El Castell de la Teranyina

Passa una cosa molt curiosa amb els oracles i les profecies. La lliçó de la mitologia clàssica és molt clara al respecte: provar de fugir del destí marcat només serveix per fer-lo acomplir. Sempre hi ha un element enganyós en la profecia, una informació que a l'heroi li falta, que no aconsegueix interpretar correctament i que desencadena la fatalitat. Èdip acaba matant el seu pare i casant-se amb la seva mare precisament perquè desconeix qui són els seus pares de debò. Odisseu es gira contra Telèmac quan se li profetitza que morirà a mans del seu fill, i no se li acut pensar en tots els bastards que pot haver engendrat durant les seves aventures. Ara bé, Macbeth de Shakespeare afegeix un matís a aquest trop clàssic: què passa si, en lloc d'intentar defugir el destí assignat, posem els mitjans per tal que aquest s'acompleixi? Aquí s'obre la porta a la subjectivitat moderna: quin marge d'acció em correspon per canviar el que està decretat? Sóc lliure d'escollir el meu propi destí o aquesta llibertat és una mera aparença? Quan Macbeth escull fer acomplir la profecia de la bruixa, instigat per la seva dona, l'interrogant als marges de la narració, lluny de dissipar-se, encara fa més present. Què hauria passat si Macbeth no hagués actuat? S'hauria acomplert la profecia igualment, potser fins i tot de forma menys violenta i estalviant muntanyes de patiment? Ha caigut Macbeth en un parany del destí en forçar aquest acompliment pels seus propis mitjans, i comprometent-se moralment a l'hora de fer-ho? 

És en aquesta direcció que apunta la revisió del clàssic de Shakespeare que fa Akira Kurosawa l'any 1957 amb El Castell de la Teranyina (o Tron de Sang, com es va traduir el títol original a molts idiomes). Per a aquesta pel·lícula, Kurosawa s'inspira principalment en l'estètica del teatre clàssic japonès, el Noh, amb la seva sobrietat estètica i la teatralitat de la composició escènica i dels moviments dels personatges. L'argument segueix l'original de Shakespeare força fidelment: en el Japó feudal, el capità Washizu (Toshiro Mifune) i el capità Miki (Minori Chiaki) reben una profecia d'una bruixa mentre travessen els boscos. Segons l'aparició, Washizu esdevindrà senyor de la Mansió del Nord, mentre que Miki assumirà el comandament de la Primera Fortalesa. Però hi ha una segona part: Washizu acabarà convertint-se en senyor del Castell de la Teranyina, així com també el fill de Miki. Quan tot de sobte s'acompleix la primera part de la profecia, tots dos assumeixen que la segona part també s'acabarà acomplint. Washizu, instigat per la seva dona, assassina el senyor del Castell de la Teranyina per usurpar el seu lloc. 

La imatge de la teranyina al centre de la narració no sembla gens fortuïta. Al principi del film, la bruixa apareix fent anar una filosa, com si fos la parca de la mitologia grega. Els personatges cauen de quatre grapes en el seu parany, i no hi ha cap moment del film en què semblin completament lliures per escollir. La pel·lícula s'obre amb un pròleg en què uns cors masculins canten el desenllaç de la història sobre les ruïnes del Castell de la Teranyina, ja destruït. El destí s'ha acomplert i és inexcusable. La pel·lícula tanca amb la mateixa seqüència, apuntant a la circularitat de tot el que s'esdevé i a la futilitat de l'existència humana. La crítica més dura dirigida pels cors al protagonista és precisament la seva feblesa. Quan la bruixa apareix en escena, ho fa cantant sobre la vanitat i la feblesa intrínseca de l'existència humana: tot el que existeix es marceix, i els pecats dels homes no són més que vanitat i orgull que s'esvairan igual que tota la resta. La caiguda de Washizu com a nou senyor del Castell de la Teranyina se'ns precipita de forma breu i sòbria: mentre que la primera meitat de la pel·lícula es va bastint a un ritme lent i pausat, i tota l'acció i la violència del relat se'ns expliquen per boca dels diferents personatges que apareixen en escena, la segona part concentra les seqüències més èpiques, i les precipita de forma àgil. Com si no hi hagués gaire més a discutir un cop s'ha descobert el crim i només queda aplicar-hi justícia. 

Les diferències amb l'obra original són més estètiques que no pas argumentals: en lloc de tres bruixes remenant una olla màgica i fent al·lusions satàniques, trobem una sola bruixa en forma d'aparició espectral que fa girar una filosa, en una de les escenes més esfereïdores del film. La senyora Macbeth interpretada per Isuzu Yamada és molt més freda i calculadora que les interpretacions occidentals que en solem veure: lluny de resultar apassionada en la seva ambició, la senyora Washizu no sembla instigar el seu home directament, sinó que va deixant anar les seves suggerències d'assassinat i usurpació quasi casualment, com si fossin pensaments en veu alta. A més, la seva astúcia consisteix a presentar la necessitat dels crims com si fossin una obligació més que no pas una elecció, a través d'una argumentació racional. No és més tard, fins a l'escena de la seva bogeria, que la veiem expressar emoció, però ja totalment fora de si, amb un resultat força pertorbador. El mateix Washizu és el que més s'apropa a l'original, amb el seu desplegament de crueltat, supèrbia i mala consciència que l'aboquen a una bogeria irremeiable. La principal diferència del seu personatge és la forma de la seva mort, que resulta totalment icònica en la versió de Kurosawa. Hi ha altres decisions estètiques que resulten brillants precisament en la seva originalitat: l'escena de l'assassinat no la presenciem directament, sinó en una cambra de la mansió on ha tingut lloc el suïcidi de l'anterior senyor i que té, per tant, les parets cobertes de sang. En fi, aquesta és possiblement una de les millors adaptacions del Macbeth de Shakespeare, que es fa gran precisament en les diferències estètiques i culturals, mentre roman profundament fidel a l'original.