Ahir a la tarda vam poder assitir, al Cèntric, a un col·loqui amb Maria Barbal, l'autora de Pedra de tartera, i també amb Lurdes Barba i Rosa Cadafalch, directora i una de les actrius, respectivament, del muntatge teatral sobre aquesta novel·la. La conversa va girar al voltant de l'adaptació de la novel·la al teatre, i de com això requereix molt sovint un canvi de llenguatges i d'estratègies narratives, per a transportar a l'escenari tot allò que en la novel·la és un monòleg intern. Però, a part d'això, també va donar peu a parlar pròpiament de la novel·la com a relat de personatges concrets, immersos en una realitat quotidiana opressiva i absorbent en la majoria dels casos, més que com a relat objectiu de fets històrics. Com vam poder veure, aquesta és una realitat que es repeteix en múltiples contextos, no sols de Catalunya, sinó també extrapolables a arreu del món. Possiblement tots els lectors de la novel·la poden identificar situacions, actituds, caràcters o, fins i tot, retalls de converses que ens són familiars i no tan llunyans en el temps com podríem suposar. Perquè Pedra de tartera retrata els patiments d'una generació que encara ens és força propera: la sequetat i l'austeritat com a vehicle principal de les relacions humanes, i el silenciament dels sentiments i la submissió a les circumstàncies (sobre tot per part de les dones) són una característica fàcilment identificable en els relats (no sols ficcionats, sinó també en testimonis orals i directes) de l'època de la qual parlem. Va ser tot un privilegi poder-ho sentir directament de l'autora, que ens va aclarir la seva relació personal amb aquesta obra, i ens ha ofert una excusa immillorable per a rellegir aquesta magnífica novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada