Mammalia d'Elisenda Solsona és una novel·la que es va publicar l'any passat i ha estat un èxit de la ciència-ficció catalana recent, com demostra el premi Ictineu que ha rebut enguany. Després de sentir-ne moltes crítiques positives que em van encuriosir, em vaig decidir a llegir-la i d'entrada crec que aquesta bona recepció ha estat més que merescuda. És un relat amb ambientació distòpica que gira al voltant de la idea de la maternitat i la paternitat, en un món on tenir fills cada cop es fa més difícil per motius físics. La fertilitat de les dones ha fet una davallada a causa de problemes mediambientals, i els úters s'han anat afeblint de forma que quedar-se embarassada per la via natural comporta un elevat risc de mort. Per això, les dones que volen ser mares tenen una única oportunitat de fer-se un tractament de fertilitat, a partir de la implantació d'embrions congelats que provenen de les donacions obligatòries d'òvuls que han de fer totes les dones als vint-i-pocs anys.
La trama de la novel·la es construeix a base de superposar dos relats diferenciats que responen a dues línies cronològiques diferents. D'una banda, la protagonista, la Cora, continua obsedida amb el misteri de la desaparició de la parella del seu pare quan ella era petita durant unes vacances familiars i, davant del deteriorament cognitiu del pare, es decideix a resoldre l'enigma dels seus propis orígens i la seva adopció. El seu viatge al passat la portarà a una gruta a la Catalunya Nord que va visitar quan tenia vuit anys, i que està lligada a uns fets misteriosos i aparentment sobrenaturals que van tenir lloc en aquell estiu decisiu. A través d'una imatge críptica que la Cora havia vist dibuixada a la paret de la cova, ella i la seva parella aniran estirant el fil del passat per arribar a desentrellar aquest misteri. D'altra banda, se'ns exposa el relat de Synapsida, una clínica maternal enmig d'un bosc les activitats de la qual no acaben de quedar clares fins ben bé al final de la novel·la, quan els dos relats acaben convergint en una mateixa trama i el misteri es resol. Per això la novel·la es llegeix amb un sentit creixent de suspens i va dosificant les preguntes, les trames obertes i les posteriors respostes que anirem obtenint, amb un ritme cada cop més accelerat a mesura que s'apropa al final.
A través d'aquesta trama de ciència-ficció, Solsona ens va plantejant qüestions molt més àmplies que afecten també la forma com concebem la maternitat i la paternitat en els països occidentals, sovint com un dret que es veu alienat si es dóna la impossibilitat de concebre per algun motiu extern. En aquest sentit, per exemple, l'autora planteja el debat sobre els ventres de lloguer, i els límits ètics i polítics en la lluita per aconseguir un embaràs al preu que sigui. La forma com la novel·la gira al voltant de la fertilitat i el cos de les dones m'ha recordat una mica El conte de la serventa de Margaret Atwood, tot i que després ambdues novel·les prenen direccions molt diferents. D'altra banda, l'accent en el cos de la dona i en la maternitat com a ferida o com a trauma per a totes les dones que apareixen al text m'ha recordat també algunes descripcions i imatges de Mercè Rodoreda, especialment en els passatges més simbòlics i onírics, fortament lligats al simbolisme de la natura. Un altre punt a favor de la narració m'ha semblat que és el fet que defugi les idealitzacions i sublimacions de la maternitat, habituals de vegades a les novel·les actuals, per oferir-ne un relat molt més matisat i complex, que s'entreté especialment a construir relacions maternofilials plenes que tot sovint no són biològiques, i que també dóna espai a la decisió lliure de no tenir fills.
Mammalia és una novel·la fascinant, que està molt ben construïda i que ens porta al final del misteri a un ritme vertiginós, quasi sense donar-nos temps a lligar tots els caps per nosaltres mateixos. He de dir que, un cop arribat al final, alguns detalls menors de la trama m'han resultat sobrers o poc plausibles, com per exemple l'aspecte relacionat amb l'epigenètica, que m'ha semblat inversemblant i una mica encaixat amb calçador només per aconseguir un determinat efecte en el desenllaç de la narració o, d'altra banda, alguns detalls poc definits de l'univers distòpic que se'ns ofereix. Per exemple, per què només s'ofereix l'oportunitat de provar un tractament per ser mare una sola vegada i tan sols a les dones que ho desitgen, si s'extreuen òvuls obligatòriament a totes les dones? Per què no els permeten tornar-ho a intentar? Si la situació de la davallada de la fertilitat és tan crítica, no s'estan perdent oportunitats pel camí? Tanmateix, val a dir que aquests detalls em semblen menors i que no li treuen interès a la lectura, perquè els cops d'efecte estan tan ben trobats que, al capdavall, els encerts acaben pesant més. He de reconèixer que el gir de guió no me l'esperava en absolut i, de fet, les meves prediccions sobre la trama s'han vist totalment frustrades a mesura que llegia. Per això m'he quedat amb l'originalitat de la proposta i la sorpresa positiva que me n'he endut.
Sinopsi: En un futur distòpic però no gaire llunyà, la Cora comença a investigar sobre un misteriós dibuix que troba en un tatuatge, i que ella havia vist quan era petita en una cova a la Catalunya Nord, durant una estada de vacances en un poble vora el riu Tet. Aquell estiu fatídic la seva madrastra va desaparèixer, deixant la Cora amb un sentiment molt profund d'abandó i un buit existencial sobre els seus propis orígens que no ha estat mai capaç d'omplir. Poc a poc anirà trobant pistes sobre el misteri dels seus orígens i les activitats tèrboles d'una clínica de maternitat que sembla actuar al marge de la llei.
M'agrada: M'ha estat tota una sorpresa en positiu. La trama m'ha semblat original i la seva resolució, molt rodona.
No m'agrada: El ritme de la narració una mica desigual: se m'ha fet lenta al principi i després el final queda força més accelerat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada