Aquest assaig del filòsof alemany i membre de l'escola de Frankfurt Herbert Marcuse (1898-1979) es va publicar per primer cop l'any 1964, i proposa una anàlisi de la societat estatunidenca del moment en el marc de la teoria crítica, és a dir, una revisió dels tipus de societats i realitats polítiques sorgides del corrent teòric de la il·lustració: el liberalisme, d'una banda, i el discurs marxista de l'altra. El fet que cap d'aquestes dues tradicions acabi reeixint a l'hora de dur a la pràctica els seus objectius d'alliberament i felicitat per als seus individus posa els teòrics de l'escola de Frankfurt en la pista de rastrejar la tradició del pensament occidental i veure en quin punt l'aposta per una creixent racionalització i civilització de la vida humana ha portat a l'explotació i la uniformització dels membres de la societat, la seva subordinació absoluta al sistema econòmic imperant en cada cas, l'aplanament de la seva capacitat crítica i, en els casos més extrems, la naturalització de fenòmens com les guerres i els genocidis.
Amb una actitud clarament combativa contra el positivisme lògic i la racionalitat tècnico-científica imperants en les societats industrialitzades, Marcuse analitza la relació de l'individu amb la natura, la tecnologia, i la possibilitat del canvi polític i, tot i que la diagnosi que fa sobre la situació general és força pessimista, la seva reflexió obre petites escletxes per a la resistència i el canvi polític i social. La tesi del llibre se centra en la contraposició de dos tipus de racionalitat, unidimensional i bidimensional, que al seu torn defineixen dos tipus diferents de participació en el món social i polític en què l'ésser humà queda inserit. La primacia dels objectius econòmics per sobre de qualsevol altra consideració en la vida de l'individu redueix la subjectivitat humana al pensament unidimensional, és a dir, que es conforma a la realitat ja donada, i cancel·la qualsevol possibilitat de pensar una realitat nova o alternativa a l'existent (el que implicaria un pensament bidimensional). L'esfera de pensament bidimensional es caracteritza, així doncs, com a "transcendent", un terme no necessàriament religiós, sinó que s'entén més aviat en el seu sentit lingüístic, és a dir, com a capacitat de referir-se a un objecte exterior al món donat i, per tant, abstracte, a una possibilitat no realitzada del món existent. La societat unidimensional és, per tant, autoreferencial, en tant que no existeix res més en què es pugui pensar fora d'ella, i qualsevol pensament que vagi més enllà de la realitat donada es considerarà fora-norma i, per tant, punible.
És així que Marcuse ens presenta els tics i desviacions totalitaris fins i tot de les societats que considerem més avançades en termes democràtics, en tant que el producte més reeixit de la societat industrialitzada és la conformitat al sistema. Vivim en un món econòmic que ens insereix en un cercle aparentment infinit i autosostingut d'explotació de recursos naturals, producció i consum, i fins i tot els nostres intents d'escapada d'aquesta realitat material passen per la producció i el consum del que anomenem "productes culturals", d'entreteniment i oci, que queden lligats a aquest mateix esquema industrial. L'exposició teòrica mateixa no amaga el seu nucli paradoxal i aparentment contradictori: allò que suposadament, en la profecia de Marx, ens havia d'alliberar ens encadena a un estat de coses del qual és impossible sortir. La societat del futur, en què les necessitats bàsiques han quedat cobertes i l'element físic i alienador del treball ha quedat reduït, en comptes de portar-nos a la felicitat ens ha portat a una nova forma de submissió, que no per ser generalment acceptada deixa de ser opressiva. De la mateixa manera, acceptem la repressió en termes polítics pel bé de l'ordre i de l'estabilitat, i rebutgem dins del llenguatge qualsevol sentit que no es refereixi a realitats immediates i materials.
En aquesta diagnosi de la realitat, el text es fa més vigent que mai en els nostres dies: l'assaig ataca igualment el capitalisme i el comunisme com a sistemes de producció industrial i productors d'uniformitat social, de forma que, un cop després de la caiguda del comunisme, el retrat que fa Marcuse d'aquest tipus de societat, que es retrata a si mateixa com a profecia autocomplerta en la seva manca d'alternatives, encara queda més reafirmada. A través de la seva exposició, el text va explorant diferents àmbits de la cultura i la racionalitat humanes en què es produeix aquest tancament de dimensions. En aquesta línia, és especialment il·lustrador el capítol que Marcuse dedica a rebatre la cancel·lació de la metafísica per part de la filosofia analítica, amb el moviment iniciat pel Tractatus de Wittgenstein, i a denunciar-la precisament per la seva conformitat i neutralitat en termes polítics. Segons Marcuse, que pensa seguint l'esquema de la dialèctica hegeliana, el canvi polític no es pot produir sinó pensant i imaginant realitats alternatives al món present d'objectes donats i, per tant, a través d'aquest tipus de proposicions sense sentit en l'àmbit lingüístic. És a dir, el discurs polític és negació de la realitat per definició, en tant que proposa un altre tipus de realitat (potencial) que vol efectuar.
Lluny de proposar solucions utòpiques o claus de volta per sortir d'aquest cul de sac, Marcuse es conforma a presentar aquesta visió desapassionada de la realitat política i social en què vivim. La diagnosi en si mateixa ja és un pas endavant. Hi ha un pòsit freudià en l'anàlisi que fa Marcuse, perspectiva que havia analitzat més en detall en obres seves anteriors i que aquí es deixa veure entre línies: reconèixer el problema no deixa de ser el primer pas en un procés de guariment, i no hi ha dubte que l'autor, en aquesta obra, ens està proposant el retrat d'una societat profundament malalta. L'opressió i explotació perpetuada pel sistema vigent són més que evidents i, tot sovint, s'amaguen a simple vista rere els nostres intents desesperats de reprimir-les: els polítics provoquen més desconfiança que mai amb els seus discursos sortits del màrqueting i de la publicitat, i l'esfera política queda reduïda a administració o gestió econòmica. D'altra banda, l'auge de les desigualtats, l'exposició diària a tota mena de violències polítiques, socials o individuals, per exemple a través de les notícies, provoca insensibilització més que suposar un revulsiu per passar a l'acció. El nostre és el millor dels móns possibles, pel simple fet que hem esgotat la capacitat de pensar en cap altre món possible. De tant en tant està bé que ens ho recordin. En definitiva, una bona recomanació, que ha envellit bé i es presenta avui dia en tota la seva vigència.
Continguts: Després d'una breu introducció, la primera part de l'obra fa una diagnosi dels trets totalitaris presents a les societats i sistemes polítics, tant comunistes com capitalistes, del moment. El primer capítol presenta el tema de les formes de la dominació en la societat industrialitzada a través de la racionalitat tecnològica. A partir d'aquí, analitza diversos àmbits de la vida humana en què es produeixen "tancaments" de la bidimensionalitat del passat: el capítol dos s'ocupa del discurs polític, el capítol tres s'ocupa de la psicologia, el capítol quatre tracta sobre el llenguatge, i els capítols cinc, sis i set s'ocupen de les conseqüències que aquesta unidimensionalitat del llenguatge representa per a la filosofia. A la segona part, l'autor reflexiona sobre les possibilitats de pensar alternatives davant d'aquesta situació: el capítol vuit analitza el rol de la filosofia com a motor de canvi històric, i el capítol nou defensa la necessitat del pensament crític dins la societat unidimensional. Finalment, la conclusió recull les implicacions de les idees exposades en el text.
M'agrada: És una relectura que volia fer des de fa temps, i que, a la llum de la situació que descriu, manté tot el seu sentit i la seva vigència avui dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada