Goya. Llums i ombres

Una altra que se'ns acaba (el 24 de juny, per ser exactes) i que és d'aquelles que no es pot deixar perdre. L'exposició es titula Llums i ombres però es podria haver titulat perfectament Ombres del segle de les Llums. Les ombres hi predominen en els gravats sobre la guerra, els somnis, els capritxos i tota mena d'il·lustracions que retraten les injustícies socials, els horrors de la guerra i les misèries morals d'una època que veu com totes les seves seguretats passades, si n'hi havia hagut alguna, s'enfonsen. L'artista també és espectador impotent d'aquest esfondrament, i ens n'ofereix un retrat prenyat d'una ironia àcida però elaborat des d'una perspectiva particularment clarivident. En aquest context, les llums, o retalls de les vides d'una societat benestant que es diverteix i alimenta la seva vanitat com si res no passés al seu voltant, queden força velades per la crítica social implícita als valors tristos i decadents d'una Espanya que camina amb la bena als ulls vers un futur incert i ombriu. Obres tan famoses com El pelele, El parasol o La maja vestida són d'aquestes últimes, però queden constantment emmarcades en un rerefons molt més tràgic i bigarrat. La visió onírica i el malson, les metamorfosis d'homes en animals i els personatges diabòlics i esotèrics se'ns presenten més d'una vegada i més de dues com a pertorbadors contrapunts d'un determinat tipus de retrat que de vegades sembla càndid i tot, de tan colorista. Atenció especial al paper ambivalent que juguen els personatges femenins a través de tota la mostra: la maja, la prostituta, la bruixa o la víctima innocent de la guerra són personatges que aniran apareixent-se a través de tota l'exposició, completant sempre aquesta visió sarcàstica d'un Goya cada cop més desencantat a mesura que la situació política empitjora. O no és desoladora l'expressió del melancòlic Jovellanos en el seu famós retrat? La Il·lustració, espectadora horroritzada de la barbàrie de la seva època. Al Caixafòrum i de forma gratuïta. 

Revisitar Conrad

El Sant Jordi passat em vaig fer un regal molt especial, cridada per l'assequible preu, més que per qualsevol altra cosa. Després d'haver llegit l'obra mestra de Conrad un parell de vegades en anglès (i entès en la mesura de les meves possibilitats) va ser tot un plaer llegir-ne la traducció en aquesta meravellosa edició il·lustrada per Ángel Mateo Charris (Galaxia Gutenberg, tant en català com en castellà). La relectura que en fa l'artista a través de les seves pintures és d'una bellesa que deixa amb la boca oberta, perquè Charris aporta tota una paleta de matissos i lluminositat a una obra que porta ja d'entrada l'etiqueta de l'obscuritat. El viatge de Charlie Marlow vers allò que desconeix, i que l'atrau inexorablement, se'ns descobreix novament (sembla que cada cop que llegeixes El cor de les tenebres és diferent) des d'unes suggerents il·lustracions en la majoria dels casos més simbòliques que descriptives. Una oportunitat per tornar-nos a submergir en el particular i sinistre Congo que l'autor ens presenta, en un viatge que transforma Marlow perquè el connecta amb la part més íntima i profunda de la seva ment, amb tot allò que creia fantasiós o massa aberrant com per ser real. I la denúncia implícita als horrors del colonialisme: els primitius són, després de tot, Kurtz i companyia.

I un últim apunt, encara: sembla que sempre es repeteix la mateixa història. Si ens informem mínimament dels interessos internacionals que s'han establert en les últimes dècades al voltant del coltan, trobarem, novament, els interessos de la indústria i les empreses del primer món per mantenir un estat de guerra permanent al Congo. L'article és d'ara fa un any:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/415687-barcelona-i-la-guerra-del-coltan.html 

La mort de la llengua Bo

Boa Sr, l'última parlant de llengua bo del món (Índia), va morir el febrer de 2010, i amb ella, la seva llengua. En aquest vídeo, canta una cançó tradicional de la seva tribu.

Delacroix al Caixafòrum

Aquest cap de setmana passat vaig poder visitar aquesta exposició gratuïta al Caixafòrum (afanyeu-vos els qui encara no ho hagueu fet, perquè s'acaba el 20 de maig), que ens ofereix una selecció força representativa de l'obra d'un dels més grans autors de la pintura francesa i de la història de l'art en general. Des dels seus inicis fins a la consagració en la maduresa, la trajectòria d'aquest autor romàntic ens condueix des dels estudis de joventut (em va agradar especialment l'etapa dels retrats a l'estil britànic) fins a les grans al·legories històriques i orientalitzants. És cert: de vegades la fascinació del romàntics pel passat, per orient i per un nacionalisme sentimentalista i grandiloqüent ens poden semblar estranys, poc familiars; així com també ens ho pot semblar l'admiració que en el seu moment gaudeix en el Saló de París, just a la vegada que els pre-impressionistes en són expulsats per incompresos. Tanmateix, val la pena gaudir de la imaginació, el talent i la creativitat desbordants d'un autor que pren la literatura com a font pricipal d'inspiració. La meva recomanació en especial: els gravats sobre Faust, en què Faust i Mefistòfil acaben confonent-se perillosament, i també un de tema shakespearià: el Macbeth amb les bruixes, que és preciós. 

