Darrer pas de dansa

Estic segur que moriré un capvespre,
hivern enllà, davant mateix de casa,
no d'una mort ostentosa i terrible,
ans d'una mort quotidiana i tendra:
una mena de mort subsidiària,
de pòtol, o de gos de casa rica.
No cauré fulminat, m'aclofaré
tan lentament i dignament com pugui,
per preservar tant el cos com la roba
del fang que hi ha al carrer i de la mullena.
Estic segur de no decebre els qui
en vida m'atorgaren confiança
i sé que esperen que la meva mort
sigui tan presentable com la vida.
N'estic segur, i sé que l'endemà,
pels patis de la fàbrica, la gent
em mirarà amb orgull i alguns tal volta
s'aproparan per estrènye'm la mà,
o em tustaran amicalment l'espatlla.
I tots, fins sense dir-ho, ens sentirem
més units; és a dir, més solidaris.

Miquel Martí i Pol, 1977

S'acompleixen avui 10 anys de la mort del poeta de Roda. Seguirem estimant-lo en aquesta mateixa solidaritat.

LAST DANCE STEP

I am certain I'll die one evening,
deep into winter, at my front door,
not a terrible, ostentatious death,
but a tender, daily death:
a sort of subsidiary death,
like an idler, or a dog in a well-off household.
I won't fall dead; I'll just nod off
with as much peace and dignity as I can,
to save both body and clothes
from the mud and wetness on the street.
I am certain I won't disappoint
those who gave me their trust in life
and are expecting my death, I know,
to be as presentable as my life.
I am certain of that, and I know that the day after,
on the factory yard, people
will look at me with pride and some of them maybe
will come and shake hands with me,
or will kindly pat me on the back.
And all of us, even without saying, will feel
more united; that is to say, more solidary.

Miquel Martí i Pol, 1977