Aquesta és una novel·la monumental de la literatura britànica, que va gaudir de cert èxit en el moment de publicar-se però que més endavant va anar quedant oblidada. El seu autor, Ford Madox Ford (1873-1939) és principalment conegut per aquesta novel·la i també per El bon soldat, publicada el 1915 i que es quedava a les portes del modernisme sense a arribar a entrar-hi de ple. Un fet decisiu, però, va marcar la vida de Ford i va provocar un canvi també en l'estil literari: la seva experiència al front durant la primera guerra mundial i la seva aposta pel modernisme es posen de manifest a la vegada, a Parade's End. Aquesta obra de Ford és, en realitat, un conjunt de quatre novel·les que es van publicar al llarg dels anys 20: Some Do Not . . . (1924), No More Parades (1925), A Man Could Stand Up (1926) i Last Post (1928). Aquestes quatre novel·les segueixen el relat dels personatges principals de forma cronològica, tot i que saltant constantment entre els seus respectius punts de vista i les seves visions sobre els mateixos esdeveniments.
Parade's End manté un aire de família amb El bon soldat: totes dues novel·les retraten l'espai íntim d'una parella de l'alta societat britànica, amb les seves infidelitats i escàndols xafardejats a mitja veu pels seus cercles socials. Ara bé, mentre El bon soldat em va deixar amb la impressió d'haver a assistit a un interessant melodrama que no passava més enllà dels descobriments xocants i els cops d'efecte, Parade's End m'ha deixat amb la satisfacció de veure fins on és possible portar aquesta reflexió social. Aquí els personatges evolucionen, d'una forma lenta però clara, al llarg de les quatre entregues que configuren la novel·la. A través de la lentitud de les seves mil pàgines, assistim a veure com la majoria de personatges principals, especialment Christopher i Valentine, es traslladen del punt A al punt B. I això és més del que els passava als personatges estàtics de El bon soldat, per més que les seves anades i vingudes i múltiples perspectives desplegués un joc de miralls fascinador.
A Parade's End, la forma en què la guerra irromp a les vides dels personatges esdevé un factor crucial del seu aprenentatge, i també és un element fonamental per transmetre el missatge central del relat: aquest ens presenta la desaparició del món antic i deixa els personatges despullats de totes les seves certeses passades a l'hora d'encarar el món nou que se'ls presenta després de la guerra. La imatge principal que ens parla d'aquest canvi és la de la fi de la desfilada que dóna títol a l'obra. La desfilada ens remet a un món on la respectabilitat, especialment en l'aparença externa, és tot el que les classes altes poden oferir: lliures de fer el que vulguin de nit i en privat, el dia següent tenen l'obligació de presentar-se a passar revista. Muntar una escena davant dels criats és el pitjor que poden fer, perquè el servei equival al gran públic. El matrimoni protagonista, Christopher i Sylvia Tietjens, aviat es troben desbordats per les expectatives que aquest sistema els imposa. Sylvia començarà a manipular aquestes preconcepcions amb una habilitat que operarà sempre en contra del seu marit: essent ella la part infidel, aconseguirà la compassió i commiseració de tots els seus coneguts, mentre que el seu marit, innocent d'adulteri, acabarà amb la reputació tacada davant del gran públic.
Els retrats psicològics fan molt per ajudar-nos a comprendre les seves motivacions, especialment durant el primer volum, i que Christopher sigui innocent d'adulteri, després de conèixer i enamorar-se de la jove sufragista Valentine Wannop, no vol dir que sigui innocent de molts altres defectes que es presenten al principi de la novel·la, com la fredor, la despreocupació i la desídia. Part d'aquest caràcter de cavaller obsolet és també la seva relació amb la propietat ancestral dels seus avantpassats i amb els diners: el seu honor l'obliga a prestar diners a tots aquells que l'envolten, més desafavorits que ell, mentre que a la vegada aquest mateix sentit de l'honor li impedeix cobrar-los els deutes. A la vegada, Sylvia Tietjens se'ns presenta com a femme fatale sense pal·liatius: tot i que al principi se'ns ofereix el seu punt de vista i entreveiem part de les seves motivacions, a mesura que va avançant el relat les seves decisions es van fent més i més extremes. L'evolució de Sylvia, tot i que sigui la més subtil de la novel·la possiblement, acaba passant per abraçar la seva pròpia infelicitat i, per tant, en la necessitat de procurar la dels altres per tots els mitjans.
