"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

8 de maig de 2019

El Crist de nou crucificat (#241)

Amb tu es pot parlar. Au, explica'm què diastres és un bolxevic. Hi ha mosques, ¿saps?, que em brunzen sempre, que em burxen les orelles, no em deixen viure tranquil; m'escalfen el cap i em fan estar sempre amb angúnies, parlant-me dia i nit dels bolxevics. I jo, que em pengin si sé què és un bolxevic! ¿És home o bèstia? ¿O és una malaltia, com el còlera? ¿Ho sabries, tu? 

No havia llegit mai cap llibre de Nikos Kazantzakis, tot i que aquest autor sempre m'havia causat curiositat. Va ser candidat al premi Nobel de Literatura en diverses ocasions, i el va acabar perdent el 1957 a favor d'Albert Camus. El Crist de nou crucificat és una novel·la que es va publicar originalment en grec el 1954; Kazantzakis l'havia escrita el 1948. Club Editor en va publicar la traducció al català de Joan Sales el 1959. Nikos Kazantzakis va ser un autor maleït durant tota la seva carrera. Inquiet i viatger, la seva obra va ser aclamada internacionalment mentre a la seva Grècia natal era condemnada per l'església ortodoxa. L'última temptació de Crist es va guanyar un lloc a l'índex dels llibres prohibits del Vaticà. El Crist de nou crucificat ens ajuda a entendre els motius d'aquest rebuig per part del poder religiós, i de l'amor que causa en el públic. És una obra políticament incòmoda, que parla de la tensió entre rics i pobres i de les injustícies d'aquest món, i que transcriu aquest debat polític en termes religiosos i morals. Perquè cada decisió política també és una decisió moral, i el problema del dissident polític no és sols que amenaci amb capgirar l'status quo, sinó també que amenaça amb remoure la consciència dels poderosos. No passa de l'amenaça, però. Qui té càrrecs de consciència quan la seva és la veritat absoluta? La premissa inicial de la novel·la és brillant i prou senzilla per començar. En un poblet grec, Likóvrissi, sota l'ocupació otomana, el pope reuneix els vilatans més rics i il·lustres per decidir el repartiment de la representació de la Passió per a la propera Pasqua. Els actors que interpretaran els papers principals són escollits per les seves qualitats personals: Manollós, un pastor orfe i pobre, és seleccionat per fer de Crist per la seva innocència i simplicitat. El fill d'un dels magnats del poble és escollit per fer de Joan, i uns altres dos vilatans honrats com a Pere i Jaume. També hi ha un Judes i una Maria Magdalena, que poc a poc descobriran com el paper els escau més que no pas es pensaven al principi. El repte durant l'any que segueix sembla fàcil a simple vista: cal estar a l'alçada dels papers assignats per tal de preparar bé la representació. Enlloc no diu que això hagi de passar de representació. Ara bé, la realitat s'interposa en les vides senzilles dels habitants de la comunitat rural, i la prova més dura per a una persona és, precisament, estar a l'alçada del paper quan les coses es posen difícils. La línia que separa ficció i realitat es va fent molt més fina a mesura que avança la lectura, i Kazantzakis demostra una gran habilitat a l'hora de conduir el relat, de forma que cada nou conflicte, cada nou gir dels esdeveniments, sembla evident un cop es presenta. En primer lloc, arriben al poble els habitants d'una altra vila arrasada pels turcs. De seguida estableixen un campament als afores del poble però, com l'hoste no desitjat, comencen a imposar un deure de caritat sobre els habitants de Likóvrissi. Escollir ajudar-los és la primera sortida de la zona de confort. Però arribarà una prova més dura: l'amant del governador turc és assassinat mentre dorm, i el governador amenaça amb penjar un vilatà cada dia de l'arbre de la plaça si no s'entrega el culpable. A partir d'aquest segon conflicte, que esdevé el centre del llibre, res no tornarà a ser el mateix. A mesura que la necessitat apremia, la presa de partit es va fent cada cop més necessària, i les distàncies que separen els diferents personatges es van accentuant fins que s'acabaran fent insalvables. Que l'evangeli és un text polític es fa força obvi només fullejar-lo, però això és quelcom que els personatges hauran de descobrir a mesura que n'aprofundeixin la lectura. Les desgràcies que comencen a afrontar, l'una rere l'altra, apunten a l'existència humana com a vall de llàgrimes, i caracteritzen la condició humana com a fonamentalment desemparada, però el camí tortuós que afronten no fa res més que enfortir la seva fe. Tal vegada no mouen muntanyes literalment, però quan els desarrapats de la muntanya baixin al poble, el resultat haurà de ser si fa no fa el mateix. La novel·la arriba a tenir moments d'una duresa extrema, però el seu punt més impactant és la ironia subtil que desplega en tot moment respecte al text dels evangelis, que en són la seva referència. Enlloc no se'ns diu que sigui cap al·legoria de la passió de Crist, però els fets acaben parlant per si sols. La vella dita que si Crist tornés a la terra el tornaríem a crucificar es va fent comprensible a cada pàgina, però Kazantzakis s'esforça precisament a fer-ne un relat versemblant, a donar un conflicte comprensible a cada personatge i fer-los profunds cadascun a la seva manera. La dimensió política del relat també es va fent palesa a mesura que aquest avança: en el poblet més desarrapat i remot del món, la propietat sempre serà un valor màxim a preservar davant dels qui no tenen res. Una lectura francament impactant i suggestiva, que absorbeix amb la complexitat dels seus personatges i la duresa de les situacions descrites, i amb un ritme narratiu que va constantment in crescendo fins al seu desenllaç. 

Sinopsi: A la vila fictícia de Likóvrissi, a principis del segle vint, els vilatans es disposen a preparar la representació de la Passió per a l'any següent. Els personatges comencen a imbuir-se poc a poc dels seus respectius papers, i això comença a afectar les seves decisions quan una caravana de refugiats s'instal·lin als afores del poble després de ser expulsats pels notables de la vila. 

M'agrada: És un text impactant i d'una gran bellesa, en què els moments més foscos, així com també els més brillants, se'ns ofereixen amb una senzillesa aclaparadora. Les constants connexions amb els evangelis com a text de referència també tenen el do de l'oportunitat. S'agraeix precisament que no n'és una al·legoria exacta, en aquest sentit, sinó més aviat una mena de relectura metafòrica. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons