"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de setembre 2025

Un judici de pedra (#615)

Quatre membres d'aquesta família, en George, la Jacqueline, la Melinda Coverdale i en Giles Mont, van morir, en l'espai de quinze minuts, el 14 de febrer, dia dels enamorats. L'Eunice Parchman i l'anomenada Joan Smith van matar-los a trets un vespre de diumenge mentre miraven òpera a la televisió. Dues setmanes després, van arrestar l'Eunice pel crim... perquè no sabia llegir. Però hi havia alguna cosa més. 

Aquesta novel·la es va publicar el 1977, i es considera una de les millors obres de la prolífica autora britànica Ruth Rendell (1930-2015), gran figura de la literatura policíaca del segle passat. Jo no n'havia llegit mai res, d'aquesta autora, i la novel·la em va cridar l'atenció, quan la vaig veure a la biblioteca, per la seva premissa inicial, que és un dels seus atractius més ferms: ja a la primera pàgina del llibre sabem quin serà el crim, qui en són les víctimes i qui n'és l'autora, i a partir d'aquest punt la novel·la sencera és un compte enrere per arribar a descobrir-ne els motius i els detalls. Així doncs, el relat sencer es basa en la ironia tràgica que es forma a partir del coneixement dels fets que tenim els lectors i la ignorància de tots els implicats en el crim: mentre que els primers capítols ens van presentant tots els personatges, els seus antecedents i les seves relacions personals els uns amb els altres, a mesura que va avançant la lectura el ritme es va accelerant amb una angoixa creixent fins a arribar a un clímax violent i molt ben trobat. Tanmateix, a més de la trama merament factual, ens trobem davant d'un retrat social i cultural de l'Anglaterra dels anys setanta, força despietat amb els seus personatges, i que es basteix principalment a través dels conflictes de classe. 

La trama ens presenta el xoc de cultures que s'estableix entre la família Coverdale, de classe mitjana enriquida a través del negoci de llaunes del patriarca, George Coverdale, i la Eunice Parchman, la dona de fer feines que contracten com a interna a la casa de camp on viuen, en un racó aparentment idíl·lic de l'Anglaterra rural. Ens trobem en un moment històric en què el servei domèstic ja és un residu del passat, i qualsevol acord laboral al qual la família arribi amb la nova majordoma (o housekeeper, en l'original anglès) quedarà marcat d'entrada per la sospita de l'abús laboral. Tanmateix, la Eunice es troba en una posició especialment vulnerable: el seu analfabetisme ha determinat des de ben jove la relació que estableix amb el món i amb les altres persones, i arribarà fins a qualsevol extrem per preservar-ne el secret. La seva psicopatia se'ns va revelant poc a poc, a través de petits episodis que van afegint a la imatge de conjunt, però en tot moment se'ns exposa com a fruit de les circumstàncies socials i materials que li toca viure, més que no pas per una predisposició innata. De la mateixa manera, els Coverdale queden encegats al seu propi privilegi, que intenten dissimular a través del seu paternalisme benintencionat d'entrada. 

Així doncs, a través de la lectura assistim a una concatenació de circumstàncies que es fan ben realistes, però que totes juntes esdevenen fatals. La trama es basa en una sèrie de malentesos entre la Eunice i els seus patrons, a mesura que la seva ignorància i el seu aïllament social van accentuant els seus problemes d'adaptació, i conflueixen també amb la mania religiosa agreujada de la seva amiga i confident, la Joan Smith. A través de petites anècdotes de la vida quotidiana, i de converses entre diversos personatges que ens posen al dia de les enraonies locals, anirem desgranant una imatge de conjunt molt completa sobre les tensions socials i els ressentiments amagats que comencen a aflorar en un poble petit. La veu narradora, necessàriament omniscient, ens va desgranant tots aquests episodis amb una precisió molt freda i distant, que tot sovint va plantejant les ironies mateixes que destaparà el crim i que, de vegades, ens ofereix els fets amb una càrrega de schadenfreude que, en determinats moments, pot arribar a fer-se excessiva. Reconec que és una obra que m'ha resultat un punt desconcertant, i que m'ha tret de la zona de confort però, tot i així, m'ha agradat per la construcció psicològica dels personatges, molt ben dibuixats, i l'excel·lent construcció de la trama, plena de tensió i suspens fins al final. 

