Tolkien i la modernitat

http://www.nuvol.com/opinio/contra-tolkien/

Aquesta discussió va tenir lloc fa dos anys i, al meu parer, no arriba ni a polèmica. És inútil provar de conciliar opinions inconciliables, especialment quan depenen de gustos personals. Per començar, partim de la base que llegir el que a un li agrada no fa mal a ningú. L'autor de l'article diu que el Silmaríl·lion de Tolkien fa avorrir les pedres i que El Senyor dels Anells és llarg i feixuc. Si aquesta és la seva experiència, cap problema: jo vaig haver de deixar de llegir La cançó de gel i foc de Martin perquè literalment em queia de les mans. També he llegit El nom del vent de Patrick Rothfuss i ni de bon tros em va semblar "un llibre esplèndid". 

Per tant, no cal emprenyar-se amb un article que es basa en l'opinió personal pel fet que expressi opinions personals. Ara bé, reconec que em va molestar una mica l'estil de l'escrit, no només perquè intenti passar opinions personals per afirmacions objectives, sinó, bàsicament, pel to prescriptiu que adopta: "és hora que sortiu de l'armari i confesseu en públic allò que penseu en privat". Sense comentaris. 

Ara bé, hi ha un matís que ni l'autor de l'article ni ningú dels qui el van comentar va destacar, i m'agradaria que quedés dit aquí, per si a algú li pot resultar aclaridor. Té a veure amb la crítica al conservadorisme tolkienià, que bàsicament s'acostuma a reduir al seu rebuig de la modernitat. Subscric completament la caracterització de Tolkien com a "fervent catòlic oposat a la modernitat" i del to dels seus textos com a "to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic". Afirmar el contrari seria faltar a les dades objectives, i als escrits de Tolkien mateix. Ara bé, en aquest cas, conservadorisme no és el mateix que reaccionarisme, i hauríem d'entendre ben bé a què s'està referint Tolkien amb modernitat. 

És evident que modernitat implica la mecanització i urbanització de l'antic món rural. Tanmateix, per a ell, modernitat implica també, i aquest és un aspecte bàsic per tal d'entendre la seva obra, la mecanització de la guerra a un nivell mai vist abans de l'any 1914, amb el conseqüent augment exponencial de la seva brutalitat. Aquesta va ser l'experiència del Tolkien soldat a la batalla del Somme l'any 1916, una de les més sagnants de la Primera Guerra Mundial. La seva experiència personal va ser: "acabada la guerra, tots els meus amics, excepte un, eren morts". Això no vol dir que El Senyor dels Anells sigui cap mena d'alegoria de res, però només des d'aquesta experiència vital es pot entendre la perseverança contra tot pronòstic dels humans i l'apatia de tall existencialista dels elfs. I, és clar, les fantasmagòriques imatges de cadàvers sota l'aigua (cadàvers de guerres passades) a l'episodi del Marjal dels Morts a Les Dues Torres. Recordem també, per exemple, episodis com el Tossal dels Túmuls. Per a ell, doncs, el passat pot resultar espectral, pertorbador i completament desolat, com podem veure en molts passatges de la seva obra en què apareix preocupat per la incapacitat humana de poder arribar a "guarir el món". 

La Primera Guerra Mundial va canviar la cultura europea irrevocablement. Els traumes de guerra van poblar les obres d'autors britànics i alemanys de diferents estils i formes d'expressió artística. El trauma de Tolkien no és menys que el de ningú per haver trobat un lloc a la literatura fantàstica. I, evidentment, no és el tema exclusiu de la seva obra, tot i que hi jugui un paper important. Òbviament, això no el converteix en un autor progressista, ni molt menys, ni afegeix cap factor d'entreteniment a una obra tan avorrida per a alguns. Ara bé, jo subscric la tesi de Lloyd Alexander, que la fantasia no és una evasió de la realitat sinó una forma de comprendre-la i, en aquest sentit, comprendre el context en què apareix una obra literària ens pot ajudar a comprendre'n també les complexitats. 

Respecte a la participació de Tolkien a la batalla del Somme i la influència d'aquesta experiència a la seva obra, uns articles força informatius: 

http://news.bbc.co.uk/2/hi/uk_news/magazine/5133000.stm

http://www.telegraph.co.uk/history/world-war-one/inside-first-world-war/part-two/10356085/jrr-tolkien-war.html

Detall d'una il·lustració de Tolkien per a El Hòbbit

Song of Solomon (#92)

No pots marxar volant i deixar enrere un cos. 

El protagonista d'aquesta novel·la, Milkman Dead, ha lamentat tota la vida el fet de no poder volar. De fet, el seu naixement als anys 30 va venir marcat per un altre vol, el del seu veí Robert Smith, que va provar de volar des del terrat de l'hospital de Mercy, Michigan. Les seves ales blaves omplien l'escena i causaven l'expectació dels curiosos, però ell es va esclafar contra el paviment en un bassal de sang. Aquest és el punt d'arrencada de Song of Solomon (1977) de Toni Morrison, una de les novel·les més representatives del realisme màgic a la literatura dels Estats Units. 

A partir d'aquest moment el que tenim són les aventures vitals i existencials de Milkman, en forma de viatge iniciàtic, per arribar a trobar les seves arrels, i descobrir si finalment serà capaç de volar, i encara més important que això, quin en pot ser el preu. La novel·la, de fet, està escrita com a revisió dels mites clàssics, i barreja la tradició occidental amb la tradició del folklore africà transmesa de pares a fills pels descendents dels primers esclaus africans. La seva resistència a l'opressió dels blancs i el desig de llibertat, així com les contradiccions que aquesta escapada comporta, conformen un dels motius principals de l'argument, que ens porta, amb un ritme quasi frenètic, del present als orígens i dels orígens de tornada al present. En aquest sentit és una novel·la que tracta la comunitat afroamericana des del punt de vista polític, i planteja els dilemes que han d'afrontar davant la violència dels blancs, però també davant l'opressió dins la pròpia comunitat negra. 

A la vegada, els personatges femenins són exemples d'un altre tipus de resistència, la de qui es queda als marges o és contínuament deixada enrere. Així és com Milkman es troba enmig de la tensió existent entre el seu pare, Macon Dead, el potentat del barri, i la seva tia Pilate, que ha sobreviscut als marges de la "bona" societat a base de mantenir-se fidel al passat i als seus relats. De la mateixa forma, es troba al mig de la tensió entre el seu pare i la seva mare, Ruth, un personatge que viu una existència petita, a mig camí entre la resistència i la desesperació. Tanmateix, no serà fins al final de tot que les peces del trencaclosques encaixin i finalment esbrinem què significava poder arribar a volar i quin cost comporta això per al cos que queda enrere. El cos, per això, també és una de les grans inquietuds de l'autora: què fem amb el patiment físic, què significa que el propi cos ens pertanyi, de quina forma la societat ens pressiona perquè li donem forma i a què s'ha de renunciar per poder emprendre el vol.

Sinopsi: Quan Milkman Dead passa de la trentena, comença a sentir-se insatisfet amb la buidor de la seva vida: les necessitats emocionals dels membres de la seva família li resulten una càrrega; decideix trencar la seva llarga relació amb la seva amant, que també és la seva cosina, sense més explicació; comença a distanciar-se del seu millor amic. Quan el seu pare li explica la història d'un sac d'or que la seva tia va robar d'una cova a Virginia, després de l'assassinat del seu avi, i li mana que vagi a buscar-lo, Milkman veu aquest suposat tresor com una via d'escapada de tot el que no li agrada de la seva vida. Tanmateix, el viatge li farà descobrir la veritat sobre els seus avantpassats i aprendre les lliçons que s'amagaven rere el seu egoisme. 

M'agrada: És una novel·la que va creixent a mesura que avança, des d'un plantejament més aviat misteriós, a través de les històries individuals dels diferents personatges, i així d'aprenentatge en aprenentatge fins a un desenllaç literalment apoteòsic. D'aquesta forma, tot el que al principi sembla inconnex acaba encaixant en la imatge de conjunt. 

Memòries d'Adrià (#91)

Tots els problemes de l'imperi em preocupaven alhora, però el meu propi pesava més. Volia el poder. El volia per imposar els meus plans, assajar els meus remeis, restaurar la pau. Sobretot el volia per ser jo mateix abans de morir. 

Avui proposo la recomanació d'un llibre molt interessant i en cert sentit força curiós, Memòries d'Adrià (1951) de l'autora belga Marguerite Yourcenar (1903-1987). És un llibre que a mi personalment no m'ha canviat la vida, però que agradarà especialment als amants de la ficció històrica menys comercial, i a tothom a qui agradi la cultura clàssica i vulgui gaudir d'un escrit de ficció amb un to nostàlgic i de reflexió poètica i filosòfica. 

La novel·la proposa l'autobiografia fictícia de l'emperador Adrià, en un dels moments àlgids del poder i l'hegemonia política de l'imperi romà. Per tant, ens hem de situar en context: va viure entre els anys 76 i 138, i va ascendir al poder el 117. Va ser el continuador de l'expansió territorial del seu antecessor, Trajà i, en aquest sentit, va actuar de pacificador dels territoris recentment annexats. Per als qui ho hàgiu estudiat als llibres d'història, va pertànyer a la dinastia dels Antonins, la dels "emperadors bons", que és un qualificatiu que sempre m'ha fet molta gràcia, principalment perquè la seva mesura és relativa, no absoluta. En aquest moment el cristianisme encara no passava de moviment anecdòtic entre les innumerables sectes religioses i mistèriques del moment. La cultura romana seguia essent essencialment grega, tot i que el pragmatisme i els imperatius de l'administració romana ben sovint la reduïen a meres formalitats. Tanmateix, Adrià és format en els ideals de la bellesa i la virtut gregues i, de fet, aquesta tensió entre l'ideal i la realitat és un dels fils conductors de la novel·la, i també una de les fonts principals de contradicció en la veu narrativa. 

De fet, la gràcia de la novel·la és una primera persona que es presenta a ulls del lector amb tota la seva humanitat i els seus defectes, amb una vanitat, fins i tot, que revela l'home de poder per sobre de cap altra cosa. D'una banda es troba la qüestió de l'expansió de l'imperi, i l'etern conflicte entre nosaltres i els altres. Adrià, en aquest cas, encarna el nosaltres més estricte: és incapaç d'entendre que els pobles bàrbars no facin bots d'alegria davant dels incomptables beneficis de la pau romana. Un dels conflictes més sagnants del seu regnat, sense anar més lluny, serà amb els jueus radicals a Palestina. D'altra banda, un dels fils principals del llibre serà també la seva passió per l'adolescent Antínous i la mort d'aquest, les causes exactes de la qual segueixen sent un misteri històric. Yourcenar opta per la possibilitat del suïcidi ritual, i dedica les pàgines més belles i poètiques del llibre a la descripció d'aquest personatge, i a l'entendridor record que l'emperador acaba guardant d'ell. En aquest sentit, el llibre val la pena perquè en tot moment la vivacitat i immediatesa de la veu narrativa et fa oblidar que és una obra de ficció. En definitiva, un llibre amè, molt ben escrit i que manté l'interès al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: El llibre representa ser el manuscrit autobiogràfic de l'emperador Adrià, ja moribund, el destinatari del qual és el futur emperador Marc Aureli. L'argument repassa els principals fets de la vida de l'emperador, posant especial èmfasi en les campanyes exteriors i en la relació amorosa amb Antínous. 

M'agrada: L'ambient i el context històric estan molt ben recreats. 

L'amant (#90)

Molt aviat, a la meva vida, va ser massa tard. Als divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit anys i els vint-i-cinc el meu rostre va emprendre un camí imprevist. Als divuit anys em vaig fer vella.  

Després d'un intent fallit de ressenyar aquesta lectura, i amb certa recança de deixar-la al calaix d'esborranys descartats, vaig donar-li una segona oportunitat al llibre sencer i, ara sí, potser a la segona va la vençuda, i trobo les paraules per descriure un llibre que en una primera lectura pot no agradar o interessar a tothom, i que en una segona lectura es revela com més del que sembla inicialment. Marguerite Duras (1914-1996) va escriure L'amant (1984) quan ja tenia 70 anys, i la seva publicació va ser molt ben rebuda. M'imagino que l'aura d'autobiografia encoberta que l'acompanyava devia ajudar en aquest sentit, tot i que la història a la vida real sembla haver estat encara menys romàntica i més fugaç del que se'ns presenta a la novel·la. I hauríem de preguntar, és realment una novel·la romàntica, en el sentit convencional? En realitat no. Crec que una de les seves millors virtuts és l'actitud distanciada i freda de la veu narradora, com si estigués explicant la història d'una altra persona, de fet, la història de la persona que ella era dels quinze als divuit anys. 

A la vegada, la narració no es limita només a la seva aventura amb un empresari xinès més gran que ella a la Indoxina francesa dels anys vint. Moltes vegades se l'ha classificada com a novel·la eròtica i no trobo que sigui un qualificatiu just. La novel·la és quelcom més que això, realment. Aquesta premissa argumental, de fet, queda en segon pla la major part de la novel·la, perquè el fil principal de l'argument és el creixement de l'autoconsciència de la protagonista, tant pel que fa a la seva pròpia maduració psicològica, com a la relació que acaba establint amb els membres de la seva pròpia família. Impersonal en l'enfocament, i a la vegada profundament personal en les implicacions, la novel·la explora com la noia protagonista s'acaba veient a sí mateixa i com acaba decidint que el que vol fer a la vida és escriure. En aquest sentit, les relacions fallides amb la mare, el germà gran i el germà petit, així com el teló de fons del món colonial, hi tenen tant a veure com la relació amb l'amant. 

En la meva opinió resulta una obra mestra de la concisió, ja que amb poc més de cent-cinquanta pàgines concentra tota una història familiar reduint-la només a allò essencial: com ens percebem o deixem de percebre'ns, com ens estimem o deixem d'estimar-nos. En aquest sentit, L'amant resulta una història sòrdida més que romàntica, en què la consciència de la misèria, la desesperació i la mort acaben eixordant la trama de l'amor o el desig sexual. L'estil en què està escrit, sense un ordre cronològic determinat però fent voltes constantment al voltant dels mateixos temes i sentiments fan de la lectura una experiència a moments confusa, però també a moments profundament reveladora. 

Sinopsi: La protagonista és una jove francesa de quinze anys que viu a la Indoxina dels anys vint. La seva família està arruïnada i sobreviuen com poden intentant mantenir sense èxit una certa aparença de benestar. La noia s'acaba veient abocada a prostituir-se amb un empresari xinès més gran que ella i els seus propis sentiments pel que fa a aquesta relació queden en tot moment en un marcat pla d'ambigüitat. Juntament al llarg d'aquesta història, es desenvolupa també la història de les relacions familiars de la protagonista amb la seva mare i els seus germans, que s'acaben quedant a mig camí entre l'amor i l'odi. 

M'agrada: No res en concret dins d'aquesta novel·la, però sí l'experiència de llegir-la. 

El pont de San Luis Rey (#89)

Hi ha qui diu que no ho sabrem mai i que per als déus som com mosques que un infant mata en un dia d'estiu, i hi ha qui diu, al contrari, que ni els pardals no perden una ploma que no l'hagi tocada el dit de Déu. 

Aquesta novel·la curta de Thornton Wilder (1897-1975) es va publicar el 1927 i va ser un èxit immediat i inesperat als Estats Units. Potser és perquè és una novel·la molt allunyada de les expectatives i preocupacions de la població americana del moment i, en certa forma, quan la llegeixes et dóna una impressió d'atemporalitat. L'acció se situa al virregnat del Perú de principis del segle divuit, sota el domini de l'imperi espanyol, i potser precisament per això sembla un ambient quasi irreal. Ho hem d'admetre d'entrada: no en sabem gaire de la història de les colònies espanyoles, ni de quin ambient s'hi respirava, i en realitat la intenció de Wilder en aquest relat està molt allunyada de la ficció històrica. De fet, els únics personatges històrics que hi apareixen són el virrei Amat i la seva amant, la Perricholi, les vides dels quals, com a personatges ficticis, ni tan sols no es corresponen al temps real en què van viure. 

Però tot i ser una mena de fantasia històrica, també és cert que és molt difícil no apreciar la complexitat emocional de la història narrada en tota la seva bellesa. Tot i que el fortuït esfondrament del pont de San Luis Rey actuï com a reclam i proporcioni la línia argumental de la història, de fet són els sentiments dels personatges que conformen la matèria de la novel·la. En les seves pàgines hi ha tantes maneres de concebre l'amor com personatges hi apareixen. Sempre hi ha un matís en cada amor particular: de jelosia, d'orgull, de tossuderia, de fervor desesperat o de simple resignació davant de la impossibilitat. Però no n'hi ha dos d'iguals. 

La gran virtut d'aquesta novel·la és la sobrietat: no hi ha res que pugui arribar a embafar. Donades les premisses argumentals i l'època en què se situa l'acció, hauria estat fàcil començar a omplir pàgines i pàgines de descripcions d'ambient, digressions morals i filosòfiques i intricades reconstruccions de psicologies; hauria estat fàcil començar a carregar la història amb subtrames i nivells de patetisme i acabar-la convertint en melodrama. Wilder defuig tot això mantenint el mateix estil distant i irònic durant tot el relat: com si el que estiguéssim llegint fos més una crònica periodística dels fets que no pas una recreació literària. Els sentiments dels personatges són descrits amb la mateixa fredor analítica que un meteoròleg usaria per descriure fenomens atmosfèrics: tot així de senzill. 

Ara bé, només cal obrir la novel·la per la primera pàgina per veure que tot és més subtil i carregat d'interrogants del que sembla en un principi: la novel·la es presenta com un informe sobre les vides dels cinc personatges que van caure al buit en l'accident del pont de San Luis Rey. L'objectiu últim seria determinar si hi ha una intenció o una voluntat divina oculta rere aquesta catàstrofe fortuïta, o si en realitat l'existència humana és més aviat un fenomen sense sentit ni destí últim. El germà Juníper es proposa demostrar la primera de les tesis, la d'una intenció o pla diví que regeix fins el més anecdòtic dels accidents. Tanmateix, en la seva meticulositat de tall cartesià, aliada amb la racionalitat i les ciències empíriques quasi fins a un punt obsessiu, acaba tancat en un laberint de possibilitats el sentit de les quals se li escapa constantment. D'altra banda, l'estret pont de fusta i corda que separa els vius i els morts es converteix en imatge recurrent que defuig també la segona de les possibilitats. El resultat és un relat sense respostes, sense plantejament, nus ni desenllaç, que ens planteja concisament les inquietuds i petits defectes d'una colla de personatges que costa d'oblidar.

Sinopsi: Un bon dia el pont de San Luis Rey, conegut a tot Perú, cedeix i llança al buit les cinc persones que l'estaven creuant en aquell moment. El germà Juníper, enlloc de pensar que per pocs minuts s'ha salvat de la tragèdia, es proposa demostrar que hi ha alguna lògica oculta rere l'accident, i que eren aquestes cinc persones i no unes altres les destinades a ser-ne les víctimes. El que se segueix són tres relats entrecreuats de les vides d'aquests personatges, tots amb les seves febleses i passions. Tanmateix, serà el lector qui haurà de jutjar al final quin és el sentit del relat sencer.

M'agrada: Crec que no hi ha res més a dir. M'agrada aquesta història des de la primera vegada que la vaig llegir. 

Defensor de l'educació humanística

i de la democràcia a Itàlia. Amb un cinisme mig seriós mig irònic, la seva última lliçó va ser que l'erudició és inversament proporcional a l'èxit social i laboral. Això sí, picant l'ullet a l'erudició. Intel·lectual amb majúscules i humanista integral, va saber interpretar el temps present amb la lucidesa i dinamisme de qui sempre té alguna cosa pendent al tinter. 

http://www.repubblica.it/cultura/2016/02/20/news/morto_lo_scrittore_umberto_eco-133816061/?ref=HREA-1

http://cat.elpais.com/cat/2016/02/20/cultura/1455927385_225826.html

http://www.ara.cat/premium/opinio/Elogi-lletres_0_1125487469.html

http://www.publico.es/actualidad/umberto-eco-cree-hombre-enemigo.html

http://www.umbertoeco.com/en/from-internet-to-gutenberg-1996.html

Umberto Eco

L'altre vent (#88)

Thorion va confiar massa en la seva pròpia força, em penso. S'hi va estar massa temps. Va pensar que podia convocar-se de nou a la vida, però el que va tornar va ser només la seva habilitat, el seu poder, la seva ambició: la voluntat de viure que no dóna vida. I així ens va devorar. Fins que Irian el va destruir. 

Hem arribat finalment a l'última novel·la de la saga de Terramar. L'interrogant principal en començar a llegir-lo era saber si el cicle aconseguiria veure un final satisfactori. El final de Tehanu havia deixat les expectatives sobre la saga molt amunt (de fet, m'atreviria a dir que és la millor de les entregues, possiblement per davant de la primera i tot), però és cert que sonava inacabada, com si quedés quelcom pel camí que encara estava per arribar. Finalment, el 2001 va arribar el desenllaç, amb un breu interludi, un dels contes que figuren a Contes de Terramar, entremig, que creava una trama secundària que després s'acabarà unint a l'argument principal d'aquesta última novel·la. 

Finalment, l'argument es divideix en dos conflictes principals: d'un naixement malaguanyat sembla que la mort sencera es trasbalsa, i s'obre una estranya escletxa entre el món dels vius i dels morts que no hauria de ser-hi per començar. D'altra banda, els dracs semblen disposats a reconquerir l'Arxipèlag sencer, que en l'antiguitat havia estat seu. Ara bé, la solució a tots els enigmes i la restauració de l'harmonia i l'ordre inicials ens portaran a qüestionar els mateixos fonaments i inicis de l'univers de Terramar tal com va ser concebut en un principi. Aquesta és la forma com Ursula Le Guin revisita i recrea el que als anys 70 havia estat la trilogia original, ja que a L'altre vent es confirma quelcom que ja es veia venir de força lluny: que el que realment era contranatural era l'ús de la màgia en si mateix. 

Tenim, per tant, un desenllaç de proporcions èpiques i mítiques, i una novel·la que potser no està a l'alçada de les predecessores, però que conclou la saga amb el bon gust de boca que deixa veure tots els elements tornar al seu lloc. Els personatges de les anteriors sagues també hi acaben apareixent, i és Ged, de fet, qui queda definitivament en un segon pla. Tot i adults, Arren i Therru segueixen essent infants en molts aspectes, i això afegeix un altre interrogant a la trama principal: ara la pregunta no és sols si podran salvar el món, sinó també si mai arribaran a trobar el seu lloc al món.

Sinopsi: Hara, un bruixot turmentat pels somnis que l'empenyen vers el món dels morts, es dirigeix a Ged per tal que l'ajudi. Ged li recomana dirigir-se a Havnor, el centre de l'Arxipèlag, on la seva dona Tenar i la seva filla Tehanu han anat a reunir-se amb el rei Arren. De fet, l'escletxa oberta entre el món dels morts i el dels vius no és l'únic que amenaça Terramar, i els mags de Roke han resultat impotents a l'hora de salvar cap d'aquests conflictes.

M'agrada: És un final de saga digne de totes les altres entregues, i fins i tot millor que algunes d'elles.

No m'agrada: Le Guin juga amb la metafísica que ella mateixa ha creat per al seu món fictici, potser estirant-la fins als extrems en certs moments. El fet de crear un món en què els protagonistes són negres i els bàrbars blancs acaba fent-se confús a l'hora de les conclusions, quan resulta que eren els blancs que tenien raó. Per tant, el potencial subversiu de la saga queda una mica diluït. 

Art i Holocaust

Potser després de tants anys estem començant a superar l'horror mut de què parlava Adorno, la impossibilitat de la poesia després d'Auschwitz, i s'inaugura a Berlín una exposició com aquesta, en col·laboració amb el Yad Vashem. Sí, hi havia art i artistes als camps d'extermini, i la seva veu és tant de dolor i desesperació com de resistència i capacitat de continuar creant. Malgrat tot, en aquest cas la projecció no és cap al futur, en un context en què no hi ha més realitat que l'infern present, però de totes formes veiem com sobreviu -també- la capacitat de mirar al voltant i continuar creant, fins i tot d'allà d'on res pot ser creat. 

http://www.dw.com/en/merkel-opens-berlin-exhibition-of-holocaust-art/a-19002350

Ash Wednesday

Un poema (llarguíssim) sobre ossos que canten i salten. He renunciat a interpretar-lo: que se n'encarreguin els il·lustres acadèmics en il·lustres universitats del món. Per a mi, sona profundament cristià i profundament pagà a la vegada. Té moments d'una sublimitat dolorosa. 

Al següent enllaç, podeu llegir la versió completa del poema:

http://www.msgr.ca/msgr-7/ash_wednesday_t_s_eliot.htm

Al vídeo que segueix, el poema està llegit en versió completa per l'autor mateix, T. S. Eliot. Potser no la versió més lírica que poguéssim trobar, però pel fet mateix de ser llegit per l'autor, té un valor que potser altres lectures no tinguin.

Contes de Terramar (#87)

-L'art comença i acaba amb els noms -va dir, cosa que és ben certa, tot i que pot haver-hi molt a dir entremig de començar i acabar. 

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Terramar, d'Ursula K. Le Guin, però és el primer que m'ha resultat decebedor. Ara bé, em penso que la decepció és més culpa del llibre i de la seva forma que no pas de la recepció que en puguin fer els lectors. Contes de Terramar (2001) va ser publicat en darrer lloc. Ara bé, cronològicament potser hauria d'anar en cinquè lloc perquè l'últim dels contes actua com a baula entre la quarta entrega, Tehanu i L'altre vent, que va ser publicat també l'any 2001 i que conforma el desenllaç definitiu. 

Contes de Terramar m'ha resultat decebedor perquè és al conjunt de la saga el que els Contes Inacabats és a El Senyor dels Anells, és a dir, un recull d'esborranys, contes independents i notes sobre la mitologia, geografia i història de la terra inventada. El problema és que no aporta realment res de nou a la trama principal de la saga i, per tant, és més com una mena de deure imposat abans de passar al desenllaç. En els cinc relats que formen aquest volum, força més llarg que les altres novel·les, Le Guin intenta reprendre el tema de la relació entre homes i dones en el seu univers, un tema que, com apuntàvem en les anteriors ressenyes de la saga, és un motiu central del relat, per no dir un eix fonamental. Ara bé, totes les explicacions i motius que l'autora prova de donar per justificar aquest problema bàsic no fan la impressió de ser quelcom definitiu, com si l'autora passés de puntetes o per la superfície d'un tema que, en primer lloc, ella mateixa havia obert. 

Continguts: El primer dels contes, "The Finder", és força llarg, i narra la fundació de l'escola de màgia de Roke. Aquesta havia estat fundada per homes i dones en pla d'igualtat però, de fet, no s'explica amb gaire claredat el pas des d'aquesta situació inicial a la situació d'exclusió de les dones que es dóna en el moment posterior de les novel·les. El segon dels contes, "Dark Rose and Diamond", és completament independent de cap de les trames de les novel·les principals. És la història d'un aprenent de mag que ha d'optar entre la seva carrera com a mag o el seu amor. El tercer dels contes, "The Bones of the Earth" és una història que transcorre durant la joventut d'Ogion. El quart relat, "On the High Marsh", transcorre durant el període en què Ged és arquemag. És la història d'un mag que comet una trangressió semblant a la de Ged en la primera entrega. El cinquè dels relats, "Dragonfly", se situa en paral·lel als fets que ocorrien a Tehanu, i en aquest sentit sembla la més interessant. Narra la història de la primera dona que entra a l'escola de màgia de Roke, durant el moment de crisi que se segueix a la coronació del rei Lebannen. Després dels cinc relats, es recullen tot un seguit de notes, descripcions i apèndixs sobre el món de Terramar. 

M'agrada: En molts moments dels diversos relats, l'estil de narrar de Le Guin i els petits misteris que va deixant per revelar al final de les històries fan quasi impossible de deixar la lectura. En alguns moments hi ha passatges de suspens dignes de les altres novel·les. 

No m'agrada: Durant tots els relats he estat esperant una revelació, quelcom de la mestria narrativa de les altres entregues, però l'experiència al final queda en la mateixa monotonia durant pàgines i pàgines. Els personatges, tot i ser una llàstima, no arriben a semblar realment vius, potser perquè apareixen i desapareixen dels seus respectius relats sense tenir gaire temps de desenvolupar-se entremig. Excepte en l'últim relat, les dones tampoc no passen d'assistents o apèndixs marginals en la vida dels homes protagonistes, i és decebedor perquè sembla un pas enrere respecte a Tehanu.