No pots aturar allò que tu mateix desencadenares. Lucífer no tornarà jamai a pujar al Cel perquè ningú, Déu meu, no pot aconseguir que el que ha estat no hagi estat.
Un clàssic de la literatura catalana, tot i que val a dir que en primer lloc es va publicar la seva traducció al castellà, i això de vegades porta a l'ambigüitat de la pregunta sobre si l'original de la novel·la és en català o en castellà. En tot cas, i entrant en matèria, Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (1897-1980), ha estat constantment comparada a Il Gatopardo de Lampedusa. És cert que guarden un aire de família, en girar totes dues al voltant de la decadència de la noblesa durant el segle dinou, en un moment de fortes convulsions socials i polítiques. També tracten totes dues de la nostàlgia sobre un temps perdut i la impossibilitat de recuperar el passat. Tanmateix, em penso que les similituds acaben aquí.
Pel que fa a la novel·la de Villalonga, ens trobem davant d'un relat dens, reflexiu, on el que importa no és tant els esdeveniments o l'acció en si mateixos sinó més aviat la psicologia dels personatges i la posició que guarden els uns respecte als altres en cada moment. Per exemple, don Joan Mayol, la principal veu narrativa de la novel·la, és alternativament el capellà de Bearn, el fill il·legítim, el jutge compassiu o el jutge despietat, i en gran part de la novel·la, el transmissor quasi-invisible d'una veu il·lustrada, reflexiva i reposada però, en el fons, profundament autoritària en el seu despreniment de la realitat: la de don Toni de Bearn. Aquest, al seu torn, és la figura paterna, el seductor reconvertit o desencantat, l'il·lustrat admirador de l'enciclopedisme francès i tan contradictori, al mateix temps, en el seu pensament.
Gran part de la tensió narrativa s'estableix al voltant de la relació entre aquests dos personatges; els seus posicionaments metafísics i existencials contribueixen a definir-los molt més fins i tot que les seves decisions reals. D'altra banda, si donem per bona la interpretació que don Joan és fill il·legítim del senyor, aleshores la contradicció més gran de tota la novel·la és que els senyors li atorguin absolutament tot, excepte un nom. De la mateixa forma que el capellà en la novel·la s'apressa a afirmar en repetides ocasions que el nom fa la cosa, de la mateixa manera que una paraula pot donar peu a l'univers sencer, la de la paternitat reconeguda és l'única paraula absent en la narració.
Per això es dóna la tensió al llarg de tota la novel·la entre el que es diu i el que no es diu, enmig de les evidències del que se sap, però tothom calla. En aquest sentit, la posició del capellà dins la casa és en tot moment la de subaltern, i el mateix menyspreu elitista d'aquest envers el servei i els camperols i la seva devoció última per la personalitat racional del senyor contrasta efectivament amb els seus propis orígens. Però no podem oblidar els personatges femenins que, tot i secundaris, aporten tota la força vital i la immediatesa que els falten a don Toni i al capellà: dona Maria Antònia, que es fa la boja perquè la realitat és massa dolorosa per acceptar-la amb la serenitat cínica del seu marit, i dona Xima, l'heroïna decimonònica per excel·lència que, com a tal, desencadenarà la tragèdia.
Sinopsi: La novel·la pren la forma d'una llarga carta escrita per don Joan Mayol a un confident, després de la misteriosa mort dels senyors. Després d'una breu introducció, la primera part, "Sota la influència de Faust", explica principalment l'educació del jove Joan Mayol sota la protecció del senyor de Bearn, i mira enrere per relatar l'aventura d'aquest amb dona Xima, destapada per la fuga de tots dos a París. Aquesta desemboca en la separació dels senyors de Bearn un cop el senyor torna desenganyat de França. La segona part, "La pau regna a Bearn", narra els últims anys de la vida dels senyors, un cop ja s'han reconciliat. Tot i així, la pau és aparent, ja que els fantasmes del passat i els secrets de família segueixen condicionant irremeiablement la seva existència. Finalment, el breu epíleg tanca el relat amb més interrogants que no pas solucions.
M'agrada: M'ha agradat, sobre tot, la recreació d'època no sols pel que fa a l'ambient, sinó també a la mentalitat dels personatges. Em sembla especialment interessant el fet que les mitges tintes són més nombroses que les autèntiques revelacions en el desenvolupament de la trama. I la invenció de la "sala de les nines" que dóna títol a l'obra em sembla un detall essencial dins la novel·la a l'hora de crear l'aura de misteri de tot el relat.
