Aquesta novel·la de Jesmyn Ward, guanyadora del National Book Award el 2017, mereix tot el reconeixement que ha rebut des de la seva publicació, i mereixeria també ser més reconeguda fora dels Estats Units. A part de presentar-nos una història emocionant i brillant sobre l'arrelament, l'alliberament i les ferides del passat, també manté un equilibri perfecte entre realisme i fantasia, en oferir-nos un relat brutal i descarnat sobre una família disfuncional, i sobre els fantasmes reals i figurats que poblen les seves existències individuals.
És també una història que connecta el passat i el present del racisme als Estats Units, en tant que cada generació d'aquesta família ha estat víctima d'una o altra violència injusta: el protagonista, Jojo, un noi de tretze anys, viu amb els seus avis materns a Mississippi, al sud dels Estats Units. El seu pare, Michael, compleix una sentència per tràfic de drogues a Parchman, la presó estatal. La seva mare, Leonie, negligeix els seus fills a causa de la seva dependència de les drogues. Jojo s'ha convertit en una figura paterna per a la seva germana petita de tres anys, Kayla, però a la vegada depèn emocionalment del seu avi, River, l'única figura adulta que té com a referent. L'àvia, Philomène, s'està morint de càncer.
D'entrada n'hi hauria prou amb tot això per descoratjar gran part dels lectors, però la novel·la no és exactament un retrat de les penes i treballs dels desposseïts de la societat americana, sinó que va molt més enllà quan comença, simplement, per relatar-nos la història de l'avi, també a la penitenciaria de Parchman quan era adolescent. És a partir d'aquesta mirada al passat que entenem la profunditat d'unes ferides que s'estenen fins al present. Així, la novel·la es teixeix a base d'anar intercalant les diverses veus dels personatges alternativament, i les seves diferents històries en moments cronològics diferents. D'alguna manera, els paral·lelismes que es van establint entre tots aquests moments ens ajuden més endavant a anar encaixant tots aquests fragments de relats en la visió de conjunt.
Gran part de l'encant del relat és el poder que corre en aquesta família de veure fantasmes: l'àvia els pot escoltar però no els veu; Leonie en veu només un, el del seu germà mort temps enrere, però decideix no explicar-ho a ningú; Jojo els pot veure i hi pot parlar, i Kayla també els pot veure, almenys que sapiguem. Les formes com els esperits dels vius i els morts es comuniquen són part de l'encant narratiu de la novel·la, també, però a la vegada jugaran un paper decisiu en els esdeveniments i el seu desenllaç. Per això aquesta novel·la es llegeix amb la satisfacció d'arribar al final i veure com els cercles es tanquen de formes inesperades però inevitables, al capdavall: com passa a les novel·les de Toni Morrison, per exemple, la realitat descrita és massa crua com per aplanar-la amb la mera possibilitat d'un final feliç, així que, quan la felicitat no és possible perquè queda afogada per tots els cantons, el que queden són la redempció i el guariment, fins on siguin possibles. I per als infants, damnificats irremeiablement pels errors i les desídies dels seus adults, queden també els aprenentatges, les fortaleses, i un futur lleugerament obert que, precisament per tot el que queda en el passat, apunta potser, i només potser, a la possibilitat de quelcom millor.
El relat se'ns presenta com una brillant deconstrucció d'un trop habitual de la novel·la americana: el del viatge per carretera. Quan Michael truca des de la presó i li diu a Leonie que el deixen anar, aquesta decideix emportar-se Jojo i Kayla en un viatge per carretera per anar a buscar-lo. Precisament l'interès de la proposta és que, més que un viatge iniciàtic, per a Jojo el viatge esdevé just el contrari, una autèntica baixada als inferns, no tan sols perquè la sobre-exposició als horrors de l'ambient dels seus pares amenaça amb isolar-lo definitivament de la seva família, sinó també, en un pla més literal, perquè el trajecte esdevé també una baixada al món dels morts. El passat del seu avi a Parchman acaba barrejant-se amb la història del present, d'una forma extremadament suggestiva i poètica, i no és fins al final que es revelarà si totes les desesperacions privades de cadascun dels personatges tindran sortida o no.
El missatge de la novel·la, possiblement, és similar al dels enfonsats i els salvats de Primo Levi a una escala més petita i domèstica: de vegades cal que algunes vides s'enfonsin per tal que d'altres puguin salvar-se. Jesmyn Ward ens ho transmet amb una saviesa poètica i reposada, i amb un ús força mesurat del realisme màgic. La trama no ens presenta culpables, per tant, sinó múltiples víctimes per diferents motius: això es fa dur de pair en els moments més colpidors de la proposta, especialment en el maltractament al qual Leonie sotmet els seus fills i la incapacitat de Michael per parar-los la mínima atenció, però a la vegada es fa profundament realista des del retrat de les seves motivacions personals.
Sinopsi: A Mississippi, al sud dels Estats Units, l'adolescent Jojo es fa càrrec de la seva germana petita durant les llargues absències dels seus pares. Un cop la seva àvia cau malalta, el seu únic referent es converteix en el seu avi, River, estricte, distant i seriós, però tendre i bondadós a la vegada. Quan la mare de Jojo, Leonie, decideix portar-los a ell i la seva germana petita a recollir el seu pare a la presó de Parchman, Jojo és perfectament conscient del desastre que l'espera, però accepta el seu destí amb estoïcisme. El viatge li resultarà revelador per motius totalment imprevistos, quan descobreixi els elements vacants de la història de joventut del seu avi en aquesta mateixa presó. Paral·lelament a això, Leonie haurà de provar de reconnectar amb la seva mare abans no sigui massa tard.
M'agrada: És un text tremendament poètic i colpidor en la seva bellesa, que atrapa per la multiplicitat de relacions que s'estableixen entre les personatges i els seus diferents relats i perspectives, així com les imatges que es fan recurrents al llarg de la narració.
Felicitats per la ressenya!.
ResponEliminaLa meva impressió és que, tant per la temàtica com per l'estil, Ward és la baula entre la Toni Morrison realista i el Colson Whitehead més fantàstic.
Salut!
És una bona forma de dir-ho. El parentesc amb Toni Morrison és indiscutible en tots dos casos, però Ward tira més a realisme màgic i Whitehead més a ficció especulativa.
ResponEliminaGràcies per comentar i a reveure!