"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

19 de setembre de 2018

El retorn del soldat (#205)

No entenc com en Chris podia haver notat la seva presència a tocar, però allà era, corrent per la gespa de la mateixa forma en què nit rere nit jo l'havia vist en somnis corrent per la Terra de Ningú. Sabia que així devia ser com tancava els ulls mentre corria; sabia que així devia ser com es llençava de genolls en arribar a terreny segur.

Aquesta novel·la és una lectura molt curiosa al voltant, també, de la primera guerra mundial. Es va publicar el 1918, quan la guerra encara no havia acabat, així que va ser una de les primeres obres de ficció sobre aquest conflicte i, a més, va ser escrita per una dona, Rebecca West (1892-1983). No és el que entendríem per una novel·la ni una memòria de guerra, exactament, sinó que descriu més aviat el punt de vista femení des de la rereguarda, que en determinats moments es transforma en culpabilitat punyent i un cert element d'autocrítica. La mateixa Rebecca West va descriure, anys després, com el paper de la dona va ser radicalment diferent a la primera guerra mundial respecte de la segona, ja que el 1914 el rol social atorgat a les dones era, encara, el de l'espera passiva del retorn del soldat. L'emancipació de la dona no s'havia produït i, especialment a les classes privilegiades, una dona no era ningú si no depenia, tant en el pla material com en l'emocional, d'un home. És per això que el món de Kitty i Jenny Baldry, dues de les protagonistes, se'ls ensorra davant dels peus quan el seu soldat, el seu home, arriba del front amb un trastorn psiquiàtric desconegut fins aleshores: l'estrès posttraumàtic o neurosi de guerra. Els trastorns nerviosos i la dissociació, que n'eren símptomes, no eren del tot desconeguts a l'època, de fet. La dissociació havia estat una condició associada a les dones, amb el nom d'histèria, durant tot el període victorià. Tanmateix, els soldats que arriben del front amb símptomes de dissociació desafien, per tant, no sols la ciència mèdica del moment sinó també les estructures culturals que assignen rols de gènere preestablerts a homes i dones. La novel·la ens informa d'aquest ensorrament de formes subtils i profundament pertorbadores. La psicoanàlisi també hi és molt present, sobretot en aquests moments en què sorgia com a discurs emergent. El capità Chris Baldry torna a casa amb una amnèsia total dels últims quinze anys: per tant, no coneix la seva dona Kitty, i recorda vagament la seva cosina Jenny com a companya de jocs d'adolescència. Està profundament enamorat del seu amor de joventut, Margaret, que ara també està casada. Les tres dones s'hauran d'aliar per retornar Chris a la salut. Aquest és un camí tortuós, però: la diferència de classe que separa Margaret dels Baldry es presenta al llarg del relat com un escull que els personatges han de mirar de superar. Com més se'ns accentua a través de la veu narradora de Jenny, més ens n'adonem de l'esnobisme irredimible de la classe més alta. Així doncs, Chris haurà de descobrir de nou la seva infelicitat present amb la seva vida privilegiada i, per a més inri, la seva recuperació significarà la seva reincorporació al front. Així és com les protagonistes s'enfrontaran al dilema moral més dur de les seves vides: preservar Chris en el seu estat d'alienació però conservant-li la felicitat, o fer-lo despertar a una realitat que de ben segur no li agradarà descobrir. La trama es va desenvolupant a través de les complicades relacions entre tots aquests personatges: si bé un dels psiquiatres que entrevista Chris fa palès que la seva malaltia prové d'insatisfaccions reprimides, al final ens n'adonem com l'argument gira al voltant de la veu narradora de Jenny, i com aquesta també ha d'acabar despertant de la fantasia de tota una vida. El contrast entre els seus judicis respecte a Margaret al principi i al final de la novel·la suggereix el seu aprenentatge. Ara bé, és a través de la inestabilitat de la seva veu que va revelant la seva posició central dins del relat: la seva atracció reprimida per Chris es va fent evident a mesura que avança la narració, i la forma com ha decidit viure tota una vida d'adoració platònica a un home que no la correspon a través de la contemplació de les seves relacions. La novel·la ens ofereix tota aquesta complexitat en la seva brevetat, amb prou feines unes cent pàgines. Rebecca West ens descriu la situació en una prosa densa i recarregada, que es gira a una natura idealitzada, tal vegada, per amagar la nuesa de les emocions exposades dels personatges principals. Tot i que són dues novel·les molt diferents, el procés de transició dels personatges des del món fals de les convencions socials a un d'autèntic on els sentiments es poden reconèixer obertament, m'ha recordat lleugerament a una altra novel·la de la primera guerra mundial que he llegit recentment: La fi de la desfilada de Ford Madox Ford. L'accent, en la novel·la de West, no és tant en el soldat protagonista sinó en el món femení que l'envolta i, per això, em sembla que totes dues, una en la seva monumentalitat, l'altra en la seva brevetat, es complementen força bé. 

Sinopsi: El 1916, la família Baldry es veu afectada pel trastorn mental del marit, Chris, que acaba d'arribar del front. La seva absència total de records dels últims quinze anys fa apuntar que el trauma de la guerra ha despertat en Chris insatisfaccions reprimides d'arrels encara més profundes. Margaret, el seu amor de joventut, apareix després de quinze anys per tal d'aportar més claredat a la situació. 

M'agrada: És una novel·la molt densa i molt intensa, cosa que resulta sorprenent per la seva brevetat. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons