Em recorda Žižek i les seves explicacions sobre les dimensions de la violència: esclats d'indignació menys gratuïts que mai, quan el que és salvatge i gratuït és la violència institucional. En tot cas, es demostra que, malauradament, el color segueix sent important, i un tema més obert que mai als Estats Units. Potser les trinxeres han tornat. O potser és que la lluita, de fet, encara no havia acabat.
I un afegit d'última hora, canviant de tema o seguint el fil del mateix debat, sobre si els colors són importants o no. Perquè la capacitat d'avergonyir-nos de l'espècie humana sembla no tenir límits, últimament. Si abans parlàvem d'un punt en el mapa ara passem a parlar del punt en el mapa per excel·lència: un estat d'Israel que juga perillosament amb la possibilitat de concertar a priori la identitat dels seus ciutadans, és a dir, amb la possibilitat de canviar uns mínims democràtics per un requeriment unilateral de màxims. És un exercici força evident de cinisme, en tant que no hi ha cap intenció de posar la pau sobre la taula de negociacions, o de posar en marxa l'estat palestí. La identitat pot ser inclusiva, o ha de ser per força excloent? La identitat és important, però algú sembla haver oblidat que el seu pare era un arameu errant. Respecte a això, podeu trobar una interpretació brillant en el següent article de Giles Fraser:
http://www.theguardian.com/commentisfree/belief/2014/nov/28/binyamin-netanyahu-nationality-bill-at-odds-with-hebrew-bible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada