Cames llargues i bones memòries

El Ferrer de Wootton Major va ser l'última obra que Tolkien va publicar en vida, el 1967. La primera vegada que vaig llegir aquest conte, fa uns quants anys, el relat em va emocionar molt i vaig pensar que, si hi ha alguna forma de viatjar enrere en el temps i recuperar la infància, aquesta en deu ser la més semblant. De fet, és la història del viatge d'una persona, Smith, des que és un infant fins a la maduresa, i de la normalitat mundana de la seva vida quotidiana al país de les fades i de tornada. Tot i que és qüestionable, en el fons, si la tornada és realment possible. Al capdavall, el país de les fades és un regne perillós, i pot ser que reclami quelcom de nosaltres que no sabíem que érem capaços de donar. 

Pauline Baynes, La festa dels infants

Tolkien mateix ens prevé contra les al·legories al prefaci de El Senyor dels Anells: les al·legories depenen del domini de l'autor; és l'aplicabilitat que resideix en la llibertat del lector. Smith of Wootton Major, però, és d'aquells en què la temptació és quasi irresistible. El relat sencer es pot llegir com una al·legoria sobre el sagrament de l'Eucaristia, ja que molts hi són convidats, però els escollits en són molt pocs. També es pot llegir el personatge de Smith com una mena d'alter ego del propi Tolkien com a escriptor de fantasia, o fins i tot com a catòlic devot, ja que ell se sent privilegiat coneixedor d'una dimensió màgica o fantàstica de l'existència, però val a dir que la resta de mortals s'assemblen molt més al desdenyós i mundà Noakes, incapaç de reconèixer el que se li presenta davant del nas. També és podria llegir com a metàfora de l'acceptació de la consciència de la mort en la persona adulta: la paraula bereavement (dol o despossessió) es fa ominosament present cap al final del relat, i al final el protagonista ha d'acceptar la tasca de traspassar el seu llegat a algú altre que vindrà després. Les paraules usades són tres, en realitat: dol o despossessió, possessió i pau, d'alguna forma equivalents, si ho he entès bé, a dins, fora i al voltant. Per més estrany que sembli, Tolkien pot arribar a ser molt subtil, quan s'ho proposa. 

Ara bé, un cop superada la temptació de l'al·legoria, i fins i tot la de l'aplicabilitat, ens queda un relat magnífic i sorprenent sobre un infant que sense adonar-se'n es menja un estel del país de les fades amagat dins d'un pastís. Quan es fa gran se n'adona que l'estel, la llum del qual li brilla al front, esdevé un salconduit per al país de les fades. Això no li impedeix formar una família, però la seva existència a partir de llavors funciona a cavall entre els dos móns, fins que finalment se n'adona que no els pot tenir tots dos, i que haurà de renunciar als seus viatges màgics. A l'ombra de la narració hi ha un personatge misteriós com l'Alf, l'aprenent de pastisser, que sense nosaltres saber-ho esdevindrà, en realitat, el centre del relat. També hi ha una picada d'ullet a les generacions futures, que seran tan ordinàries o extraordinàries com els donem l'oportunitat de ser, i també hi ha una magnífica conversa entre Smith i el seu fill, Ned, que em fa preguntar-me com devia ser, en el terreny més personal, la relació de Tolkien amb els seus fills. No ho sé, tot plegat costa d'explicar, però Smith és una lectura totalment recomanable per a aquells que ja coneguin Tolkien i per a tots aquells que no tinguin ganes de llegir les seves obres més extenses. És un relat elegíac, que esdevé agredolç en alguns moments, però que s'acaba fent confortable en la seva tendresa.