El signe dels quatre (#124)

Va ser una guerra de milions contra centenars; i la part més cruel de tot plegat va ser que els homes contra els quals lluitàvem, infanteria, cavalleria i artillers, eren les tropes que nosaltres mateixos havíem escollit, instruït i entrenat, fent servir les nostres pròpies armes i tocant les nostres pròpies cornetes. 

Vista des del punt de vista actual, El signe dels quatre (1890) és l'entrega de Sherlock Holmes que més vergonya aliena pot arribar a provocar: obertament racista, sexista i classista, en un context en què la correcció política ni tan sols no s'havia inventat, ens proposa un nou misteri a la ciutat de Londres que es remunta a uns trenta anys abans, a la primera guerra d'independència de l'Índia (1857-1859). I el que és curiós de tot plegat és que la novel·la funciona molt millor en el sentit figurat, com a metàfora del colonialisme, que no pas en el seu nivell literal. La trama principal gira al voltant d'un oficial de l'exèrcit britànic que troba l'oportunitat de robar - acció força similar, si us hi fixeu, a espoliar o expropiar - un tresor altament valuós propietat d'un rei local, que arriba al seu coneixement després de moltes anades i vingudes de l'argument. Molts anys després, ja a Gran Bretanya, ha de passar comptes amb el passat, i val a dir que la violència no només l'afecta a ell, sinó que comença a escampar-se en totes direccions, com si el farcell de l'home blanc que predicava Kipling s'hagués escapat definitivament del seu control. 

A la vegada, també destaca com a subtext l'ansietat pel colonialisme invers, és a dir, la por que la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya quedi desestabilitzada per l'arribada de l'altre colonitzat, monstruós i estranger, al sòl de casa. És un tema molt estès a la literatura victoriana de l'última dècada (mireu el Dracula de Bram Stoker, per exemple) i resultaria menys pertorbador si tot aquest imaginari no hagués sobreviscut un segle sencer fins a alimentar subreptíciament el Brexit. I voleu filar encara més prim? Una de les coses que més em meravellen d'aquesta novel·la és que, precisament seguint la seva cronologia, i si no fos perquè són personatges de ficció, Holmes i Watson podrien haver-se creuat perfectament amb el Gandhi estudiant de dret pels carrers de Londres. 

Ara bé, és al nivell literal en què la narració fa aigües, ja que es deixa portar més per la seva imatgeria racista, l'exotisme de l'enemic, l'extravagància de l'orientalisme i tota la resta de tòpics de l'època que no pas per la lògica freda i racional que Holmes predica constantment. Aquesta és l'entrega en què Holmes s'injecta cocaïna només començar ja al primer paràgraf, i relaciona emocionalitat, criminalitat i feminitat en la mateixa oració; Watson contempla amb reticència la possibilitat de comprometre's amb una dona amb més diners que ell; el signe dels quatre torna del passat per perseguir una colla de personatges; Holmes revela el seu passat a la boxa; té lloc un assassinat a porta tancada i Holmes resol el cas abans que aparegui la policia; davant del dubte, la policia posa tot el servei sota sospita; la guerra entre policia i detecció privada arriba a la premsa; Holmes explota nens indigents perquè facin la seva feina i posa Watson a dormir al so del seu violí; un cop més, un llarg flashback acaba proporcionant les claus del misteri i Holmes queda força decebut quan Watson anuncia el seu compromís. 

Sinopsi: Després de resoldre el seu particular estudi en escarlata, Sherlock Holmes rep la visita de Mary Morstan, que li explica que el seu pare va desaparèixer anys enrere i que des de llavors rep per correu una valuosa perla cada any. A continuació reben una carta del senyor Thaddeus Sholto, que s'ofereix a revelar el misteri referent al tresor que els pares d'ambdós havien aconseguit durant el seu servei a l'Índia amb l'exèrcit britànic. Aquella mateixa nit, Bartholomew, germà bessó de Thaddeus, i dipositari del tresor, apareix assassinat a casa seva. 

M'agrada: La novel·la es va publicar per primer cop en forma de serial al Lippicott's Magazine, i el tracte amb l'editor es va tancar en un sopar on també hi va assistir Oscar Wilde, que va vendre a la revista El retrat de Dorian Gray. 

No m'agrada: El racisme explícit del text. 

On són el cavall i el genet?

Where now are the horse and the rider? Where is the horn that was blowing? 
Where is the helm and the hauberk, and the bright hair blowing? 
Where is the hand on the harpstring, and the red fire glowing? 
Where is the spring and the harvest and the tall corn growing? 
They have passed like rain on the mountain, like a wind in the meadow; 
The days have gone down in the West behind the hills into shadow. 
Who shall gather the smoke of the deadwood burning, 
Or behold the flowing years from the Sea returning? 

J. R. R. Tolkien, The Two Towers

On són ara el cavall i el seu genet? On és el corn que sonava? 

On són l'elm i l'ausberg, i la clara cabellera que voleiava? 

On són la mà pinçant l'arpa, i el foc roig que cremava? 

On són la primavera i la collita i el blat alt que creixia? 

Han passat com la pluja a la muntanya, com una ventada a la prada; 

Els dies s'han post a l'oest, rere els turons, dins les ombres. 

Qui aplegarà el fum de la llenya morta que cremi? 
Qui esguardarà els anys esvaïts que des de la Mar retornin? 

J. R. R. Tolkien, Les dues torres (la traducció és meva)

Avui 25 de març, Dia Internacional de Llegir Tolkien (Tolkien Reading Day), llegeixo un dels poemes més senzills i suggestius que apareixen a El Senyors dels Anells. Enguany, la Tolkien Society dedica la jornada a la "poesia i la cançó dins l'obra de Tolkien". En aquest poema, referit al record d'Eorl el Jove, Tolkien recicla un motiu d'un poema anglosaxó del segle deu, i l'integra al seu univers, com sempre, sense forçar les seves fonts d'inspiració. A la vegada, retorna al motiu de l'Ubi sunt, estenent el lament a la pèrdua d'una edat d'or estimada i esvaïda. 

The Wanderer

https://en.wikipedia.org/wiki/The_Wanderer_(poem)

https://en.wikipedia.org/wiki/Ubi_sunt

Estudi en escarlata (#123)

Li he de donar les gràcies per tot. No hi hauria anat si no hagués estat per vostè, i m'hauria perdut el més exquisit estudi que mai no m'hagués trobat: un estudi en escarlata, no creu? Per què no hauríem d'usar una mica d'argot artístic? L'amenaça escarlata de l'assassinat corre pel manyoc incolor de la vida, i el nostre deure és destriar-la, i aïllar-la, i exposar-la polzada a polzada. 

Havia llegit relats i novel·les de Sherlock Holmes amb anterioritat, i havia vist adaptacions televisives; tanmateix, no m'havia parat mai a llegir les seves aventures de forma sistemàtica, en ordre cronològic. Tampoc no està escrit que hagi d'arribar al final d'aquesta forma, però em vaig decidir a agafar el primer llibre en un d'aquells moments en què l'avorriment podia més que jo i no tenia ni idea de què llegir a continuació. La veritat és que no m'esperava que m'agradés tant. Publicat per primer cop el 1887, aquest és el primer relat de Sherlock Holmes que mai va veure la llum, i potser per això s'entreté molt a presentar els personatges i el mètode deductiu de Holmes (és deductiu o inductiu?). Com que era un projecte literari nou, hi apareix una referència a Edgar Allan Poe i el seu Dupin, tot i que Holmes s'apressa a deixar ben clares les deficiències del seu precursor. 

Hi ha coses que són curioses en aquesta entrega perquè conforma el principi de la saga, per dir-ho així. En les últimes dècades de l'època victoriana, l'estabilitat fèrria de l'imperi britànic comença a trontollar, s'estén la por a tot allò que vingui de fora, la criminalitat s'estén pels carrers de Londres com a conseqüència lògica de la relaxació de la moral i la pèrdua de referents, i només una intel·ligència refinada i superior ens pot restablir l'ordre i salvar-nos d'un futur caòtic i desolador. Per exemple, a Estudi en escarlata veurem com tots els mals provenen de la poligàmia dels mormons, entesa com a pràctica sexual desmesurada i desviada. Ens hem de situar en un món social que no comprèn la presència de les dones, i on els criminals tenen trets facials i corporals simiescs, i on tot això pretesament s'aguanta científicament, amb caracteritzacions provinents d'una proto-psicologia biologista dedicada a tipificar la histèria com a malaltia i a identificar el "tipus criminal". 

Aquesta és la primera entrega d'una sèrie que s'allargaria ben bé quatre dècades. Aquesta és l'entrega en què Watson es llicencia de la guerra d'Afganistan i parla incessantment dels seus nervis; Holmes i Watson es coneixen perquè tots dos busquen company de pis i immediatament es traslladen al 221B de Baker Street; Holmes s'avança un segle als mètodes del CSI creant una prova per detectar traces de sang; Watson observa els sobtats canvis d'humor de Holmes i comença a sospitar del consum de drogues, però decideix pensar bé; Holmes utilitza una metàfora pictòrica per parlar de l'assassinat i explica el concepte de detectiu assessor; Gregson i Lestrade competeixen per resoldre el cas de l'assassinat de Brixton, tot i que la intel·ligència de Holmes els acaba superant a tots dos; Holmes toca Mendelssohn al violí per a Watson i escolta un concert de Chopin; un segon assassinat desmunta la solució del primer; l'acció queda interrompuda per un llarg flashback als antecedents dels criminals, i Watson decideix posar per escrit la crònica del cas perquè Holmes pugui rebre el crèdit de la seva solució. 

Sinopsi: En un moment indeterminat de la dècada de 1880, el doctor Watson i Sherlock Holmes es coneixen i se'n van a viure junts a Baker Street. Els inspectors Gregson i Lestrade d'Scotland Yard reclamen l'ajuda de Holmes en la investigació d'un assassinat: tot i que hi ha restes de sang a l'escena del crim, el cos no presenta signes de violència. Tots els indicis apunten a una revenja. 

M'agrada: Especialment la forma com es presenten els dos personatges principals i la seva convivència. 

Vida d'aquest noi (#122)

Com que no sabia qui era jo, qualsevol imatge de mi mateix, per grotesca que fos, tenia poder sobre mi. Això ho entenc ara. Però l'home no pot ajudar el noi, ni en aquesta qüestió ni en cap de les següents. El noi sempre queda fora del seu abast. 

Aquest llibre publicat el 1989 és el volum de memòries de l'escriptor Tobias Wolff, que explica sense embuts els relats de la seva infància disfuncional en una Amèrica altament disfuncional. Més que intentar jutjar els personatges, cal entendre aquest llibre com a això, em penso, el retrat d'una societat que fagocita els seus membres en nom d'un ideal de perfecció o d'èxit, fins i tot de puresa, podríem arribar a dir, al qual només uns pocs privilegiats arriben. En aquest context, per tant, el que se'ns ofereix és un joc de màscares: arribaràs a ser normal en la mesura que puguis fingir que ets normal, i el major èxit concebible raurà en arribar a estimar la teva màscara com si fos el teu rostre. Només així s'arriba a entendre, encara que sigui mínimament, les accions i decisions de la gran majoria dels personatges. 

L'acció arrenca el 1955. El noi Toby Wolff comença a fer-se a si mateix quan decideix canviar-se el nom després del divorci dels seus pares: rebutjant el llegat jueu del seu pare, que l'ha abandonat, decideix rebatejar-se com a Jack Wolff, en honor a Jack London, i perseguir l'ideal del pioners americans. La seva mare se l'emporta a l'altra punta del país, primer a Salt Lake City i després a Seattle, d'alguna forma empesa també per aquest ideal: de fet, el viatge a l'oest comença amb l'esperança de convertir-se en miners d'urani. El personatge de la mare, en aquest sentit, és una autèntica joia: pretén crear-se a si mateixa, es resisteix repetidament a la idea d'haver de ser definida per un home, però al cap i a la fi, l'ideal sempre és més poderós que els seus propis esforços en aquest sentit. Buscant sentir-se protegida i un futur millor per al seu fill, o potser només donant-se aquestes explicacions com a excusa, acaba caient en una relació abusiva rere una altra. 

Fins aquí, potser tot plegat seria fàcil de digerir. És cert que hem vist aquests motius una vegada i una altra en llibres i pel·lícules. El que realment fa d'aquest llibre de memòries una experiència colpidora és la violència que rau rere totes i cadascuna de les seves pàgines. En molts casos és violència física, però la majoria de vegades apareix en el relat més aviat com a violència sistemàtica i institucionalitzada, que es marca a foc en la subjectivitat de l'infant i és vista com a necessària per tal que aquest arribi a ser home. Així doncs, és un relat devastador en la seva buidor: els antecedents de Toby són a la Segona Guerra Mundial, i el seu futur és inevitablement Vietnam. 

En aquest sentit, el relat que fa des de dins de la societat dels Boy Scouts és francament revelador: ven una masculinitat militaritzada, competitiva i conformista. No hi ha espai per als grisos. De fet, el títol d'aquest llibre és un intent de parodiar la publicació oficial dels scouts, Boy's Life. Els intents de sortir d'aquest patró estan abocats al fracàs abans de començar: religiositats exaltades, comportaments compulsius, promeses impossibles que la realitat pot arribar a ser millor. La institució de l'escola privada, sobre la qual havíem llegit a La vella escola tampoc no ajuda. La part d'aquest llibre que parla d'aquest tipus d'escoles aporta informació molt útil per comprendre el context d'Old School: per què el protagonista no hi encaixa, per exemple.

Sinopsi: L'any 1955, Jack Wolff i la seva mare Rosemary emprenen un viatge cap a l'oest per tal de trobar una vida millor. L'última parella de la mare, Roy, els segueix la pista fins a Utah, i un cop més es veuen obligats a canviar de residència. Finalment s'estableixen a Seattle, on Rosemary comença a sortir amb Dwight, un veterà de la segona guerra mundial que té problemes amb l'alcohol i amb la violència. Jack prova de fer-se a la nova vida amagant en tot moment els seus sentiments i pensaments autèntics.

M'agrada: És un llibre que es deixa llegir per la seva autenticitat i per la forma directa i clara amb què les experiències de l'adolescent són processades per l'adult: sense compassió, sense penediment, sense modèstia i sense filtres. 

The Long Song (#121)

El llibre que ara teniu a les mans va néixer d'un anhel. La meva mare tenia una història, una història que es va fer tan gran dins del seu pit que es va sentir impulsada, per una força més poderosa que la seva voluntat, a confiar-me aquest relat a mi, el seu fill. 

Aquesta novel·la de 2010, de l'autora britànica Andrea Levy, és una recreació històrica dels últims anys d'esclavitud a l'illa de Jamaica i de l'autèntica lluita per la llibertat dels esclaus negres: la que arriba, precisament, després de l'emancipació (1838), quan la llibertat acabada d'aconseguir es transforma en pobresa i opressió econòmica. És una novel·la que es fa una mica difícil de llegir al principi i a mesura que avança es va fent més accessible, al meu parer. El motiu és que està escrita en forma d'autobiografia, però explicada en tercera persona. 

Així és com la protagonista, que també narra la història, va refent el relat a mesura que va avançant, i va oferint-ne diferents versions o canviant-ne detalls pel camí, de forma que la veritat del relat va quedant compromesa al llarg de les seves pàgines. De la mateixa forma, el relat del seu fill, que transcorre de forma paral·lela, es va barrejant a estones amb el relat principal, i així doncs el relat que en resulta és una narració llarga i complexa, que intercala a cada moment diverses veus i perspectives. La llarga cançó a què es refereix el títol apunta precisament a aquesta creació d'una tradició col·lectiva a través de generacions, i tanmateix, hi ha poc sentit de comunitat en el conjunt del relat, cosa que resulta realment sorprenent si tenim en compte el paper de les revoltes d'esclaus a Jamaica en la història de l'emancipació en general. Sí que és cert que aquest sentit de comunitat es va fent més palpable sobre tot cap al final del llibre, i potser precisament el missatge principal és aquest, que no hi ha autèntic sentiment de pertinença en un sistema injust. 

Tot i així, possiblement el que m'ha sorprès més de la seva lectura és precisament l'accent en la individualitat dels personatges més que en la seva pertinença a una comunitat: alienats de la seva identitat, de la capacitat de prendre decisions sobre el seu propi cos, i atrapats en la síndrome d'Estocolm del racisme internalitzat, els esclaus miren només per interessos individuals, mentre que els propietaris blancs de la plantació despleguen una retòrica hipòcrita força millor coordinada. Tot i així, potser el realisme queda portat a l'extrem quan resulta impossible sentir empatia per cap dels personatges implicats, perquè tots ells acaben tenint intencions amagades, i acaben atrapats en una xarxa d'interessos contraposats que acabarà justificant violències i brutalitats. El retrat que ens n'arriba queda al nivell de caricatura en la majoria dels personatges, i en aquest sentit la distribució de rols de gènere que ofereix el relat és força interessant: són els personatges masculins i blancs els més propensos a la crisi nerviosa. 

Sinopsi: The Long Song narra la història de July, una esclava en una plantació jamaicana que és separada de la seva mare quan és una nena i formada per al servei domèstic. Això li dóna una visió privilegiada de la vida dels terratinents blancs. Durant les revoltes dels esclaus és testimoni de la violència brutal dirigida en contra dels negres rebels. Un cop després de l'emancipació segueix servint a la mateixa senyora, i es converteix en amant del senyor de la plantació. 

M'agrada: És una història que paga la pena per la seva complexitat i la riquesa de nivells i perspectives que presenta. Sobre tot a partir de la segona meitat de la novel·la, la tensió va augmentant progressivament i bastint-se a base de petites intrigues, de forma que la seva lectura va guanyant a mesura que avança. 

No m'agrada: A estones, sobre tot cap al principi, la trama es fa una mica confusa, perquè la veu narrativa és força inestable i canviant. En aquest sentit, em sembla que el relat fa poc per crear empatia amb la protagonista, però potser és només la meva percepció. 

No és ficció

La historiadora Catherine Corless havia especulat respecte a les xifres a partir de la documentació disponible. Ara l'evidència arqueològica li dóna la raó. 

https://www.theguardian.com/world/2017/mar/03/mass-grave-of-babies-and-children-found-at-tuam-orphanage-in-ireland

http://www.telegraph.co.uk/news/2017/03/03/mass-grave-800-children-found-underground-former-home-unmarried/

https://www.washingtonpost.com/news/morning-mix/wp/2017/03/04/irish-excavation-confirms-mass-grave-of-babies-toddlers-at-former-home-for-unwed-mothers/?utm_term=.51ec49b7bdd9

El llibre del cementiri (#120)

Ets viu, Bod. Vol dir que tens un potencial infinit. Pots fer qualsevol cosa, crear qualsevol cosa, somiar qualsevol cosa. Si canvies el món, el món haurà canviat. Potencial. Un cop ets mort, ja no hi és. S'ha acabat. Has fet el que has fet, has somiat el teu somni, has escrit el teu nom. Et poden enterrar aquí, t'hi pots passejar. Però el potencial s'ha acabat. 

Aquesta novel·la de Neil Gaiman, publicada el 2008, és una altra mostra del fet que el que és obvi, si està ben escrit, pot esdevenir quelcom diferent. Les premisses i l'argument de El llibre del cementiri són força d'esperar si tenim en compte que és una adaptació, o una versió, per dir-ho així, del clàssic El llibre de la selva de Kipling. Podeu prémer aquí si voleu veure comparatives interessants i molt ben fundades sobre les dues obres. Per a Kipling, damnificat per una infància victoriana, l'objectiu últim del nen és fer-se amb el control dels altres animals i, en aquest sentit, esdevenir el rei de la selva. Per a Gaiman, amb una infància que mira al segle vint-i-u, l'objectiu últim de Ningú Owens és adquirir tots els coneixements i habilitats possibles per a la vida adulta, i adquirir empatia envers els seus semblants, cosa que resultarà el seu repte més fascinant. 

Neil Gaiman no amaga en cap moment les similituds amb la seva font, i planteja un esquema argumental completament calcat al de l'obra de Kipling: el protagonista és un infant la família del qual és assassinada quan aquest encara és un nadó. Aquest, escapant del seu persecutor, accedeix a un cementiri abandonat que hi ha prop de casa seva, i allí, els fantasmes que hi habiten es reuneixen en assemblea per decidir si l'accepten com a un d'ells. Finalment l'accepten, i li donen uns pares adoptius i un guardià. A partir d'aquí, l'acció esdevé episòdica; l'infant es fa gran aprenent tot el que el cementiri posa al seu abast. Donades les premisses, el desenllaç tampoc no ens ha de sorprendre. Per si encara queda algun incrèdul, s'estableixen comparacions d'alguns dels personatges amb una pantera o un tigre. De la mateixa forma, l'autor explota la novel·la de creixement o aprenentatge com a forma. 

Ningú Owens és l'individu que ha d'experimentar la novetat de prendre decisions, i el pas principal abans d'arribar a la maduresa serà trobar la seva pròpia identitat. Com un Ningú homèric, ha d'acabar afirmant-se plenament davant del monstre per tal de tancar un cercle. Ara bé, la forma en què aquesta història es narra és tan lírica i altament imaginativa que té la virtut de la novetat, de fer-nos aproximar a una història completament genuïna, i fer-nos estimar els seus personatges com si ja els haguéssim conegut sempre. Aquí, per arribar al món dels morts, el camí no fa baixada sinó que puja per un turó. Tenim les múltiples aventures de Ningú Owens, que en alguns moments recorden lleugerament Roald Dahl, sense arribar a perdre l'originalitat; tenim Silas, un personatge misteriós i multifacètic, i el llegim esbrinant què es Silas en realitat, tot i que ens vingui de nou en algun moment o altre de la narració. Tenim personatges femenins que no resulten mai tòpics ni previsibles, com la senyoreta Lupescu o la Liza del clan de les Hempstock. Tenim presències estranyes i tresors amagats que provenen del món dels celtes. I trobem, és clar, un misteri essencial a resoldre, el del passat de Ningú i el crim contra la seva família. 

Sinopsi: La història comença amb la mà assassina d'un tal Jan, o man Jack en l'original anglès, i amb un nadó que escapa de l'assassí cap al cementiri abandonat que hi ha en un turó prop de casa seva. Els habitants del cementiri accepten que el matrimoni Owens adopti la criatura, i li escullen el misteriós Silas com a guardià. A partir d'aquest moment el cementiri esdevé la llar de Ningú Owens, amb tot un seguit de personatges, misteris i perills que aquest haurà d'anar coneixent en el seu procés de creixement. El misteri dels seus orígens anirà prenent una rellevància especial. 

M'agrada: Silas, evidentment.