Aquest relat de 2017 de l'autor francès Éric Vuillard, guardonat amb el premi Goncourt, és una curiosa aproximació a la intrahistòria que recorre una de les etapes històriques més decisives per al segle vint a Europa. Rere els grans moviments polítics, les purgues ideològiques, les suspensions de la democràcia i els genocidis incipients, hi ha tota una sèrie d'anècdotes que semblen insignificants a simple vista, però que elevades a categoria ofereixen un retrat despietat en tota la seva fredor i veritat sobre les complicitats, silencis i assentiments que requereix el projecte totalitari per tal d'acomplir els seus objectius polítics i geoestratègics. El relat gira al voltant d'una data decisiva per al que seria l'expansió del règim nazi fora de les seves fronteres: l'annexió d'Àustria, el 13 de març de 1938, al projecte d'imperi alemany. El que es va vendre com a assentiment sense fissures per part de la nació austríaca no és res més, en realitat, que la culminació d'un llarg projecte previ d'eliminació de l'oposició interna i de repressió ideològica, que havia portat a l'establiment d'una dictadura de tall pangermanista en aquest país. Quan el president de la república austríaca i el seu canceller van voler fer valer la seva sobirania nacional davant l'annexió proposada, que el govern hitlerià els va presentar com a fet acomplert, el camí de les concessions venia de tan enrere que no hi va haver res més a fer.
Així doncs, la microhistòria, de vegades, o la història anecdòtica, pot ser infinitament més eloqüent que el relat oficial que trobem als llibres d'història. La invasió militar d'Àustria per part de l'exèrcit alemany es va vendre retòricament com una missió de rescat instada pel nou ministre d'interior austríac, Seyss-Inquart, nomenat directament per Hitler, mentre que, en realitat, va ser una representació teatral en què Alemanya presentava la seva força militar a una població austríaca extasiada davant d'aquest suposat salvament. Amb una censura fèrria a la premsa i la llibertat d'expressió, poca cosa més es podia esperar. Tanmateix, la setmana que va precedir l'annexió amb Alemanya es van produir centenars de suïcidis a tot el país. L'ordre del dia és un recull d'aquestes anècdotes, que ens mostren com a fil conductor la política d'apaivagament de les principals potències europees amb el poder creixent del règim hitlerià. Vuillard ens condueix per les reunions diplomàtiques que van tenir lloc dies abans de l'Anchluss, en què el canceller austríac del moment, Schuschnigg, es va veure obligat a cedir a totes les exigències alemanyes o, també, els moviments diplomàtics que van tenir lloc a la Gran Bretanya, que va decidir accedir a les exigències territorials alemanyes a canvi de la promesa de no entrar en guerra. De la mateixa manera, el llibre obre i tanca amb els moviments tàctics dels grans empresaris alemanys, que van fer substancioses donacions al partit nazi abans de 1933 i que, durant els anys de la segona guerra mundial, es van beneficiar a bastament de la mà d'obra esclava que proporcionaven els camps d'extermini.
Ara bé, si tota aquesta matèria primera podria donar per a la construcció d'una ficció fascinant, el llibre de Vuillard m'ha deixat amb el regust de l'oportunitat malaguanyada. Massa breu per poder-se anomenar novel·la, i massa esquemàtic per poder conformar un assaig interessant, L'ordre del dia es queda a mig camí entre la ficció i la no-ficció, i resulta un esforç massa desmenjat i mandrós com per excel·lir en cap dels dos camps. De fet, el subtítol de l'obra en l'original francès ens informa que ens trobem davant d'un récit (narració) més que no pas d'un roman (novel·la). Va bé que, almenys, comenci amb un exercici d'honestedat ja que, per més que Vuillard mostri un bon domini del llenguatge literari, amb una sensibilitat especial per a metàfores inesperades però sorprenentment acurades, el resultat final no està a l'alçada de l'ambició del projecte. D'una banda, l'aproximació al fet històric és massa superficial i tot sovint cau en el tòpic d'equiparar tots els moments històrics els uns amb els altres, i en l'error tècnic de llegir la història cap endavant i no cap enrere, defecte habitual en la historiografia de divulgació que dota aquest tipus de reflexions d'un to excessivament alliçonador i autocomplaent. Els moviments tàctics i polítics de l'any 38 no adquireixen la seva rellevància o el seu significat últim a la llum de Nuremberg l'any 46, pel simple fet que l'hora dels judicis no havia arribat encara, i sobre la taula encara no hi havia ni vencedors ni vençuts clars. A propòsit d'això, també és curiós que Vuillard s'entretingui especialment en els moviments diplomàtics per part d'Àustria i de Gran Bretanya, però passi de puntetes per la política francesa del moment.
D'altra banda, l'altre defecte que li he trobat és més aviat literari, i potser no m'hauria cridat tant l'atenció si l'obra no hagués rebut el premi Goncourt de ficció. L'ordre del dia no acaba de trobar el seu to ni el seu gènere, i es llegeix més aviat com a recull de textos inconnexos que ni tan sols arriben a trobar una coherència interna. Al meu parer, el que podria haver estat una bona novel·la sembla que quedi en material preparatori per a una bona novel·la: el fil dels industrials alemanys es podria haver explorat fins a fer-ne una saga familiar de l'estil Els Buddenbrook: 70 anys després, o el fil de la supressió de l'oposició interna a Àustria podria haver portat a un relat apassionant de resistència i persecució política amb tocs de thriller, per exemple. Fins i tot l'exploració de la vida personal dels capitosts alemanys que van ser executats a Nuremberg podria haver portat a una mena d'estudi biogràfic coral. Però sembla que Vuillard no s'acabés de decidir per cap idea en concret, i ens deixa tustant-nos l'esquena amb l'alleujament de veure-hi més clar que els protagonistes del seu récit. En definitiva, em sembla una lectura recomanable per a interessats en el període històric, però que de totes totes es queda massa curta a l'hora de donar-li el tractament que mereixen els fets narrats.
Sinopsi: La narració s'inicia amb una reunió, el 1933, entre els dirigents del partit nazi i un conjunt de vint-i-quatre industrials alemanys que els donen suport econòmic. A continuació, ens porta a través de les reunions diplomàtiques que precedeixen l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi el 1938, i els detalls de la invasió d'Àustria per part de l'exèrcit alemany i, d'altra banda, la política d'apaivagament per part de les altres nacions europees, especialment la Gran Bretanya. Tots aquests fets històrics se'ns van descrivint sobretot amb atenció a les anècdotes i els detalls.
M'agrada: La selecció d'episodis històrics és intel·ligent a l'hora d'enfocar la microhistòria dels esdeveniments que posa de manifest les esquerdes més evidents de la versió oficial dels fets. El seu accent en la complicitat i l'assentiment, més que en l'oposició fèrria per part tant dels governs de les democràcies europees com dels ciutadans mateixos, pinta un retrat molt més desagradós del que és habitual sobre la cooperació necessària dels implicats per tal que un projecte totalitari tiri endavant.
No m'agrada: El to autocomplaent, i excessivament alliçonador en certs passatges, que revela a moments una lectura massa superficial i simplista de la història.
