El far entre oceans (#175)

En Tom quasi mai pensava en la casa en termes de cambres, tampoc. Era "casa", simplement. I alguna cosa dins d'ell es va entristir amb la dissecció de l'illa, la divisió entre el que és bo o dolent, el que és segur o perillós. Ell preferia pensar-hi com a tot. 

Aquesta és la primera novel·la de l'autora australiana M. L. Stedman, publicada el 2012. Els seus personatges viuen durant els anys 20 i 30 en petites poblacions remotes a la costa oest d'Austràlia i, en aquest sentit, és una lectura curiosa perquè no ens arriben gaires llibres, en general, sobre Austràlia ni la seva història. 

També caldria precisar si la recreació històrica, en aquest cas, és prou acurada. Jo diria que ho sembla, tot i que, en realitat, el que resulta colpidor de la novel·la és, més aviat, les subjectivitats dels seus personatges, com el seu passat acaba influint en les seves decisions i com, gràcies a aquestes, les seves vides es van entrecreuant una vegada i una altra. En aquest sentit és una narració brillant i colpidora, per més que se li puguin trobar imperfeccions i, al meu parer, després d'una arrencada un pèl fluixa, va millorant a mesura que avança fins que es va construint una tensió entre els personatges que s'acaba arrossegant ben bé fins al final. 

El marc de les vides d'aquests personatges, no tan sols dels protagonistes, és el trencament produït per la primera guerra mundial, que va deixar la majoria de famílies destrossades per la mort dels soldats al front i per l'estrès post-traumàtic d'aquells que van aconseguir tornar. Un d'aquests veterans, Tom Sherbourne, aconsegueix una posició com a faroner a Janus Rock, una illa remota a l'imprecís límit entre els dos oceans, l'Índic i el Pacífic. El seu objectiu a la vida és aïllar-se del món, però el seu camí s'acaba creuant amb el de la jove Isabel. Tots dos s'enamoren, es casen i se'n van a viure plegats a l'illa. Tanmateix, els successius avortaments d'Isabel comencen a amenaçar la seva estabilitat mental. Un dia, una barca a la deriva arriba a la seva costa amb el cadàver d'un home i un bebè. Tom és conscient del seu deure d'acomplir amb els procediments, registrar la troballa i informar les autoritats. Isabel li demana que la deixi fer passar el bebè com a filla seva, amb l'esperança que mai ningú no ho arribarà a saber. A partir d'aquest moment, la decisió comença a determinar les seves vides per sempre. 

La gràcia d'aquesta novel·la és que està escrita especialment amb el llenguatge de les emocions, i tot i que en determinats moments caigui en el sentimentalisme, els personatges en tot moment semblen coherents en si mateixos: cadascun té un passat molt ben definit que els dóna motivacions per actuar com ho fan. En començar a llegir, tots els detalls biogràfics de cadascun semblen un pèl massa gratuïts, com revelant una tècnica maldestra o un recurs excessiu al melodrama. Però a mesura que la lectura avança, es va veient com cadascun d'aquests elements no era del tot fortuït, sinó que s'entrellaça amb tots els altres per construir una imatge de conjunt molt vívida i realista d'unes vides marcades per la pèrdua, la necessitat d'acceptar el propi passat i la càrrega moral de les decisions preses. 

Potser la construcció dels dos personatges femenins principals, Isabel i Hannah, perd una mica en comparació amb el del personatge masculí, que esdevé el centre de la narració. Ara bé, és cert que en tot moment les motivacions de tots aquests personatges es fan comprensibles dins del context històric i social en què se situen. A mi m'ha semblat una lectura totalment recomanable.

Sinopsi: L'any 1926, un bot a la deriva que conté el cadàver d'un home i un bebè arriba a la costa de l'illa de Janus Rock, on els troben el faroner i la seva dona, els Sherbourne. Aquests decideixen quedar-se la nena i criar-la com a filla seva, tot i que no són conscients que la seva mare biològica segueix buscant-la.

M'agrada: Sobre tot  m'ha agradat la forma com totes les històries personals i detallades de cada personatge acaben trobant un lloc en la narració general, i el to tràgic amb què l'autora li acaba donant serietat.

No m'agrada: És una narració que no queda del tot rodona en determinats moments. Alguns detalls són excessivament melodramàtics, i jo m'hauria conformat amb un estil una mica més sobri. El capítol final, per a mi, desmereix una mica el conjunt, ja que intenta apaivagar les tragèdies dels personatges amb una mena de final feliç.