"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 de juny 2013

Trobar la pròpia veu

La majoria de vegades els protagonistes es veuen obligats a trobar el seu lloc en el món, a descobrir el cop amagat o la fórmula secreta que els aplanarà el camí de la felicitat o simplement els conduirà a la sortida d'un laberint d'opcions, riscos i decisions. No és tan freqüent, però, o almenys en obres de ficció, que tota una trajectòria vital vingui preestablerta fins i tot abans del moment de néixer: que algú d'entrada ja estigui destinat a ser el centre de la constel·lació i no pugui prendre cap altra decisió que la d'estar a l'alçada de les expectatives. Si aquest ja és el cas dels hereus al tron, el dramatisme encara s'accentua més en el cas d'un tímid germà segon, destinat des de la infància a ser hereu de recanvi, que pateix fòbia a les aparicions en públic a causa de la seva tartamudesa. Obviant la més que evident adoració per la monarquia britànica que destil·len tot un seguit de produccions recents (entre les quals inclouria, per exemple, La Reina, La Reina Victòria o les dues entregues d'Elizabeth), El discurs del rei de Tom Hooper (2010) ens explica un conte de superació personal que atrapa l'espectador per la força psicològica dels personatges protagonistes i una exquisida posada en escena. El punt fort de la pel·lícula, al meu parer, és fer xocar dos caràcters completament divergents: la rigidesa formal del rei George VI, interpretat per Colin Firth, i els mètodes excèntrics de l'australià Lionel Logue, el seu peculiar professor de dicció, interpretat per Geoffrey Rush. 

L'argument, a hores d'ara, ja és molt conegut. L'any 1936, després de la mort del rei George V, el carismàtic però poc convencional Príncep de Gal·les accedeix al tron com a Edward VIII. La seva determinació de casar-se amb la divorciada americana Wallis Simpson l'obliga a abdicar en qüestió de pocs mesos, en un moment històric en què l'ombra del poder hitlerià ja representa una seriosa amenaça a l'estabilitat britànica. La corona, per tant, recau en el germà petit, Bertie, que ha de fer front a la seva tartamudesa si pretén inspirar la confiança i la fidelitat del seu poble en uns moments tan difícils. La necessitat de superar el defecte de parla es fa cada cop més imperativa a mesura que els discursos radiofònics d'abast internacional prenen una importància vital. Aquí és on intervé l'ajut prestat per Logue que, més que incidir en les arrels psicològiques del problema o buscar culpables, dotarà el seu pacient d'eines per augmentar la seva confiança en si mateix i trobar la pròpia veu. Cal tenir en compte que, històricament, la logopèdia té els seus orígens com a branca de l'oratòria més que no pas de la medicina. Tot i que el guió cinematogràfic adapta i interpreta els fets reals per augmentar-ne el dramatisme (la relació entre Logue i Bertie sempre va ser molt més cordial i fluïda a la vida real del que representa a la pel·lícula), El discurs del rei ens ofereix una commovedora aproximació a la superació personal en temps adversos que, en el seu hàbil equilibri entre dramatisme i humor, no sol deixar indiferents els espectadors. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada