Una mena de bondat

"La fulla" d'en Niggle (Leaf by Niggle) és un relat publicat originalment a Dublin Review el 1945, que es va fer definitivament popular amb la seva publicació, el 1964, al volum Tree and Leaf (Arbre i fulla), que incloïa aquest relat curt i l'assaig Sobre els contes de fades. Leaf by Niggle és un relat que gira al voltant de la idea de la mort. L'artista Niggle és cridat a un gran viatge que sap que no pot posposar i, quan finalment l'emprèn, arriba a una mena d'espai purgatori on ha d'aprendre a reconciliar-se amb les seves dèries i manies passades. On el portarà aquest procés no és un destí del tot previsible, en aquest relat on cada detall compta i on, realment, és difícil tenir consciència de la direcció que pren la història fins ben bé el seu desenllaç. És un conte entretingut, divertit, dolç i nostàlgic per diferents motius, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat i claredat. 

Richard Medrington en la versió teatral de Leaf by Niggle que Puppet State Theatre Company va produir el 2016.
Foto de Brian Hartley (Font)

Leaf by Niggle és, possiblement, el text més autobiogràfic i al·legòric del seu autor. Tolkien ens hi ofereix una reflexió sobre el seu procés creatiu i, a la vegada, sobre la seva personalitat com a artista. La seva concepció del catolicisme també hi és present, amb aquesta "mena de bondat" que Niggle exerceix sense parar-hi gaire esment i, d'una forma que es fa estranyament familiar, quasi sempre contra la seva voluntat. Sembla que té el cor a lloc i el cap li juga males passades. D'una banda, li costa dir que no,  però de l'altra fer el que toca és una tasca carregosa, que li proporciona una mena de satisfacció indirecta, en el pla abstracte i teòric, però no gaire retribució concreta en el pla real. Com a artista també té un caràcter peculiar: és perfeccionista fins a un punt obsessiu, però a la vegada no pot evitar de procrastinar contínuament. És que de vegades també li fa mandra posar-s'hi, com a tots. Els pocs preparatius que fa per al gran viatge, així doncs, els acaba fent tard i malament. És per tot això que Tolkien ens ofereix aquí, possiblement, un dels seus personatges més humans. 

Ara bé, és en l'explicació del seu projecte artístic que Tolkien s'exposa als seus lectors amb la major claredat possible. Niggle és un pintor del detall, i es pot passar hores provant de trobar el reflex de la rosada al marge d'una fulla. L'obra de la seva vida és, precisament, el retrat d'una fulla. De seguida se n'adona que no la pot acabar de copsar bé sense retratar també l'arbre a la qual pertany. Aviat el retrat de l'arbre es transforma en el d'un paisatge sencer. El seu quadre es va ampliant progressivament, a mesura que hi va enganxant, als marges, altres obres que ja tenia fetes d'abans. Al cap del temps necessita una escala per arribar a tots els racons del quadre. El paisatge s'amplia fins que a l'horitzó hi acaba entreveient les muntanyes, amb horitzons encara més llunyans que la seva obra no pot reflectir. La proximitat del seu gran viatge es transforma en angoixa a mesura que el temps passa. Al final, cada minut li sembla preciós. Tanmateix, les visites, els compromisos, i el seu veí el senyor Parish s'interposen entre ell i l'obra de la seva vida. A tothom que hagi treballat sota pressió se li fa familiar l'experiència. 

El relat es fa un punt angoixant en aquest punt si ens posem a la pell de Niggle, també en part per la seva qualitat onírica, que va accelerant el ritme de la trama a mesura que es van precipitant els esdeveniments. Tanmateix, el relat ens ofereix la peculiar reconciliació de Niggle amb ell mateix, a partir del moment en què s'adona que el temps no s'arriba a perdre mai del tot, i que la seva actitud davant de la vida és igual de plàstica que la seva pròpia obra. Així doncs, aquest conte ens ofereix una reflexió certament commovedora sobre l'art i la vida, per part d'un home que es va consagrar a la seva fulla, i que va deixar un llegat - literari i artístic - incalculable a les generacions posteriors.