Ara bé, les cordes es tensaran fins a l'extrem quan aquest panorama de complexes relacions familiars i socials es traslladi fins a l'escenari de la guerra. Aquí la metàfora de la desfilada també representa un món antic en què l'exèrcit com a institució és el màxim exponent de l'honorabilitat, i on el joc brut, precisament, hauria de ser mostra de deshonor. Christopher també es despertarà d'aquesta fantasia per adonar-se que el temps de les desfilades ja ha passat: atrapat dins d'una xarxa d'operacions burocràtiques contradictòries, i de mercadeig amb els càrrecs i les posicions dins de l'exèrcit, acabarà acceptant la primera línia de front per tal d'evitar un consell de guerra que podria exonerar-lo a base d'exposar les maquinacions de la seva esposa. El sentit de l'honor li ho impedeix un cop més, però a la vegada l'incapacita definitivament per seguir abraçant les antigues certeses.
A l'altra banda de l'espectre hi ha la jove Valentine, que encarna una innocència que es manté al marge de totes aquestes convencions socials, i una subjectivitat que haurà de ser capaç de passar-les per alt per tal d'aconseguir la felicitat. El relat, per tant, presenta un argument semblant al d'una novel·la cavalleresca: Christopher i Valentine acabaran sotmetent el seu amor a les proves de caràcter més dures i a l'escarni públic. Ara bé, el desenllaç, més que transitar d'un extrem fins a l'altre oposat, acaba explorant tot un espectre de posicions intermèdies i de compromisos amb el món passat. És per això que aquesta llarguíssima lectura acaba fent-se agraïda a la llum del seu desenllaç: els protagonistes acabaran fent sacrificis molt durs, al capdavall, per un cert sentit de justícia poètica.
Sinopsi: El primer volum de la saga, Some Do Not . . ., comença dos anys abans de la guerra i ens planteja els personatges principals i les seves relacions. Sylvia Tietjens ha escapat a Europa amb el seu amant del moment, però de seguida reclama al seu marit que la torni a acceptar. Mentre Christopher prova de reconduir la situació, aconsellat per les seves amistats, coneix fortuïtament Valentine Wannop, per qui sent més curiositat, al principi, que no pas afecte. Amb la guerra ja començada, assistim als infructuosos intents de Sylvia de tornar a reconquerir el seu marit, ja traumatitzat per les experiències al front. Davant de la seva pròpia anestèsia emocional, Christopher li demana a Valentine que es converteixin en amants, però gran part de la tensió de la novel·la es va construint al voltant de si consumaran o no la relació. La segona de les novel·les, No More Parades, té lloc quasi íntegrament al front. Sylvia es presenta a França, on Christopher es troba destacat, i acaba provocant un escàndol que implica el seu marit i altres oficials. Finalment, l'única sortida honorable per a Christopher acaba essent acceptar la primera línia de front, si no vol exposar Sylvia públicament. El tercer volum, A Man Could Stand Up, relata pròpiament l'experiència del front, on Christopher acaba deixant enrere definitivament el món d'abans de la guerra. El retorn a casa el dia de l'armistici, però, representa un desenllaç agredolç: tot i que ha crescut com a home, el preu a pagar ha estat tan alt que torna com a home destrossat. Aquest tercer volum també recorre les vicissituds interiors de Valentine, i tot i que el seu canvi no és tan accentuat, la veurem per primer cop presentar-se obertament com la dona forta que és. Finalment, Last Post és una seqüela que es distancia força més de les anteriors. Anys després de la guerra, assistim al destí dels protagonistes, com si es tractés d'aquells crèdits finals de les pel·lícules que ens informen de què se'n va fer de cadascun. Tanmateix, després de tot el que han passat fins a aquest punt, el desenllaç no es fa sobrer, tot i el seu to marcadament agredolç.
M'agrada: Ford Madox Ford s'hi revela com un mestre a l'hora de descriure subjectivitats, posar-nos a la pell de tots i cadascun dels personatges i mantenir-nos en tensió fins a l'última línia del text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada