- És al cel -deia ell-, passant-s'ho d'allò més bé.
Aquesta novel·la de l'autor irlandès Roddy Doyle es va publicar per primer cop el 1993 i va guanyar el premi Booker aquell mateix any. El seu protagonista és un infant, en Paddy Clarke, que relata en primera persona les seves experiències d'infància a finals dels anys 60 al barri fictici de Barrytown, a Dublín. La novel·la té molt poc argument, i el relat es desenvolupa a través d'una única secció, que barreja retalls d'escenes, converses, anècdotes i records del protagonista en una mena de monòleg interior continuat. La seva vida familiar, amb els seus pares i els seus germans petits, les seves entremaliadures al carrer amb els seus amics de l'escola - tot i que "entremaliadures" és un terme una mica massa suau per descriure-les - i també el dia a dia de l'escola.
No és exactament un relat de penúries i misèries com el que de vegades esperem de les novel·les irlandeses: la família és de classe mitjana, i el barri on viuen es troba en plena expansió urbanística, prenent terreny als camps i a les masies tradicionals per als nous habitatges dels treballadors. Ara bé, en aquest sentit és un relat que sobta per la seva violència, que el narrador explica en primera persona sense entrar en valoracions ni judicis: gran part de l'encant de la novel·la és precisament la recreació d'aquesta veu del protagonista, desarticulada i fragmentària, com correspon a un nen que intenta comprendre la realitat en els seus propis termes, i que sovint és incapaç d'explicar el món dels adults.
En aquest sentit, observem les violències i les baralles dels seus pares a través de la seva mirada, no exactament innocent, però que intenta explicar-se el que està presenciant a temps real i alhora donar-se seguretat a si mateix. De la mateixa manera, les seves baralles constants i els seus jocs de poder i dominació amb la colla de l'escola responen a aquesta necessitat de crear-se una il·lusió de control que en realitat no té sobre la seva vida: com ell mateix reflexiona en un moment de la novel·la, has d'arribar a odiar molt els altres per arribar a ser amic d'algú. Per això, de vegades, als amics els pots odiar en la mateixa mesura que els necessites. També és la història de la relació entre en Paddy i el seu germà petit, en Sinbad, que poc a poc s'anirà endurint a base de ser l'ase dels cops de totes les humiliacions i males passades de la colla.
En aquest sentit la novel·la sí que té un argument, el que passa és que tots els canvis decisius per a la vida del protagonista es concentraran al seu últim terç, i de fet la novel·la es llegeix com una preparació constant, un amuntegament d'informació, que necessitarem prop del desenllaç quan es comencin a precipitar els esdeveniments. Els canvis es produeixen en detalls petits, i per això la novel·la requereix una lectura atenta i, més que explicar el típic camí d'empoderament per al protagonista a través de múltiples adversitats, fa més aviat el contrari, fer-lo transitar des d'una falsa sensació de control i de seguretat, que correspon a aquesta despreocupació més típica de la infància, fins a la consciència més completa de la seva pròpia impotència davant la duresa del món dels adults.
Precisament per això és un relat molt divertit que acaba precisament amb una nota agredolça: el constant recurs a l'humor a través del to col·loquial dels personatges contribueix constantment al to lleuger de la proposta; és cap al final que el to es fa una mica més seriós quan la vida del protagonista comença a canviar. Una lectura realment molt fresca i divertida, que defuig qualsevol mena de nostàlgia en la seva cruesa i la seva manca d'afectacions, però a la vegada manté l'equilibri entre el realisme del retrat social i la mirada infantil del seu protagonista.
Sinopsi: A finals dels anys seixanta, l'infant Paddy Clarke creix despreocupat al nord de Dublín. Al principi no dona importància a les baralles dels seus pares, almenys no fins que no es comencen a fer cada cop més freqüents. A l'escola es dedica a fer entremaliadures, sempre intentant no forçar els límits per tal de no ser enxampat. És després de l'escola, amb els amics del barri i jugant al carrer, que en Paddy i la seva colla es ficaran en un embolic rere un altre.
M'agrada: M'ha agradat sobretot la forma com l'autor recrea la veu del nen petit a través de la narració en primera persona. No sona com un adult recreant la veu d'un infant, sinó com un infant narrant el seu propi dia a dia en present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada