Un artista del món flotant (#177)

De tant en tant, encara recordava aquell matí fred d'hivern i l'olor de cremat que cada cop es feia més forta. Va ser l'hivern abans que esclatés la guerra i em trobava palplantat davant la casa d'en Kuroda, una caseta descuidada que tenia llogada al barri de Nakamachi. L'olor de cremat, clarament, tenia origen dins la casa, d'on també sortia el so d'una dona plorant. 

Vaig dir que la concessió del premi Nobel de Literatura de 2017 a Kazuo Ishiguro m'havia obert la gana de tornar a llegir aquest autor, i aquí tinc la primera ressenya. Vaig llegir Un artista del món flotant (1986) ara fa uns quants anys, però quasi no recordava gran cosa de l'argument. Possiblement perquè no és que sigui una novel·la amb gaire argument, tampoc. L'artista jubilat Masuji Ono recorda la seva trajectòria des dels seus inicis fins al moment present, i les fluctuacions de les seves lleialtats i el seu paper en l'etapa d'expansionisme imperialista de Japó abans i durant la segona guerra mundial. 

Una mica com l'Stevens de El que resta del dia, és un narrador poc fiable, amb una notable mala memòria, i la tasca dels seus lectors és sempre anar destriant la veritat - o la versió de la veritat més probable o plausible - d'entre les seves digressions, evasives, i errors més o menys deliberats. Les veus de la narració que el contradiuen - les seves filles, per exemple - també canvien i es presenten contradictòries en tot moment, de forma que durant la lectura la versió que acaba prevalent és una mena d'híbrid entre tots els fets relatats i les opinions expressades. No sabem si el seu èxit social i l'admiració que en tot moment predica que li professaven els seus deixebles és totalment real. De fet, aquesta aparent respectabilitat queda terriblement marcada pel relat de la seva pròpia relació, anys abans, amb els seus mestres, que en tot moment és molt més problemàtica del que ell vol donar a entendre. 

En general, la novel·la acaba essent el retrat de la relació entre tres generacions diferents, totes elles relacionades de determinades maneres amb la història de Japó. En primer lloc, hi ha la generació dels pares i mestres d'Ono, lligats a les tradicions mil·lenàries japoneses d'abans de l'obertura del país a occident. D'altra banda, el posicionament d'aquesta generació és força ambigu des del principi, com potser ho són també les altres. La mentalitat mercantil i utilitària del pare d'Ono i del seu primer mestre contrasten explícitament amb la del seu segon mestre, Mori-san, que l'introdueix en els valors estètics del món flotant. Ara bé, Ono comença a expressar les contradiccions i ambivalències dins la tradició artística d'aquesta generació. 

El seu relat és el d'una rebel·lió contra aquesta recreació artística d'una estètica efímera, del moment de plaer conjugat sempre en present. El seu art busca unes implicacions polítiques que acabaran marcant-lo per a la resta de la seva vida, quan acabi identificant-se amb el moviment imperialista i les seves noves pintures acabin convertint-se en poc més que propaganda per a aquesta posició política. La generació d'Ono queda profundament marcada per la culpabilitat, però això té lloc només després de la guerra, quan se n'adona plenament de les conseqüències que aquestes decisions estètiques per part seva han tingut per a la generació més jove. Ara bé, el penediment, o el reconeixement per part d'Ono dels seus propis errors, és més del que admeten altres membres de la seva generació, tot i que ell no arribi als extrems dels suïcidis rituals d'alguns dels seus contemporanis. 

La tercera generació, la dels fills i gendres d'Ono, així com els seus deixebles, és una generació profundament victimitzada per la segona guerra mundial, i per tant, molt més crítica amb els seus predecessors que en cap altre moment de la història. La seva acceptació plena i incondicional de l'estil de vida americà és part d'aquest rebuig cap als seus propis mestres i progenitors. 

En el pla dels fets, totes aquestes tensions es van fent pal·leses al llarg de la novel·la a mesura que avancen les negociacions per al casament concertat de la filla petita d'Ono. És aquí quan les credencials passades del vell mestre poden jugar un paper decisiu, per bé o per mal, en el futur de la família. Com que un fracàs anterior ja ha fet perillar les possibilitats de la filla, ara Ono s'ha d'esforçar en no repetir els errors passats, i és en aquesta direcció en què evoluciona al llarg de la novel·la. A mesura que es va llegint, és fàcil comprendre perquè Ishiguro és material de Nobel, en tant que tots aquests canvis i fluctuacions, quasi imperceptibles, es desenvolupen de forma molt subtil a través d'una narració lenta, pausada, sempre en constant diàleg amb ella mateixa. A simple vista pot semblar fàcil, però la complexitat de la proposta és ben evident al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: L'acció se situa entre 1948 i 1950, a través de les negociacions per al futur casament de la filla petita del mestre jubilat Masuji Ono. A través d'aquests fets, però, Ono anirà recordant en primera persona tots aquells detalls de la seva vida que tenen conseqüències ineludibles per a la seva vida en el moment present. 

M'agrada: És una lectura breu, però lenta i plena de detalls. És impossible abaixar la guàrdia en una narració que, en tot moment, està llençant al lector detalls i suggerències profundament ambigües i contradictòries.  

El ferrocarril subterrani (#176)

Si voleu veure de què va aquesta nació, com sempre dic, heu de pujar al tren. Mireu cap enfora mentre aneu a tota velocitat, i trobareu l'autèntic rostre d'Amèrica. 

El ferrocarril subterrani va rebre el premi Pulitzer de ficció de 2017, i ha estat tota una revelació d'aquest any. La seva lectura és imprescindible per a tots aquells que encara us estigueu fent preguntes sobre Ferguson i Charlottesville, per als incondicionals de Toni Morrison i de la narrativa d'esclaus del segle dinou i, en especial, per a tots aquells que sapigueu comprendre que la ficció històrica no té per què ser òbvia, ni literal, i de fet, ni tan sols fidel als fets històrics mateixos. 

Més que una recreació dels temps històrics que retrata, el que Colson Whitehead fa en aquesta novel·la és donar veu al relat de dolor i patiment dels seus protagonistes, ara bé, sense eludir el deure de posar sobre la taula la qüestió política que creix al rerefons del sistema esclavista. Com suggeria Benjamin, raspallar la història a contrapèl potser consisteix a recollir les engrunes que queden trepitjades per la desfilada dels vencedors. La veracitat que proposa la novel·la no és la dels fets sinó la del relat de les víctimes, i potser també el dels botxins en certs casos. 

Així doncs, despertar les veus soterrades de la història ens pot obligar a pagar, com a lectors, un preu incòmode i profundament pertorbador. El que el relat descobreix són les incongruències i ambigüitats que el sistema esclavista marca a foc en la societat americana actual, i no tan sols això, sinó que revela també els fantasmes més foscos del sistema capitalista. Les ferides obertes no es perllonguen fins la guerra civil americana, ni fins després d'aquesta, ni fins el moviment de drets civils dels seixanta, sinó ben bé fins a dia d'avui. Com afrontar el problema d'una identitat esborrada per la força? Com construir una comunitat d'on, en realitat, no hi ha un passat comú sinó multituds de passats truncats per motius i circumstàncies innumerables? 

En realitat, la novel·la que ens ocupa queda més a prop de la fantasia distòpica que de la ficció històrica. La decisió de Colson Whitehead de transformar l'històric ferrocarril subterrani en un mitjà de transport literal transforma la narració en una mena de monstre pertorbador, que va ramificant l'horror en totes direccions i que no hi ha manera de saber on pot acabar. Cora, l'esclava fugida, esdevé una espectadora de diferents tipus de projectes polítics i d'escenaris de brutalitat. Ara bé, Cora no és tan sols una espectadora passiva. La seva determinació per seguir endavant contra tot pronòstic la transformen en autèntica heroïna del seu propi relat, que es converteix al seu torn en el d'una comunitat sencera. 

A l'altre extrem del relat també hi ha un antagonista brillantment construït: un caça-recompenses obsessionat en trobar Cora per tal d'aconseguir fer les paus amb el passat i que, per tant, es convertirà en força inexorable de la lògica injusta del propi sistema. Pel camí trobaran tot un seguit de persones disposades a amagar i ajudar els esclaus fugits, i que, per tant, esdevenen ecos de l'autèntic ferrocarril subterrani, l'històric. Totes aquestes persones acabaran jugant-se la vida per un ideal, tot i que realment, no tindrem certeses sobre quin futur espera cap dels personatges, precisament perquè el que trobem aquí és un relat històric que encadena amb el moment present fins a les seves últimes conseqüències.

Sinopsi: En una plantació de Georgia, l'esclava Cora sobreviu marginada pels altres esclaus i amb el record de la fugida de la seva mare, que la va abandonar quan només tenia deu anys. Caesar, un altre esclau, li proposa de fugir i sortir de l'estat a través del ferrocarril subterrani. Amb l'ajut dels operadors del ferrocarril, aconsegueixen arribar a Carolina del Sud, on la realitat que troben és molt diferent al que esperaven. Successius viatges per diferents estats la porten a diferents experiències polítiques a l'entorn de com gestionar el problema de l'esclavitud, tot i que tots aquests sistemes acabaran per revelar les seves facetes més fosques i desoladores. A la vegada, el caça-recompenses Ridgeway emprèn la recerca dels esclaus fugits basant la seva persecució en motivacions personals.

M'agrada: És una novel·la impressionant en la forma com està escrita, deixant anar tots els caps solts al principi per recollir-los posteriorment, i mantenint una tensió impressionant fins a l'última pàgina. A part de la seva tensió i el seu ritme, m'agrada la saviesa amb què Colson Whitehead desplega les motivacions polítiques de la història que relata, i la forma com basteix aquesta narració de patiment sense cap mena de concessió a l'èpica o al sentimentalisme. 

Jornada de reflexió (5)

Estudiants que salten a l'espai públic i assenyalen els polítics directament com a responsables de la violència: perquè reben donacions de la NRA; perquè no aproven legislacions restrictives contra l'adquisició i tinença d'armes de foc. Estudiants que no tenen por de denunciar-ho públicament: potser sigui la primera vegada que passa una cosa semblant a la història dels Estats Units, i és una gran notícia. 

https://www.theguardian.com/us-news/2018/feb/20/marjory-stoneman-douglas-students-florida-capital-gun-control

https://www.nytimes.com/2018/02/20/us/gun-control-florida-shooting.html

http://www.independent.co.uk/news/world/americas/us-politics/florida-shooting-students-gun-control-campaign-law-change-moral-clarity-donald-trump-nra-a8217336.html

Una notícia que a Forges segur que li hagués agradat.

Rhapsody in Blue

de George Gershwin. Interpretada per l'orquestra de Paul Whiteman amb George Gershwin al piano.

Vergonya (4)

El 16 d'octubre de 2017, en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez van ingressar a presó injustament per un delicte que no havien comès i pel qual no han estat jutjats. No pensava que avui encara hi serien. Cada cop és més evident quina mena d'arguments els retenen: mesures teòricament exemplars que tan sols provaven d'atemorir, i que no van poder preveure la seva pròpia inutilitat, ni unes eleccions perdudes. No oblidarem. #LlibertatJordis 

El far entre oceans (#175)

En Tom quasi mai pensava en la casa en termes de cambres, tampoc. Era "casa", simplement. I alguna cosa dins d'ell es va entristir amb la dissecció de l'illa, la divisió entre el que és bo o dolent, el que és segur o perillós. Ell preferia pensar-hi com a tot. 

Aquesta és la primera novel·la de l'autora australiana M. L. Stedman, publicada el 2012. Els seus personatges viuen durant els anys 20 i 30 en petites poblacions remotes a la costa oest d'Austràlia i, en aquest sentit, és una lectura curiosa perquè no ens arriben gaires llibres, en general, sobre Austràlia ni la seva història. 

També caldria precisar si la recreació històrica, en aquest cas, és prou acurada. Jo diria que ho sembla, tot i que, en realitat, el que resulta colpidor de la novel·la és, més aviat, les subjectivitats dels seus personatges, com el seu passat acaba influint en les seves decisions i com, gràcies a aquestes, les seves vides es van entrecreuant una vegada i una altra. En aquest sentit és una narració brillant i colpidora, per més que se li puguin trobar imperfeccions i, al meu parer, després d'una arrencada un pèl fluixa, va millorant a mesura que avança fins que es va construint una tensió entre els personatges que s'acaba arrossegant ben bé fins al final. 

El marc de les vides d'aquests personatges, no tan sols dels protagonistes, és el trencament produït per la primera guerra mundial, que va deixar la majoria de famílies destrossades per la mort dels soldats al front i per l'estrès post-traumàtic d'aquells que van aconseguir tornar. Un d'aquests veterans, Tom Sherbourne, aconsegueix una posició com a faroner a Janus Rock, una illa remota a l'imprecís límit entre els dos oceans, l'Índic i el Pacífic. El seu objectiu a la vida és aïllar-se del món, però el seu camí s'acaba creuant amb el de la jove Isabel. Tots dos s'enamoren, es casen i se'n van a viure plegats a l'illa. Tanmateix, els successius avortaments d'Isabel comencen a amenaçar la seva estabilitat mental. Un dia, una barca a la deriva arriba a la seva costa amb el cadàver d'un home i un bebè. Tom és conscient del seu deure d'acomplir amb els procediments, registrar la troballa i informar les autoritats. Isabel li demana que la deixi fer passar el bebè com a filla seva, amb l'esperança que mai ningú no ho arribarà a saber. A partir d'aquest moment, la decisió comença a determinar les seves vides per sempre. 