Sinopsi: Una família benestant d'un poblet rural d'Anglaterra contracta una treballadora de la llar a través d'un anunci del diari. La Eunice Parchman és una dona treballadora i eficient, però la seva fredor i una sèrie de comportaments estranys comencen a alarmar els diversos membres de la família Coverdale. Un altre aspecte inquietant per a la família és l'amistat que la Eunice estableix amb una veïna del poble, la Joan Smith, la mania religiosa de la qual es va agreujant gradualment. Tots aquests factors aniran confluint en un desenllaç fatal, a mesura que vagi creixent el temor de la Eunice respecte del seu secret. 

M'agrada: L'aposta per la complexitat del retrat social i cultural que fa de tots els personatges, i l'inevitable conflicte de classe que es deriva de la imatge de conjunt. Unes psicologies ben aprofundides per als personatges, i una trama de misteri amb una tensió i un ritme creixents. 

28 de setembre 2025

People are strange

Per favor, quin tros de versió! 

19 de setembre 2025

Tea Rooms (#614)

"Aquí no son ustedes mujeres; aquí no son ustedes más que dependientas". 

Tea Rooms: Mujeres obreras es va publicar el 1934 i és una de les novel·les més conegudes de l'autora madrilenya Luisa Carnés (1905-1964), que va pertànyer a la generació del 27, però que va ser invisibilitzada de l'estudi de les lletres castellanes fins fa uns deu anys, en què la seva obra i la seva memòria van començar a recuperar-se. És un fet que sobta d'entrada, perquè durant els anys de la segona república espanyola va ser una autora força popular com a veu emergent del realisme social, i costa d'entendre una negligència així si no s'explica pel masclisme estructural de l'àmbit acadèmic durant tot el segle vint. De fet, ja entrat el segle vint-i-u se'ns va explicar la generació del 27 a l'educació secundària, i encara ara primera notícia que s'hi incloguessin dones, més enllà de la presència difusa de les muses o les esposes dels autors homes. Treballadora manual des dels onze anys d'edat, Carnés va ser una autora autodidacta que es va obrir camí en un món editorial i periodístic en què no tenia cap contacte per començar. La gran preocupació de la seva obra literària és arribar a retratar les injustícies socials del món que li toca viure, en què les relacions de classe es mouen en l'hostilitat més aferrissada, i l'opressió que pateixen els treballadors es fa molt més dura en el cas de les dones. 

A Tea Rooms ficciona les seves experiències com a dependenta en una pastisseria de Madrid a principis dels anys 30, on ens retrata amb una precisió esfereïdora l'explotació laboral patida pels treballadors de l'establiment, però en concret les múltiples cares de l'abús i l'opressió patides per les dones treballadores. Parlem de seixanta-cinc hores a la setmana repartides en sis jornades de deu hores - dempeus i sense estones de descans - i una de cinc hores els diumenges, que els empresaris consideren suficients per al descans setmanal, uns quinze dies de vacances a l'any i, de fet, cap mena de garantia ni estabilitat laboral, en tant que els treballadors poden ser acomiadats en qualsevol moment per qualsevol error o falta comesos o, com s'acaba veient a la pràctica, per qualsevol caprici dels superiors sense necessitat d'una justificació provada. Ens trobem també en un moment de crisi econòmica profunda arran de la fallida de moltes empreses grans a conseqüència del crac del 29, com va experimentar Carnés mateixa amb el tancament de l'editorial CIAP, on treballava. 

La novel·la arrenca amb la recerca de feina de la protagonista, la jove Matilde, que es presenta a diverses vacants de mecanògrafa, per rebre una allau de negatives constants o, com a molt, un suggeriment d'intercanvi per favors sexuals. A través del seu flux de consciència en tercera persona, anem recorrent la ciutat amb la protagonista, i observem també la precarietat en què es troba la seva família. L'estil de la novel·la és molt descriptiu però a la vegada molt dinàmic, i la percepció de la protagonista ens va portant per múltiples escenes i retalls de conversa fins a conformar un mosaic vívid i tremendament immersiu de la societat descrita. Sobretot a partir del moment en què entra a treballar a la sala de te, entrem en contacte amb una sèrie de personatges secundaris molt ben dibuixats, cadascun amb la seva veu pròpia i les seves particularitats. La veu de la Matilde ens va familiaritzant amb el món dels clients i el dels treballadors, i els dos cantons del mostrador es converteixen en una autèntica línia divisòria de la societat: Matilde és el personatge que té una consciència de classe més ferma, tot i que sovint es guarda els seus pensaments per a ella mateixa. 