"Em tracteu com només es tracta als grans morts." 
(Delacroix a Baudelaire).

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/eugenedelacroix_ca.html

Potser Déu...?

Avui parlaré d'una pel·lícula que va passar força desapercebuda als cinemes en el moment d'estrenar-se i que no va tenir una gran acollida per part dels espectadors, tot i que va ser força valorada per la crítica. Es tracta de Stone (2010), de John Curran. És cert que no acompleix les expectatives de la publicitat que se li va donar: no és una pel·lícula d'acció ni un drama carcerari; de fet, amb prou feines és un thriller. És més aviat una trama psicològica -i que certament pot resultar una mica densa- que tracta sobre la culpa i l'alliberament, des d'un punt de vista obert a l'experiència trascendent. Els personatges intenten creure, cadascun a la seva manera particular, però en cap cas se li imposa un credo a l'espectador. Aquest més aviat ha d'observar el comportament dels personatges amb una mirada prou crítica com per destriar, sense arribar a una resposta clara ni definitiva, qui són els bons i qui són els dolents en aquest relat de mentides, d'aparences i d'inquietuds existencials (reals o fingides). Una de les qüestions bàsiques que tracta la pel·lícula està relacionada amb els diversos enfocaments que podem fer dels principis morals: n'hi ha prou amb guardar una aparença de rectitud, o cal també acompanyar-la amb les obres? Aquest és el contrast principal entre els dos protagonistes: Jack Mabry (Robert De Niro), el funcionari de presons perfectament respectable que guarda culpabilitats al rerefons de la seva consciència, i Stone (Edward Norton), el pres que necessita demostrar la seva rehabilitació sense voler fingir-la. I això no és tan fàcil, com quedarà demostrat quan veiem com Stone, en la seva ambigua lluita dialèctica amb Mabry, posarà fins i tot en perill la possibilitat d'obtenir allò que més desitja. Al costat dels dos protagonistes, completen la trama les seves esposes: l'una (Milla Jovovich) intentarà ajudar Stone a aconseguir la condicional a través de l'engany i del xantatge a Mabry; l'altra (Frances Conroy) és víctima també d'un captiveri particular, el del seu matrimoni amb Mabry. 

El film relata la història d'un agent de la condicional que es topa amb el cas de Stone, condemnat per còmplice i encobridor d'un assassinat. L'esposa de Stone sedueix Mabry per tal d'aconseguir una decisió favorable en el tràmit de la condicional. Però, com abans comentàvem, Stone és també un relat d'alliberaments. Un altre tema important que tracta el film és la recerca del sentit de l'existència, i les formes diverses en què cadascú s'enfronta als grans interrogants de la vida, també amb diversos nivells d'implicació o de consciència. Des de les formes d'espiritualitat més tradicionals a les més alternatives, Stone ens ofereix un ampli ventall de qüestions que afecten la presència de l'ésser humà a l'univers, sovint relegades a soroll de fons que acompanya la nostra quotidianitat més prosaica. De fet, l'alliberament de Stone, sempre que acceptem com a vàlid el relat que ell fa de la revelació que pretén haver tingut, no és físic sinó espiritual. De la mateixa forma, anirem presenciant els angoixants intents d'alliberament de la senyora Mabry. En definitiva, en els últims moments de la pel·lícula, se'ns suggereix d'alguna forma que tots quatre personatges segueixen buscant respostes cadascun a la seva manera. Tot i ser una pel·lícula de tesi i no precisament d'acció, l'interès del film no decau en cap moment, gràcies en part a les magnífiques interpretacions dels quatre actors principals i a la vivacitat dels diàlegs. Stone és d'aquelles que convida a pensar-hi molt i, fins i tot, a encetar el diàleg després d'haver-la vista. Senyal que dels Estats Units no sempre arriba cinema comercial. 

Una nova solidaritat

Una recomanació molt especial: Hacia una nueva solidaridad, la carta de Pasqua de la comunitat de Taizé d'enguany, on el germà Alois explica que és possible construir una nova solidaritat. L'experiència pasqual de la resurrecció és present en aquesta idea, però l'optimisme del plantejament és aclaparador en la seva senzillesa: el gran valor de Crist és la seva humanitat, i aquesta experiència és la que vivifica la sortida d'un mateix per a una trobada profunda amb les realitats socials i amb els altres. I una idea potser encara més profunda, perquè potser encara és més senzilla: la base de la solidaritat és la confiança. 

L'any 1989, a l'Alemanya de l'Est, i abans que caigués el mur de Berlín, els organitzadors de manifestacions als carrers van demanar a cadascú que portés una espelma encesa: una mà portava l'espelma, l'altra protegia la flama del vent, i no quedaven mans lliures per a un gest de violència. (En una anotació de la carta).

2003, manifestants contra la guerra de l'Iraq a Berlín

El riu com a metàfora

Quin és el pes dels traumes del passat? De vegades, arrosseguen la persona fins al fons del riu i no li donen oportunitat de sortir-ne. Mystic River, una de les obres mestres de Clint Eastwood, basada en la novel·la de Dennis Lehane, és molt més que una trama policíaca, és un emotiu relat sobre com el passat enganya i devora la gent. El que és més sorprenent des del punt de vista de l'espectador és l'estructura del film, que, tot i ser lineal (l'ordre dels fets és estrictament cronològic), planteja paral·lelismes constantment. Es tracta de certs detalls que es van repetint i que, com les aigües del riu, circulen incessantment sense cap canvi aparent, però sempre diferents. De fet, l'estructura de la tragèdia, almenys tal com l'entenien els grecs, és circular. Així és com el personatge de Dave, trist, apàtic, sempre arrossegat pels esdeveniments -ja que mai arriba a decidir res, realment- puja al seient de darrere d'un cotxe en tres ocasions diferents de la seva vida: la primera, quan és segrestat de petit; la segona, que a la pel·lícula no es veu però se'ns relata, quan és detingut per la policia i aquest fet segella, indirectament, el seu destí; i la tercera, que és millor no explicar per no aixafar el final de la pel·lícula. De la mateixa manera, els crims del present (tant el de James com el de Dave) sempre remeten a un crim passat, i així successivament. Els tres nens del passat es van retrobant en les complicades circumstàncies del món adult i, tot i que la pel·lícula va lligada a la idea pessimista que és impossible fer net i trencar definitivament amb el passat, o que tard o d'hora hi ha alguna cosa que el passat ens reclama i s'ha de pagar, les circumstàncies casuals (que solen ser les més tràgiques) també intervenen en la resolució final de la trama. 

Mystic River relata la història de tres amics d'infància, Dave, Sean i James, que es retroben després de passar uns anys d'un fet traumàtic que va canviar la vida de Dave. Tot i així, el fet que els uneix en el present és igual de traumàtic per a James. Mentrestant, Sean no és únicament el policia que ha de resoldre el cas, sinó també l'observador impotent de l'enfonsament moral dels dos antics amics. Mystic River va obtenir, l'any 2004, dos únics Òscars a dues interpretacions úniques: la de Sean Penn en el paper de James, el mafiós de barri que ha de passar pel tràngol de la mort de la seva filla, i la de Tim Robbins en el paper del desequilibrat Dave, el sospitós que esdevé víctima de tots i el seu propi botxí. Enmig de tots dos es troba l'antic amic, interpretat per Kevin Bacon, obligat a descobrir la veritat d'unes circumstàncies molt més ambigües del que semblen al principi. Com a thriller pur i dur, Mystic River ens ofereix un relat la intriga del qual no decau en cap moment del seu metratge. Com a relat de psicologies personals, esdevé una extensió suggerent de la idea que el passat retorna, però no ho fa mai de la mateixa manera. Atenció, en especial, a la banda sonora del film, composta pel mateix Eastwood, i a la forma com amb una sola frase musical (amb prou feines quatre notes) arriba a condensar els moments de màxima tensió emocional de la pel·lícula. 

Manifestació del 10 de juliol

Margarit reivindica aquí la identitat catalana des d'una preciosa metàfora amb ressonàncies clàssiques.

Joan Margarit al Cèntric

Ahir a la tarda vam tenir una oportunitat única de celebrar el Dia Internacional de la Poesia: la trobada amb el poeta Joan Margarit a la sala d'actes de la Biblioteca Antonio Martín del Prat de Llobregat. A partir de la presentació audiovisual i els treballs sobre aquest autor que han realitzat un grup d'alumnes de l'IES Estany de la Ricarda, es va cedir la paraula al poeta, que ens va anar comentant amb claredat i una gran lucidesa què entén ell per poesia. El poeta composa el poema com si fos una partitura, que després el lector haurà d'interpretar amb els seus propis mitjans: els instruments que tingui a mà, la seva pròpia vivència, el que cadascú bonament pugui i sàpiga tocar. No podrà escoltar-lo passivament, com si fos un concert. En últim terme, el que el poeta extreu de sí mateix és quelcom que té dins, però que qualsevol altra persona també pot extreure de dins de sí mateixa. Ens va fer il·lusió, si més no, com a lectors, que se'ns reconegui aquest esforç de llegir i interpretar poesia. Una altra part del seu testimoni va dirigir-se a les seves arrels i al seu passat, part fonamental de l'experiència que nodreix la seva obra, i a la relació fonamental entre poeta i llengua materna. La barbàrie del passat desafia la pròpia identitat, quan aquesta es veu reprimida pel germà, pel veí, pel conciutadà més proper. El futur, d'altra banda, sempre obert a la creativitat i l'originalitat; com bé ens van demostrar els treballs dels alumnes. L'acte va finalitzar amb la lectura per part de Margarit d'alguns poemes del seu últim recull, No era lluny ni difícil. Va ser un moment de profunda emotivitat, que va resultar un autèntic privilegi per als oients.

Las nieblas de Avalon (#15)

Aquesta novel·la de Marion Bradley, publicada el 1983 i considerada per molts un clàssic de la literatura fantàstica, ens presenta una revisió molt particular del cicle artúric. Tot i que segueix les línies argumentals principals que estableix Malory, en aquest cas Bradley fa un relat, des del punt de vista femení, de la impotència d'un món pagà que veu com les seves tradicions s'esvaeixen per donar pas a les estructures de poder, els codis de conducta i els rituals cristians. El punt de vista femení juga un paper fonamental a l'hora de plantejar aquesta inquietud, ja que la dona, imatge de la divinitat primigènia i font de legitimitat del poder en el món druídic, es veurà obligada a perdre la seva posició per sotmetre's a les estructures patriarcals del cristianisme heretades a través de l'imperi romà. 

A mesura que avança el relat, accedim al món d'acció i de decisió dels homes a través de la mirada crítica, sovint irònica i quasi sempre lúcida de les dones que els observen, relegades a la passivitat de l'espera dins l'àmbit domèstic. Així és com Igraine, Ginebra i Morgana presencien els fets principals (sí que és cert que reelaborats i revisitats en gran mesura per l'autora) dels regnats d'Uther i Artús, els pendragons, i les seves respectives decadències. Emmig dels nombrosos personatges femenins que passen pel relat, Morgana esdevé l'autèntica protagonista en tant que encapçala la rebel·lió més autèntica: la de mantenir-se fidel al món que desapareix, per més sacrificis que aquest li demani. I és que el món matriarcal arriba, a la pràctica, a ser tan intrasigent i totalitzador com el patriarcat més fanàtic, ja que el conflicte s'estableix entre els diferents intermediaris que interpreten a la seva pròpia manera la voluntat de la divinitat. 

La novel·la esdevé, doncs, un tràgic recordatori de la soledat dels individus davant d'un destí que han creat ells mateixos, tot i que paradoxalment els mini la llibertat. Així és com tots els personatges, en el seu intent de recórrer el seu propi camí, acaben caient aclaparats per quelcom que els supera. Finalment, la divinitat-terra-mare-mort-misteri que representa la fertilitat i els cicles dels fenòmens naturals es retira per deixar espai al Déu personalitzat dels cristians, de la mateixa forma que Avalon es retira entre les boires a una dimensió màgica, per manifestar-se només a uns quants escollits.  

Sinopsi: Des que a Igraine se li revela que serà la mare del gran rei de Britània, tots els fets condueixen al seu fill, Artús, a ocupar aquest lloc, amb la legitimitat que li confereixen els rituals druídics de les tribus paganes. Tanmateix, quan el rei abandona aquestes tradicions per abraçar els dogmes cristians, la seva germana Morgana i la resta d'habitants d'Avalon observaran aquest fet com una traïció.  

M'agrada: L'originalitat del plantejament i la complexitat psicològica de la majoria dels personatges. La forma com Bradley reinterpreta el relat del cicle artúric respectant-ne els punts principals és brillant. A part de tot això, el ritme de la narració es manté durant tot el relat, i la novel·la és completament absorbent, fins a esdevenir, amb tot el mèrit, un clàssic de la literatura fantàstica i una obra recomanable des de tots els punts de vista. 

No m'agrada: Potser només alguns detalls de gust personal, com el desenllaç del personatge de Merlí, que crec que no està a l'alçada de la complexitat psicològica del personatge, o l'episodi de reconciliació final de l'epíleg, que també considero que no està a l'alçada de la resta del llibre.