Un explorador (o un intrús)

He arribat al final dels Contes del Regne Perillós (Tales from the Perilous Realm) de Tolkien. Tot i que ja havia llegit la majoria d'ells anteriorment, en diverses ocasions i per separat, no esperava que m'aprofités tant la lectura de tots ells seguits. A l'edició definitiva de 2008 s'hi va afegir, com a apèndix, l'assaig Sobre els contes de fades (On Fairy-Stories), originalment pronunciat com a conferència a la Universitat de St Andrews, el 1939, i posteriorment publicat en un volum antològic en homenatge a la memòria de Charles Williams, el 1947. El 1964, el text es va recuperar i es va publicar conjuntament amb Leaf by Niggle al volum Tree and Leaf (Arbre i fulla). Així doncs, els dos textos, assaig acadèmic i relat curt, il·lustren de diferents formes la relació del seu autor amb el procés de creació artística i també amb l'objecte del seu art, el conte de fades. És clar que no es refereix a la visió comercial o genèrica que podríem tenir sobre el conte de fades, i l'assaig treballa amb precisió i claredat per tal de delimitar el que l'autor considera conte de fades i els gèneres que quedarien fora d'aquesta denominació, discutir amb altres filòlegs i folkloristes concepcions errades sobre els seus orígens i, finalment, aprofundir en el seu concepte de producció artística, o "sub-creació" i els valors i creences que l'alimenten. 

És un text que és força complex en el raonament i en el seu abast, com descobrirà tothom qui arribi fins al final, i que no ofereix una línia d'argumentació forta a favor de les seves tesis, sinó que ens hi deixa arribar a través de múltiples imatges, analogies, paral·lelismes i digressions. Joseph Pearce fa una petita aproximació a la teoria de la sub-creació al seu Tolkien: Man and Myth, però val a dir que les paraules de l'autor original sonen més clares, en ocasions, que qualsevol explicació o glossa que se'n pugui fer. Jo aquí només en faig una pinzellada, per si a algú li pot facilitar la lectura. És un text que val molt la pena perquè Tolkien no és tan sols un acadèmic, sinó també un poeta, i la lectura es gaudeix més per la bellesa de l'exposició i l'ús fluït que Tolkien fa del llenguatge que potser no tant pel seu cos teòric. Pel que fa a mi, no comparteixo del tot la seva teoria, però és una aproximació completament original, i hi ha aspectes de l'anàlisi que són realment interessants. 

Il·lustració de Tolkien per a El Hobbit

En una breu introducció, Tolkien fa una captatio benevolentiae en què es presenta humilment com a modest explorador (o intrús) dins del món de la literatura fantàstica, tot i que en realitat, com veurem al llarg de l'assaig, n'és un expert. Aquí planteja les preguntes principals que contestarà en el seu assaig, i val a dir que l'estructura queda molt clara i fidelment desenvolupada a través del cos del text. Les tres preguntes principals que articulen l'assaig són les següents: 

• Què són els contes de fades? 
• Quin és el seu origen? 
• Quina és la seva funció? 

Conte de fades 

El primer apartat de l'assaig pretén contestar la primera pregunta. Per començar, analitza la definició que ens n'ha arribat a través dels autors victorians, i en troba els principals defectes. La definició és forçosament o massa estreta (si se centra exclusivament en les fades) o massa àmplia (si es pren l'expressió com a sinònim de tot allò que és simplement fals o absurd). Els contes de fades, per tant, no són històries sobre les fades, sinó històries de Fantasia, és a dir, de les aventures dels éssers humans en un regne perillós de meravelles naturals i sobrenaturals. A continuació Tolkien es proposa desenvolupar la definició de forma negativa, és a dir, especificant aquells tipus gèneres que considera que no són contes de fades, i donant arguments per a aquesta classificació. Els textos que elimina directament són els relats de viatges, els relats onírics i les faules d'animals. 

Orígens 

Aquest apartat pretén contestar la segona pregunta. Tolkien entra aquí en discussió amb diferents teories filològiques i antropològiques sobre l'origen dels contes tradicionals. Tant la teoria de l'evolució independent, la de l'avantpassat comú o la de la difusió per a Tolkien no responen la qüestió central al voltant de l'origen, és a dir, quina relació guarden els contes amb els seus autors (fossin qui fossin) en un primer moment, per què i com van ser creats en un principi, independentment de la seva posterior transmissió per via oral. Aquí és on Tolkien en dóna una explicació estrictament filològica: la pulsió per explicar històries deriva de la pròpia plasticitat creativa del llenguatge. En el moment en què podem adjuntar adjectius als noms, podem separar les qualitats dels seus objectes, i per tant podem concebre una màgia que atribueixi qualitats inesperades a objectes que no les haurien de tenir, que animi allò inanimat, que faci volar allò que és pesant, que atorgui poders evocadors als elements de la natura. És així que Tolkien acaba per no distingir els contes de fades dels mites en general: els mites serien versions originals, més formals i amb pretensions d'alta literatura, i els contes de fades en serien el seu residu folklòric i popular, però essencialment tindrien el mateix origen. És des d'aquest plantejament que Tolkien també analitza la relació entre mitologia i història. 

Infants 

Aquest apartat és una digressió, dins de la pregunta pels orígens, per tal d'explicar la situació present on han arribat els contes de fades: per què han quedat invariablement associats amb els infants. Tolkien explica aquesta relació com una mena de casualitat històrica: les mainaderes de les classes mitjanes i altes tendien a provenir del món rural on la tradició oral estava més arrelada; i d'altra banda, els contes de fades com a textos acaben quedant arraconats en l'àmbit infantil per part dels adults, que ja no saben què fer-ne o com llegir-los. És a dir, no és una tria dels infants, sinó dels adults. D'altra banda, Tolkien no caracteritza els infants com una classe especial d'éssers humans, sinó que observa com la curiositat o el desig de meravelles és pròpia tant de certs infants com de certs adults. És per això que el fet que els infants gaudeixin dels mites, llegendes i contes de fades és només una conseqüència col·lateral del fet que, potencialment, tothom ho pot fer. De la mateixa forma hi ha infants que gaudeixen també de molts altres gèneres literaris. 

Fantasia 

Aquest apartat és la primera part de la resposta a la tercera pregunta. Tolkien caracteritza la fantasia quasi com a sinònim d'imaginació, és a dir, la creació d'imatges o de realitats imaginades, que no són reals en el nostre món (en el món primari), però que tenen pretensions de realitat, o de plausibilitat, dins del món creat, o món secundari. És a dir, no són plausibles si ens les mirem des del món primari, però funcionen, en el moment en què som capaços de suspendre la incredulitat, és a dir, en què ens immergim (a través de l'experiència estètica, artística) en el món secundari i la seva lògica interna. (Sí, per a Tolkien els móns secundaris han de ser comprensibles racionalment). Aquí fa una petita digressió per tal d'explicar per què el teatre no és un bon vehicle per a la fantasia: bàsicament, perquè en el moment en què representa personatges i situacions imaginàries sobre un escenari, ja està fent una acció d'aquest tipus, ja està suspenent la incredulitat i introduint-nos en un món secundari. Per tant, introduir fantasia en aquest context ens obligaria a fer una segona operació de sub-creació, és a dir, seria com crear un món terciari, i la suspensió de la incredulitat seria massa forçada, quedaria directament destruïda. Per a Tolkien, la sub-creació és un impuls natural en l'ésser humà, i per això acaba l'apartat criticant aquells que menyspreen la fantasia com a simple esforç buit. 

Restabliment, Escapada, Consol 

Aquest apartat aprofundeix en les funcions del conte de fades, és a dir, en els efectes (positius) que la sub-creació té en les persones. En primer lloc es recolza en les idees de Chesterton per parlar del Restabliment com a forma de mirar el món que no és interessada o instrumental, sinó simple contemplació meravellada d'allò que se'ns presenta com a nou. Per aconseguir-ho, per tant, no hem de buscar coses noves sinó observar allò que ens és conegut amb una mirada o actitud noves. La seva aproximació al tema de l'Escapada és una resposta força directa a aquells que acusen la literatura de fantasia d'actitud escapista respecte del món real. Aquí, el veterà de guerra torna amb el seu enuig més convençut: l'escapada no és una deserció, sinó una expressió última de rebel·lió i fàstic contra el món present, contra l'acció destructora de l'ésser humà. Pot ser un reconeixement clar i directe dels errors de l'espècie humana sobre la terra, i per a Tolkien, davant d'aquestes aberracions, la natura esdevé un món molt més autèntic i perfecte. Per aquells que vulguin acusar Tolkien de reaccionari, aquest passatge del text es pot llegir com a crítica al capitalisme: el progrés no pot ser progrés a qualsevol preu, i el món humà no pot créixer a base de destrucció, ja sigui de recursos naturals, riquesa material o vides humanes. Finalment, el Consol que ens ofereixen els contes de fades es resumeix en l'operació narrativa de l'eucatàstrofe, un dels conceptes més coneguts de la teoria. És el moment en què es realitza l'esperança: un canvi joiós en la direcció narrativa que precisament no n'esborra els seus moments més foscos ni les seves conseqüències més tràgiques. 

Epíleg

Aquí és on Tolkien exposa la relació entre tota la teoria exposada i la seva devoció catòlica. Per explicar-ho breument: segons Tolkien, la bona notícia de l'evangeli és l'eucatàstrofe de la història, del món primari. Aquí apareix el Tolkien més catequètic, però em sembla que la seva postura religiosa, tanmateix, no resta interès a la seva teoria des del punt de vista filològic.