La gràcia d'aquesta novel·la és que està escrita especialment amb el llenguatge de les emocions, i tot i que en determinats moments caigui en el sentimentalisme, els personatges en tot moment semblen coherents en si mateixos: cadascun té un passat molt ben definit que els dóna motivacions per actuar com ho fan. En començar a llegir, tots els detalls biogràfics de cadascun semblen un pèl massa gratuïts, com revelant una tècnica maldestra o un recurs excessiu al melodrama. Però a mesura que la lectura avança, es va veient com cadascun d'aquests elements no era del tot fortuït, sinó que s'entrellaça amb tots els altres per construir una imatge de conjunt molt vívida i realista d'unes vides marcades per la pèrdua, la necessitat d'acceptar el propi passat i la càrrega moral de les decisions preses. 

Potser la construcció dels dos personatges femenins principals, Isabel i Hannah, perd una mica en comparació amb el del personatge masculí, que esdevé el centre de la narració. Ara bé, és cert que en tot moment les motivacions de tots aquests personatges es fan comprensibles dins del context històric i social en què se situen. A mi m'ha semblat una lectura totalment recomanable.

Sinopsi: L'any 1926, un bot a la deriva que conté el cadàver d'un home i un bebè arriba a la costa de l'illa de Janus Rock, on els troben el faroner i la seva dona, els Sherbourne. Aquests decideixen quedar-se la nena i criar-la com a filla seva, tot i que no són conscients que la seva mare biològica segueix buscant-la.

M'agrada: Sobre tot  m'ha agradat la forma com totes les històries personals i detallades de cada personatge acaben trobant un lloc en la narració general, i el to tràgic amb què l'autora li acaba donant serietat.

No m'agrada: És una narració que no queda del tot rodona en determinats moments. Alguns detalls són excessivament melodramàtics, i jo m'hauria conformat amb un estil una mica més sobri. El capítol final, per a mi, desmereix una mica el conjunt, ja que intenta apaivagar les tragèdies dels personatges amb una mena de final feliç. 

El conte de la serventa (#174)

Érem la gent que no sortia als diaris. Vivíem als espais en blanc als marges de la lletra impresa. Ens donava més llibertat. Vivíem als espais entremig de les històries. 

Publicada originalment el 1985, aquesta és la segona novel·la de Margaret Atwood que llegeixo. Últimament ha gaudit d'una gran popularitat gràcies a la seva adaptació com a sèrie televisiva. The Handmaid's Tale és una distòpia en clau feminista. A diferència de a La dona comestible, aquí no hi ha recurs a la fantasia ni al realisme màgic: el to és molt més sobri, concís, i seriós. La història que explica és la d'una tragèdia, la tragèdia individual de la "criada" innominada que dóna títol a la narració, i la tragèdia col·lectiva d'una comunitat totalitària i teocràtica, que pretén ordenar la societat a través d'un ideal de puresa tan inaccessible que acaba traduint-se en mirall grotesc de tot allò que predica. 

En realitat, un dels grans temes del llibre és el llenguatge: com aquest té usos i facetes inacabables que són impossibles de controlar del tot, i com aquest sempre acaba esdevenint precari a l'hora de fixar la realitat, o la història potser, d'una vegada per totes. La narració en primera persona de la protagonista se'ns presenta des del primer moment com a imprecisa i dubtosa; ella mateixa reconeix en tot moment estar fent una reconstrucció dels fets, en tant que tot relat, filtrat per la memòria, queda tergiversat. 