La majoria dels empleats són noies com ella, dependentes que entren a treballar sota la supervisió de l'encarregada, que exerceix una vigilància estricta sobre les subordinades i està sempre disposada a delatar als superiors qualsevol desviació de la conducta esperada. Fins i tot les dependentes més veteranes, les que porten més de quinze anys en la mateixa posició són, així doncs, tractades com a eternes menors d'edat, tan sols a l'espera de l'error o l'acusació que en facilitarà l'acomiadament sense més explicació. D'aquestes dones s'espera que siguin perfectes autòmats: que acompleixin la seva funció sempre de forma discreta però obsequiosa envers els clients, en un equilibri molt precari per mantenir un decòrum basat a no semblar ni massa esquerpa ni massa fresca. Tanmateix, aquest entramat de protocols no escrits tan sols revelen la seva hipocresia intrínseca quan veiem la doble vara de mesurar amb què es tracta la fillola del propietari, que entra a treballar a la casa durant una temporada, o l'agitada vida sentimental de l'encarregada mateixa. 

En aquest context, la protagonista viu de prop els drames quotidians en què es veuen immerses les seves companyes de feina: els festejos prohibits, les transgressions secretes de la normativa, els desafiaments velats a la jerarquia i, sempre al rerefons, les reivindicacions laborals que es converteixen, a causa de les circumstàncies, en una quimera veritablement irrealitzable. La sensació és que sempre hi ha molt més a perdre que a guanyar, i si en una cosa s'entreté especialment l'autora és a retratar l'ambient generalitzat d'assentiment social amb l'estat de coses que continua alentint i entorpint el canvi social. La novel·la ens retrata especialment una classe treballadora que amb prou feines té accés a l'educació i subjecta a l'adoctrinament religiós, dirigit a mantenir l'statu quo de forma indefinida: és una situació que es fa especialment evident en el cas de les dones, que ja d'entrada gaudeixen encara d'un accés més restringit als instruments de la seva pròpia emancipació i que, tot sovint, actuen de corretges transmissores de la ideologia mateixa que les oprimeix. No és que els treballadors no siguin conscients de l'explotació que pateixen, que articulen constantment en termes d'injustícia, sinó més aviat que la situació és tan desesperada que l'única forma de minimitzar els danys és continuar assentint. 

Carnés ens retrata aquest estat de coses sense jutjar cap personatge i analitzant la situació amb una lent periodística: de vegades el text sembla més una crònica social i cultural del moment que retrata que no tant una obra pensada per al gaudi estètic. Tot i que l'argument és molt tènue, i està basat més aviat en quadres o escenes que s'entrecreuen i es van resolent de determinades maneres més endavant, sí que és cert que cap als últims capítols de la novel·la es van concentrant cada cop més els esdeveniments decisius per als personatges, i la càrrega política del text es va fent cada cop més explícita. En aquest sentit, el relat va acumulant tensió i no l'allibera ben bé fins a arribar al final, i per això el ritme narratiu va sempre en ascens. És una novel·la molt recomanable, que es fa especialment punyent en la seva denúncia oberta de l'opressió de les dones dins del món laboral, i a més no sols en termes econòmics, sinó també socials i culturals. Jo la recomano a tothom en general, encara que sigui només per guanyar consciència de les perspectives i veus que se'ns han anat amagant al llarg de la nostra història recent. 

Sinopsi: Al Madrid de principis dels anys 30, la jove Matilde, germana gran d'una família nombrosa, recorre els carrers de la ciutat a la recerca de feina com a mecanògrafa. És rebutjada a totes les entrevistes que fa, i finalment acaba treballant com a dependenta en un selecte establiment de rebosteria i saló de te. Tot i que ella és molt conscient de l'opressió de classe que pateix, les seves companyes tenen actituds diferents pel que fa a les condicions de vida que han d'afrontar, i també hi responen de diferents maneres. En el cas de les dones, la font de l'opressió és doble, perquè no sols afronten unes condicions laborals encara més precàries que els treballadors homes, sinó que també es veuen exposades al masclisme imperant a la societat. Quan es comencin a convocar vagues en el sector dels cambrers, que portaran a la repressió violenta per part de les autoritats, els superiors s'hauran de plantejar què fan amb els treballadors. 

M'agrada: No sols és una crònica social de valor inestimable, sinó també una novel·la de grandíssima qualitat estilística. 

12 de setembre 2025

El Napoleó de Notting Hill (#613)

Era un dia gris, els vestits que duien eren grisos, tot era gris; ara bé, endut per un impuls incomprensible, el funcionari baixet va fer el seu camí, travessant carrers i illes de cases, amb els ulls clavats a les esquenes dels dos homes alts, que s'haurien girat de seguida si haguessin sentit la seva veu. Però una llei escrita en el més fosc dels Llibres de la Vida fa així: "Si mires una cosa nou-centes noranta-nou vegades, quedaràs sa i estalvi; però si la mires una vegada més, la que fa mil, t'exposaràs al perill terrible de veure-la per primera vegada". 

El Napoleó de Notting Hill (1904) va ser la primera novel·la que va publicar l'assagista anglès G. K. Chesterton (1874-1936), i és una sàtira despietada de la política imperialista britànica del moment que sobta, especialment, per la vigència de les seves idees encara ara, més d'un segle després de la seva publicació. Amb el característic estil paradoxal i excèntric de Chesterton, la novel·la ens ofereix un relat a mig camí entre la faula i la distòpia, ambientat a la ciutat de Londres el 1984, en un moment històric en què la democràcia ja ha estat abolida a la pràctica a favor d'un despotisme gris i funcionarial, en què el rei de Gran Bretanya és escollit aleatòriament d'entre tots els ciutadans per representar superficialment un sistema econòmic que, a la pràctica, funciona per si sol, com una maquinària ben greixada. Sobta veure com Chesterton s'anticipa quasi un segle a les teories de la fi de la història, que propugnen la pau mundial i la fi dels conflictes en nom d'una uniformitat cultural al servei del liberalisme econòmic. Un cop totes les nacions petites han estat anihilades, la racionalitat del progrés es manté al poder per inèrcia, en absència de qualsevol ideal transcendent o idea original que pugui impulsar un canvi nou. 

El primer capítol, en què la veu narradora ens presenta el joc d'Enganya el Profeta, és una mostra brillant del joc satíric que opera a través de la novel·la sencera, i que haurem de tenir sempre present a mesura que avanci la narració. Ressona especialment en el panorama polític actual, en què la democràcia perd el seu valor dins del discurs públic perquè ha acabat banalitzada: davant les ximpleries i l'infantilisme dels que ens manen, posem les notícies a l'espera de sentir l'últim estirabot, mentre insignes profetes des de tot tipus d'àrees d'expertesa i tribunes públiques ens interpreten el món d'avui i el de demà. Chesterton ens presenta un últim rei de Gran Bretanya, Auberon Quin, com un autèntic bufó-rei, un rei boig que es pren la política com la seva gran broma per al món, i que s'entrega sense límits a la seva farsa de govern fins que arriba el dia funest en què un dels seus súbdits se'l pren seriosament. Quan el jove Adam Wayne desfia les lleis establertes per tal de salvar el seu propi carrer, ho fa en virtut dels valors mateixos que Quin ha instaurat sense arribar a creure-se'ls: és així com es creuen els camins de l'humorista i el fanàtic, i es desencadenarà una guerra cruenta als carrers de Londres entre les diferents municipalitats històriques de la ciutat. 

El conflicte principal que afronten els personatges és, principalment, de discurs: m'ha recordat una mica l'idealisme dels personatges de Tolkien, autor que es va veure influït pels arguments de Chesterton en defensa del catolicisme, i el seu accent en el nacionalisme petit, el de la comunitat, per sobre del projecte uniformador de l'imperi. El Napoleó de Notting Hill descobreix el seu joc ben al principi, en presentar-nos la trobada fortuïta entre un grupet de funcionaris del govern britànic i l'últim nacionalista del món, provinent de Nicaragua. Segons el plantejament oficialista del vencedor, el nacionalisme és dolent només quan és petit: quan és el de la nació colonitzadora, aleshores es racional i assenyat. Així és com Chesterton ens presenta un constant enfrontament dialèctic entre les petites nacions i els grans estats burocràtics que es presenten enganyosament com a neutres i cosmopolites, i ens ofereix, amb una candidesa totalment seductora sobre la pàgina, la possibilitat d'un nacionalisme de petits botiguers, que lluiten per defensar una idea més que no pas la seva realització material. Així és com ens demostra que la idea de la llar es basa, paradoxalment, en l'arrelament més immediat i material a l'aquí i l'ara, el tros de terra on hem nascut, i al mateix temps esdevé la creença més transcendent i vivificadora de totes, aquella per la qual els personatges estan disposats a matar i morir. 

Així doncs, la guerra que s'estableix entre Notting Hill i els altres municipis londinencs acaba mostrant una dualitat de plantejaments més metafísics, fins i tot, que no pas polítics, en portar a les armes, d'una banda, un idealisme cavalleresc que actua per amor a la pàtria i, de l'altra, un materialisme quantitatiu que pretén reduir la guerra a una mera operació burocràtica, un càlcul de possibilitats encaminat al resultat favorable. Tanmateix, en els relats de Chesterton res no és tan obvi com sembla al principi, i la trama argumental anirà mantenint viu el suspens per saber quin dels dos discursos s'acabarà imposant al final. El capítol final, que se situa ja més en un pla metafòric, i ens ofereix una conclusió més aviat filosòfica al relat, ens acaba oferint una interpretació possible al valor simbòlic dels personatges que també es fa molt interessant, i força típica de Chesterton, en intentar diluir aquests contrastos dialèctics en una síntesi final una mica a la Hegel: l'humorista i el fanàtic es poden llegir, alternativament, com a relació entre Déu i home respectivament, creador i criatura, però també com a dues cares necessàries de la condició humana, que es necessiten i es complementen, al capdavall, en les guerres que enceten l'una contra l'altra. 

L'estil de la novel·la va barrejant la narració amb un to poètic molt característic de l'autor, les seves habituals digressions filosòfiques per boca dels personatges, sempre contradictòries i un punt desconcertants, afegides en aquest cas a les ocurrències i facècies, sempre inesperades, dels protagonistes. M'ha agradat més que altres novel·les de Chesterton, com Manalive o L'home que fou dijous, per aquest to més poètic que no pas alliçonador. Una bona recomanació, sens dubte, que us pot agradar si us interessa la ficció d'especulació política o, més en general, els clàssics de la literatura satírica, i que sorprèn especialment per la lucidesa de les seves reflexions, que apel·len en alguns moments fins i tot al món que tenim avui dia. 

Sinopsi: La trama ens situa a la ciutat de Londres, en un futur 1984, en què el nou líder de Gran Bretanya escollit per sorteig, Auberon Quin, esdevé un rei boig que desconcerta l'administració amb les seves pensades insòlites. Tocat d'una vena de romanticisme, promulga lleis per ressuscitar les antigues municipalitats de la ciutat de Londres, i les dota d'un cerimonial reminiscent de les seves arrels medievals. Tanmateix, tot es complicarà quan el prebost de Notting Hill, el jove Adam Wayne, pretengui frustrar un projecte urbanístic que amenaça la independència del seu barri. 

M'agrada: El joc d'Enganya el Profeta, he de confessar. 

06 de setembre 2025

La promesa (#612)

Al cantó més llunyà del campament, hi ha un soldat de guàrdia. Un troepie com ell. Què vols? diu, amb veu espantada.
El vostre or i les vostres dones, diu l'Anton. Parla afrikaans per algun motiu, tot i notar que l'altre nano és anglès. La llengua del meu pare, que sempre em serà estrangera. No, he canviat d'opinió, vinc en so de pau. Porta'm al teu líder.
No hauries de ser aquí.
Ja ho sé. Ho he sabut des del dia que vaig néixer.

