Jornada de reflexió (3)

Pablo Neruda ha tornat a Xile, i aquest cop s'hi ha passejat volant.

http://www.elsiglo.cl/web/index.php/2015-04-16-16-27-48/721-neruda-viene-volando

http://www.newsjs.com/url.php?p=http://www.biobiochile.cl/2015/12/26/neruda-viene-volando-las-mejores-imagenes-del-poeta-mientras-volvio-a-recorrer-santiago.shtml

Als Estats Units, però, l'entrebanc continua essent, sempre, sempre, amb la mateixa pedra. Alguna lliçó a aprendre? Perquè no hi ha bona notícia sense una de dolenta. 

http://www.theblaze.com/stories/2015/12/27/we-need-relief-in-chicago-families-of-two-killed-by-chicago-police-speak-out/

https://www.washingtonpost.com/news/morning-mix/wp/2015/12/27/chicago-police-kill-mentally-ill-college-student-55-year-old-woman/

Amb un sol mot

Alt és, Senyor, el rescat de la paraula,
quan eixida tot just de dins l'entranya
pregona del silenci
el silenci mateix vol devorar-la,
talment un déu engendrador fecund,
gelós que la fillada el venci
amb un sol mot, com és la nit vençuda
per una sola estrella que rigui cel amunt.

Carles Riba, Oració de la Immortalitat en la Paraula

Bones festes a tothom! 

Tehanu (#86)

No ho sé. No té importància. Qui ho ha de saber? A qui li ha d'importar? A qui li ha d'importar la nena? Per què fem les coses que fem? 

Prop de vint anys després de la publicació del tercer volum de la trilogia de Terramar, Ursula K. Le Guin escriu Tehanu (1990), aleshores destinada a completar el cicle esdevenint la darrera part d'una tetralogia. Ens trobem davant d'una novel·la que reprèn la temàtica de les anteriors entregues només per posar-hi un gran interrogant al costat. Això és el que torna problemàtica la seva recepció: tot depèn de com ens posicionem com a lectors respecte a la trilogia original. Els qui considerin La costa més llunyana com el tancament d'un cicle, com un punt i final, potser haurien de deixar Tehanu de banda i dedicar-se a llegir una altra cosa. 

Ara bé, vaig parlar de gènere quan vaig ressenyar les dues primeres entregues, i vaig assenyalar que la lluita de sexes era un tema de la trilogia, tot i que tractat amb sordina durant els anys 70. Es diu que Le Guin va reprendre la saga precisament per contestar les crítiques al masclisme, implícit i explícit, que inunda l'arxipèlag de Terramar d'una punta a l'altra. Un cosmos imaginari no té per què respondre les expectatives que els lectors tinguin sobre una societat ideal: si fos així, la literatura distòpica no existiria. Ara bé, pot escollir a qui donar veu i punt de vista, pot tractar un tema obertament o deixar-lo a l'especulació marginal, com havia passat en les primeres entregues. 

No podem fer que l'univers de Terramar esdevingui favorable a les dones d'un dia per l'altre, no podem fer que la seva concepció dualista del cosmos, transmesa durant milers i milers d'anys, quedi superada perquè sí. Ara bé, podem observar que fins ara la veu narrativa la tenien els homes, i que la seva posició de poder en aquesta societat rebia l'aprovació implícita, si més no per falta de resistència, de l'autora. Tehanu canvia completament aquest plantejament des de les primeres pàgines: aquí tenim un punt de vista femení, el de Tenar, durant tota la novel·la. I tot apunta a la decadència del poder masculí encarnat per l'escola de Roke fins ara. A Tehanu, per primer cop, el que es cou als marges pren importància. 

A nivell purament argumental, aquesta quarta entrega és un dels exemples més clars que he trobat mai d'estrès post-èpic en la literatura de fantasia: com els herois afronten la buidor de la vida quotidiana després del moment de les grans gestes. En això sembla que les dones estan més preparades que els homes. Ara bé, si a La costa més llunyana encara no s'apuntava clarament a un canvi de l'statu quo, aquí l'adveniment d'una nova era i la seva necessitat queden més clares que mai. Ogion comença la revolta passant el testimoni a Tenar abans que a Ged. Ged ha d'acceptar que mai no tornarà a ser el d'abans. I en aquest estat de coses, el futur sembla que s'ha aclarit, però continua essent incert. 

D'altra banda, la quarta entrega també es distancia força de les tres primeres novel·les en el seu enfocament. Plantejades com a relats de creixement, aquestes tres se centraven en el camí interior dels successius protagonistes: Ged, Tenar i Arren respectivament. La gran pregunta en tot moment era: com he arribat a ser qui sóc. Ara el plantejament canvia per oferir-nos quelcom una mica més complex. La successora natural d'aquests personatges, Therru, esdevé el gran misteri de l'obra: en cap moment se'ns ofereix la seva subjectivitat. La gran pregunta de l'argument de Tehanu és la pregunta per l'altre més que pel jo: com deu ser estar dins la seva pell? Com deuen mirar els seus ulls? Quina responsabilitat tinc envers ella, com a altre? Aquestes són les preguntes que Tenar es va plantejant al llarg de l'argument. Com en les altres entregues, el relat no resulta previsible en cap moment i més aviat va desgranant significats i suggestions a mesura que avança. 

Sinopsi: Després dels esdeveniments de La costa més llunyana, Arren ha esdevingut el nou rei de Terramar i s'entreveu que això donarà pas a una nova era. A la vegada, l'escola de Roke ha quedat sense arquemag per primer cop a la història. Ged ha perdut la seva màgia després d'acomplir la seva missió per a Arren i ara es retira a les pastures de Gont, defugint la vida pública. Tenar, d'altra banda, ha enviudat i, un cop els seus fills han marxat de casa adopta Therru, una nena que uns rodamóns han deixat abandonada després de maltractar-la brutalment. Ogion, l'antic mestre de Ged, encomana a Tenar la responsabilitat d'educar Therru en la màgia prescindint de les jerarquies de Roke. 

M'agrada: Em sembla que aquesta entrega torna a estar a l'alçada de la primera novel·la de la saga. M'agrada que plantegi un nou inici sense renegar de les entregues anteriors. També m'agrada el seu desenllaç, més metafòric i suggestiu que mai. 

La costa més llunyana (#85)

-Continua cantant! La Llarga Dansa encara no ha acabat. 
-No em sé les paraules -va dir el cantor, i la seva veu es va tornar aguda, com si estigués aterrit-. No puc cantar. He oblidat la cançó. 
-Canta'n una altra, doncs! 
-Ja no hi ha cançons. S'ha acabat. 

La costa més llunyana (1972) d'Ursula K. Le Guin és la tercera novel·la del cicle de Terramar i, de fet, és la que tancava la trilogia original. No va ser fins uns quants anys després, a la dècada dels noranta, que apareixerien les següents entregues. Per tant, aquesta novel·la ofereix quelcom definitiu, rodó, té tota ella un aire de desenllaç, per dir-ho d'alguna forma. És cert que en alguns aspectes el desenllaç d'aquest llibre manté certs deutes amb El Senyor dels Anells (almenys, amb un o dos dels múltiples desenllaços de l'obra de Tolkien) però, tot i així, l'originalitat d'Ursula K. Le Guin sempre ens acaba portant per camins insospitats. 

En aquesta entrega es torna a accentuar el vessant metafísic de l'aventura i aquí els dilemes dels personatges es tornen més existencials que mai. Totes les seves anades i vingudes s'acaben resumint en un majúscul per què? El centre de la missió en aquest cas és un misteri que impregna totes i cada una de les pàgines del llibre: la màgia s'esgota en el món, i amb ella, les respostes, les cançons, els significats i, en definitiva, la continuïtat de la vida, la necessitat de seguir tirant endavant. Igual que en les altres dues entregues, ens enfrontem a un mal indeterminat, sense rostre, l'amenaça del qual crea una atmosfera progressivament inquietant i misteriosa. Tanmateix, aquí hi ha un enemic psicològic que opera dins les persones, creant una mena de depressió generalitzada que afecta la gent en forma de demència. 

Aquesta premissa fa de la novel·la una mena de repetició o recreació del viatge de Ged a la primera entrega, Un mag de Terramar, tot i que ara els aprenentatges i els obstacles viscuts al llarg del camí seran completament diferents. Mentre que en la primera novel·la Ged viatjava en solitari, aquí va acompanyat d'Arren, un jove príncep de la terra d'Enlad a qui el mag convida a fer-se a la mar amb ell. A diferència de moltes altres sagues fantàstiques, aquí els protagonistes no tenen un destí prefixat, una missió a acomplir, sinó que salpen sense tenir gaire idea de cap on es dirigeixen. Això ja passava a la primera novel·la, però en aquella Ged era el centre del relat, i aquí Arren pren el punt de vista principal de la narració. 

Arren és un personatge que es fa estimar perquè la seva situació és força peculiar si el compares amb els habituals herois de les narracions fantàstiques. Ell no és cap orfe que hagi de descobrir el misteri de la seva filiació, i la seva infància no ha estat en absolut desgraciada: al contrari, ha nascut al centre d'un regne, i ha conegut la felicitat i el seu lloc en el món des de sempre. De la mateixa manera, la seva missió es fa molt més ambigua quan l'accepta completament a cegues; Arren no té cap mena de consciència del seu destí, però precisament això posa de manifest el seu potencial quasi il·limitat, i els dubtes i les inquietuds que això comporta. Arren és un heroi en procés de formació, i al llarg del seu camí la seva preeminència respecte de Ged esdevindrà cada cop més ambigua. I és que al llarg del relat no pares de preguntar-te qui dels dos acabarà per salvar el món. 

Sinopsi: Arren, príncep d'Enlad, és enviat pel seu pare el rei a l'illa de Roke per conèixer de boca de Ged l'arquemag el motiu de l'esgotament de la màgia en el món. Ged el convida a unir-se al seu viatge per tal de descobrir la font d'aquest mal, i Arren accepta sense tenir gaire clar el destí que els espera. Al llarg del viatge, la lleialtat de l'un envers l'altre es veurà testada contínuament. 

M'agrada: La relació ambigua i suggestiva entre els dos personatges principals, la confiança entre els quals fa pujades i baixades al llarg del relat. 

No m'agrada: No res en concret. De fet, tot el llibre m'ha agradat. Però la primera vegada que el vaig llegir em va semblar el millor de la saga i ara no n'estic gaire segura. De vegades passa això, que els llibres ens llegeixen a nosaltres en comptes de ser a l'inrevés. 

Les tombes d'Atuan (#84)

La llibertat és una càrrega pesada, un pes gran i estrany que l'esperit ha d'assumir. No és fàcil. No és una gràcia que vingui donada, sinó una elecció a fer, i la decisió pot ser difícil. El camí puja cap a la llum; però el viatger amb la seva càrrega potser no arriba fins al final. 

Les tombes d'Atuan (1970), d'Ursula K. Le Guin, és la segona novel·la del cicle de Terramar. Recordo que la primera vegada que la vaig llegir aquest va ser el volum que em va agradar menys dels quatre primers. És un relat força més fosc que la resta. Però ara que l'he acabat de llegir per segon cop, i després de tants anys, m'ha agradat força més que abans. 

Aquesta segona aventura està situada a les terres dels kargs, i en ella trobem una protagonista femenina, Tenar, que pateix un procés d'iniciació tan o més dur que el de Ged en l'anterior llibre de la sèrie. Tanmateix, mentre que a Ged se li dóna un nom en el seu pas a la majoria d'edat, i totes les eines al seu abast per adquirir poder i esdevenir ell mateix, el camí de Tenar és molt més fosc i anònim. Primer de tot, el seu propi nom li és pres, i de fet, més que adquirir una individualitat pròpia, la seva identitat queda diluïda en la cadena de reencarnacions de la deessa a qui serveix. Tot i que esdevé sacerdotessa, el seu poder es veu amenaçat des de fora per l'emperador karg, que s'autoanomena déu-rei, i el seu domini es limita a les tombes d'Atuan, un reialme subterrani en forma de laberint. 

El laberint és una de les parts més atractives del relat, en la meva opinió: com que la llum hi és prohibida, qui el recorre ha d'aprendre a desllorigar-ne els camins confiant només en la seva memòria, i d'aquesta manera les trampes més poderoses que guarda el laberint, de fet, són en la ment de qui hi queda atrapat. El món de Tenar és un món feminitzat, com un úter gegant, però profundament fosc i cruel a la vegada: els únics homes que hi serveixen són eunucs, i els intrusos han de ser sacrificats als déus de la foscor. En aquesta entrega de la saga es desenvolupa encara més la metafísica dualista de l'univers creat per Ursula Le Guin: llum contra foscor, masculí contra femení. 

Potser, com apuntava a l'anterior ressenya, aquest és un dels grans punts febles de la saga en conjunt. Cap a la meitat del llibre ens adonem que l'aventura vital i existencial de Tenar és només un episodi més en la carrera de Ged envers la glòria, tot i que el relat de com els seus camins s'entrecreuen és autènticament fascinant. Tenar és un personatge ple d'atractius quan la llegeixes, però que a mesura que avança el relat adquireix un rol cada cop més passiu. Tot i així, quan llegeixes aquesta entrega i la poses en relació amb la resta de llibres, l'originalitat consisteix en invertir el mirall habitual de la història i presentar els kargs com a protagonistes del relat i els habitants de les terres interiors com als altres o bàrbars, mentre que en el primer volum havia estat a l'inrevés, de la mateixa forma com ho serà als següents. 

Sinopsi: Molt poc després de néixer, Tenar és assenyalada per les sacerdotesses de les tombes d'Atuan com la reencarnació de l'anterior gran sacerdotessa. Així doncs, el seu destí ve marcat pel seu propi naixement. Un cop acabada la seva formació al temple, el seu poder és absolut sobre el seu petit domini, un món fosc i decadent, cada cop més amenaçat pels moviments polítics de l'exterior i per la creixent descreença dels seus habitants. A la vegada, Tenar és educada per témer i combatre els mags, que intentaran per tots els mitjans introduir-se al laberint subterrani per rescatar un dels tresors més preuats de les tombes. 

M'agrada: Un altre cop potser, la mitologia de Terramar. Com també passa en Tolkien, els personatges es veuen immersos en una mena de continuació de les grans gestes del passat, que no explicaré en detall en aquest cas per no revelar les sorpreses de l'argument. 

Un mag de Terramar (#83)

-Què me'n dius de la mort? 
La noia escoltava, inclinant el cap morè i brillant. 
-Per poder dir una paraula -va contestar en Ged lentament-, hi ha d'haver silenci. Abans, i després. 

Un mag de Terramar (1968), d'Ursula K. Le Guin, va ser la primera novel·la de la saga de Terramar. És estrany això dels gèneres. Moltes vegades, el que es ven com a literatura juvenil són fenomens editorials que apunten als joves com a objectiu de mercat, però que són seguits indistintament per infants, joves i adults --categories que en si mateixes són molt subjectives i costa d'encaixar en franges d'edat. D'altra banda, si busquéssim una definició de literatura fantàstica ens endinsaríem en les ja clàssiques distincions entre fantàstic i meravellós. Tanmateix, els gèneres només funcionen com a etiquetes en el cas de la mala literatura, fent que la bona literatura eludeixi constantment les restriccions, limitacions o, simplement, expectatives d'un gènere determinat. 

A Wizard of Earthsea és una novel·la poderosament suggestiva sobre el significat de la vida i la mort, el poder, el pas de la infantesa a la maduresa, i també la capacitat de conèixer-se a un mateix i, el que és encara més difícil, acceptar-se amb les pròpies mancances. Recordo haver llegit els quatre primers llibres de la saga fa una pila d'anys quan, de la mà de Tolkien, acabava de descobrir que la fantasia no té res a veure amb l'evasió escapista a un món més bonic que el real. Un món màgic, imaginari, purament meravellós, tancat en si mateix, sense cap relació amb el món que coneixem, pot ser estèticament més bonic que aquest, però també pot esdevenir opressiu, torbador, desagradós o entristidor. I per què ens volem evadir a móns com aquests? Recordo que en aquell moment vaig copsar en la saga de Terramar una profunditat paral·lela a la del món de la Terra Mitjana, i des de llavors he considerat Ursula K. Le Guin com una dels pocs autors de fantasia (posa Roald Dahl, posa Michael Ende, potser Charles Williams, potser algú més) que considero a la mateixa alçada que Tolkien. 

Tolkien i Le Guin tenen més aspectes en comú del que podria semblar en un principi, i un dels més importants que podríem trobar en les seves respectives sagues és el tractament de la relació entre homes i dones. Tots dos presenten cosmos bàsicament masclistes, bàsicament organitzats entorn de la separació funcional (i vista com a essencial per als personatges d'aquests móns) entre homes i dones. Tots dos també, curiosament, presenten dones que pressionen i posen a prova els marges d'aquestes societats, o que no s'hi conformen fàcilment. Tolkien ho fa de forma anecdòtica en la figura d'Éowyn que, tot i així, adquireix una forma especial de brillar en la seva pròpia història. Le Guin potser no arriba mai a fer-ho de forma sistemàtica; per dir-ho així, no té un programa especialment feminista rere els seus llibres i, tot i així, ho aconsegueix de formes més inesperades, originals, sensibles i mesurades que Tolkien. 

La rivalitat entre homes i dones esdevé una constant dialèctica en la seva obra. La dita popular a Terramar fa: "Feble com màgia de dona, perillós com màgia de dona". El que no revela és que la màgia practicada per les dones queda enrere perquè aquestes no tenen accés a l'escola de màgia de l'illa de Roke, reservada als homes. I a més, ja en aquesta primera entrega, és un personatge femení, Serret, qui ens revela que hi ha altres tipus de màgia i de poder més enllà dels marges d'aquesta institució. Les dones se'ns presenten en el seu rol tradicional en la ficció de bruixes i temptadores. En aquesta primera entrega, Serret és, igual que el drac, un dels múltiples obstacles que el mascle virtuós, Ged en aquest cas, ha de vèncer per tal de completar la seva missió. 

Ara bé, si analitzem la missió de Ged a banda d'aquesta càrrega de gènere, si prenem Ged com a individu independentment del seu sexe, trobem en la seva aventura un viatge fascinant, quasi al·lucinogen, a les entranyes més profundes de la seva pròpia subjectivitat. La seva aventura consisteix en afrontar el monstre que ell mateix ha alliberat en un acte de suprema vanitat i estupidesa. A diferència de Harry Potter, Ged és un heroi que en primer lloc ha d'aprendre la lliçó de la humilitat abans de poder accedir a la seva grandesa. A més a més, l'univers de Terramar ens mostra un món en què la gran majoria de personatges són de pell fosca, i els blancs (kargs) són bàrbars que recorden lleugerament la imatgeria dels víkings. 

Sinopsi: Abans de rebre el seu nom autèntic, Ged salva el seu poble natal d'una invasió dels kargs gràcies als encanteris que ha après de la seva tia bruixa. Això l'assenyala des del principi com a algú especial, i el mag Ogion comença a instruir-lo en les arts de bruixeria. Tanmateix Ged, insatisfet, escull abandonar Ogion per ingressar a l'escola de màgia de Roke. En una picabaralla amb un dels altres alumnes, Ged allibera una ombra en el món que prové del reialme dels morts. 

M'agrada: Un dels millors desenllaços que mai he llegit, que continua essent significatiu i evocador molt de temps després d'haver-lo llegit. També m'agrada molt la mitologia de Terramar, tan sols suggerida als marges de la història, però que es va fent més important a mesura que avança la saga. 

Nigel Planer a Catalunya Experience

No és que hagi seguit el programa amb gaire entusiasme. Des que va començar, l'he entès més com un publireportatge turístic força dilatat que no pas com a programa realment informatiu o realment entretingut. Ara bé, de vegades t'emportes sorpreses i el capítol d'ahir simplement em va encantar. L'infal·lible encant britànic de Nigel Planer, la reflexió sobre la seva experiència de vida, l'ombra allargada d'en Neil d'Els Joves, i un bon cúmul d'experiències estrafolàries de debò converteixen aquest episodi de Catalunya Experience en una experiència completament a part de la resta. Podeu veure el vídeo en el següent enllaç:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/catalunya-experience/nigel-barcelona-verges-ullastret-i-tarragona/video/5564582/

Sense paraules

Sense paraules, i deixant reposar les poques que es presenten. Massa cansada de l'excés de paraules, de les reaccions en calent, de tertulians en nòmina i d'altres d'aficionats, de les paraules sense aturador dels qui guarden respostes a la màniga per a totes les ocasions. Cansada de sentir les paraules ells i nosaltres, nosaltres i ells. Cansada de fer l'esforç, un cop més, com sempre, i mai no entendre la lògica dels botxins. Amb les víctimes, sempre. Amb el cor encongit de la por i de no saber explicar-me millor. Amb l'estómac regirat de paraules que se'm fan agres a la boca. Encara no he sentit una definició de comunitat que em resulti del tot satisfactòria, i això m'entristeix. M'entristeix haver d'encendre una altra espelma al blog. És en moments així que la veritat de Whitman, que "no hi haurà ni més cel ni més infern que els que hi ha ara", ja no és que m'entristeixi, és que directament em trenca el cor. 

Latecomers (#82)

Te'n recordes del poema que et llegia nit rere nit, en l'intent que t'adormissis? Te'n recordes de "les hosts magníficament fermes en la batalla"? Jo mai he pogut capturar aquest esperit. Tanmateix, algunes batalles es lluiten en la ment, i de vegades en la ment es guanyen. 

Una descoberta d'aquest estiu passat, i una lectura molt interessant. L'autora, Anita Brookner, m'era completament desconeguda abans de topar amb aquest llibre (literalment, en aquest cas), però la descoberta ha valgut la pena. Anita Brookner és una prolífica autora britànica, filla d'immigrants polonesos, que en aquesta novel·la de 1988 reflexiona sobre el desplaçament, tant mental i espiritual com també físic, dels protagonistes. El conflicte principal de les seves vides és el fet de la migració, en tant que els provoca un sentiment de desconnexió amb el seu passat. 

Les ressonàncies del títol et deixen reflexionant al llarg de tota la novel·la, ja que els protagonistes semblen en tot moment fora del seu temps i fora del seu lloc. No acompleixen cap mena d'expectativa: més aviat miren cap enrere amb la certesa d'haver-se'n sortit. És una novel·la que és lenta i difícil de llegir, perquè la major part del temps els sentiments i pensaments dels protagonistes s'ofereixen en tercera persona, com si un espectador impassible estigués relatant els esdeveniments en lloc de donar veu als personatges. Però d'altra banda, en certs moments les seves veus hi són presents, i ells les usen sense amagar-se'n, tot i que amb la modèstia i la discreció que els caracteritza, sense imposar-se al lector. A més, les seves misèries i les seves desgràcies, així com les seves alegries, són tan vívides en la seva emotivitat corrent i d'estar per casa que fins i tot així és impossible no estimar els personatges en tota la seva humanitat. 

Per tant, la gràcia de la novel·la rau no tant en els fets en sí mateixos sinó més aviat en la construcció dels personatges i en com la cronologia dels esdeveniments es va encavalcant entre diferents fils narratius. En aquest sentit, no hi ha una cronologia fixa, estable, sinó que els personatges mateixos són la cronologia. Per exemple, posem que cada capítol se centra en un d'ells: va al passat per explicar-te'n els orígens, però aquests inevitablement s'entrecreuaran amb la dels altres personatges i capítols. De la mateixa manera, en un capítol posterior coneixeràs fets nous que havien tingut lloc amb anterioritat, a la vegada que tornen a aparèixer esdeveniments ja familiars. 

Sinopsi: Els protagonistes són dos infants alemanys, Hartmann i Fibich, que arriben com a refugiats a Gran Bretanya poc abans de l'esclat de la segona guerra mundial. Tanmateix, el gruix de la novel·la l'ocupa la seva vida adulta i els seus respectius matrimonis. Cap dels dos no podria ser més oposat a l'altre. Hartmann recorda certs detalls de la seva llar i de la seva família a Baviera, però prefereix enterrar-los sota una capa de despreocupació estudiada i gaudi hedonista dels petits plaers de la vida. Fibich, en canvi, no té cap altre record d'abans de la fatal separació de la seva família i, tanmateix, el seu viatge vital consisteix a superar l'ansietat, els temors i les inseguretats que això li provoca per provar de reconnectar-se a un passat inexistent. A la vegada, les seves companyes els complementen a la perfecció, sense que per això hagin de quedar en un segon pla. Yvette, la sra Hartmann, ha creat una narrativa de dimensions mítiques al voltant del seu propi desplaçament, mentre mira la vida a través d'un distanciament frívol. A Christine, la sra Fibich, també se li va denegar la seva pròpia infància, tot i que per motius diferents, i per això mateix s'aferra a les ansietats i les pors de Fibich com a l'aire que respira. En el següent nivell hi ha els fills de les dues parelles, que fracassen estrepitosament en les expectatives que els seus pares projecten en ells. Tanmateix, això no és viscut com una tragèdia, sinó més aviat com un fet natural, com a part de la vivència i del creixement dels propis protagonistes. 

M'agrada: És un llibre que fa pensar a la vegada que emociona, i en aquest sentit està molt ben escrit. Potser és un llibre que no cridarà a tots els públics, perquè parla més aviat de la maduresa i l'envelliment en un to força nostàlgic, però tot i l'amargor de les seves pàgines, els personatges són tan imperfectes que en determinats moments es fan estimar. 

Número Zero (#81)

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre el temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Com més coses sap algú, més malament li ha anat tot plegat. 

Umberto Eco se'ns presenta, amb un peu a la jubilació, amb aquesta última novel·la, Número Zero (2015). No és una novel·la típica. De fet, amb prou feines es pot anomenar novel·la a aquesta mena de còctel d'idees diverses sobre el periodisme, la comunicació, l'ús instrumental d'aquests per part de la política i el paper dels intel·lectuals (no n'hi ha, d'independents) en aquest complex escenari. És com si enlloc de la novel·la real se'ns hagués publicat l'esborrany previ o la llibreta de notes. Tanmateix, el resultat és divertit, molt divertit, i fa pensar molt. Un llibre escumós, entretingut, (quasi) indolor, i força informatiu respecte a la política italiana de la segona meitat del segle vint. 

De fet, la trama està ambientada l'any 1992 i això ens posa sobre la pista del que trobarem al llibre: una sàtira àcida i despietada sobre l'estat de coses que va portar a l'ascens de la Itàlia de Berlusconi. La redacció del diari fictici Demà de la novel·la, una publicació al servei dels interessos polítics d'un fictici commendatore, ens posa davant dels ulls una forma de fer periodisme que consisteix, no en amagar la veritat, sinó en entaforar-la entre columnes i columnes d'impacte sensacionalista i successos irrellevants. El descrèdit dels adversaris polítics no ve donat per cap atac directe, sinó més aviat a través d'insinuacions i pretensions innocents. El professor de semiòtica contraataca: no acusis de res aquest o aquell jutge, simplement deixa anar que és estrany que porti mitjons de tal color i bambes de tennis. Tanmateix, la major part del llibre ve donada per la trama de les sospites conspiranoiques del periodista Braggadocio: demostrar que Mussolini no va morir executat el 1945, sinó que va escapar del país per entrar a formar part d'una trama d'abast internacional per derrocar els governs europeus d'esquerres. 

Sinopsi: El protagonista, Colonna, és contractat pel periodista Simei per tal d'escriure un llibre sobre la redacció del diari Demà. Aquest s'especialitzarà en publicar notícies d'ahir i, de fet, no està destinat a la publicació, sinó que és un instrument de pressió de l'enigmàtic commendatore per tal de fer-se un lloc en les altes esferes del poder. Tanmateix, quan un dels membres de la redacció comença a formular hipòtesis sobre les clavegueres del poder a la Itàlia de postguerra, l'aparentment innocent redacció del diari es va transformant en un joc d'interessos cada cop més perillós. 

M'agrada: És un llibre molt fàcil, poc exigent, que es llegeix de pressa i és força divertit. M'ha recordat a una mena d'Operación Palace a la italiana, tot i que en alguns moments apunta més a realitat que no pas el fals documental d'Évole.  

No m'agrada: Sembla més un esborrany de novel·la que una obra en si mateixa.