Un blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.
28 de febrer 2025
La història d'en Shuggie Bain (#581)
26 de febrer 2025
De llengües i trinxeres
Ahir arrencava al País Valencià la consulta impulsada pel govern perquè les famílies triïn la llengua vehicular d'escolarització per als seus fills. El propòsit subjacent a la proposta és segregar l'alumnat per tal de trencar la cohesió social al territori i, així, poder afeblir la presència del valencià a la seva pròpia terra. Enviar el missatge als parlants monolingües de castellà que bandejar la llengua de la terra on viuen, i negar-la als seus fills, és una qüestió de llibertat no és sinó una estratègia per crear una imposició lingüística de cara al futur: ensenyar-los a comportar-se com a colons de cara als natius. Solidaritat amb les famílies i a continuar resistint.
https://www.vilaweb.cat/noticies/comenca-consulta-educativa-amenaca-catala-pais-valencia/
24 de febrer 2025
Esperant la primavera (3)
21 de febrer 2025
Temps de segona mà (#580)
Quan mirem enrere ens en fem creus: de veritat érem nosaltres? De veritat era jo? He reviscut aquests records alhora que els meus personatges. Un d'ells em va dir: "Només un soviètic pot comprendre un soviètic". Teníem una única memòria comunista, la mateixa. Érem veïns de memòria.
Aquest llibre ha estat una lectura molt informativa i profitosa, tot i que en alguns moments se m'ha fet lent i al final m'ha costat força acabar-lo. No havia llegit mai res de la guanyadora del premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, i un cop acabat aquest volum puc dir que m'ha sorprès força, possiblement per la manca d'expectatives que en tenia en començar a llegir. El seu Nobel va ser controvertit perquè els seus textos desafien els límits del que podríem considerar literatura: Aleksiévitx és periodista, i els seus llibres s'inscriuen en el que podríem anomenar història oral. A través de les seves pàgines, els múltiples testimonis entrevistats per l'autora van explicant les seves vides i vicissituds, amb intervencions mínimes per part d'Aleksiévitx, que no passen de meres acotacions o aclariments sobre la situació descrita. Les narracions d'aquests testimonis tenen un valor literari molt ferm, però havent llegit el llibre em queda el dubte de fins a quin punt la noció d'autoria es pot plantejar en termes tradicionals en aquest cas, i també, en determinats moments, em preguntava quin és el grau d'elaboració o d'edició dels textos finals per part de l'autora, que es pot arribar a intuir en alguns moments, sobretot quan es produeixen salts temporals en les narracions personals.
El fil conductor del llibre és la noció del ciutadà soviètic: com la pertinença a la Unió Soviètica i la càrrega identitària que comporta, lligada a la llengua i la cultura russes, entren en crisi amb la caiguda del règim soviètic el 1991. Els testimonis d'aquests ciutadans soviètics es reparteixen en dos blocs: els de la dècada dels noranta, de 1991 a 2001 i, a la segona part del volum els de la primera dècada del segle vint-i-u, de 2002 a 2012. Els relats són extremadament depriments, i cobreixen quasi tota la història de la Unió Soviètica, ja que molts dels protagonistes sovint es remunten a les generacions anteriors per relatar les vicissituds dels seus pares i avis durant el segle vint. Les generacions més joves, que ja han nascut després del comunisme o en van viure la caiguda quan eren molt petits, mostren el trencament que es produeix amb aquestes generacions anteriors que van ser educades en les bondats del sistema soviètic. La distància s'accentua encara més en el marc de la violència desfermada durant els anys noranta per les guerres que segueixen el desmembrament de l'antiga Unió Soviètica, i la gran bretxa de desigualtat econòmica que es crea en els països ex-soviètics arran de l'entrada a un sistema capitalista totalment desregulat sense les mínimes garanties socials.
El factor comú que acaben compartint la majoria de testimonis, sobretot quan entren en el terreny polític, és el sentiment de doble traïció per part dels seus governants. En primer lloc, durant els anys de la Unió Soviètica els ciutadans del carrer han hagut de naturalitzar i racionalitzar les atrocitats més abjectes que es van produir durant els anys més foscos de la dictadura, sobretot durant el període de purgues estalinistes però no únicament. Es tracta de les onades de persecucions polítiques i ideològiques i el sistema carcerari i concentracionari conegut com el Gulag. Una generació d'infants adoctrinats en la retòrica del comunisme acaba justificant les tortures i maltractaments, les detencions i desaparicions sobtades, fins i tot quan afecten els seus propis pares o avis, convençuts del bé major que suposa la consecució del comunisme, i conscients de les qualitats que ha de tenir el bon ciutadà per tal d'encaixar en aquest règim. Aquesta necessitat de justificar i glorificar aquestes opressions ben reals acaba transformant-se en una mena de doble-pensar orwel·lià, que es va desgastant a mesura que passen els anys i les bondats del sistema comunista comencen a revelar les seves febleses. Aleksiévitx mateixa revela amb horror, al pròleg del volum, com descobreix que la voluntat d'extermini de l'oposició interna ja es trobava en els textos censurats dels fundadors del règim, durant els anys de la revolució, molt abans de l'arribada de Stalin al poder. I l'horror d'aquest moviment de supressió de la dissidència revela la seva cara més atroç quan ens adonem, al llarg del cos del text, que per oposició interna tot sovint es referien a pagesos o botiguers.
Així doncs, s'estableix un sistema de delacions anònimes, brutalitat per part de la policia política i imperi del terror que afecta tothom sense distinció, ja que tothom té un cas conegut prop seu o a la seva família mateix. Sobretot en els fragments que parlen d'aquests anys el text m'ha recordat el to i la forma de narrar de Vassili Grossman, per la voluntat de fer crònica històrica i social des de les vides quotidianes de les persones del carrer. El problema arriba quan aquest sistema de terror polític es comença a desmantellar i l'estat obliga víctimes i botxins a conviure junts dia a dia sense cap mena de reparació o de reconeixement del patiment viscut. D'altra banda, també s'aprecia un moviment molt clar de colonització cultural per part de la cultura russa a tots els altres racons de la Unió Soviètica i, de fet, alguns dels testimonis coincideixen a parlar de la Unió Soviètica en termes d'"imperi rus". Aquesta extensió de l'ànima soviètica, aparentment neutra en el terreny identitari però que amaga en realitat la identitat russa, a nacions més petites que parlaven les seves pròpies llengües en els seus propis territoris, desemboca en conflictes armats que s'inicien als anys noranta, com la guerra de Txetxènia, les guerres entre Azerbaidjan i Armènia, i s'estenen, fins i tot, a la guerra d'Ucraïna avui dia o a conflictes lingüístics i identitaris com el que afronta l'autora mateixa, bielorussa de llengua russa.
La segona traïció es produeix a partir dels anys noranta quan, amb el desmantellament de la Unió Soviètica, tots aquests ciutadans educats en els valors soviètics i defensors del comunisme com a sistema polític i econòmic veuen néixer l'esperança d'un socialisme amb rostre humà, que percebien potencialment en els governs de Gorbatxov i Ieltsin. Els diferents testimonis, amb diferents punts de vista, sobre el cop d'estat frustrat contra Gorbatxov l'estiu de 1991, posen llum sobre la complexitat d'aquesta situació política. Anys després, ja a la dècada dels dos mil, els antics ciutadans soviètics veuen com el capital desregulat ha esdevingut la norma sota els nous governs i, amb les pensions i els sous devaluats sota mínims, els antics ciutadans es sumeixen en la pobresa mentre l'opinió pública enalteix els nous emprenedors, acumuladors de fortunes ingents. És així com aquests ciutadans soviètics tallats a l'antiga acaben expressant el seu desconcert més absolut pels termes del nou sistema, enfrontats també a la brutalitat de la repressió política interna i al creixent racisme contra la immigració des dels països ex-soviètics. El panorama que relata Aleksiévitx és autènticament desolador, i la imatge de conjunt del text es basteix a partir de la multiplicitat de relats i experiències personals, que els lectors hem d'anar relacionant i associant les unes amb les altres per treure una idea general del context històric i polític en què es veuen immerses totes aquestes persones anònimes.
Continguts: Temps de segona mà és un recull de testimonis orals que Aleksiévitx va anar recopilant durant més de vint anys d'entrevistes amb antics ciutadans de la Unió Soviètica, i que reflexionen sobre les experiències passades i els canvis que han viscut els països soviètics durant l'última dècada del segle vint i la primera del vint-i-u.
M'agrada: La voluntat documentalista i informativa del text, que m'ha semblat valuosíssim a l'hora de presentar les contradiccions del règim soviètic i la seva cara més fosca, a nivell polític i econòmic, però sense perdre de vista mai la veu particular dels testimonis.
No m'agrada: Els textos dels testimonis queden un punt massa desconnectats els uns dels altres. De vegades s'enyora la presència de la veu de l'autora per contextualitzar-los o oferir-ne claus interpretatives en una narració una mica més lineal.
14 de febrer 2025
La mística de la feminitat (#579)
Avui dia ja no és possible atribuir el problema a la pèrdua de feminitat: dir que l'educació i la independència i la igualtat amb els homes han restat feminitat a les dones americanes. He sentit moltes dones provar de negar aquesta veu insatisfeta dins seu perquè no encaixa amb la imatge bonica de feminitat que els han donat els experts. De fet, em penso que aquesta és la primera pista per resoldre el misteri: el problema no es pot entendre en els termes generalment acceptats amb què els científics han estudiat les dones, els doctors les han tractades, els assessors les han aconsellades, i els escriptors les han descrites.
Aquest assaig de la periodista i psicòloga estatunidenca Betty Friedan (1921-2006) va ser una revelació als Estats Units en el moment de la seva publicació el 1963, i des d'aleshores es considera un text fundacional del que seria la segona onada del moviment feminista. És un text molt aclaridor de la situació d'insatisfacció crònica i malestar en què es trobava un sector important de la població femenina als Estats Units durant les generacions de postguerra, i la situació que descriu per a les dones mestresses de casa blanques durant els anys 40 i 50 és força pertorbadora quan se'ns explica en detall. De fet, una de les crítiques més freqüents que ha rebut el llibre a través de les dècades que ens separen de la seva publicació és precisament que pren la situació d'un sector en concret de la població - les dones blanques i privilegiades que viuen als suburbis i urbanitzacions de nova construcció en aquest període - i l'eleva a categoria, obviant els patiments d'altres sectors de dones dins la població que no tenien la possibilitat d'escollir no treballar fora de casa, o es veien obligades a fer-ho en condicions molt més precàries, ni totes les comoditats materials que permetien a les dones blanques i privilegiades de revertir aquesta situació si s'ho proposaven. Ara bé, tot i que aquesta és una crítica acurada, i Friedan selecciona el cas d'estudi que coneixia millor de primera mà, tant en l'àmbit professional com en primera persona, el punt fort de la seva anàlisi és que aconsegueix assenyalar amb total precisió una estructura d'opressió masclista i, encara més, els mecanismes de manipulació i control social a través dels quals es normalitzava.
Amb "el problema que no té nom" Friedan descriu un sentiment de malestar generalitzat, quan no directament de depressió, que afectava les mestresses de casa suburbanes que havien deixat estudis i feina, en el cas de les que havien arribat a treballar fora de casa, per ocupar-se a temps complet de la cura de la llar i dels fills. El malestar es produïa per la necessitat d'omplir les hores amb una sèrie de tasques totalment repetitives, que deixaven les dones amb un sentiment molt profund de manca de propòsit i de buit d'identitat. Friedan diagnostica bé el problema, i n'ofereix muntanyes d'exemples i testimonis a través de les entrevistes que va realitzar per tal de poder-lo caracteritzar. També descriu amb molta cura la campanya ideològica que presentava aquesta imatge com a necessària i única alternativa possible, a través de tots els mitjans i altaveus públics existents: l'educació, els mitjans de comunicació, i els productes culturals de consum massiu com les pel·lícules, la ficció breu i els articles de divulgació que es publicaven a les revistes femenines. Totes aquestes vies difonen un ideal de feminitat que Friedan bateja com a "mística de la feminitat" (la paraula anglesa mystique designa quelcom semblant al que nosaltres anomenaríem "aura", "misteri" o "glamur"). A més, el problema no és tan sols la cultura popular, ja que afecta també els cercles acadèmics i les institucions d'educació superior, que reforcen la teoria d'aquesta definició essencialista de la feminitat des dels àmbits de la psicologia, la medicina, l'antropologia i la sociologia. Tots aquests esforços concertats estenen la idea que el lloc "natural" de la dona és la cura de la família i la casa.
D'altra banda, la mística de la feminitat tal com Friedan la descriu descobreix entre línies una mística de la masculinitat que també cal desconstruir i rebutjar: la imatge de la dona submisa i relegada al seu paper reproductiu té com a contrapartida la imatge de l'home invulnerable i estoic, que pren les decisions i proveeix per a la família i que, en conseqüència, viu com una amenaça o un atac personal que les dones puguin arribar a reivindicar altres esferes d'acció i decisió fora de l'àmbit domèstic. L'autora veu ambdues imatges com a símptomes del mateix problema, i en dona molts exemples variats. És així com la lectura de La mística de la feminitat ens pot ajudar a posar en context les angoixes existencials i els malestars de personatges que podem trobar a novel·les estatunidenques del moment, com Revolutionary Road de Richard Yates, La campana de vidre de Sylvia Plath, o El vigilant en el camp de sègol de Salinger. En aquest sentit m'ha semblat un assaig molt il·lustratiu i que contribueix a una imatge de conjunt més completa d'aquest període de la història estatunidenca, que tot sovint coneixem a través de les pel·lícules o les obres de ficció, però que no arribem a copsar en tota la seva complexitat. Un altre punt fort de la proposta és l'atac que fa al capitalisme com a força econòmica que es troba al rerefons d'aquest malestar: és especialment significatiu el retrat que fa del màrqueting i la publicitat dirigida específicament a les dones, que aprofita un problema social que cada cop es fa més greu, i que provoca l'augment de les malalties mentals i fins i tot els suïcidis en aquest sector de la població, per augmentar en tot moment el benefici econòmic.
Tanmateix, el text també té els seus biaixos i moments de ceguesa, i hi ha aspectes de l'argumentació que han quedat força envellits i que costen força d'entendre des d'una òptica contemporània. Per exemple, un dels moments més lamentables del text és quan fa la desafortunada comparació de l'opressió de les dones en l'àmbit domèstic amb les víctimes dels camps de concentració durant la segona guerra mundial: ni tan sols quan prova de rebaixar el paral·lelisme apel·lant a la deshumanització que opera en tots dos casos d'opressió aconsegueix transmetre una imatge acurada del que implica aquesta pèrdua de la dignitat i de la vàlua de l'individu en cap dels dos contextos. Un altre moment especialment malaurat és la seva lectura de l'homosexualitat com a desviació de la sexualitat normativa i, per tant, símptoma de malaltia social o decadència cultural. De fet, Friedan beu directament del discurs psicoanalític que estava en voga en aquell moment i, tot i que identifica Freud com a part del problema a l'hora de presentar definicions essencialistes i rígides del que suposa la identitat i els rols socials tant d'homes com de dones, i ataca determinades lectures partidistes que es fan de l'autor, ella mateixa també cau en aquests mateixos essencialismes i no aconsegueix alliberar-se de la seva influència, en especial quan apunta a la mare neuròtica i possessiva com a origen dels problemes psicosocials dels fills.
Tanmateix, aquest tipus de defectes no m'han cridat tant l'atenció com una mancança que a mi m'ha semblat fins i tot més flagrant a mesura que llegia. Friedan no aconsegueix apuntar a les arrels polítiques de l'auge d'aquesta imatge prefabricada de les dones en el discurs públic, i que no és altra que l'onada de reaccionarisme ideològic als Estats Units de la postguerra: una campanya de les institucions estatunidenques d'aquell període per tal de fomentar la natalitat i el creixement econòmic que, de passada, també va arrasar amb la dissidència política durant l'episodi de les persecucions ideològiques impulsades pel senador McCarthy. Friedan no arriba a obrir aquest meló polític, tot i que es fa difícil de destriar ambdós fenòmens: d'una banda, la deriva ideològica generalitzada cap a la contenció del cos i el control de la sexualitat de les dones emmarcat dins d'un model de família nuclear i, de l'altra, la criminalització i persecució del dissident un cop assenyalat com a enemic intern. La imatge de conjunt, però, es llegeix fàcilment entre línies, especialment en el moment que aquesta croada ideològica per tal de crear una imatge prístina del que havien de ser els rols socials ideals es contraposa amb les dades estadístiques: hi ha d'haver una explicació política d'alguna mena quan observem com els paràmetres de l'edat en què les noies contreuen matrimoni o la matriculació universitària femenina baixen dràsticament als Estats Units, però no als països europeus ni a la Unió Soviètica.
La mística de la feminitat és un text fundacional i la seva lectura revela ben clarament aquesta necessitat de desemmascarar biaixos ideològics i destapar els aspectes més foscos que amagava l'aparença de la societat blanca benestant del moment. Les seves entrevistes a milers de mestresses de casa per a la revista femenina on treballava revelen només la punta de l'iceberg d'un problema polític molt més ampli que té a veure amb el dret de cada individu a realitzar les seves potencialitats dins d'un marc social que respecti els seus drets i la seva llibertat per tal d'escollir el camí vital que es vulgui traçar. Friedan va morir el 2006 i no va arribar a veure la deriva actual de la política estatunidenca: Friedan ens escriu des d'un moment històric en què el dret a l'avortament, per exemple, o la igualtat amb els homes en diferents àmbits laborals es veien com a fites dins la lluita per les dones per conquerir nous horitzons d'emancipació. Un text així es fa més necessari que mai especialment en moments en què aquests drets es veuen novament posats en qüestió amb els pretextos més variats, però que tot sovint amaguen motivacions econòmiques i polítiques més profundes. La presència creixent de les tradwives estatunidenques a les xarxes socials avui dia pot semblar tan sols una anècdota, però revela el seu vessant més fosc i opressiu quan s'interpreta a la llum d'un context polític i històric més ampli.
Continguts: Al primer capítol, Friedan exposa el problema que no té nom, un malestar generalitzat que percep en les mestresses de casa entrevistades. El segon capítol analitza diverses imatges d'heroïnes de ficció i posa en contrast la imatge ideal de feminitat difosa durant la postguerra amb els models de que es difonien abans de la guerra. El tercer capítol exposa la crisi d'identitat del moment present del text, tant en dones com en homes. El quart capítol fa un resum de la primera onada de la lluita feminista. El cinquè capítol presenta els aspectes de la teoria de Freud que es troben a la base de la mística de la feminitat. El capítol sis denuncia la teoria "funcionalista" de la divisió entre homes i dones i el seu origen en l'àmbit de l'antropologia. El capítol set denuncia com les institucions educatives perpetuen el model de feminitat ideal que condiciona les dones a quedar-se a casa. El capítol vuitè situa els problemes psicològics tant de dones com d'homes dins del context més ampli de la societat de postguerra. El novè capítol denuncia la manipulació que el màrqueting i la publicitat duen a terme amb les mestresses de casa per aconseguir vendre'ls més productes. El capítol deu parla de la gestió del temps per part de les mestresses de casa i el compara amb el de les dones que treballen fora de casa. El capítol onze se centra en la relació de les mestresses de casa amb el sexe i en descriu també altres comportaments compulsius. El capítol dotze estableix una comparativa entre la deshumanització d'aquestes persones i la de les víctimes dels camps d'extermini i és, segurament, el més fluix de tot el text, seguit de prop pel capítol anterior. El capítol tretze emmarca la reflexió dins la teoria de les necessitats de Maslow, i treu conclusions respecte a la necessitat d'autorealització per part de les dones. El darrer capítol mira cap al futur, i reivindica l'educació com a única eina a l'abast de les dones per poder millorar la seva situació present.
M'agrada: En general, l'accent en la importància de l'educació perquè una societat pugui funcionar a tots els nivells, i la denúncia de la manipulació i el control social que es poden arribar a donar quan es normalitzen determinats rols o definicions essencialistes de com hauria de ser l'individu.
No m'agrada: Hi ha moments del llibre que han envellit pitjor que d'altres, i el text queda lligat a un moment històric i un context social molt concrets, en comptes d'oferir una reflexió més àmplia en termes polítics.