"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

17 d’abril de 2021

Una educació (#365)

Quan el Pare tenia vint-i-set anys, en Luke va néixer a casa, amb l'assistència d'una llevadora. El Pare va dedidir no tramitar-ne la partida de naixement, com tampoc ho va fer amb l'Audrey, ni amb en Richard, ni amb mi. Uns anys després, quan tenia uns trenta anys, el Pare va treure els meus germans de l'escola. No me'n recordo, perquè jo encara no havia nascut, però em pregunto si això va ser un punt d'inflexió. En els següents quatre anys, el Pare es va desfer del telèfon i no es va renovar el carnet de conduir. Va deixar de registrar i assegurar el cotxe. Aleshores va començar a emmagatzemar aliments. 

Aquesta memòria de l'autora estatunidenca Tara Westover ha estat una revelació editorial recent. De bones a primeres tota la publicitat i el màrqueting que se li han donat em predisposava a la decepció, però un cop he acabat de llegir-lo puc dir que és una lectura que val la pena i que es fa realment molt interessant. L'autora va néixer a les muntanyes d'Idaho, a l'Amèrica rural, en una família d'extremistes dins del mormonisme. En realitat, el llibre no ataca el mormonisme com a conjunt, sinó que deixa ben clar des del principi que els problemes d'inestabilitat mental del pare, tot i que no se'ns acaben d'explicar en cap moment del llibre perquè la família està en contra de les institucions mèdiques, es troba al cor de la progressiva radicalització de la postura dels progenitors. Aïllats a la muntanya esperant la fi del món, que perceben com a imminent, els pares crien els fills en la paranoia de desconfiar de qualsevol estímul que arribi de l'exterior, especialment en la forma de les institucions governamentals. Aquesta progressiva radicalització també explica la diferència d'opinions que hi ha hagut entre els germans més grans i la versió de la Tara Westover, la petita de la família, i que ha causat controvèrsia als Estats Units al voltant de la recepció del llibre. Mentre que els germans més grans encara van anar a l'escola i van tenir l'oportunitat d'emancipar-se abans que la paranoia i el radicalisme religiós del pare s'extremés, la Tara i els germans més petits van haver de patir un autèntic infern d'abusos i maltractaments a mans del pare i d'un dels germans grans. La polèmica també s'explica per la doble vara de mesurar del pare respecte de l'educació rebuda pels fills i per les filles: d'una banda, els fills necessiten coneixements tècnics per tal de poder treballar a l'empresa de construcció familiar, mentre que de les filles s'espera que es casin com més aviat millor i es quedin a casa en el rol d'esposa i mare. La part més interessant del llibre, al meu parer, és la perspectiva que adopta l'autora a l'hora d'explicar una sèrie d'esdeveniments horrorosos que va patir en primera persona provant de transmetre'ns la comprensió subjectiva que en tenia ella a cada moment i l'evolució de la seva pròpia postura: al principi, Tara Westover ens transmet la normalització d'aquests fets des de l'òptica de la nena petita que no té cap altre tipus d'accés al món que no sigui la visió esbiaixada que en donen els seus pares, mentre que a mesura que es va fent gran va acceptant i normalitzant aquest maltractament des d'una posició d'inferioritat assumida, d'avergonyiment i de culpabilització. En aquest sentit, el llibre és molt il·lustratiu d'aquesta dinàmica psicològica del maltractament en què la víctima pot esdevenir-ne còmplice sense adonar-se'n: sense poder qüestionar la visió del món que ha rebut en aquest ambient tancat i opressiu, comença a assumir la misogínia implícita en el discurs dels pares i a pensar que mereix tots aquests càstigs i menyspreus que rep. Ara bé, el llibre es titula Educated precisament perquè la narració posa l'accent en el procés de progressiva presa de consciència i d'escapada de la protagonista respecte d'aquest ambient opressiu. El llibre retrata el fenomen del home-schooling als Estats Units, per posar-ne l'accent en la seva versió més nociva. L'escolarització a casa requereix que els alumnes passin uns controls periòdics i acompleixin uns mínims en cada etapa del procés educatiu: el problema en aquest cas és que la família viu als marges del sistema des del moment que els fills no reben un certificat de naixement, i la seva situació legal no es regularitza, per dir alguna cosa, fins que la filla petita té uns nou anys. Tara Westover, en realitat, no descriu una escolarització a casa sinó una total manca d'escolarització i, de fet, els fills de la família que van accedir a estudis superiors van haver de preparar-se els exàmens d'accés a la universitat de forma autodidacta i en un procés força accidentat de reenganxament al sistema. La primera vegada que la Tara accedeix a un aula, és a la universitat i té disset anys, i desconeix conceptes bàsics de la història i la cultura occidentals. A partir de la seva formació universitària, entra en una contradicció constant entre el seu procés educatiu i els valors transmesos per la seva família. Quan comenci a racionalitzar el seu procés de victimització i maltractament, serà quan haurà de començar a comprendre que l'allunyament de la seva família és un element inevitable en la construcció de la seva pròpia veu i el pas a l'edat adulta. A través d'aquesta evolució, la protagonista posarà els valors i conceptes rebuts de la seva família sota el filtre del dubte, i haurà de negociar entre el desig de complaure i reconciliar-se amb la seva família i la impossibilitat de seguir acceptant els seus abusos i xantatges emocionals. És un relat molt dur i colpidor de les múltiples cares que pot presentar l'abús i el maltractament en el si de la família: l'explotació laboral dels fills, la negació de l'antenció mèdica davant dels accidents més espantosos, el maltractament psicològic amb l'avergonyiment i la humiliació constant dels infants, especialment de les nenes pel fet de ser nenes. D'altra banda, és un retrat molt honest també de la inconsciència d'uns pares que estan convençuts que estan fent el millor pels seus fills en tot moment, i de la ceguesa i el narcisisme intrínsecs en el discurs del fanatisme religiós. Amb el pas dels anys l'autora retrata com aquestes postures van canviant, en la majoria dels casos radicalitzant-se, però també acceptant la decisió dels fills d'allunyar-se definitivament de la família un cop els han donat per perduts. El relat de Tara Westover és colpidor perquè està fet des de la immediatesa de la ferida oberta i des del patiment de la primera persona, i intenta donar una visió tan ponderada i empàtica de tots els membres de la família que en determinats moments fins i tot es fa excessivament comprensiva amb els maltractadors. També és un relat commovedor sobre el procés de construcció de la pròpia personalitat, i sobre la forma com es construeix una veu pròpia a través de l'educació fins i tot en les circumstàncies més adverses. 

Continguts: Tara Westover relata en aquest volum de memòries la seva infància i adolescència en un poblet de les muntanyes d'Idaho, sense rebre cap mena d'escolarització ni atenció mèdica bàsica, i en mans d'un pare entregat al fanatisme religiós i una mare que es dedica a les teràpies homeopàtiques. Un dels germans grans es tranforma també en maltractador seguint l'exemple del discurs fanàtic del pare i, davant l'abús continu que rep de mans de la seva família, la Tara finalment decideix que ha d'aconseguir anar a la universitat per escapar de la casa familiar. El procés, però, acaba fent-se molt accidentat, i l'adolescent ha de transitar constantment entre el seu desig d'alliberar-se i la culpa i l'avergonyiment que aquesta decisió li provoquen. 

M'agrada: És un relat que es fa molt punyent a l'hora d'explicar la dinàmica dels abusos i el maltractament en el si de la família, i que a la vegada prova de comprendre tots els personatges implicats des de l'empatia i sense fer-ne judicis preconcebuts. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons