retrata.
Sinopsi: A mitjans dels anys vint a la colònia britànica de Birmània, una colla de funcionaris i empresaris anglesos controlen l'economia de la zona mentre mantenen l'ordre amb mà de ferro. John Flory, un comerciant de llenya, es troba en un punt de la seva vida en què no troba més al·licient que la beguda, el sexe amb la seva amant birmana i les converses amb el seu amic indi, el doctor Veraswami. Quan aquest és víctima d'una campanya de difamació contra la seva respectabilitat, Flory es debat entre fer alguna cosa per ajudar el seu amic i enemistar-se amb els altres blancs, o deixar que les coses passin al seu voltant com sempre ha fet.
M'agrada: És una novel·la extremadament entretinguda i que, rere la seva sàtira social de traç gruixut, amaga una crítica política sempre directa i clarivident.
No m'agrada: La veu narradora en tercera persona cau tot sovint en el racisme i la misogínia gratuïts. No em refereixo als moments en què aquestes actituds queden justificades pel retrat o el context social a través de les opinions dels personatges, sinó a altres moments en què la veu narradora cau en aquest tipus de clixés a l'hora, per exemple, de descriure els personatges o l'ambient, especialment els natius birmans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada