Quan l'experiment funciona

De vegades, anar al cinema sense tenir les expectatives gaire altes pot portar sorpreses agradables. No ens enganyem: passa un cop de tant en tant, i en general les expectatives són un bon baròmetre dels nostres gustos, que ens ajuda a seleccionar el que volem veure i el que no; però també és cert que ens agrada deixar-nos sorprendre, i que quan les sorpreses són agradables i deslloriguen les expectatives, el bon gust de boca pot arribar a pesar més que tots els defectes d'una obra junts. Això és el que em va passar amb l'última entrega de l'univers de Harry Potter: Bèsties fantàstiques i on trobar-les, dirigida per David Yates i protagonitzada per Eddie Redmayne. Això no vol dir que com a espectadora no sigui capaç de veure'n els defectes: és cert, el guió està per polir, i pel que fa a l'argument el que la pel·lícula pretén explicar en dues hores i quart es podria explicar perfectament en menys de dues hores. Ara bé, crec que el punt més fort de tota la proposta, i que en determinats moments acaba redimint-ne les imperfeccions, és l'orginalitat d'haver desvinculat completament l'argument d'aquesta història de la saga original. Les referències esparses al món de Hogwarts que hi trobem són totalment marginals dins la pel·lícula, i contribueixen més aviat a emplaçar-nos a posteriors entregues que no pas a subordinar la pel·lícula que estem veient a una sèrie determinada. El que més m'ha agradat de Fantastic Beasts, precisament, és la seva coherència interna com a obra independent. Per dir-ho d'una forma més simple, em va encantar veure una pel·lícula de Harry Potter sense Hogwarts i sense Harry Potter. A estones l'experiència s'assemblava més a una de les entregues cinematogràfiques de Nàrnia o a l'aventura de l'Hugo Cabret que no pas a una pel·lícula de Harry Potter. I, en la meva opinió, això és positiu. Per una vegada, és agradable allunyar-se de l'èpica, i de la retòrica necessitat d'haver de salvar el món: els personatges, més aviat, han de resoldre un problema que ells mateixos han causat fortuïtament. La màgia tenebrosa que apareix a la pel·lícula té un subtext polític molt més fort que en Harry Potter, i en aquest sentit, sembla una pel·lícula més adulta en el seu to i en les seves implicacions. Fins i tot dins del bàndol màgic hi ha faccions que acaben col·lidint, i que deixen el públic en la impossibilitat de prendre partit definitivament. 

Però, en definitiva, el que fa que la pel·lícula guanyi la partida en la majoria d'aspectes, i no tan sols en el visual, és l'elecció de Nova York l'any 1926 com a escenari on situar l'acció. Si l'ambient suburbà britànic dels 90 i l'internat conservador de reminiscències decimonòniques podien arribar a resultar embafadors després de vuit entregues, aquí el que trobarem és el món de les flappers i els gàngsters, que ens ajuda a situar-nos en un esquema mental més obert a les tensions socials i polítiques derivades de la tolerància i la intolerància de qui és diferent. El Percival Graves interpretat per Colin Farrell podria ser perfectament un Eliot Ness màgic. En aquest sentit és molt intel·ligent l'ús que la pel·lícula fa, sense entrar necessàriament en grans detalls, d'aquest context històric. Newt Scamander (Eddie Redmayne) és un jove zoòleg màgic que arriba a la ciutat de Nova York després de viatjar pel món rescatant exemplars d'espècies en perill. Els motius del seu viatge es van revelant al llarg de la pel·lícula, però tan sols començar trobarem l'emblemàtic registre de duanes d'Ellis Island, que tantes vegades hem vist en recreacions de l'època. En aquest context, que no és tan diferent de l'autèntic context històric dels Estats Units del moment, les categories queden perfectament marcades i els mags i les bruixes han d'amagar la seva existència d'un moviment fanàtic que pretén reviure el puritanisme i la caça de bruixes del segle disset. A la vegada, la repressió dels propis poders màgics crea en els infants i adolescents una força obscura i maligna que amenaça amb destruir la ciutat. Però tot això seria més simple en un món de fantasia si els personatges no juguessin constantment amb la humanitat i el realisme de voler apropar-se a conèixer l'altre. Tots ells són misfits d'alguna mena: l'aspirant a pastisser Jacob Kowalski (Dan Fogler) és un muggle amb la ment molt oberta a la màgia que es veurà involucrat en les aventures d'Scamander a causa d'una confusió fortuïta. Les germanes Goldstein (Katherine Waterson i Alison Sudol) es converteixen en les Hermiones del film: intel·ligents, decidides i plenes de recursos, i amb un pes força més gran per a l'argument del que els personatges femenins havien tingut a les entregues de Harry Potter. En aquest sentit, és una experiència entretinguda i força més satisfactòria del que es podria esperar només amb les premisses. Si en voleu gaudir, només cal que la desvinculeu de les seves precursores, de la màquina de fer diners de J. K. Rowling que preveu quatre entregues més de preqüeles, i de qualsevol idea preconcebuda que en pugueu tenir.