A la vegada, la protagonista mateixa també presenta una duplicitat subtil i hàbilment recreada per l'autora: com que ha estat víctima d'un procés de reeducació en els valors del nou règim, la protagonista, sobre tot al principi de la novel·la, sempre acaba debatent-se entre dues lleialtats i dos discursos diferents. Cap a meitat de la novel·la la seva posició va definint-se poc a poc, però de totes formes això no ens promet una resolució clara: al final es precipiten els esdeveniments, i la narració de les emocions de la protagonista també ens venen filtrades per aquest sentit d'acceleració. L'absència de desenllaç resulta fins i tot més difícil d'interpretar. No sabem si a la protagonista l'espera la llibertat o una repressió encara més forta, però aquest eix binari - entre llibertat i servitud, el passat i el present, masculí i femení, ells i nosaltres, i així successivament - conforma el baix continu de la narració, contra el qual tots els altres motius, imatges i paradoxes es van dibuixant. 

En general, la impressió que m'ha causat és la d'estar davant d'una novel·la magníficament rica i complexa, que diu molt de la capacitat de la seva autora de recrear veus i situacions en primera persona, que ens fa vibrar amb la tensió que crea per a la protagonista i ens fa entendre de primera mà les seves angoixes i contradiccions. Ara bé, mentre la llegia em costava d'entendre la decisió sobre el gènere. Per què una distòpia, quan les referències culturals i socials semblen tan properes al context històric en què la novel·la es va escriure? Tot i que prova d'amagar-ho rere la forma d'una autocràcia cristiana que pren el poder als Estats Units, la novel·la té un reflex molt vívid en la revolució islàmica a Iran l'any 1979 i l'impacte que aquest va tenir en les vides i els cossos de les dones, especialment. A la vegada, també hi trobem els mètodes policials emprats per les dictadures xilena i argentina de l'època, especialment pel que fa al segrest d'infants de pares dissidents i la seva adopció per part de famílies afins als règims. 

Qualsevol d'aquests relats en clau realista hagués estat tan o més colpidor que la narració situada en un futur distòpic. La impressió que vaig rebre en començar a llegir The Handmaid's Tale va ser la mateixa que en llegir 1984 de George Orwell. Tot és tan impersonal que, al final, no saps ben bé per qui has de sentir compassió, ni com, ni per què. He de reconèixer que aquesta impressió es va anar dissipant cap al final, quan les emocions i la implicació de la protagonista en els fets que relata es van fent una mica més paleses. Ara bé, és cert que el recurs a la literatura distòpica s'entén des del discurs feminista que recorre tota la narració. El tema del control sobre el cos i les vides de les dones, portat a l'extrem, ens posa davant dels ulls les injustícies i els defectes, a una escala més petita, de les nostres democràcies presents, més o menys aparents.

Sinopsi: El conte de la serventa se situa en un futur distòpic dels Estats Units governats per un moviment de fanàtics religiosos. Com que les guerres nuclears han deixat la majoria de la població estèril, la procreació es torna un objectiu polític, i les dones fèrtils són cedides com a esclaves sexuals a les famílies dels líders, o comandants, per a aquesta finalitat. La novel·la representa la narració en primera persona d'una d'aquestes criades, que contempla amb angoixa la seva pròpia situació mentre rememora la seva vida anterior al cop d'estat i intenta establir alguna mena de vincle amb les persones que hi ha al seu voltant. D'altra banda, aviat descobreix que les persones que ostenten el poder no són tan transparents ni honestes com aparenten.

M'agrada: És una narració magnífica en la seva complexitat, sobre tot pel que fa al seu ús de les imatges i el llenguatge, que constantment interpel·len l'imaginari dels lectors.

No m'agrada: He de dir que La dona comestible em va agradar més que aquesta. Em va semblar més realista pel que fa a la vida dels personatges, fins i tot des del seu ús de la fantasia i de l'humor. A El conte de la serventa, queden tants caps solts als marges de la narració i el món narrat és tan genèric i indefinit que al final costa comprendre la novel·la en conjunt, fins i tot quan el programa i el subtext feminista hi queden tan clars. 

Adéu a tot allò (#173)

Molt prim, molt nerviós, i amb uns quatre anys de son perdut per recuperar, esperava a posar-me prou bé com per anar a Oxford amb la beca d'estudis del govern. (...) Tenia moltes discapacitats: no podia fer servir el telèfon, em marejava cada cop que pujava a un tren, i veure més de dos desconeguts en un sol dia m'impedia dormir. M'avergonyia de mi mateix per ser una càrrega per a la Nancy, però el mateix dia que em van desmobilitzar m'havia jurat no tornar a rebre ordres de ningú mai més. Fos com fos m'havia de guanyar la vida escrivint. 

Aquesta és la ressenya d'un altre llibre sobre el front occidental durant la Gran Guerra. Mai no m'havia plantejat seriosament llegir-lo, i ha significat una autèntica sorpresa, però suposo que Dalton Trumbo d'una banda i John Garth de l'altra, per motius molt diferents i amb estils completament oposats, em van obrir la gana. Goodbye to All That és un dels llibres de memòries clau per entendre la primera guerra mundial des del punt de vista britànic. Publicat originalment el 1929, i revisat a finals dels cinquanta, aquest llibre va representar tot un exorcisme i una declaració d'intencions per part de l'autor, el poeta britànic Robert Graves (1895-1985). 

Anys després de la guerra, quan decideix trencar el seu primer matrimoni amb Nancy Nicholson i exiliar-se a Mallorca, Graves trenca relacions amb la seva família i amb la majoria de les seves amistats, i no sembla que tingués cap intenció de tornar mai més a Anglaterra. Hi va tornar, durant un breu període de temps durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, però a part d'aquests anys el seu exili voluntari a Deià, Mallorca, va esdevenir permanent. Per això ens trobem davant d'unes memòries atípiques, no reposades i plàcides com ho podrien ser al final d'una existència, sinó encara fervents i trasbalsades per l'experiència recent. 

De fet, un dels focus centrals de la narració és l'experiència de l'estrès post-traumàtic, descrit en aquest relat amb un grau de distanciament, i de detall, força revelador. Així doncs, en començar a llegir, trobem un autor que ha decidit trencar amb tot i deixar el seu passat enrere, i tot el llibre queda marcat per aquest to combatiu. Ara bé, potser d'entrada, una de les grans preguntes que el text planteja ben bé des del principi és què és "tot allò" que l'autor està provant de deixar enrere. Graves es refereix a molt més que no tan sols l'experiència de la guerra. La seva educació el fa partícip d'un món que s'esvaeix, i que té a veure amb els valors d'una societat altament jeràrquica i patriarcal, lligada principalment a les divisions de classe social, així com també al paper de Gran Bretanya com a potència imperial. Aquest és un món on Graves no es va arribar a sentir còmode mai, i el seu relat ens en va desgranant poc a poc, i amb una precisió minuciosa, tots els motius. 

El problema de Graves és que les seves dissorts no comencen a l'exèrcit, sinó a l'escola privada. Potser és la meva deformació professional, però reconec que, en començar a llegir, les primeres desgràcies d'escola em van colpir especialment, capítols abans que comencés la guerra i el servei militar. En un món on el bullying està institucionalitzat i queda autoritzat des de dalt, on els que tenen el poder i la força bruta acaben prenent decisions en nom de tots, i aquestes esdevenen totalment arbitràries, l'autèntic trauma de Graves és precisament no poder escapar d'aquest món: trobar replicat en l'exèrcit exactament les mateixes jerarquies arbitràries que a l'escola, i després de l'exèrcit trobar el mateix món replicat a la universitat, i després de la universitat tornar-lo a trobar replicat en territori colonial. 

L'arbitrarietat és possiblement l'element més problemàtic de tot plegat, que finalment acaba fent estralls quan es trasllada a l'experiència de la guerra. Qui mor i qui sobreviu pot dependre de qui ens comandi en un determinat moment, de decisions estratègiques preses sobre un mapa, de casualitats de la vida que et fan estar en un lloc concret en un moment determinat i també, en certa mesura, de la capacitat de mantenir el cap clar. A la trinxera també es produeixen suïcidis, i actes de servei temeraris i de menyspreu per la pròpia vida que es poden llegir també com a suïcidis, en un context, a la vegada, on la línia entre la covardia i l'instint de preservació és extremadament difícil de definir. Sembla un malson de Kafka, i també queda clar que no hi ha possibilitat de tornar enrere un cop tocats aquests extrems d'absurditat. 

Un altre dels elements que m'ha sorprès i m'ha agradat de Goodbye to All That és que d'alguna forma, encara que sigui indirectament, aquest context també ajuda a entendre els trencaments literaris que es produeixen durant la generació de Graves. Una de les lliçons al respecte és que costa categoritzar els autors traumatitzats per la guerra amb una sola etiqueta, fins i tot dins del grup mateix de poetes de guerra al qual Graves pertanyia. Crear llenguatges nous per expressar el que d'entrada sembla un horror inefable ha de ser, per força, un camí serpentejant. No hi ha res de mític o èpic en la narració que Graves fa de la guerra, tan freda i distant, quasi periodística, i el seu estil és sobri, fins i tot àrid, de la primera pàgina fins l'última. A la trinxera hi troba un sentit d'heroisme que no pot ser romàntic ni èpic, i precisament per això ningú fora del front pot arribar a entendre. 

Però d'altra banda, igual que Tolkien havia trobat l'infern nòrdic en els pantans del Somme, què hi troba Robert Graves a la frontera entre França i Bèlgica? Com transita des d'aquest moment de crisi i de precarietat fonamental al seu amor pels mites grecs? El món de la trinxera revela també l'amor pagà pel destí que ningú no ha decidit: aquella convicció cega que cal seguir endavant sense qüestionar res, encara que només sigui per la fantasia del retorn a casa, i que, a la vegada, es transforma en única alternativa al suïcidi. Davant de l'absurditat de les ordres rebudes i del món de la trinxera com a hàbitat, s'acaba imposant un esquema de pensament que podríem qualificar d'absurd, o podríem qualificar de mític: si anomeno en veu alta el meu temor, aquest es fa realitat, i per tant, cal no invocar la mala sort, tan despietadament repartida pels déus, per la fortuna, per la casualitat. 

La lògica del relat, per poca que n'hi hagi, sempre és circular: el primer cadàver que troba Graves en arribar al front és un suïcidi, i el darrer també. De la mateixa forma, totes les seves vicissituds es van repetint una vegada i una altra en diferents ambients i contextos, però sempre amb la mateixa severitat. I així doncs, potser sigui un simple recurs psicològic per part d'un autor profundament traumatitzat per la situació que havia viscut, o una sortida literària per explicar el que és impossible explicar de forma lineal i realista, però el llibre mateix es llegeix com un mosaic de diferents gèneres, veus diverses i diferents esborranys dins del mateix, com si la coherència mateixa de la narració deixés entreveure un palimpsest inacabable del seu propi procés.

Continguts: Adéu a tot allò recull les memòries de joventut de Robert Graves, que passen pels anys d'infància, l'experiència de la primera guerra mundial al front occidental, que ocupa la major part del llibre i, després de la guerra, l'experiència de la universitat i de la breu estada a Egipte de Graves i la seva família.

M'agrada: És un relat complex i ric en detalls, escrit sense concessions a la nostàlgia i en tot moment des d'una postura extremadament crítica i distanciada de la societat britànica en què Graves va néixer i es va educar. 

Coses fràgils (#172)

Semblava un títol perfecte per a un llibre de contes. Existeixen tantes coses fràgils, al capdavall. Les persones són tan fàcils de trencar, igual que els somnis i els cors.

Aquest recull de contes de Neil Gaiman, publicat el 2006, ha estat, com ja comença a ser habitual amb aquest autor, una experiència del tot inesperada en la seva frescor i originalitat. Hi ha qui diu que Gaiman fins i tot excel·leix encara més en els relats curts que en les novel·les, precisament perquè als marges de la seva narració sempre queden elements indefinits o inexplicats, petits misteris no resolts i caps solts rere els misteris resolts i les peces encaixades. 

És un autor altament imaginatiu, a l'alçada potser de Roald Dahl i Michael Ende, perquè escriu fantasia sense complexos, sense necessitat de justificar els móns creats ni els camins escollits, i perquè no subestima els lectors a l'hora de convidar-los a aquests móns seus obscurs, màgics, sinistres i fascinants. Els lectors no necessitem que se'ns dugui enlloc de la mà, i Neil Gaiman és un mestre a deixar-nos vagarejar pel nostre compte a través dels móns creats, i de posar a prova la nostra intel·ligència a l'hora de captar referències, imatges, suggestions i trencaclosques meta-literaris. Altres autors de fantasia contemporanis (em ve al cap J. K. Rowling i la seva escola de mags) fan un esforç sobrehumà per racionalitzar i descriure el món de fantasia narrat, i el problema és que com més específiques pretenen ser les regles de funcionament més inconsistències i caps solts acaben deixant pel camí. Neil Gaiman és massa conscient d'aquesta possibilitat, d'entrada, com per caure en la temptació. Els lectors són en tot moment còmplices del joc de Gaiman, i no mers espectadors, i sempre s'agraeix quan un autor reconeix la intel·ligència de la seva audiència. 

El tema dels seus relats és el propi fet de crear relats, i la textura del llibre queda formada per aquestes petites escletxes, com si els contes mateixos fossin retalls d'històries més grans i més completes, i això, en tot moment, és part de la il·lusió creada. Tanmateix, tot i compartir una estructura similar en la major part dels casos - estranys que es troben en un pub, relats que s'inicien dins de relats, criatures imaginàries amb orígens que es remunten al principi dels temps, cases abandonades que amaguen secrets a l'interior - els contes se segueixen amb el suspens del gir inesperat, del canvi de direcció sobtat que sembla obvi només un cop acabat el relat. 

El volum no sols conté relats curts, sinó també poemes, impressionants en la seva simplicitat i bellesa, que m'han revelat una faceta de Gaiman completament desconeguda fins ara. De vegades la corda que separa el que és humorístic del que és macabre, i el to seriós del to lleuger és tan fina que pot agafar desprevinguts els lectors que no coneguin Gaiman prèviament. Per aquells que ja en siguin seguidors, com és el meu cas, l'obra ens ofereix paratges coneguts i camins familiars, però a la vegada els deconstrueix amb intel·ligència, humor, crueltat i tendresa a parts iguals. D'aquesta forma és com acabem plantejant-nos la motivació última de la literatura fantàstica i de la literatura en general, així com els elements més problemàtics de la ficció dirigida als infants. I és clar, tampoc no ens trobaríem dins d'un llibre de Gaiman si no ens poguéssim perdre en les seves inacabables descripcions de menjar.

Continguts: Coses fràgils de Neil Gaiman conté una sèrie de poemes i relats curts. "A Study in Emerald" és una versió d'Estudi en escarlata de Conan Doyle passada per Lovecraft, amb múltiples referències a altres textos clàssics del mateix període que els relats de Sherlock Holmes. "October in the Chair" homenatja Ray Bradbury i a la vegada recorda El llibre del cementiri. "Forbidden Brides of the Faceless Slaves in the Secret House of the Night of Dread Desire" és una divertidíssima deconstrucció dels trops de la literatura gòtica. "The Flints of Memory Lane" és una altra de fantasmes. "Closing Time" és una altra història-dins-de-la-història que també s'assembla, d'alguna forma, a una història de fantasmes. "Bitter Grounds" representa una mena de viatge oníric al sud dels Estats Units. "Other People" és un terrorífic relat de purgatori. "Keepsakes and treasures" és un dels més fluixos al meu parer, i revela possiblement el Gaiman més depriment. "Good Boys Deserve Favours", és possiblement el més trivial de tots ells, però esdevé una autèntica delícia. "Strange Little Girls" és petit i estrany com les noies del títol. "Harlequin Valentine" és una meravella petita, curiosa, delicada i tancada en si mateixa. "The Problem of Susan" és una crítica magistral a un dels aspectes més problemàtics de l'últim dels relats de Nàrnia de C. S. Lewis, és molt més contundent que qualsevol assaig que es pugui arribar a escriure sobre el tema i també acaba portant Gaiman a llocs profundament pertorbadors i misteriosos. "Feeders and Eaters" és un conte apetitós i macabre. "Diseasemaker's Croup" és una entrada imaginària en una enciclopèdia imaginària sobre malalties imaginàries. "Goliath" és una meravella de relat que es va publicar com a part de la promoció de la pel·lícula The Matrix. "Pages from a Journal Found in a Shoebox Left in a Greyhound Bus Somewhere Between Tulsa, Oklahoma and Louisville, Kentucky" és un cercle magnífic. "How to Talk to Girls at Parties" és un conte en què el títol ho diu tot, en múltiples sentits. "Sunbird" és un conte meravellós sobre gurmets terriblement agosarats i ingenus. Finalment, "The Monarch of the Glen" és un relat curt que involucra l'univers i els personatges creats per a American Gods, però que no presenta cap problema per a aquells que no hàgim llegit la novel·la. El relat revisita les imatges presents a Beowulf de forma altament imaginativa. A la vegada, el volum també conté els següents poemes, tots ells brillants cadascun en el seu propi to: "The Fairy Reel", "The Hidden Chamber", "Going Wodwo", "Locks", "Instructions", "My Life", "The Day the Saucers Came" i "Inventing Aladdin".

M'agrada: És Gaiman en estat pur, però a la vegada m'ha agradat descobrir-lo en un altre format que no és el que coneixia fins ara.

No m'agrada: En alguns moments d'alguns dels relats, la peculiar forma que Neil Gaiman té de no comprendre les dones, i de fer-les elements subsidiaris i estereotípics dels seus relats.