Splintered Light (#224)

Com es desenvolupa al Silmarillion, la teologia de Tolkien era manifestament més dura i més fosca que la de Lewis, menys ocultista que la de Williams, i molt menys esperançada que la de cap dels dos. La fe de Tolkien és precària, constantment renovada però sempre en risc. És aquesta precarietat que li dóna a la seva obra aquesta emoció afilada com un ganivet. El desenllaç queda sempre en dubte. Mentre que Lewis basava el seu Cristianisme en la lògica, defensant-lo amb arguments més racionals que no pas místics, el Cristianisme de Tolkien es mesura a través i en contra de l'experiència, i és posat a prova contínuament. 

Aquest assaig de la professora Verlyn Flieger va ser publicat per primer cop el 1983 i revisat i ampliat el 2002. Potser no és un llibre per a tots els públics, però de ben segur que pot fer profit a tothom qui tingui experiència amb l'obra de Tolkien i en vulgui obtenir reflexions molt reveladores des del punt de vista de l'anàlisi literària. La seva lectura és un autèntic plaer perquè Flieger demostra en aquest assaig un coneixement profundíssim dels temes i motius que recorren les obres magnes de Tolkien, així com un amor incontestable per l'obra d'aquest autor, que es reflecteix en la cura amb què analitza els textos proposats. 

Això no vol dir que no es pugui discrepar de l'anàlisi plantejada per Flieger: l'estructura del llibre desenvolupa una teoria - la de la llum fragmentada o esquerdada que dóna títol a l'obra - que a grans trets pot encaixar amb l'obra de l'autor, però que pot resultar un punt simplista en el seu enfocament dualista. L'anàlisi de Flieger adquireix la seva grandesa no en la visió de conjunt precisament, sinó en la seva atenció minuciosa a detalls com les paraules, les imatges, els motius, les antítesis i els gestos dels personatges que apareixen a la mitologia de Tolkien. El seu comentari d'alguns passatges del Silmarillion, així com del Senyor dels Anells en menor mesura, és brillant en aquest sentit. 

El llibre també és revelador per la informació que aporta sobre el menys conegut dels Inklings, Owen Barfield, que va influir decisivament en els plantejaments teològics de Tolkien que després es reflectirien en la seva obra. La teoria de Barfield afecta la seva concepció del llenguatge i de la creació artística, en concebre la semàntica com un procés de progressiva fragmentació del significat de les paraules: els mots originals retenien un conjunt de significats relacionats entre ells, que progressivament es van fragmentant i precisant a través de diferents paraules. Segons Flieger, Tolkien aplica aquesta teoria als seus llenguatges ficticis, i crea un paral·lelisme molt marcat entre les imatges del llenguatge i de la llum. Així, en la mitologia tolkieniana, la llum es va fragmentant des de la seva puresa primigènia a través de les grans lluminàries dels Ainur, posteriorment els arbres sagrats de Valinor i, després de la destrucció d'aquests, els silmarils de Feänor. Aquest relat adquireix un nivell més alt de complexitat amb la introducció de la raça dels humans, que es distingiran dels elfs per la seva relació amb la llum. A partir d'aquí s'explora amb més profunditat el binomi entre el destí o fatalitat a què es veuen abocats els elfs i el lliure exercici de la voluntat que caracteritza els humans. 

Flieger explora també la concepció que té Tolkien de la mortalitat com a do, que presenta en contrast amb la immortalitat aparentment beneïda dels elfs. Els elfs acabaran caracteritzats, precisament, per la seva incapacitat de deixar anar. Aquest llarguíssim procés a través de les edats de la Terra Mitjana acaba trobant el seu punt culminant en Frodo, que esdevindrà l'última estella o reflex d'aquesta llum contínuament fragmentada en parts més petites. Un procés similar, segons Flieger, opera al nivell del llenguatge, des de la música dels Ainur a través dels diferents llenguatges desenvolupats pels elfs que reflecteixen successivament les seves divisions tribals. Tot i que El Silmarillion  no és precisament el meu fort dins l'obra de Tolkien, l'anàlisi que en fa Verlyn Flieger és prou concisa i completa com per aclarir alguns aspectes de l'obra que seran totalment rellevants després per a la lectura de El Senyor dels Anells. Com he dit abans, és una anàlisi literària clara, profunda i acurada, que brilla especialment en la cura dels detalls i les reflexions sobre passatges concrets dels textos més que no pas en la visió de conjunt de la teoria general que proposa. 

Continguts: El llibre analitza gran part del Silmarillion i una petita part de El Senyor dels Anells des de l'òptica dels grans dualismes que s'hi estableixen: entre llum i ombra, llibertat i fatalitat, mortalitat i immortalitat, possessió i renúncia, esperança i desesperació, i així successivament. Les relacions entre els Ainur, els elfs i els humans van prenent forma a través d'aquestes tensions d'oposats. Els capítols 1-3 presenten Tolkien com a autor d'antítesis i contradiccions, i analitzen dos dels seus assajos acadèmics per aclarir les seves nocions de catàstrofe i eucatàstrofe. Els capítols 4 i 5 presenten la teoria de la dicció poètica d'Owen Barfield, i mostren les connexions entre aquesta i la teoria de la subcreació de Tolkien. Els capítols 6 a 11 analitzen les primeres parts del Silmarillion, amb la creació del món per part de la música dels Ainur, la creació dels elfs i les seves primeres divisions. En aquesta part de l'anàlisi reben una atenció especial les qüestions lingüístiques que tenen a veure amb aquests processos creadors. Els capítols 12 i 13 introdueixen la figura de Feänor, la creació dels silmarils, i el robatori d'aquests per part de Morgoth. Els capítols 14 i 15 analitzen el personatge de Maeglin i el seu paper en la caiguda de Gondolin i l'aparició de la raça humana a la Terra Mitjana. El paper que jugaran els humans dins la història de l'univers resultarà molt més decisiu del que sembla a l'hora d'acomplir el destí de la creació sencera, i aquest també és un aspecte que Tolkien pren de la teoria de Barfield. Els capítols 16 i 17 analitzen el mite de Beren, Lúthien i Thingol, i posen de manifest les tensions, antagonismes i contrasts entre aquests tres personatges. Els capítols 18-20 analitzen la figura de Frodo dins de El Senyor dels Anells com a últim i més petit dels fragments de la llum. El seu paral·lelisme amb Gollum, així com l'ambigüitat intrínseca del seu desenllaç, finalitzen l'assaig amb una nota ambigua i incerta. 

M'agrada: L'èmfasi que l'autora posa en el pessimisme de caire existencial de Tolkien, que l'allunya de la tòpica imatge de creient pietós que se li atribueix. Els dos primers capítols i el 18 i el 19 em semblen especialment brillants. 

No m'agrada: La jerarquia de llengües que Flieger proposa, com si algunes fossin més perfectes que d'altres, no crec que sigui present en el pensament mateix de Tolkien, que tan sols es limita a presentar-ne la sociologia. Tampoc no m'agrada la lectura que fa en el darrer capítol del poema "The Sea-Bell", que crec que acaba fent-se massa rebuscada. 

Vida de casa (#223)

El tren, que era negre i elegant i estilitzat i que es deia Bola de Foc, ja havia passat la meitat del pont quan la locomotora va aixecar el nas, es va decantar i es va abocar al llac, seguida per la resta de vagons l'un darrere l'altre, ben bé com una mostela que s'esmuny per una roca fins l'aigua. Només en van sortir vius un maleter i un cambrer que s'estaven a la plataforma del vagó de cua xerrant de coses personals (eren parents llunyans), però a aquests no se'ls pot considerar testimonis de cap manera per dos motius igualment fefaents: la foscor era impenetrable a totes les mirades i ells s'estaven a la cua del tren mirant enrere. 

Aquesta novel·la (Housekeeping en anglès) va representar el debut literari de la seva autora, Marilynne Robinson, quan es va publicar per primer cop el 1980. M'ha agradat molt llegir-la, tot i que no m'ha semblat que estigui a l'alçada de Gilead, Home i Lila, la trilogia que conforma la seva gran obra mestra. Alguns dels temes que veurem desenvolupats plenament en aquesta trilogia ja es troben més o menys esbossats aquí, i l'estil poètic i oníric de l'autora, més preocupada per l'experiència directa i individual de l'aquí i l'ara i la seva relació amb el tot, el temps i la natura, es mostren ja fàcilment identificables. 

L'argument de la novel·la és simple: les dues germanes Ruthie i Lucille arriben al poblet de la seva àvia, a Fingerbone, en tant que la seva mare les hi deixa amb la intenció de suïcidar-se. L'àvia les cuida fins a la seva mort, però després queden a càrrec de les seves dues tietes-àvies, i després encara de la seva tieta Sylvie, la germana de la mare, que abandona la seva vida de rodamón per tal d'instal·lar-se amb elles. La vida d'anar a la ventura, però, no és quelcom que es deixi fàcilment, i les nenes creixen amb la idea que Sylvie les acabarà abandonant. La psicologia de Sylvie se'ns ofereix només en tercera persona, de forma que podem imaginar com se sent i el que li passa pel cap, però el text mateix no ens en dóna cap pista. El que sí que sabem és que la vida dels tramps, o rodamóns, a l'Amèrica profunda, és a dir, d'aquella gent que en realitat no han acabat d'adaptar-se a l'estil de vida americà - en la seva domesticitat, o "vida de casa" - és un tema recurrent en l'obra de ficció de Marilynne Robinson. A través d'aquesta premissa, l'autora ofereix reflexions molt interessants sobre la idea de la llar, de la pertinença i el desarrelament, i com aquest en realitat pot transcendir l'individu a títol personal, i abastar generacions senceres de la mateixa família. 

La vida del poble de Fingerbone queda marcada, en primer lloc, per un accident ferroviari on mor l'avi de les dues nenes protagonistes. Aquest esdeveniment posa la primera pedra de les vides psicològiques de la resta de la família, especialment de la narradora, Ruthie, que s'imagina constantment els difunts dins del tren sota la superfície del llac, i acaba observant el llac com si fos un mirall que funcionés en les dues direccions. La mare de les dues nenes també se suïcida al mateix llac, i per això el lloc encara pren més rellevància per a les nenes. En les seves ments, Helen i Sylvie s'acaben barrejant, i aquesta percepció acabarà marcant les decisions més importants de la seva vida. D'aquesta forma el relat esdevé una autèntica història de fantasmes que assetgen les protagonistes, mentre que elles mateixes acabaran perseguides pels paranys de les seves pròpies ments. 

Housekeeping no és una novel·la simple, tot i que el seu estil fluït i la prosa hipnòtica de Robinson acaben transmetent-nos realitats i pensaments de gran complexitat de forma planera i senzilla. La trilogia de Gilead em sembla més interessant per l'incessant joc de relacions textuals que presenten els tres llibres. A Vida de casa, però, aquesta complexitat queda tan sols apuntada. Hi ha buits en la narració, especialment pel que fa a l'argument, que deceben una mica un cop la novel·la comença a prendre una direcció determinada. Les motivacions últimes de les germanes Helen i Sylvie per tal d'actuar com ho fan queden un punt desdibuixades, tot i que hi hagi prou marge per a l'especulació. Les seves històries personals són el gran buit de la narració, i crec que l'experiència seria un punt més completa si Robinson les hagués adreçades dins la narració mateixa, o almenys n'hagués ofert pistes. En conjunt, és una bona novel·la, però potser no tan gran i atractiva com les que vindrien després, i que acabarien mostrant la mestria de Robinson en plenitud.

Sinopsi: Al poblet de Fingerbone, el matrimoni Foster construeix una vida per a les seves tres filles, tot i que de seguida aquesta es veu truncada per la mort del senyor Foster, empleat ferroviari. La filla gran, Molly, se'n va a fer de missionera a la Xina i no se'n torna a saber res més. La segona filla, Helen, marxa a Seattle per casar-se amb el senyor Stone, i té dues filles, la Ruthie i la Lucille. La filla més petita, Sylvie, marxa a viure amb Helen però desapareix i no se'n torna a saber res més fins a molts anys després. Abandonada pel marit, Helen agafa les nenes i les porta de nou cap a Fingerbone. Un cop les nenes són amb l'àvia, se suïcida. Després de la mort de l'àvia, la tieta Sylvie reapareix per tal de fer-se càrrec de les seves nebodes, tot i que la seva forma de cuidar de la casa respon més aviat als seus costums de rodamón, i la vida psicològica de totes tres acaba marcada per aquest fet.

M'agrada: És la Marilynne Robinson coneguda, poètica i sensible fins a extrems insospitables. La seva prosa té una forma peculiar d'enganxar-te i trencar-te el cor a la vegada.

No m'agrada: No és un defecte pròpiament de la novel·la, i més comptant que va ser la primera que va escriure, però crec que la trilogia de Gilead li acaba fent ombra a aquesta. 

La conspiración del general Franco (#222)

Pel que respecta al present és menys comprensible que, després de trenta-cinc anys de la mort del dictador, ningú encara no hagi avançat en l'esclariment de la dinàmica que va portar Franco a la sublevació. Malgrat que han desaparegut molts documents, n'existeixen prou per arribar a la conclusió que no va ser com ens l'han explicada. Al seu nucli mateix hi havia un secret fosc. 

Publicat el 2011, aquest assaig de l'historiador Ángel Viñas és un estudi molt exhaustiu i documentat sobre les circumstàncies que van envoltar l'alçament militar que va donar peu a la Guerra Civil Espanyola el 1936. També analitza les relacions internacionals de la República durant els anys previs a la guerra, i gran part del llibre explica com les dretes espanyoles van treure la mà més alta a l'hora de transmetre a la diplomàcia internacional, especialment la britànica, la seva perspectiva sobre el que s'estava esdevenint a Espanya. Per als qui us pregunteu per què les potències feixistes van mobilitzar-se immediatament a favor de l'alçament, però les democràcies europees occidentals van deixar el govern de la República a l'estacada, aquest és el vostre llibre. 

Viñas fa un treball exhaustiu de contextualització de l'alçament feixista a Espanya dins del panorama més ampli de potències feixistes i totalitàries emergents durant els anys 30 i, per tant, retrata la república espanyola com a desafortunat assaig del que després seria la lluita contra el feixisme a nivell europeu durant la Segona Guerra Mundial. La primera part del llibre, però, cobreix una part important, sovint poc investigada, dels moviments interns de l'alçament: el paper de Franco a les Canàries dins d'una conspiració - militar i civil - molt més àmplia, i la col·laboració logística per part de certs agents britànics a l'hora de proporcionar a Franco el Dragon Rapide, l'avió que el traslladaria al Marroc, des d'on dirigiria la sublevació de les tropes africanes. El moviment de desinformació i manipulació de la historiografia franquista, posteriorment als fets, pretén reescriure l'alçament com una iniciativa quasi exclusiva de Franco, d'una banda, i de l'altra situa l'assassinat de José Calvo Sotelo com a detonant de la insurrecció. Ambdós relats es revelen com a falsos a la llum de la documentació analitzada per Viñas: Franco es presenta com una peça més d'un ampli i complex engranatge de conspiradors militars i civils i, d'altra banda, es demostra com la conspiració ja funcionava durant mesos abans de la mort de Calvo Sotelo. 

Però rere la implicació de Franco en la conspiració contra la República hi ha un petit fet que es transformarà en un autèntic misteri per als historiadors: la mort en estranyes circumstàncies del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas de Gran Canaria. Viñas analitza les incoherències bàsiques en les versions sobre aquesta mort presentades pels diferents documents i informes que es van realitzar en aquell moment, i revela així la manipulació posterior franquista per tal de, primer, amagar de forma matussera un assassinat rere l'aparença d'un accident i, posteriorment, presentar Balmes com a aliat de Franco en la imminent sublevació, mentre que els testimonis de l'època el presenten precisament sota la llum contrària. L'assassinat de Balmes, per tant, aplana el camí de Franco a la sublevació, i també li serveix de pretext per tal d'arribar de Tenerife a Gran Canaria, on l'avió britànic l'espera per anar a Marroc. 

Tot i així, la segona part del llibre esdevé igualment reveladora de les connexions internacionals d'aquests fets: en aquesta segona part, Viñas explica com la branca civil de l'alçament va tenir com a missió intoxicar el servei diplomàtic britànic per tal que no ajudés la República un cop es produís la insurrecció. Aquí, l'autor desmunta un altre mite de la historiografia franquista quan desmenteix les suposades connexions republicanes amb la Rússia soviètica. A través dels arxius de la Komintern, es desmenteix qualsevol connexió entre l'URSS i una hipotètica revolució comunista a Espanya, mentre que, al mateix temps, és possible traçar de forma exhaustiva les connexions internacionals dels conspiradors militars i civils que preparaven el cop d'estat. La historiografia franquista es va encarregar posteriorment d'esborrar tot rastre de connexions internacionals un cop va assumir la missió de retratar l'alçament franquista com a croada exclusivament nacional. 

Per il·lustrar totes aquestes dinàmiques, Viñas ofereix una anàlisi molt detallada del bienni conservador de la República, on el retrocés en les reformes dutes a terme a partir de l'aprovació de la Constitució de 1931 van crear gran part de les tensions que portarien a la guerra. L'ambaixador britànic George Grahame fa una anàlisi acurada i equilibrada de la situació però, després de la seva jubilació el 1935, la postura de la diplomàcia britànica a Espanya es radicalitza. El seu successor, Henry Chilton, mostraria un biaix molt marcat cap a la dreta, i acceptaria per tant una única interpretació dels fets: la de la imminent revolució comunista a Espanya. En resum, el servei diplomàtic britànic, en les seves informacions a Londres, comença a magnificar la situació de revolta obrera, mentre que ignora completament la creixent radicalització de la dreta. Un factor que contribueix a aquesta actitud és la pressió de les empreses britàniques a Canàries i Andalusia, disposades a qualsevol cosa per preservar els seus interessos econòmics. Totes les reformes proposades pels governs d'esquerra a favor dels treballadors es percebran com una agressió als seus interessos, estenent així una dinàmica de control polític al servei de l'economia directament manllevada de l'experiència colonial. En aquesta segona part, també hi ha lloc per a la connexió italiana en la preparació de l'alçament. Mussolini va donar suport material a la insurrecció perquè era un dels primers interessats en la instauració d'un altre règim feixista a Europa. 

A la tercera part del volum, Viñas desemmascara definitivament l'operació de manipulació de la història duta a terme pels líders de l'alçament en els anys immediatament posteriors a la guerra, així com pels historiadors franquistes. L'operació es basa en demonitzar les esquerres i exonerar les dretes de tota culpabilitat moral en presentar l'alçament com a inevitable.

Continguts: La primera part de l'obra se centra en els fets esdevinguts a Canàries en els dies abans del 18 de juliol: des de la connexió britànica que va facilitar el vol del Dragon Rapide a l'assassinat del general Balmes que va detonar la dinàmica de l'alçament prèviament planificada pels conspiradors. La segona part del llibre exposa les connexions internacionals dels conspiradors, especialment amb el govern conservador de la Gran Bretanya a través dels serveis diplomàtics. La tercera part recapitula totes les dades presentades i ofereix una vista global sobre la situació, a la vegada que fa una diagnosi del moment en què es troba la historiografia espanyola sobre el tema.

M'agrada: És una lectura totalment profitosa per tal d'entendre alguns factors de la història recent. La dinàmica de les dretes i les esquerres a Espanya, per exemple, té arrels en aquests convulsos episodis d'enfrontament entre les tradicions reformistes i les conservadores.

No m'agrada: Només una petita part de l'epíleg. Viñas reivindica la transició dels anys 70 com a realització de les reformes republicanes, presentant l'estat espanyol actual com una democràcia europea totalment consolidada, i em penso que la seva visió és massa optimista respecte a aquest punt. Estic d'acord amb el fet que la transició va modernitzar l'estat espanyol, però si s'hagués dedicat a adreçar les reformes proposades per la República hauria plantejat - almenys - un debat sobre el cap de l'estat. Tanmateix, la monarquia es va reinstaurar com a fet acomplit, i Viñas ni tan sols ho esmenta. 

Desplaçar el centre (#221)

Quan hi hagi igualtat econòmica, política i cultural de veritat entre nacions i hi hagi democràcia, no hi haurà cap motiu perquè cap nació o comunitat hagi de témer l'emergència d'una llengua comuna, ja sigui el suahili, el xinès, el maori, l'espanyol o l'anglès, com a llengua del món. La llengua del món? Un món de llengües! Els dos conceptes no s'exclouen mútuament sempre que hi hagi independència, igualtat, democràcia i pau entre les nacions. 

Aquest recull d'assaigs de l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és fins i tot més amè i fàcil de llegir que la seva principal obra teòrica, Descolonitzar la ment. Aquí, Ngũgĩ recull diferents articles i conferències publicats en diferents ocasions per motius ben diversos, i el conjunt que en resulta és una aproximació exhaustiva i totalment alliçonadora sobre la necessitat de desplaçar els centre cultural en el món d'avui dia. 

Reivindicar la cultura i la llengua local, en el context postcolonial, es fa més necessari que mai quan la visió hegemònica imposada pel colonitzador sobreviu en els governs neocolonials de després de la independència. És el cas de Kenya, però l'experiència de resistència que retrata Ngũgĩ és extensiva a la resta de països de l'Àfrica i d'antigues colònies d'altres parts del món. Una part de la lluita contra l'opressió imperalista neocolonial passa també per recuperar les llibertats culturals, en tant que la vida cultural de cada lloc queda també colonitzada per la producció de les nacions colonitzadores. Així doncs, per exemple, Ngũgĩ va ser educat en la centralitat i supremacia de la vida cultural britànica mentre el seu germà gran s'amagava a les muntanyes, lluitant per la revolució Mau Mau. L'experiència d'aquestes contradiccions ha format part de la identitat de Ngũgĩ com a escriptor des de la publicació de les seves primeres novel·les, però acaba cristal·litzant en la seva decisió, durant el seu empresonament, de no tornar a escriure ficció en anglès, sinó utilitzar la seva llengua nativa, el kikuiu. Per tal de comprendre aquesta decisió, és fonamental comprendre la dinàmica del poder colonial, i les estructures de dominació política, econòmica i cultural que perpetua. 

És per això que la lluita per les llibertats culturals i per la centralitat de la cultura local es torna una part essencial de la lluita per la llibertat política en general. Ngũgĩ parla de l'Àfrica en particular però adreça un missatge al món en general: descentralitzar l'hegemonia cultural al món avui dia és bàsic per tal de donar veu a aquells que no en tenen i per tant, lluitar per les llibertats polítiques dels individus i dels pobles. Això passa per desmantellar l'eurocentrisme imperant en la cultura mundial i centrar el focus d'atenció en les cultures locals i les llengües minoritàries. El millor de la proposta és que Ngũgĩ no rebutja l'apropament amb mirada cosmopolita a les cultures d'arreu del món, però defensa que aquesta mirada només es pot assolir a través d'un arrelament profund a la cultura local. L'autor proposa, així doncs, un món de llengües i un món de cultures locals més que una visió unitària i uniformadora del que hauria de ser la cultura. 

La seva experiència com a autor en un règim repressiu, a través de l'educació colonial, l'empresonament i l'exili, serveixen com a exemple per a les lluites per les llibertats culturals i polítiques arreu del món. Una part important del llibre és també la denúncia del racisme com a element fonamental de la dominació imperialista, mentre que un dels textos més bonics del recull es refereix a la figura de Nelson Mandela amb motiu del seu alliberament, i presenta el cas de Sudàfrica com a exemple per a la resta de nacions africanes. És cert que el recull es va publicar el 1993 i que s'ha de llegir tenint en compte el context històric i polític a què es refereix, però, tot i així, les reflexions que ofereix són molt valuoses per tal d'entendre el funcionament del món actual. 

Continguts: Els assaigs estan agrupats seguint uns determinats eixos temàtics. La primera part, "Alliberar la cultura de l'eurocentrisme", parla de l'universalisme i el localisme en la cultura mundial, i caracteritza l'imperialisme lingüístic de l'anglès com a llengua del món. La segona part, "Alliberar la cultura dels llegats colonials", se centra en el paper dels intel·lectuals i acadèmics en el món postcolonial, i el seu paper en la subversió dels règims polítics neocolonials al servei de l'imperialisme. La tercera part, "Alliberar la cultura del racisme" se centra en el concepte de racisme a escala mundial i la seva relació amb el colonialisme en el passat, i amb una economia imperialista en el moment present. A la quarta part, "Matigari, somnis i malsons", l'autor se centra més en les seves experiències personals per reivindicar l'Àfrica de l'est com a part de la seva identitat. 

M'agrada: Igual que passa amb els altres assajos que he llegit de Ngũgĩ, el llibre és molt accessible pel seu estil planer i honest. Es fa molt fàcil de seguir, i en tot moment intercala la complexitat dels plantejaments teòrics amb les experiències personals que els il·lustren. 

Vergonya (10)

Sisè dia de vaga de fam. Els presos polítics catalans donen una lliçó de resistència i dignitat úniques: una sortida tan sols, una opció de protesta davant d'una presó injusta. 

Respecte al gir a l'extrema dreta entre l'electorat andalús, només un petit apunt: no ha estat l'independentisme que l'ha causat. Han estat totes aquelles institucions, partits polítics i mitjans de comunicació que han donat validesa i normalitat, de forma contínua, a actituds que promouen l'odi i l'autoritarisme. El rebuig sistemàtic a un referèndum d'autodeterminació per al poble català. L'aplicació anticonstitucional de l'article 155. El mercadeig dels partits polítics amb els jutges del tribunal suprem. El retrocés en la protecció dels drets civils i polítics dels ciutadans de l'estat espanyol. El discurs de l'a por ellos transformat en eslògan per un sector de la societat civil i esperonat obertament pel monarca. 

Us podeu adherir a la denúncia dels vaguistes: 

https://vagadefam.cat/#/home

https://www.theguardian.com/world/2018/dec/04/catalan-leaders-facing-trial-spain-hunger-strike

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/four-catalan-politicians-jailed-in-spain-go-on-hunger-strike-1.3720289

https://www.thenational.scot/news/17273389.sanchez-defiant-over-hunger-strike-i-dont-want-to-be-the-catalan-bobby-sands/

Descolonitzar la ment (#220)

I és que el debat literari de Nairobi i la recerca de la rellevància han estat bàsicament reptes sobre el posicionament de les persones pel que fa a les grans qüestions socials del món contemporani. En l'era de l'imperialisme, quina és la teva posició realment? En una societat construïda sobre una estructura de desigualtats, quina és la nostra posició? Podem romandre neutrals, protegits en les nostres biblioteques i disciplines acadèmiques, mentre ens murmurem: jo només sóc cirurgià, jo sóc científic, jo sóc economista, o simplement sóc un crític, un mestre, un professor d'universitat? 

El 1986 es va publicar aquest recull de conferències de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o, anys després del seu empresonament i quan ja es trobava a l'exili. De l'experiència de l'empresonament Ngũgĩ en va treure, entre d'altres coses, la decisió ferma de no tornar a escriure les seves obres de ficció en anglès, sinó emprar el kikuiu com a primera opció i després traduir-les a altres llengües. Aquesta és una decisió que fa per motius polítics: en un país en què unes elits poderoses adopten les estructures de dominació del colonialisme, la llengua dels colonitzadors esdevé eina per tal de modelar les ments dels subjectes colonitzats, entrenats des de petits per a percebre la seva pròpia cultura com a inferior, i per abraçar la llengua i la cultura dels colonitzadors com a vehicle de salvació i de civilització, suposada alternativa a l'endarreriment i la barbàrie. Tots aquells que no acceptin aquest esquema i s'hi rebel·lin seran categoritzats pels colonitzadors com a "mals natius" i per tant, brutalment reprimits. 

El problema ve després de la independència, quan aquestes estructures de dominació interioritzades per gran part de la població siguin aprofitades per unes elits privilegiades que perpetuaran les relacions polítiques i econòmiques del colonialisme i posaran els recursos materials del país al servei de les economies dels països europeus, donant peu a l'explotació imperialista de l'economia africana. Davant d'aquesta situació, Ngũgĩ percep la necessitat de retornar la cultura al poble, als camperols i treballadors, per tal que aquests recuperin el seu espai cultural i així, esdevinguin amos del seu futur. 

No és una idea original de Ngũgĩ, de fet. Les seves conferències reflecteixen un debat que va tenir lloc a les universitats centre-africanes durant els anys 60 i 70, sobre quin lloc havien de tenir les llengües natives de les diferents nacions africanes en la producció cultural. Davant d'una generació d'autors africans que escriuen en anglès, francès i portuguès, n'apareix una de nova que, lluny de renegar dels seus predecessors, sí que reivindiquen aquestes altres llengües i els donen la centralitat que mereixen per a les vides dels seus parlants, i que mai no haurien d'haver perdut per a aquests. És quelcom que des de l'experiència de parlar una llengua minoritària es fa fàcil de comprendre. 

El debat va portar el 1974 a un congrés sobre l'ensenyament de la literatura africana a les escoles i instituts kenyans. La idea central del congrés va ser la necessitat d'apostar per la pluralitat de les llengües natives i la recuperació de la cosmovisió africana en totes les etapes del procés educatiu i la recuperació de la tradició de la literatura oral, que l'aposta de l'ensenyament per la centralitat de la cultura britànica havia esborrat. El projecte teatral del qual Ngũgĩ va formar part al poble de Kamiriithu forma part d'aquest procés de tornada a arrelar del poble en la cultura oral. Davant de l'acusació d'alienar els camperols amb una forma literària que no els és pròpia, Ngũgĩ reivindica precisament l'arrelament del teatre en la cultura oral, i la seva interrelació intrínseca amb la música, la dansa, la poesia i els rituals tradicionals. Així és com va néixer de forma cooperativa l'obra teatral Ngaahika Ndeenda (Em casaré quan jo vulgui), prohibida quasi immediatament després de la seva estrena, i que va portar Ngũgĩ a la presó. 

La història de l'evolució literària de Ngũgĩ no acaba aquí, però. És a la presó que es proposa escriure una novel·la nova, i tanca el cercle de la seva reflexió literària apostant definitivament pel kikuiu com a llengua de la seva obra. El fruit de l'estada a la presó és Caitaani Mutharabaini (El diable a la creu), i tot un seguit de reflexions filosòfiques i polítiques en forma d'assaig. Descolonitzar la ment és un reflex d'aquest procés complex i profund, que destaca per la seva franquesa i la seva claredat.

Continguts: Descolonitzar la ment recull tres assajos de Ngũgĩ wa Thiong'o al voltant del paper de les llengües natives de les nacions africanes en el procés de descolonització de Kenya. El primer d'ells, "La llengua de la literatura africana", descriu el paper de l'anglès en la literatura africana, provinent de l'etapa del colonialisme i la jerarquia lingüística que aquesta estableix. Per il·lustrar el seu raonament, Ngũgĩ relata la seva pròpia educació des de petit fins a la seva carrera acadèmica com a professor universitari. El segon dels assajos, "La llengua del teatre africà", relata l'experiència teatral al poble de Kamiriithu com a redescoberta de la centralitat de la literatura oral per a la cultura africana, i la necessitat dels treballadors i camperols de tornar-se a arrelar en les seves tradicions per tal de continuar la lluita política. El tercer assaig, "La llengua de la ficció africana", repassa la història de la novel·la africana i de la recepció de la narrativa occidental a Àfrica. A la vegada, Ngũgĩ emmarca la reflexió dins la seva pròpia experiència d'escriptura de la novel·la El diable a la creu durant el seu empresonament. La darrera de les conferències, "A la recerca de la rellevància", és una reflexió més àmplia sobre el paper polític de la llengua i la cultura. L'enfocament marxista de tota la proposta es fa imprescindible quan es llegeix la reapropiació de la pròpia llengua i cultura com a eina per a l'empoderament i emancipació de les classes més desafavorides.

M'agrada: Ngũgĩ troba l'equilibri just entre les memòries personals i el marc teòric en què reposa la seva argumentació -el marxisme i els estudis postcolonials- . L'estil directe i senzill fa que les reflexions siguin fàcils de llegir, sense restar complexitat a les idees que exposa. 

Fragments de Lluitar amb el diable

de Ngũgĩ wa Thiong'o. En les seves memòries de presó com a pres polític, Lluitar amb el diable, Ngũgĩ ens ofereix les seves reflexions sobre la llibertat de pensament i d'expressió, i sobre el moviment regressiu que exerceix el neocolonialisme sobre la ment dels ciutadans. No són, ni de bon tros, els fragments més encesos i combatius del llibre. Són extrets de: 

• Ngũgĩ wa Thiong'o, Lluitar amb el diable: Memòries de la presó. Barcelona: Raig Verd, 2018. La traducció és de Josefina Caball. 

Ngũgĩ wa Thiong'o

El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art. (15)

El fet d'empresonar demòcrates, intel·lectuals progressistes i treballadors militants revela moltes coses. En primer lloc demostra que les autoritats saben que ja no "enganyen" a ningú. (34)

La detenció i l'empresonament per motius polítics, a banda de l'aspecte punitiu, serveixen de símbol i ritual exemplar. Si l'Estat pot doblegar aquests nacionalistes progressistes, si aconsegueix que quan surtin de la presó diguin en un to de súplica "Em penedeixo de tots els meus pecats", aquest canvi de posició, mancat de principis, confirmaria que la colla que governa té raó quan divideix la població en una majoria de milions de persones innocents i passives i una minoria subversiva i descontenta. (36)

Els que són a l'altre costat del filferro espinós i dels murs de pedra han de fer preguntes i exigir respostes. És l'única manera de derrotar la cultura de la por i del silenci. Si una comunitat de milions de persones fessin preguntes i exigissin respostes, qui els les podria negar? (184)

Paraules? El que compta és la realitat que reflecteixen. (196)

Algunes persones em pregunten si em van torturar mentre vaig estar detingut. Però la detenció sense judici ja és, en si mateixa, una tortura, i sobretot ho és perquè no saps fins quan durarà. Sí, i ho és no tan sols per als que són a dins, sinó també per als que són a l'altra banda dels murs. (240)

Lluitar amb el diable (#219)

El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art. 

L'escriptor i activista kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o va romandre a la presó de màxima seguretat de Kamiti, a Nairobi, de desembre de 1977 a desembre de 1978. Havia organitzat una companyia de teatre popular a Kamiriithu, el poble on vivia la seva família. Sense judici, sense oportunitat de defensar-se i incomunicat de la seva família, l'any a la presó va esdevenir un insospitat espai de reflexió i resistència. L'experiència, apart de reafirmar-lo en les seves conviccions polítiques, va donar fruit en una novel·la escrita clandestinament en paper de vàter, El diable a la creu, que es publicaria el 1980, i un diari de memòries (Detained: A Writer's Prison Diary) que es publicaria el 1982. Lluitar amb el diable (Wrestling the Devil) es va publicar el 2016 i és una versió revisada i reduïda d'aquest diari. 

És un assaig tremendament captivador sobre l'experiència de l'empresonament injust: des de la seva detenció, que directament es pot qualificar de segrest, ja que l'autor va ser transportat a la presó sense ni tan sols ser interrogat, fins el seu alliberament després de la mort de Jomo Kenyatta. Però l'assaig no es limita tan sols a exposar l'experiència personal: també conté valuoses reflexions sobre la història de Kenya abans i després de la independència, i rastreja la història dels presos polítics en aquest país, primer sota el domini colonial britànic, i després, un cop Kenya va ser independent, sota la dictadura de partit únic de l'alliberador del país, el revolucionari Kenyatta. 

Ngũgĩ traça una línia molt marcada entre els presoners que es van mantenir fidels als seus ideals polítics i no van renegar de la lluita, tot sovint per acabar assassinats, i els presoners que van pactar amb les autoritats per tal de guanyar la seva llibertat. El procés és més complex del que sembla: Ngũgĩ presenta el confinament com una tortura subtil per part de les autoritats, un conflicte que té lloc dins la ment del presoner, en definitiva, una lluita amb el diable que, quan es fa insostenible, acaba trencant la voluntat de la persona. Així és com jutja els que després es convertirien en l'elit governant de la Kènia independent, que van aprendre dels mestres colonials a canviar el govern de mans sense desmuntar les estructures econòmiques imperialistes que perpetuarien les desigualtats imperants. La Kènia independent es converteix en dictadura d'un sol partit, i qualsevol iniciativa de participació popular immediatament es posa sota sospita. 

Ngũgĩ wa Thiong'o és empresonat a causa d'una obra de teatre en llengua kikuiu que posa en escena gràcies a la participació col·lectiva dels vilatans de Kamiriithu. El llibre repassa també la història d'aquesta iniciativa de participació col·lectiva en què els veïns del poble van prendre totes les decisions respecte al text i la seva posada en escena. La secció central del llibre ens presenta una colla de meditacions breus al voltant de diferents aspectes de l'empresonament, des dels més fàctics i quotidians als més transcendents a nivell polític. A través d'aquestes memòries, Ngũgĩ posa sobre la taula qüestions com la llibertat d'expressió i de pensament en un règim autocràtic, el paper manipulador de la religió cristiana durant tota la història colonial del país, i també el poder de la imaginació per tal de restar mentalment equilibrat en un moment tan crític. Als seus lectors deixa la responsabilitat d'interpretar les seves paraules i fer les preguntes adequades. Hi ha moments de les reflexions que es poden extrapolar a situacions més properes i d'altres que no, però en definitiva Lluitar amb el diable és una lectura necessària des del punt de vista polític i també l'humà, sovint indestriables. 

Contingut: Lluitar amb el diable narra l'experiència a la presó de l'escriptor Ngũgĩ wa Thiong'o, des de la seva detenció fins al seu alliberament un any després. L'autor explica la seva detenció i els fets que hi van portar, així com el període del seu confinament, marcat per les injustícies i la tortura psicològica exercida invariablement pels carcellers a tots els presos. Des del propi fet de negar-los atenció mèdica i no alimentar-los adequadament, incomunicar-los de qualsevol informació de l'exterior i negar-los la possibilitat d'escriure, Ngũgĩ explica la tenaç lluita de resistència contra totes aquestes amenaces, i la seva iniciativa d'escriure en secret una novel·la en la seva llengua materna, el kikuiu. El volum també recull reflexions sobre la història de la Kenya colonial, i rastreja trets del pensament colonial, basat en l'opressió i la por com a formes de dominació dels natius, que acaben sobrevivint en les institucions de la Kènia lliure per tal d'oprimir novament els seus ciutadans. 

M'agrada: Ngũgĩ té una veu poderosa i extremadament eloqüent, i escriu amb una prosa clara i preciosa, que apel·la en tot moment a la humanitat dels lectors.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Crim i càstig (#218)

Els homes sempre representen l'eternitat com una idea incomprensible, com quelcom immens... immens! Però per què hauria de ser així? Imagini's, al contrari, una cambra petita - un lavabo, si li sembla - ennegrida pel fum, amb aranyes pels racons. Suposi que és així l'eternitat! Tot sovint me l'imagino així. 

Vaig llegir Crim i càstig (1866), de Fiódor Dostoievski (1821-1881) fa uns quants anys, i és d'aquelles lectures que no recordava especialment, ni per bé ni per mal. Potser no li vaig parar prou atenció, o el meu nivell d'anglès no era prou bo, o potser també sigui un llibre que guanya en la relectura, quan ja coneixes els fets principals de l'argument, els nombrosos personatges ja no costen tant d'identificar, i els detalls i la forma de la narració es fan més fàcils d'apreciar. És una novel·la complexa, però més fàcil de llegir del que podria semblar als qui no la coneixen, i una bona forma d'introduir-se a l'obra de Dostoievski. 

En realitat, la novel·la es llegeix com si fos el guió de la seva pròpia sèrie televisiva: dividida en sis parts exactament iguals, va intercalant les trames dels diferents personatges, principals i secundaris, a un ritme força àgil. Al final de cadascuna de les parts, es produeix un fet inesperat o impactant que acaba descarregant tota la tensió acumulada, i que deixa el públic amb ganes de saber què passarà al proper episodi. El final de la tercera part divideix la novel·la en dues meitats exactes i, per tant, ens n'ofereix el punt d'inflexió, tot i que aquest no resulti, finalment, tan efectista com es pot esperar de les dues primeres parts. 

Crim i càstig és una novel·la psicològica per sobre de tot i, per tant, gran part dels esdeveniments que seran decisius per a l'argument es produiran dins la ment del protagonista, l'estudiant Raskòlnikov. Un bon dia, aquest comet un assassinat per motius filosòfics i un altre perquè la víctima passava per allà en el pitjor moment possible. A partir d'aquí, Raskòlnikov inicia un procés de negociació constant amb el seu propi crim, per tal de recuperar el seu jo alienat a través de la reconciliació, primer, amb la societat i, després, amb ell mateix. La reconnexió comença de forma fortuïta en el moment que coneix Sònia, una prostituta virtuosa i altruista que li ensenyarà que, al capdavall, potser els altres no són l'infern, sinó que poden esdevenir inesperades taules de salvació. 

La novel·la és una obra mestra no sols per la forma com està estructurada i construïda, sinó també per l'habilitat amb què Dostoievski construeix el seu propi món literari i simbòlic: l'autor fa un retrat realista i poc afalagador de la indigència en què viuen els més desafavorits de la ciutat de Sant Petersburg, però el transforma incessantment en un recorregut claustrofòbic i alienador, a moments directament surrealista. Els símbols, els somnis, els dobles i les aparicions que es van barrejant amb l'exposició cronològica dels fets van creant poc a poc una textura peculiar per al relat, que a moments revela el parentesc de Dostoievski amb Kafka, el seu hereu literari. Per exemple, en un món on cada habitatge és bàsicament una sola habitació llogada, hi visqui una persona sola o una família sencera, cada cop que se'ns introdueix un nou personatge se'ns descriu la seva cambra, fins i tot quan en alguns casos aquestes no tinguin cap mena de rellevància posterior en el relat. Cada personatge queda, així doncs, definit per l'espai que ocupa, més o menys confinat al seu propi lloc social com a lloc d'opressió i de malestar. Així doncs, per a la majoria dels personatges - no sols el protagonista - la pròpia ment acabarà essent la més cruel de les presons. Per als dos personatges femenins principals, Sònia i Dúnia, la germana de Raskòlnikov, la seva pròpia feminitat esdevindrà un espai de captivitat. La societat els presenta la mort o la prostitució com a úniques alternatives i, com veiem al llarg de la novel·la, el matrimoni concertat plantejat com a transacció econòmica no deixa de ser una altra forma de prostitució. 

I en aquest retrat sense pal·liatius del submón urbà rus, l'assassí i la prostituta no en són els únics habitants, sinó que veurem desfilar davant dels nostres ulls prestadores despietades, suïcides, alcohòlics, malaltes terminals, violadors i funcionaris corruptes. Ara bé, potser on la novel·la s'acaba fent més complexa és en la seves implicacions filosòfiques: Crim i càstig va representar en el seu moment una crítica profundament articulada de la filosofia nihilista de moda en els cercles acadèmics russos del moment. El nihilisme moral predicava la idea que, si no hi ha Déu ni veritats absolutes, els valors morals ja no són aplicables a la conducta individual. De forma objectiva, per tant, no hi ha accions moralment bones o dolentes. De la mà d'aquesta teoria, Raskòlnikov es convenç que alguns individus superiors poden cometre crims socialment reprovables amb l'objectiu d'aconseguir un bé major per a la societat. 

Tanmateix, el que és realment subtil d'aquest plantejament filosòfic és que, a través de les paraules i les accions dels personatges, es dirigeix una crítica encara més ferotge, tot i que velada, contra l'utilitarisme mateix, que aplica els principis del liberalisme econòmic al comportament de l'individu, predicant que la persecució de l'interès individual promou a la vegada l'interès col·lectiu. Al cap i a la fi, Raskòlnikov acaba reconeixent la seva incapacitat de millorar la societat a través de l'assassinat, mentre que el discurs utilitari s'acaba desmuntant a través dels personatges més adinerats, que persegueixen el seu propi interès individual amb el pretext hipòcrita - i totalment fals - de promoure el bé col·lectiu. Al final, tot i que de passada, el socialisme és la postura que queda millor parada en aquest combat d'ideologies. El final de la novel·la és optimista respecte de la redempció personal del protagonista, però es manté profundament escèptic respecte de la possibilitat de reforma social. Mentre la societat del futur triga a arribar, Dostoievski ens convenç, amb el seu humor negre i el seu cinisme aspre i desencantat, que la societat present no dubtarà a devorar els seus membres més desvalguts. 

Sinopsi: A la ciutat de Sant Petersburg, l'estudiant Raskòlnikov subsisteix en la indigència mentre traça un pla per assassinar la vella prestadora amb la qual ha empenyorat les seves últimes possessions. Un cop comès l'assassinat, cau malalt amb una febre que amenaça la seva estabilitat mental. La seva vida es creua amb la dels Marmèladov, una família que també prova de sobreviure en la indigència a causa de l'alcoholisme del pare i la malaltia de la mare, i que subsisteix a través de la prostitució de la filla gran. A la vegada, la mare i la germana de Raskòlnikov es presenten a la ciutat per tal de reunir-se amb el promès de Dúnia, un home adinerat que només s'estima a si mateix, i amb el qual Dúnia s'ha compromès per salvar la família de les penúries econòmiques. El destí de tots aquests personatges també s'entrecreua amb el del misteriós Svidrigailov, un propietari adinerat amb antecedents de maltractament i abús sexual, que no revelarà les seves autèntiques intencions ben bé fins al final del relat. 

M'agrada: És una novel·la monumental en múltiples sentits, i que a la vegada fa de molt bon llegir. 

A change is gonna come

À la John Boutté.

Els arxius de Sherlock Holmes (#217)

Em preocupa la seva salut. S'està posant pàl·lid i prim, i no menja res. "Quan li vindrà de gust sopar, senyor Holmes?" li ha dit la senyora Hudson. "Demà passat a dos quarts de vuit," ha respost. Ja sap com és quan s'interessa amb un cas. 

Doncs aquesta és l'última entrega de les aventures de Sherlock Holmes. He trigat una mica més de dos anys a llegir els nou volums sencers però el conjunt ha estat prou entretingut, i de totes totes recomanable. Els relats recollits a Els arxius de Sherlock Holmes es van publicar entre els anys 1921 i 1927, tot i que els casos tractats se situen a la dècada de 1890, i s'estenen ben bé fins a 1903, any en què Watson es casa per segona vegada i se separa definitivament de Holmes. També hi trobem una excepció, "La cabellera del lleó" que se situa el 1907 a la costa de Sussex, durant el retir de Holmes. Així doncs, i si mirem la cronologia interna dels fets, l'autèntic darrer cas de Holmes va ser el 1917 amb "Els darrers aplaudiments", el servei de Holmes durant la primera guerra mundial, i tots els d'aquest volum són anteriors a aquest moment. 

Com que ja fa uns quants anys que Holmes es troba retirat, ara Doyle ha de pensar noves motivacions per tal de seguir recuperant casos del passat. La raó que troba és comuna per a la majoria d'ells, i com si es tractés de la desclassificació de documents secrets, Watson va publicant els casos en qüestió quan fa prou anys com perquè els involucrats no es puguin oposar a la seva difusió. El censor és, en alguns casos, Holmes mateix, que acaba donant permís a Watson per a la publicació de certs dels casos més controvertits. Suposo que per aquest mateix motiu, per justificar aquest suposat secretisme, els detalls dels casos es van fent cada cop més escabrosos i sensacionalistes, de vegades directament inversemblants, i en conjunt la qualitat dels contes es ressent en relació amb els volums anteriors. 

Els millors reculls de relats curts segueixen essent Les aventures i El retorn, un cop llegits tots. Els anys 20 no han fet evolucionar ni l'estil, ni el contingut ni l'estructura bàsica dels contes: suposo que Doyle troba la fórmula que funciona per al seu públic i decideix no tornar-se a moure's d'aquesta zona de confort. I potser en la repetició hi ha petites variacions, però el principal defecte d'aquest volum és que cada conte s'assembla massa a l'immediatament anterior, i a molts dels ja publicats en les altres entregues. L'últim dels volums també acabarà creant, de fet, una llarga tradició de pastitxos en els anys posteriors. De tant en tant, als marges de la narració, Watson va esmentant noms de casos que no es van arribar a publicar mai, i que van fer les delícies dels escriptors de seqüeles que arribarien anys després i que contribuirien a mantenir viu el mite del famós detectiu. Un d'aquests autors seria un dels fills de Doyle, Adrian. 

Malgrat tot, i havent llegit la sèrie sencera, aquest últim volum perd en la comparació amb els altres. Alguns dels defectes més evidents dels volums anteriors, com el racisme i la racialització explícita d'alguns dels personatges, continuen presents: "El problema de Thor Bridge" i "Els tres frontons" són els pitjors en aquest sentit. D'altra banda, els casos que proven de resultar més originals també acaben fent-se decebedors. N'hi ha dos d'ells, "El soldat pàl·lid" i "La cabellera del lleó", que són relatats per Holmes mateix i en els quals Watson no intervé. N'hi ha un altre, "La pedra de Mazarin" que està narrat en tercera persona, com ja havia passat abans amb "Els darrers aplaudiments". El motiu és que aquest relat va ser l'adaptació en prosa d'una obra de teatre que s'havia estrenat anteriorment. Tot i així, encara podem trobar algun cas força curiós, on Doyle experimenta amb les expectatives de la narrativa gòtica i pretén temptar-nos amb una explicació sobrenatural que, com passava a El gos dels Baskerville, acaba desmuntada per la racionalitat implacable de Holmes. I curiosament són aquests dos, "L'home que s'arrossegava" i "El vampir de Sussex", els que han acabat sent els meus preferits. 

Continguts: El darrer volum de les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats publicats entre 1921 i 1927. "La pedra de Mazarin" ens ofereix un curiós retrobament entre Holmes i Watson. Davant la mirada perplexa d'aquest últim, Holmes persegueix el lladre d'una valuosa gemma i utilitza una reproducció en cera d'ell mateix per al seu propòsit. "El problema de Thor Bridge" és un cas força enginyós un cop resolt que gira al voltant d'un misteriós assassinat. "L'home que s'arrossegava" mostra el que passa quan es creuen els camins de Sherlock Holmes i el doctor Jekyll. "El vampir de Sussex" presenta precisament això, un cas de vampirisme que acaba per no ser el que sembla al principi. "L'aventura dels tres Garridebs" és un cas que Watson mateix qualifica de còmic, i gira al voltant d'un frau i un engany que Holmes descobreix de seguida. A "El client il·lustre" les relacions de gènere es tornen a posar sobre la taula: a Holmes se li encarrega que impedeixi el casament d'una dama de l'alta societat amb un criminal de fama internacional (austríac, per més inri). A "Els tres frontons" Holmes entra en contacte amb els baixos fons en un cas que té a veure amb la casa de camp d'una velleta, i acaba trobant-se amb una ment criminal que podria ser el paral·lel pervers de l'Irene Adler d'"Escàndol a Bohèmia". "El soldat pàl·lid" és un relat que té lloc al voltant de la guerra dels Bòers de Sudàfrica, i on el subtext homosexual del conte s'acaba fent molt evident. "La cabellera del lleó" és un conte realment absurd un cop resolt, i on els termes científics que sostenen el cas acaben essent molt febles. A "El colorista jubilat" Holmes uneix forces amb el sr. Barker, un altre detectiu prodigiós, per tal de desentrellar un cas de doble desaparició. Aquí Holmes revela de nou la seva potencial excel·lència per al crim i Watson es torna a convertir en l'ase dels cops. A "L'hostessa del vel" Holmes i Watson assisteixen al tancament d'un misteri de molts anys enrere tot i que, un cop més, es limiten a rebre el testimoni sobre el que va passar. A "Shoscombe Old Place" Holmes és alertat de l'aparició d'unes restes humanes cremades en una mansió del camp, tot i que el misteri acaba essent força diferent del que sembla al principi. 

M'agrada: "L'home que s'arrossegava", "El vampir de Sussex" i "El soldat pàl·lid". 

No m'agrada: No és dels millors volums de la sèrie. 

La vall de la por (#216)

Està desenvolupant una vena inesperada d'humor sardònic, Watson, de la qual m'hauré d'aprendre a defensar. Però en qualificar en Moriarty de criminal està produint un libel als ulls de la llei, i aquí hi ha la glòria i la meravella. El més gran conspirador de tots els temps, l'organitzador de totes les maldats, el cervell que controla l'inframón - un cervell que podria haver salvat o enfonsat el destí de nacions senceres. Aquest és l'home. 

Durant 1914 i 1915, la revista Strand serialitza la novel·la The Valley of Fear, una altra de les aventures de Sherlock Holmes en gran format. De fet, esdevé l'última de les novel·les del detectiu de Baker Street, i aquesta entrega ens ofereix un dels seus casos més intrigants i més ben travats. La cronologia ens retorna a la primera època de la col·laboració entre Holmes i Watson, és a dir, al període d'abans de la derrota de Moriarty. De fet, Moriarty hi acaba jugant un paper important, en aquest cas. Al principi, Holmes l'esmenta en relació a una informació xifrada que acaba de rebre. A partir d'aquí desapareix completament del relat, i jo em vaig témer en tot moment que no fos res més que un recurs per a la distracció. En realitat no ho és. Cap al final tots els caps solts s'acaben lligant i ens adonem que els distractors, en realitat, són molt escassos en aquesta novel·la i estan molt ben repartits. 

Tot i que la seva divisió en dues meitats separades fa que la trama s'alenteixi força més en la segona part que en la primera, al final totes les peces acaben encaixant al seu lloc i la resolució del cas resulta del tot satisfactòria. Doyle repeteix aquí una fórmula que a Estudi en escarlata li havia funcionat: la primera part és pròpiament l'aventura de Holmes i Watson per tal de resoldre un misteriós assassinat. A la segona part, però, l'acció recula en el temps i es trasllada als Estats Units per seguir la història prèvia de la víctima i tanca el cercle, per tant, un cop el seu desenllaç ens posa en antecedents sobre les motivacions del crim. L'estil de les dues narracions és força diferent: durant la primera part assistim als intercanvis d'enginy entre Holmes i Watson, Holmes resol fàcilment un missatge xifrat, un cos de policia rural queda completament desbordat pels esdeveniments, i assistim a les vicissituds familiars d'una víctima d'assassinat. La segona part, però, ens transporta a una versió un punt excessiva de l'oest americà, que pretén evocar el to sensacionalista i exagerat dels penny dreadful. El resultat és una mena de collage entre aquests dos relats altament dispars, que acaben emmarcats, tant al principi com al final, per l'amenaça misteriosa i omnipresent del professor Moriarty. 

Tot i que no és El gos dels Baskerville, aquesta novel·la manté la intriga a un ritme àgil i constant, va deixant sorpreses pel camí per tal de mantenir l'interès de la lectura en tot moment i té dos moments àlgids de tensió en els desenllaços de cada part, cosa que s'agraeix. Hi ha detalls, però, que acaben resultant totalment absurds per exagerats, com acostuma a passar, en general, amb les aventures de Holmes. Aquí, per exemple, els francmaçons esdevenen, per algun motiu no gaire clar, una organització criminal i, tot i que sembli força estrany plantejat d'aquesta forma, Doyle soluciona el problema de plausibilitat fent que les seves activitats criminals es redueixin a un territori limitat, la vall de la por que dóna títol a la novel·la. Per més forçat que resulti quan s'analitza, el relat és força intrigant i va repartint la tensió i resolent els misteris en els moments adequats.

Sinopsi: Sherlock Holmes rep a Baker Street un missatge xifrat a través d'un dels còmplices de Moriarty. Després de desxifrar-lo fàcilment, rep la notícia que l'amenaça que es reflectia al missatge s'ha acomplert i el senyor Douglas de Birlstone, a Sussex, ha estat assassinat. Holmes i Watson es traslladen a Sussex acompanyats de l'inspector MacDonald, i allà descobreixen que el senyor Douglas no era tan transparent com se suposava. A part d'això, l'actitud sospitosa de la senyora Douglas i el millor amic del finat posen Holmes en alerta.

M'agrada: Per més exagerat que resulti el desplegament de detalls, La vall de la por és una novel·la molt entretinguda i molt ben construïda. La imatge de conjunt no s'acaba de revelar ben bé fins al final de l'obra, que descobreix girs inesperats fins i tot quan el problema ja sembla resolt.

No m'agrada: Té moments en què la narració es fa un punt massa lenta, sobre tot a l'inici de la segona part. 

Els darrers aplaudiments (#215)

- Com ho sap, tot això? 
- L'he seguit. 
- No he vist ningú. 
- Això és el que es pot esperar quan jo el segueixo. 

I uns anys després del comiat del famós detectiu, assistim a un altre dels seus retorns. Amb l'excepció del servei de Sherlock Holmes durant la gran guerra, el 1917, no és un retorn real. Oficialment, Holmes segueix retirat al seu apiari des de 1901, però entre els anys 1908 i 1913 la revista Strand va tornar a publicar noves aventures de Sherlock Holmes, de forma més esporàdica que en els altres períodes. La cronologia dels relats segueix essent anterior a la retirada de Holmes, i el material se'ns presenta com a "reminisciències" de casos de l'última dècada del segle dinou, és a dir, records per part de Watson d'alguns dels casos més destacats. 

Així, trobem un recull de set casos un punt desigual, amb intents molt originals, d'altres que no tant, i d'altres que directament desafien la paciència dels lectors. En altres edicions d'aquest volum s'incorpora també "La caixa de cartró", un relat força anterior a aquest moment però que en moltes edicions va quedar fora de Les memòries de Sherlock Holmes per considerar-se massa escabrós per al gran públic. A part dels sis relats publicats entre 1908 i 1913, també hi trobem "His Last Bow" (es podria traduir com "La seva última salutació") que es va publicar extraordinàriament el 1917 i on assistim al retrobament, setze anys després, de Holmes i Watson per a una última aventura, on s'aprecia un cert to de nostàlgia pels temps passats. El relat cobreix la participació de Holmes en una trama d'espionatge al servei del govern britànic durant la primera guerra mundial. 

No té res a veure amb les memòries de guerra que començarien a arribar dels supervivents del front durant els anys següents. El mateix Doyle hi perdria el seu fill gran, Kingsley, el 1918, i l'abisme generacional, en aquest context, sembla autènticament insalvable. De fet, la gran guerra va agafar Doyle massa gran per al servei actiu. On sí que havia servit amb l'exèrcit britànic uns anys abans va ser a la guerra dels Bòers, a l'actual Sudàfrica, un conjunt de campanyes que, tot i la seva dosi d'horrors perpetrats pels britànics mateixos, van tenir molt més a veure amb l'empresa de domini colonial que amb la guerra de desgast i de trinxeres que es revelaria com a novetat a partir de 1914. Doyle era un soldat de l'imperi tallat a l'antiga, com reflecteix la seva retòrica nacionalista i la superioritat moral amb què observa qualsevol moviment per part de potències estrangeres. En el relat, per exemple, la guerra d'independència irlandesa es converteix en no res més que una acció tàctica per part del govern alemany dirigit a afeblir el poder britànic. No hi trobem gaire cosa més que aquesta mena de propaganda, en aquest relat, tot i que no deixa de ser curiós que els raonaments geopolítics n'acaparin una part tan important, com si el propi Doyle pretengués imbuir la seva narració d'un to molt més solemne o seriós que en els altres casos. 

El tipus de retòrica també s'intueix fàcilment en altres relats, però. El rerefons segueix essent profundament conservador respecte al gènere i a la nacionalitat. "L'aventura de Wisteria Lodge", per exemple, és un pastitx de detalls escabrosos i prejudicis racials que, per a més inri, realment no condueixen enlloc, sinó que s'acaben revelant com a simples distractors per a la trama principal. De la mateixa manera, "La desaparició de Lady Frances Carfax" pretén prevenir-nos de les perilloses conseqüències que poden afrontar les senyores solteres que viatgen soles. Aquest és un conte força divertit, però, que ens porta a l'ambient decadent de balneari suís que és tan típic també del tombant de segle.  Llegiu Els darrers aplaudiments, doncs, si us heu aficionat a les aventures de Holmes i Watson i teniu curiositat per saber com continuen, però no és ni de bon tros un recull al nivell de Les aventures o El retorn. 

Continguts: El recull conté set relats (en la majoria d'edicions vuit, ja que inclou "La caixa de cartró", que jo vaig llegir com a part de Les memòries de Sherlock Holmes). El primer d'ells, "L'aventura de Wisteria Lodge", com a cas és força desastrós, i el propi Sherlock Holmes el qualifica de "caòtic". La trama és força fluixa un cop resolta, però la gràcia de tot plegat, com a novetat, és que aquí un inspector rural acaba superant Holmes. A "Els plànols del Bruce-Partington" retrobem Mycroft i descobrim una mica més sobre les seves activitats al servei del govern britànic. De nou un robatori posa en perill els secrets d'Estat del govern i Holmes i Watson tornen a infringir la llei. "El peu del diable" és una aventura extravagant que té lloc en un dels viatges de convalescència de Holmes, aquest cop a la costa de Cornwall. "L'aventura del cercle roig" és força semblant a altres històries anteriors: una banda criminal amb ramificacions internacionals acaba col·lidint amb la trajectòria de Holmes d'una forma totalment fortuïta. La participació de Holmes en el cas és força esparsa, i finalment la resolució de la trama se'ns presenta pel llarg testimoni de la víctima. A "La desaparició de Lady Frances Carfax" la senyora que figura al títol desapareix misteriosament, i Watson és enviat a Suïssa a investigar en nom de Holmes. Watson comença a recórrer diversos balnearis al centre d'Europa, l'acció comença a fer voltes inesperades i és francament un dels més entretinguts. A "El detectiu moribund", un bon matí Watson descobreix Holmes en un estat lamentable i, horroritzat, es prepara per assistir-lo en les seves últimes hores de vida. Finalment, "Els darrers aplaudiments" ens presenta, a través d'un narrador en tercera persona, el retrobament de Holmes i Watson durant la primera guerra mundial.

M'agrada: "El peu del diable", "La desaparició de Lady Frances Carfax" i "El detectiu moribund".

No m'agrada: La resta de relats no estan a l'alçada dels anteriors. 

Vergonya (9)

S'inicia un judici polític que posa en evidència la manca de qualitat democràtica de les institucions de l'estat espanyol. S'accepta la versió d'una instrucció basada en una ficció, que s'immisceix en la vida privada dels processats amb una brutalitat inaudita. La violència de la policia l'1 d'octubre i aquesta d'avui - institucional i simbòlica - són les úniques violències exercides fins avui. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/la-fiscalia-demana-25-anys-de-preso-per-junqueras-i-entre-16-i-18-per-a-la-resta-de-presos_320313_102.html

http://www.catalannews.com/politics/item/spain-s-prosecutor-requests-177-years-in-prison-for-catalan-pro-independence-leaders

http://www.thenational.scot/news/17192564.human-rights-chief-calls-for-eu-observers-at-catalan-indyref-trials/

https://www.elnacional.cat/en/opinion/joan-queralt-fake-crimes_303075_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joan-queralt-fake-crimes_302889_102.html

El darrer unicorn (#214)

No som mai el que semblem, i quasi mai el que somiem.  

Aquesta novel·la de l'autor nord-americà Peter S. Beagle, es va publicar per primer cop el 1968, el mateix any que Un mag de Terramar d'Ursula K. LeGuin. Igual que aquesta, és una autèntica joia de la literatura de fantasia del segle vint. Tot i que les influències de Tolkien en Beagle són força clares en alguns moments, El darrer unicorn esdevé una obra completament original en la seva manca de pretensions i en la destresa amb què l'autor porta els seus personatges al seu destí. La novel·la també destaca per l'ús del llenguatge, profundament poètic i gràvid d'una saviesa reposada i profunda. Beagle segueix l'exemple de Tolkien en intercalar en la seva prosa versos que venen al cas de la història, amb diferents estils i graus de formalitat depenent del moment en què es troba el relat. A la vegada, hi ha fragments d'una prosa profundament lírica, especialment en els moments en què els personatges reflexionen sobre la vida i l'existència. 

Si bé l'ombra de Tolkien plana sobre l'estil i la forma de la novel·la, val a dir que és un mèrit incalculable per part de Beagle seguir aquest mestratge sense perdre rastre d'originalitat. Però la influència més clara és també la més subtil: Beagle desenvolupa una de les reflexions més profundes i belles de l'obra tolkieniana i la transforma en un conte de fades deliciós que, com els millors contes de fades, no deixa de tenir un pòsit fosc i pertorbador quan s'acaba d'empassar. La imatge és la de la convivència dels éssers mortals i els immortals, que porta al plantejament d'una qüestió metafísica tan profunda com arribar a comprendre la nostra pròpia mortalitat. Tolkien posava davant per davant dues races diferents, els humans i els elfs, i a través d'ells contraposava dues formes diferents de felicitat, per acabar trobant benediccions i tristeses ocultes tant en el fet de la vida com en el de la mort. 

Beagle aquí emprèn un projecte similar, per presentar-nos un unicorn, immortal per naturalesa, que emprèn un insòlit viatge per tal d'esbrinar el motiu de la desaparició els seus congèneres. El seu camí es creua amb el de Schmendrick, un aprenent de mag que, a causa de la seva pròpia incompetència es troba atrapat en un estat immortal i ha de lluitar per tal de poder envellir de nou. A la seva expedició s'acaba afegint Molly Grue, ex-donzella reconvertida en cuinera, que té la facultat de veure-hi més clar i parlar més clar que la majoria dels qui l'envolten. Gran part del relat queda sostingut pel carisma dels seus personatges, que esdevenen perfectament agradosos en les seves imperfeccions. L'aventura comença de forma prou innòcua, però el camí per tal de revelar el misteri acabarà fent-se més i més tortuós a mesura que anem descobrint quines amenaces afronten els protagonistes. 

Com també passa a les obres de Tolkien, LeGuin i Michael Ende, la naturalesa del mal esdevé indefinida i ubiqua, cosa que afegeix suspens i misteri al relat, d'una banda, però també profunditat i nivells de lectura. I si amb tot això no n'hi ha prou, la novel·la també ens ofereix els seus moments metatextuals: els personatges són conscients en tot moment que es troben en un conte de fades i juguen constantment amb les expectatives que comporta el gènere. Cap a la meitat de la novel·la l'expedició formada per l'unicorn, Schmendrick i Molly arriba al castell del rei Haggard, on la narració pren una direcció completament diferent. El darrer unicorn és una bona recomanació per a aquells a qui us agradi l'alta fantasia de tall més clàssic. És una lectura fàcil i agradable, però totalment gratificant en la seva bellesa i originalitat. 

Sinopsi: En un bosc encantat, l'unicorn protagonista se n'adona que és la darrera de la seva espècie, i emprèn un viatge improvisat per tal d'esbrinar quin ha estat el destí de la resta d'unicorns, ara desapareguts. Aviat és capturada per al circ dels horrors de Mommy Fortuna, on coneix el mag Schmendrick, amb qui s'alia per poder escapar. A partir d'aquest moment, emprenen un viatge per tal d'aconseguir la llibertat, cadascun a la seva manera. 

M'agrada: És una lectura molt agraïda, que sorprèn a cada pas amb cops amagats i girs inesperats. 

Goodbye, Columbus (#213)

Però, qui sap? Qui ho pot dir? Potser resulta que és vostè l'autèntic messies. És el que diu en Mickey, que el messies és una noció col·lectiva. En Mickey va anar a la ieshivà una temporada. El que ell diu és que el messies som tots plegats. Una mica jo, una mica vostè. Hauria de sentir aquell noi quan parla, sergent, quan s'hi posa. 

Vaig dir que sentir la notícia de la mort de Philip Roth m'havia fet venir moltes ganes de rellegir, però d'entrada he començat llegint una obra que és totalment nova per a mi. Ara sento que hauria d'haver llegit Goodbye, Columbus (1959) molt abans, em penso, perquè aquesta lectura m'hagués aclarit una sèrie d'aspectes sobre l'obra de Roth que són rellevants per comprendre el seu lloc dins la literatura americana. A més, és d'aquells llibres que ens aclapara amb la seva excel·lència quan ens n'adonem que es tracta del debut del seu autor. Roth va ser capaç de fer això amb vint-i-sis anys. 

Algunes de les seves novel·les exploren els mateixos temes i imatges, però entaforats entre milers d'anècdotes, personatges secundaris i digressions interminables. En canvi, la novel·la curta i els relats que conformen Goodbye, Columbus són força més accessibles que algunes de les seves novel·les més famoses: sintètics, lleugers, i amb una vena d'humor despullat que colpeja en els moments més insospitats. Això no vol dir que no tractin temes molt seriosos i exhibeixin una gran complexitat en les seves imatges i símbols. La identitat jueva és una constant, però aquí se'ns presenta, com a figura sobre fons, en contrast amb la societat americana que els gentils estan construint. El que en altres novel·les més recents de Roth es converteix en rememoració de vegades un punt nostàlgica del passat, l'adolescència en un barri obrer de Newark durant els anys 40 i 50, aquí es converteix en un reflex cru i fidedigne del present: la comunitat jueva no s'ha assimilat del tot a l'estil de vida americà, els avis i alguns pares encara no parlen anglès, l'Holocaust és una memòria recent i una experiència límit, i el somni americà se situa al futur més que no pas al passat. 

La novel·la curta, Goodbye, Columbus, ens situa en una curiosa tensió entre assimilació i lluita de classes. El protagonista, Neil Klugman, és un jove de classe obrera que treballa a la biblioteca municipal de Newark. Un estiu coneix una jove de casa rica, Brenda Patimkin, i tots dos inicien una relació tempestuosa que els abocarà irremeiablement al matrimoni o al desastre. I això no vol dir que el matrimoni no es presenti també com una mena de desastre. El relat explora les formes en què Neil i Brenda es manipularan l'un a l'altre, en una relació amorosa que s'acaba transformant en una guerra pel control, a causa, en el fons, de l'abisme de classe que els separa. La família Patimkin abraça el somni americà a través del consum compulsiu, de persones, de relacions i de tot tipus d'objectes, i així mateix inicien Neil en el consum compulsiu de fruita com si es tractés dels fruits de l'arbre del paradís ofrenats en safata. Ara bé, Roth es mira la seva pròpia metàfora des de fora i amb el cap reposat, i per això té la lucidesa de recordar-nos que el consum compulsiu de fruita provoca cagarrines. Tot i el meravellament inicial de Neil amb aquest nou estil de vida, tant ell com Brenda aviat comencen a jugar les seves cartes, cadascun per interessos privats que de vegades queden tan sols suggerits i s'han d'anar llegint entre línies. A part de les diferències de classe, el matrimoni i el diafragma són dos esculls intercanviables que amenacen la relació, i dues eines que els protagonistes acabaran utilitzant l'un contra l'altre. 

De fet, la manipulació esdevé un motiu constant en tots els relats del volum, en una mesura o una altra. El manipulador, normalment, es resisteix a assimilar-se i abraça la tradició jueva més observant, paradoxalment, com a eina de pressió per a ser integrat. Els diferents manipuladors que van passant per davant dels nostres ulls no són quasi mai personatges agradables o simpàtics i, tot i així, les seves accions s'acaben revelant com a eloqüents qüestionaments de l'statu quo. Al rerefons hi ha una crítica punyent del tipus de mentalitat pragmàtica que construeix una societat com l'americana: aquests que es resisteixen a l'assimilació, per diferents motius la majoria de vegades totalment mercenaris, acaben revelant la cara oculta del somni americà. 

El risc d'encaixar massa bé dins d'aquest sistema no és, simplement, convertir-se en una peça més dins de la seva maquinària, sinó, més aviat, el perill de ser-hi engolit un cop dins. Això es revela amb total claredat al final de "No pots conèixer un home per la cançó que canta", però també és present, per exemple, al desenllaç de "Defensor de la fe", en què el sergent Marx li nega una compassió bàsica al soldat Grossbart, que no se la mereix per la seva bondat o honestedat, sinó precisament per ser un autèntic desgraciat. L'únic dels personatges que ens demostra la possibilitat de creuar la línia i arribar a comprendre o a compadir l'altre en termes absoluts és l'Eli Peck de "Eli, el fanàtic", tot i que, és clar, la seva experiència límit queda disfressada a ulls del gran públic com a crisi nerviosa. En definitiva, Roth ens presenta en el seu debut una crítica punyent de l'estil de vida americà des de la seva gènesi al final de la segona guerra mundial, i ho fa amb un estil sobri, planer, extremadament eloqüent i un humor que desarma els lectors quan menys s'ho esperen. 

Sinopsi: Goodbye, Columbus és una història d'amor entre dos joves de classes socials diferents, que troben en la contracepció el seu camp de batalla. "La conversió dels jueus" és un conte sobre un adolescent que qüestiona el rabí sobre els dogmes principals de la seva fe, amb conseqüències realment inesperades. "Defensor de la fe" és un conte sobre la relació que s'estableix en una base de l'exèrcit americà entre el sergent Marx i tres reclutes jueus. Un dels reclutes, Grossbart, utilitza les pràctiques del judaisme com a eina per aconseguir certs privilegis, cosa que començarà a incomodar Marx a mesura que les maquinacions de Grossbart es vagin complicant. "Epstein" és un divertit relat sobre una peculiar crisi dels seixanta. "No pots conèixer un home per la cançó que canta" és el relat d'un home que rememora certs episodis de la seva vida a l'institut en companyia d'un delinqüent juvenil. "Eli, el fanàtic" és la història d'un advocat que representa els veïns d'un barri residencial de Newark i amenaça amb prendre accions legals contra una comunitat de refugiats jueus europeus, molt més tradicionalistes, que han establert una escola rabínica a la zona. 

M'agrada: És una lectura realment reveladora, que ajuda a comprendre l'obra de Philip Roth molt millor. A mi m'han agradat especialment "Defensor de la fe" i "Eli, el fanàtic", tot i que els altres em semblen igual de bons.