Aquesta novel·la de l'autor sud-africà Damon Galgut va ser la guanyadora del premi Booker l'any 2021. És un retrat familiar que ressegueix les desventures vitals i existencials dels Swart, una família de grangers afrikàners, durant la història recent de Sud-àfrica. El fil argumental de la novel·la gira al voltant de la promesa que li dóna títol: al seu llit de mort, la senyora Swart fa prometre al seu marit que li donarà a la serventa negra la casa on viu amb el seu fill. Tanmateix, l'única persona que ha sentit la conversa és la filla petita, l'Amor, que, a mesura que passin els anys, es revelarà com l'única interessada a acomplir el desig de la mare. A través de la narració, veurem les inquietuds d'una minoria racista blanca que veu la pèrdua de privilegis històrics com a greuge, enmig dels conflictes socials i polítics de la Sud-àfrica de després de l'apartheid. La novel·la m'ha agradat, però m'ha deixat amb un sentiment molt fort d'ambivalència: l'autor mostra una gran habilitat per evocar-nos els conflictes que afronten els personatges i per desenvolupar-los a través d'imatges recurrents que van afegint profunditat a la lectura; d'altra banda, el to de la proposta no m'ha acabat de fer el pes: Galgut aposta per un to de comèdia negra que acaba fent-se excessiu al llarg de la lectura, en part perquè no acaba de prendre's seriosament els seus personatges. 

Rere aquesta decisió de distanciar-se irònicament dels seus personatges i retratar-los des de la caricatura, de vegades amb una crueltat un punt inquietant sobre la pàgina, hi ha una ambigüitat en la posició política de l'autor que no he sabut ben bé com valorar. És cert que ridiculitza el supremacisme i el racisme heretats dels personatges blancs, però tot i així el relat de decadència de la família protagonista, que acaba extingint-se en una mena de destí tràgic, contribueix a un discurs de victimització dels sud-africans blancs que avui dia està tenint altaveus públics molt potents. M'ha semblat similar al to nihilista de Desgràcia de Coetzee, en el tipus de conflictes que planteja, tot i que La promesa es presenta com una novel·la més lleugera a simple vista, i el desenllaç ofereix una nota un punt més positiva. L'any passat vaig llegir Els hereus d'Eve Fairbanks, un assaig sobre la Sud-àfrica post-apartheid, que m'ha semblat que pot ajudar a entendre el context en què es mouen els personatges d'aquestes novel·les, com per exemple l'estat mental de desconfiança i paranoia contra els negres i el profund sentiment de fracàs en què acaba el protagonista masculí de La promesa, l'Anton Swart. 

En tot cas, és una novel·la força complexa, que entrecreua els factors de raça i de gènere, i ens pretén presentar els defectes de perspectiva dels propietaris blancs, que en el moment present es veuen incapaços de seguir justificant un estat de coses que havien donat per garantit durant dècades. En aquest sentit, destaquen els dos germans protagonistes, l'Anton i l'Amor, i els seus diferents punts de vista sobre el conflicte que tenen entre mans: d'entrada, al primer capítol de la novel·la, tots dos semblen les úniques notes discordants dins del retrat de família. L'Anton es troba fent el servei militar durant l'estat d'emergència a mitjan anys 80, i experimenta un conflicte interior per haver matat una dona negra a sang freda, mentre que l'Amor, amb només tretze anys, no es planteja la situació política del país, sinó que s'aferra tan sols a la promesa del seu pare, possiblement com a homenatge a la memòria de la mare. Les evolucions d'ambdós no són del tot òbvies donat el punt de partida: mentre que l'Anton reproduirà tots els prejudicis dels seus avantpassats en la seva relació amb la terra, que es creu en el dret de dominar i posseir per dret diví, l'Amor es mantindrà ferma en un plantejament ètic basat en la paraula donada, cosa que la distanciarà de la família i l'abocarà a un camí de sacrifici altruista. 

Ara bé, tots dos esdevenen dues cares de la mateixa moneda, d'una desfeta moral que a la llum del desenllaç de la novel·la adquireix tota la seva dimensió tràgica: la masculinitat fràgil i el supremacisme racial fràgil exercits per l'Anton aboquen inevitablement a una espiral d'autodestrucció nihilista, mentre que l'Amor sembla que manté l'autenticitat dels seus principis, però només per acabar enfrontada al paternalisme i la futilitat del seu gest. La novel·la acaba negant, implícitament, que es pugui arribar a establir qualsevol relació autèntica o desinteressada entre blancs i negres, i per això la seva conclusió m'ha semblat força més pessimista del que pretén el to positiu del desenllaç. D'altra banda, sembla que siguin les dones, almenys en el petit apropament que es produeix entre l'Amor i la Salome, les que puguin trobar un desllorigador futur al domini patriarcal establert pel colonialisme. La novel·la teixeix amb habilitat les seves imatges dins del context històric més ampli que retrata. En són exemples l'assassinat de la dona negra per part de l'Anton al primer capítol i l'assassinat de la germana del mig, l'Astrid, com a rèplica a aquest episodi de violència gratuïta; l'esterilitat de l'Anton i l'Amor apuntades al final de la novel·la, que indiquen el final de la família Swart però que es poden llegir també en termes polítics, com a fi del poder colonial sobre el territori; les cures de la Salome cap a la senyora Swart en la seva malaltia es reflecteixen després en les dedicades per l'Amor als malalts de sida un cop ja s'ha convertit en infermera.

En definitiva, La promesa és una novel·la recomanable, d'aquelles que deixa pensant fins i tot després d'haver-la acabada, tot i que m'ha semblat que desaprofita una mica el potencial dels seus propis personatges, especialment durant les dues seccions centrals. Galgut recorre a la caricatura i al tipus més que desenvolupar personatges psicològicament creïbles: per exemple, no s'hi troba una dona que no quedi reduïda a la seva sexualitat, o un líder religiós de qualsevol confessió que no sigui enganyador ni mercenari. L'aposta formal de la narració és un dels punts que funciona millor, al meu parer: l'autor ens va barrejant els diferents punts de vista de diversos personatges, principals i secundaris, i fins i tot personatges que passaven per allà i que no tenen res a veure amb la narració, i els va entreteixint a través de diàlegs i pensaments que van seguint un mateix fil temàtic a través de diverses escenes, en un tractament quasi cinematogràfic. Tot i això, el resultat final acaba essent un punt entretallat, i no hi ajuden els recursos que utilitza la narració constantment per desnaturalitzar l'experiència de lectura, que s'acaben fent un punt massa repetitius: els trencaments de la quarta paret, els canvis sobtats de la primera a la tercera persona, i ocasionalment a la segona també, les descripcions insistents de fluids corporals i de tanatopràxies, o els recursos puntuals al realisme màgic, que queden una mica desconnectats del conjunt. 

Sinopsi: La família Swart es reuneix per al funeral d'un dels seus membres en quatre moments diferents de la història de Sud-àfrica. El 1986, durant l'estat d'emergència, el pare i els tres fills adolescents, l'Anton, l'Astrid i l'Amor, acomiaden la mare, que ha mort per malaltia. Nou anys després, coincidint amb la victòria sud-africana de la final del mundial de rugby, presidida per Mandela, es produeix la mort del pare a causa d'un accident. El 2004, durant el segon mandat de Mbeki, la família es reuneix novament per a l'enterrament de l'Astrid, assassinada en un robatori. El 2018, poc temps després de la dimissió de Jacob Zuma, l'Amor es reuneix amb la seva cunyada després de la mort del seu germà gran, l'Anton. A través de totes aquestes trobades, l'Amor recordarà a la família la promesa que va fer el pare en el llit de mort de la mare: que li donaria en propietat a la serventa negra la casa on ha viscut tota la vida. 

M'agrada: Les premisses de la novel·la són molt potents: la promesa com a fil conductor del conflicte familiar i, especialment, els personatges de l'Anton i l'Amor, que són els que arriben a portar el pes de la narració. En aquest sentit, la primera i l'última secció són un punt de partida i d'arribada molt pertinents per al relat. 

No m'agrada: Les dues seccions centrals crec que desmereixen una mica les altres dues. D'altra banda, els personatges semblen més estereotips que persones reals durant la major part de la lectura. 

05 de setembre 2025

Jornada de reflexió (14)

Retalls de premsa d'aquest estiu per començar el curs: 
  • El genocidi a Gaza contra la població palestina continua, televisat en directe i amb la fam com a arma de guerra. Pel que fa als ostatges, el govern israelià els dóna per perduts en la seva ofensiva contra la ciutat de Gaza: 






  • La guerra a Ucraïna continua, després de les converses dels líders mundials escenificades aquest estiu per a la premsa. Si una cosa tenen les converses de pau, és que les intencions i els titulars són fàcils de contrastar amb els fets: 






  • La professionalització de la política, un fenomen preocupant que no es limita tan sols a Catalunya: