Anatomía de un instante (#57)

Aquest assaig de Javier Cercas ens ofereix una visió força completa dels esdeveniments que van tenir lloc el 23 de febrer de 1981 al Congrés dels Diputats a Madrid, i que van estar a punt de capgirar la història de la transició democràtica espanyola. Tot i les notes introductòries de l'autor tractant de justificar que el llibre en una fase inicial havia estat gestat en forma de novel·la, el que tenim davant és un assaig pels quatre cantons. Analitza els esdeveniments històrics mantenint un ordre que és fàcil de seguir per al lector, aporta dades i les justifica sempre que és necessari, distingeix molt bé el que són fets del que són conjectures o suposicions i cita la procedència de tals conjectures, ofereix les diferents versions dels fets sempre que resulten contradictòries i la cronologia dels esdeveniments és força clara en tot moment. 

Per això mateix no vaig acabar d'entendre que en moltes ressenyes del llibre se'l qualifiqués com "a mig camí entre la novel·la i l'assaig". Seria novel·la si provés de crear ficció a partir dels esdeveniments històrics. Això no passa en cap moment de l'assaig. És cert que en alguns moments l'autor fa conjectures o reconstruccions més o menys subjectives sobre el que els protagonistes dels fets podien estar pensant o sentint, i en d'altres inclou reflexions personals de tipus més general sobre el paper que juga l'individu en política, sobre el procés de la transició, i que fins i tot es refereix a experiències personals o records familiars. Això entra en el terreny de les valoracions, és un exercici interpretatiu, i és més fàcil de fer com més ens allunyem temporalment dels esdeveniments històrics. No crec que això estigui renyit en cap moment amb l'assaig com a forma, que és un gènere prou flexible amb la subjectivitat com per incloure reflexions i valoracions. 

Aclarida la qüestió preliminar de la forma, entrem a veure els continguts. Crec que Anatomía de un instante és una obra valuosa per a la gent que vàrem néixer amb posterioritat als fets. Es fa molt útil per arribar a comprendre més o menys objectivament el que va passar en aquells moments i quin n'era el context, perquè moltes explicacions que se n'han donat no han respost tan bé com aquest llibre a la necessitat de claredat. El recurs utilitzat com a punt de partida és el gest de no amagar-se rere l'escó dut a terme per l'encara president del govern Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i el diputat Santiago Carrillo en el moment de disparar els guàrdies civils dins l'hemicicle, centrant-se especialment en la figura i la carrera del primer d'ells. Segons l'autor, aquest gest està dotat d'un significat simbòlic més enllà dels fets, i que ve donat pel context històric i polític i per la trajectòria d'aquests personatges. L'exposició és especialment aclaridora pel que fa a la tensió entre continuïtat i ruptura amb el franquisme durant el període de la transició. 

Continguts: La primera part de l'obra, "La placenta del golpe", parteix de la figura d'Adolfo Suárez per contextualitzar d'una forma breu però exhaustiva el clima de crisi i de tensió que es vivia a l'estat en els mesos previs a l'intent de cop d'estat, i ho fa centrant-se en diferents col·lectius o institucions (la premsa, els empresaris, l'església, els diferents partits, l'exèrcit, la monarquia, etc.). La segona part, "Un golpista frente al golpe", analitza la figura i la trajectòria de Gutiérrez Mellado. La tercera part, "Un revolucionario frente al golpe", fa el mateix amb la de Santiago Carrillo. La quarta part, "Todos los golpes del golpe" analitza amb més detall el procés que va seguir la gestació i posada en pràctica del cop d'estat, analitzant les diferents visions o projectes que en tenien els respectius protagonistes: Tejero, Milans del Bosch i Armada. La cinquena part, "¡Viva Italia!", retorna a la figura d'Adolfo Suárez, n'analitza també tota la trajectòria, i acaba concloent amb aspectes que a les altres parts havien quedat més oberts. Al mateix temps, al llarg de totes les parts es va desenvolupant l'exposició per ordre dels fets del 23 de febrer, mentre també es van deixant oberts interrogants respecte al paper jugat en aquell moment pels serveis d'intel·ligència. 

M'agrada: El volum i objectivitat de la informació exposada, juntament amb la claredat de l'exposició. El fet que exposi les figures dels protagonistes allunyant-se d'intents hagiogràfics i provant de destacar-ne més aviat les ombres que les llums, cosa que ajuda molt a aclarir la realitat dels fets i a desmitificar en general el procés de transició. 

No m'agrada: Dins l'apartat de valoracions, m'ha fet la impressió que l'autor passa força de puntetes pel paper (o responsabilitat) del rei en els esdeveniments polítics i històrics, mostrant-lo més com a agent manipulat per Armada i Fernández Campos que com a individu amb capacitat de prendre decisions. En relació amb això, Cercas tampoc no critica en cap moment la decisió durant la transició de donar continuïtat a la dictadura en la forma d'una monarquia parlamentària, cosa que contrasta abruptament amb els seus elogis i justificacions de la república del 32. A l'epíleg de l'obra, les valoracions ja entren en un terreny més opinable, en tant que l'autor planteja el cop frustrat del 23-F com a millor escenari possible per tal de donar peu a la democràcia que tenim avui dia, i rebutja amb contundència la suggerència que la transició es podria haver fet millor. A part d'això, i com a qüestió formal, en determinats moments de l'exposició el melodramatisme del to i els records personals de l'autor, metàfores taurines incloses, es fan una mica pesats de digerir.