One for the highway

Bye bye, hasta otro ratito!

Tot se'n va en orris (#138)

Els nostres pares mai no van somiar una cosa així, mai no van matar els seus germans. Però mai no els va venir un home blanc. Així que hem de fer el que els nostres pares no haurien fet mai. 

Publicada el 1958, aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) és un dels moments fundacionals de la literatura postcolonial en llengua anglesa. Things Fall Apart explica una història que sembla fàcil de comprendre, però que rere la seva aparent simplicitat va deixant més preguntes obertes que no pas respostes. El relat, ambientat a Nigèria al segle dinou, se centra en els primers contactes entre el poble Igbo i els missioners cristians que iniciaran la colonització. Perquè amb la religió arriba el govern, com molt agudament aclareix la veu narradora. Tanmateix, el relat resultaria menys pertorbador si es limités a plantejar una dicotomia blanc-negre entre colonitzador i colonitzat, entre el natiu i l'estranger. 

El que és curiós i resulta més xocant en llegir la novel·la és la lectura que Achebe fa de les arrels de la seva pròpia cultura. Curiosament, el més estrany de vegades es troba al cor de la llar. Lluny de suavitzar la crítica al colonialisme, però, gran part de la novel·la es dedica a explorar les tensions i els matisos de la relació entre Okonkwo, el protagonista, i la seva comunitat. El poble Igbo es regeix per cultes i tradicions ancestrals, i els déus marquen els seus escollits, els qui tenen un chi afirmatiu, a través de l'èxit material i social. Ara bé, els déus poden ser extraordinàriament generosos i extraordinàriament cruels a la vegada. I d'altra banda, qui interpreta la voluntat dels déus, i de quina manera? Qui decideix qui són els forts i qui són els febles, qui és masculí i qui és efeminat? 

Okonkwo es trobarà massa ocupat a reafirmar la seva pròpia masculinitat i el seu poder dins la comunitat com per plantejar-se aquestes qüestions, però d'altra banda, també es veurà turmentat per aquestes mateixes contradiccions. Tot i que no n'és sempre conscient, el seu ascens propicia el seu descens. L'execució d'Ikemefuna, per exemple, que comença a sacsejar el seu món rígid encara que sigui de forma mínima, apunta en la direcció que potser no hi ha una única visió del món ni una única perspectiva que correspongui al poble Igbo, com tampoc no en trobarem l'equivalent a cap altre poble. La multiplicitat de personatges pertanyents al poblat del protagonista, les seves reflexions i els seus records, contribueixen a crear un tapís amplíssim de punts de vista i concepcions de la vida, que amb el prejudici racista de la mirada occidental tendim a simplificar una vegada i una altra. En aquest sentit aquesta novel·la és altament reveladora del fet que no hi ha una Àfrica primigènia i arcàdica més que en la imaginació dels éssers humans. L'única Àfrica que hi ha és la seva gent. 

Sinopsi: El relat segueix la vida del protagonista, Okonkwo, que es converteix en un dels líders del seu poblat a base de treballar dur i distanciar-se de tot allò que encarnava el seu pare. El seu èxit sembla marcat per un destí inexorable, però quan aquesta certesa comença a esfondrar-se per una sèrie d'esdeveniments fortuïts, la pregunta comença a ser quin era realment el seu destí. 

M'agrada: La sobrietat i concisió de la veu narradora, sobretot, i el constant recurs als detalls més fortuïts i inesperats, que fa de la lectura una experiència sorprenent i apassionant. 

Vés i aposta un sentinella (#137)

L'illa de cada home, Jean Louise, el sentinella de cadascú, és la seva consciència. No n'hi ha una de col·lectiva. 

Després de deixar-les reposar les dues al prestatge durant un temps cautelar, em vaig decidir a rellegir Matar un rossinyol de Harper Lee (1926-2016), i seguidament llegir per primer cop Vés i aposta un sentinella, la seqüela/preqüela que tantes controvèrsies i rius de tinta va desencadenar als Estats Units i que aquí va deixar tothom més o menys indiferent. D'una banda, és fàcil d'entendre la decepció i el descontentament als Estats Units si s'entén la mitificació de la novel·la original com a un pèl excessiva d'entrada. L'actitud purista de "els clàssics no es toquen" entra en contradicció amb el mirall que reflecteix fidelment la realitat més que magnificar-la o endolcir-la, o el dit que s'introdueix a la nafra oberta sense cap mena de compassió o mirament. 

Era fàcil estimar l'advocat defensor dels negres a l'Alabama racista dels anys 30, per més que no ens sorprengués que el judici quedés perdut d'entrada, i que ens semblés normal que en una societat racista un testimoni fals pesi més que la vida d'una persona. Ara bé, quan l'advocat defensor dels negres se'ns presenta com a fill del seu temps i del seu moment, arrelat a la cultura racista que l'ha criat, i per tant, un segregacionista irredempt a l'Alabama racista dels anys 50, ens trobem en una cruïlla de camins no gaire diferent, possiblement, del dilema que se li presenta a la protagonista de la novel·la. L'elecció queda entre desestimar la mitificació operada a Matar un rossinyol i acceptar una caracterització realista del personatge; o oblidar la proposta sencera i conservar la idea de l'original. 

Ara bé, si es decideix donar una oportunitat a Vés i aposta un sentinella, el que trobarem és una versió adulta i reflexionada de la situació política a l'inici dels moviments pels drets civils: els negres ja no es conformaran tan fàcilment amb la benevolència paternalista dels blancs; ara reclamaran el que és seu de ple dret i, per tant, representaran una amenaça a l'statu quo molt més directa i real que en la novel·la original, que girava quasi exclusivament al voltant de les decisions morals preses pels blancs. En la meva opinió, el clàssic presentava la solució còmoda, el punt de vista de la infància que, conseqüentment, podia resultar càndida i innocent quan es confrontava a la realitat. Potser la proposta no era tan política, al capdavall, com podíem arribar a pensar. En canvi, Vés i aposta un sentinella ens proposa el pas a la majoria d'edat, amb les decepcions reals sobre les preconcepcions d'infància i una visió del panorama polític general una mica més àmplia i complexa. 

D'altra banda, també ens pot ajudar a pair una mica millor el resultat de tot plegat si veiem aquesta novel·la com la versió primigènia del clàssic: el fet que Harper Lee partís de l'Scout adulta i l'Atticus maculat per després refer-los en la versió de mite fundacional ens hauria d'ajudar a acceptar la legitimitat de l'esborrany, més que a desestimar-lo. Potser, al capdavall, els lectors nord-americans de finals dels anys 50 no estaven preparats per a una novel·la com Vés i posa un sentinella, que precisament gira al voltant de la metàfora de treure's la bena dels ulls. En aquest sentit, potser la jove Harper Lee tenia una visió molt més lúcida i realista del racisme com a problema polític que la seva editora. 

Ara bé, això ens hauria de fer reflexionar també sobre la recepció de la novel·la en el moment de la seva publicació a dia d'avui: lluny d'haver creat una societat igualitària, les tensions racials segueixen essent un motiu central de la vida política americana. D'altra banda, el discurs de l'oncle Jack en contra de les decisions governamentals i a favor de l'individu ressona carregat de ressonàncies trumpianes. Potser en aquest sentit la reacció enfadosa del públic americà sigui un indicador molt més acurat de l'escenari polític on es troben actualment que no pas una polèmica aïllada causada per un fenomen editorial.

Sinopsi: Uns 20 anys després dels fets esdevinguts a Matar un rossinyol, Jean Louise Finch torna per vacances al poble de Maycomb on va créixer, a visitar el seu pare i els seus oncles. Fa uns quants anys que viu a Nova York, i no sembla voler tornar a instal·lar-se a Maycomb definitivament. El seu xicot insisteix a casar-se amb ella, però ella segueix posposant la decisió. Un dia troba fortuïtament un pamflet racista entre els objectes del seu pare, i assisteix a un discurs racista en un comitè de l'ajuntament del poble del qual el seu pare i el seu promès formen part. A partir d'aquest moment, ha de començar a acceptar la idea que la imatge que havia format del seu pare durant la infància no era prou acurada, i ha de decidir si trencarà definitivament amb la seva família.

M'agrada: El gir argumental al voltant de Calpurnia, i també la varietat d'arguments i de veus que els personatges acaben mostrant per exposar la complexitat de la situació política i ideològica del moment. 

Trumbo (#136)

De petit i de jove era brillant, tolerablement brillant, però no crec que tingués cap talent especial per l'escriptura, perquè el talent s'hauria de desenvolupar més de pressa. Vaig trigar anys a aprendre a escriure. Existeix una mena de talent que no es pot negar. Quan el veus el reconeixes. Però jo en vaig haver d'aprendre. 

L'any 1976, el periodista nord-americà Bruce Cook (1932-2003) s'embarca en l'aventura d'escriure la biografia de Dalton Trumbo (1905-1976), amb la col·laboració del seu protagonista i els testimonis d'un conjunt d'amics i familiars que el coneixien bé tant a nivell personal com professional. Dalton Trumbo, amb una salut molt deteriorada a causa del càncer i una condició cardíaca, esmerça esforços ingents a parlar amb Cook, en el que sembla un compte enrere per tal que el carismàtic autor de Jonnhy Got his Gun expliqui la seva pròpia versió de la seva vida. Al capdavall, mai no ha deixat de ser, principalment, un narrador d'històries. 

Tot i ser un relat completament verídic i documentat, es llegeix amb l'adrenalina del relat de ficció, potser perquè Trumbo mateix va decidir ser fidel al seu personatge fins a límits insospitats. Potser és que ens agraden els herois que pateixen, i ens agraden els finals feliços, i tot plegat té un aire de conte de fades made in Hollywood que precisament sobta per la seva realitat. Els seus inicis d'heroi americà a l'estil de Gatsby, i les seves aventures d'alienació i injustícia social a l'estil de Sinclair Lewis ens fan sentir empatia amb l'heroi que s'ha de fer a si mateix, i potser contribueixen a la interpretació de les contradiccions més flagrants a la vida de Trumbo. Per estrany que pugui semblar, l'historial de privacions i desgràcies familiars de les primeres dècades del segle vint alimenta de la mateixa forma la seva consciència de classe amb la posterior afiliació al partit comunista, que seria la font dels seus problemes, i la seva obsessió malaltissa per fer sempre més diners i aparentar un tren de vida per a ell i la seva família que no sempre podia mantenir. 

Per això el llibre que ens ocupa queda molt lluny del retrat d'heroïcitat i de l'hagiografia: quan pretenem llegir-lo en aquests termes, les contradiccions del personatge ens colpegen amb la seva evidència al llarg de tota la lectura. Una altra d'elles, per exemple, és el fet que sempre posposés l'escriptura de les novel·les serioses que hauria tingut talent sobrat per escriure si s'hi hagués posat. Alguns testimonis coincideixen a pensar que Eclipse i Johnny Got his Gun van ser només un petit tast del que podria haver arribat a ser el Trumbo novel·lista, però els productes per a la pantalla s'escrivien més ràpid i eren més fàcils de vendre. Tanmateix, és quan arriba la Guerra Freda i la paranoia respecte a l'enemic intern que arribem a copsar la magnitud de la tragèdia de la lluita política americana i la injustícia implícita en l'episodi de la llista negra. 

Si bé l'experiència per a Dalton Trumbo acaba essent superada, i en aquest sentit trobem un final relativament feliç, també queda clar que la justícia no s'acaba imposant per a molta altra gent que van estar en la mateixa situació i que potser no van tenir el talent -o la sort- del protagonista. Els Hollywood Ten, el conjunt de deu guionistes i directors de cinema que el 1947 van haver de respondre per la seva pertinença al partit comunista davant del Comitè que perseguia les "activitats anti-americanes", van acabar anant a la presó per les seves idees polítiques, i no sols això, sinó que van ser condemnats a l'ostracisme professional pel pacte entre productores de cinema. Els esforços de més d'una dècada per trencar les llistes negres van recollir els seus fruits quan aquests guionistes van començar a guanyar Òscars per les pel·lícules que escrivien sota pseudònim o amb un nom prestat. Ara bé, molts no van poder tornar a reconstruir la seva carrera i, d'altra banda, aquest anonimat relativament fàcil per als autors no era a l'abast d'actors i directors. 

Dalton Trumbo, amb totes les seves complexitats i contradiccions, esdevé una icona de la lluita per la llibertat d'expressió i la llibertat de pensament, anant sempre fins al límit per defensar els seus ideals i la seva integritat creadora a la vegada que, d'altra banda, també va ser capaç de posar-se a la pell dels informadors al final de la seva vida per tal d'avaluar la situació en tota la seva complexitat. Bruce Cook en fa un relat molt mesurat, provant en tot moment d'encabir diferents perspectives i records sobre el personatge, en una obra que es fa molt amena pel relat micro del seu protagonista i pel relat macro del clima polític i històric que reflecteix. Agradarà als amants del cinema de l'època daurada del Hollywood clàssic, precisament perquè darrere del daurat hi veurem les misèries i mesquineses humanes d'una indústria que treballa, principalment, creant il·lusions per als espectadors.

Continguts: El llibre exposa la biografia de Dalton Trumbo, des de la seva infància a Grand Junction, Colorado, a través de les seves penúries econòmiques durant la joventut i la seva carrera primer com a periodista i després com a guionista de Hollywood. Una guerra entre sindicats del món del cinema comença a suscitar alarmes respecte al comunisme, i al final una vintena de persones són posades al punt de mira, entre les quals hi ha Trumbo i el dramaturg Bertolt Brecht. El 1947 els deu de Hollywood compareixen davant d'un Comitè del Congrés dels Estats Units i són qüestionats sobre la seva pertinença al partit comunista. Els drets civils dels acusats queden en suspens quan són enviats a la presó per negar-se a contestar. Un jove Richard Nixon assisteix a una de les audiències preliminars. Juntament amb l'any de presó, els acusats són rebutjats per la indústria del cinema en bloc, amb uns acords que veten els seus noms per participar a qualsevol producció dels grans estudis. El mercat negre dels guions es posa en marxa: els autors segueixen escrivint, aquest cop sota pseudònim i per a productores més petites. No serà fins després de més d'una dècada, a principis dels 60, que grans produccions com Espartac o Èxode tornin a posar el nom de Trumbo a les portades dels diaris.

M'agrada: És força aclaridor de les condicions i els factors que van portar a l'escalada d'animadversió contra les esquerres al sector del cinema, i en aquest sentit el relat és tan detallat que dóna una bona idea de la imatge de conjunt. I al nivell més individual, també és una aproximació fascinant a la personalitat d'un escriptor excèntric i amb un caràcter completament únic. 

Jo, robot (#135)

No pot evitar ser fidel i amorós i amable. És una màquina - l'han feta així. És més del que pots dir sobre els humans. 

Aquesta novel·la de 1950 és un clàssic indiscutible de la ciència ficció i, possiblement, una de les obres més emblemàtiques i reconegudes del seu autor, Isaac Asimov (1920-1992). Reconec que, si el comparo amb Bradbury o Dick, el seu estil em sembla un pèl àrid i em costa seguir el seu ritme narratiu. La trilogia de la Fundació se'm va fer llarga i espessa. Tot i així calia donar-li una oportunitat a Jo, Robot, que és una obra magnífica, precisament, perquè sembla senzilla a simple vista però no ho és gens. D'una forma concisa, subtil i fantasiosa, el llibre ens presenta un manual d'antropologia filosòfica condensat en poques pàgines. En què consisteix ser humà? i som realment capaços de perfeccionar-nos? Si això és així, el millor dels móns possibles no és una simple utopia, sinó que queda marcat com a potencial que la història s'ha d'encarregar d'acomplir. 

Així és com el que comença com a subtext marxista, posant èmfasi en la condició d'esclavitud dels robots i la capacitat de multiplicar la seva força de treball, acaba com a exaltació del somni neoliberal de la fi de la història. Tot i així, la transició entre aquests dos moments es fa tan subtil i soterrada que el desenllaç acaba essent tota una sorpresa. Jo, robot és un recull de nou relats, no gaire llargs, que recorren l'evolució de la robòtica al planeta Terra, des del desenvolupament del primer cervell positrònic i, amb aquest, la primera generació de robots, fins a l'adveniment de l'era de les màquines, que estenen la seva dominació a tots els àmbits de la vida humana. En aquest procés cap al control polític i econòmic de la humanitat, acabaran per revelar-se com a autèntics éssers superiors, capaços de prendre les millors decisions possibles en la seva capacitat de corregir-se a si mateixos. Com si els humans fossin menors d'edat i els robots adults responsables. Els robots esdevenen, per tant, versions millorades dels éssers humans, en tant que les tres lleis de la robòtica els fan esdevenir éssers radicalment ètics. 

Els relats recollits en aquest volum, de fet, enfoquen tot un repertori de dilemes morals que els robots hauran d'afrontar quan les lleis de la robòtica presentin contradiccions en casos pràctics. La incapacitat de resoldre'ls pot provocar un curtcircuit que els cremi i inutilitzi definitivament el cervell positrònic. 1) Un robot no pot fer mai mal a un ésser humà ni, per omissió, permetre que un ésser humà prengui mal. 2) Un robot ha d'obeir les ordres d'un ésser humà, sempre que això no entri en conflicte amb la primera llei. 3) Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, sempre que això no entri en conflicte amb la primera i la segona llei. Les tres lleis, dissenyades per al bé dels éssers humans, i pensades per esclavitzar els robots negant-los la capacitat de prendre decisions, acaba esdevenint una arma de doble tall, en acabar-se descobrint que potser l'única forma de protegir els éssers humans és decidir per ells.

Sinopsi: El primer dels relats, "Robbie" és la història d'una nena i el seu robot. El segon, "Córrer en cercles", és la història d'un dilema pràctic que un robot ha d'afrontar, igual que ho són també "Raó" i "Atrapar el conill". "Mentider!" ens presenta el cas d'un robot fascinat amb la capacitat humana de crear ficcions, i és el meu preferit, juntament amb el següent, "El robotet perdut", en què la doctora Susan Calvin ha de trobar un robot modificat que es camufla en un conjunt de robots iguals. "Escapada!" ens introdueix a un robot dissenyat amb els trets psicològics d'un infant per ser capaç de resoldre dilemes sense curtcircuitar-se com els adults. Finalment, "La prova", i "El conflicte evitable" ens presenten el vessant més polític de la història, amb els robots accedint a l'esfera pública com a extensió de la seva necessitat de buscar el bé per als éssers humans.

M'agrada: La doctora Calvin, un personatge enigmàtic i misteriós que a mi m'ha agradat més fins i tot pel que queda al marge del relat, dit només entre línies, que no per la informació que ens ve donada.

No m'agrada: La narració és inconnexa i, de vegades, sembla que es quedi en la superfície dels dilemes plantejats més que estudiar-los en totes les seves implicacions. En aquest sentit, les solucions als relats són un pèl abruptes i poden resultar insatisfactòries en alguns casos. 

The Snow Child (#134)

Mai no sabem el que passarà, oi que no? La vida ens porta constantment d'un cantó a l'altre. Aquesta és l'aventura. No saber on acabaràs o com t'aniran les coses. És un misteri, i si diem el contrari, no fem altra cosa que enganyar-nos. 

Aquesta primera novel·la de l'autora nord-americana Eowyn Ivey es va publicar el 2012, i va esdevenir més aviat un èxit del boca a orella que no pas un fenomen editorial. Existeix traducció al castellà però no al català. En la línia dels relats clàssics de Jack London, és una novel·la sobre els pioners d'Alaska, és a dir, gent que sobreviu enmig d'un entorn natural inhòspit llaurant la terra pràcticament amb les mans, i provant de sobreviure contra l'amenaça constant de les feres i dels elements. 

Tanmateix, si London acostumava a crear una narrativa triomfalista sobre aquesta aventura, el relat que ens ocupa aquí és una mica més ambigu: no queda gaire clar què és el que perden o guanyen els protagonistes, i molt sovint els seus neguits i les seves preocupacions diàries esdevenen molt més vívides que la simple admiració per l'empresa de dominar un territori hostil. Així doncs, l'aposta pel realisme màgic és una bona decisió, ja que l'experiència directa de la natura ve mediatitzada per la subjectivitat dels protagonistes, i això crea una tensió en el relat que ens fa preguntar què és real i què són imaginacions seves en cada cas. Tot i que cap a la tercera part de la novel·la les ambigüitats comencen a dissipar-se, és cert que el misteri altament poètic i subjectiu de la proposta és un dels seus punts més forts. 

L'argument recrea un conte tradicional rus, però n'agafa només les principals línies argumentals per desenvolupar-lo en forma de novel·la realista: a principis dels anys 20 a les muntanyes d'Alaska, un matrimoni madur, Jack i Mabel, sobreviuen com poden fent de pagesos a la granja que van adquirir. La seva decisió de deixar el món civilitzat per endinsar-se en un món nou es va justificant poc a poc a través dels records del temps passat: la seva gran recança és no haver pogut tenir fills. Aquest conflicte principal és una càrrega emocional per a tots dos, que desgasta la seva relació al nivell personal, i a la vegada es converteix en una amenaça tangible i real respecte a la seva supervivència. En una economia de subsistència, l'empresa en si mateixa no té gaire sentit si no hi ha una generació posterior que pugui donar continuïtat a la feina feta. Tanmateix, gràcies a la col·laboració dels seus veïns, aconsegueixen tirar endavant. Una nit de nevada, construeixen un ninot de neu en forma de nena, representant la filla que els hauria agradat tenir. Al dia següent comencen a percebre vestigis d'una nena que viu als boscos, i que podria ser el ninot que ha cobrat vida, però que també podria ser un somni o una al·lucinació. 

A partir d'aquest moment, el binomi entre civilització i natura va creant una tensió creixent a mesura que s'acostumen a la filla de neu i arriben a conèixer-la millor. De la mateixa forma, la novel·la va explorant poc a poc els rols de gènere, ja que la relació entre Jack i Mabel va adquirint nous matisos en funció de les tasques que van desenvolupant a la granja. Només amb les línies argumentals, la sinopsi fa pensar en tòpics de telefilm de cap de setmana i en un desenvolupament sentimental de la idea de la paternitat i la família. Tanmateix, la novel·la treballa constantment per desenvolupar personatges complexos i tractar els seus temes de forma profunda i, tot i que pot caure en algun tòpic que altre en determinats moments, és cert que és una lectura molt agraïda, que té una coherència interna molt ben construïda, i que esdevé una proposta del tot recomanable. 

Sinopsi: Enmig de l'entorn inhòspit de les muntanyes d'Alaska a principis dels anys 20, Jack i Mabel, un matrimoni de certa edat, proven de sobreviure a l'arribada de l'hivern i a les seves pròpies ferides emocionals causades per la incapacitat de tenir fills. Una nit de nevada fan un ninot de neu a l'exterior de casa seva que, inesperadament, sembla cobrar vida al dia següent. 

M'agrada: El recurs al realisme màgic i a l'ambigüitat narrativa per tal d'explicar una història realista. En aquest sentit, el relat avança en part gràcies a aquesta tensió. La construcció dels personatges està molt ben feta i l'estil i el llenguatge estan molt ben cuidats. El plantejament de portar un conte de fades a la realitat i fer-ne una història creïble i realista és força original. 

No m'agrada: Té moments en què la narració fa aigües perquè prova de donar mastegats els símbols i les imatges, i l'efecte és una mica forçat en determinats moments de la trama. Potser la tercera part, que prova de dissipar el recurs a la fantasia i la màgia, desinfla una mica respecte a les altres dues parts.