La edad de la empatía (#23)

Aquest assaig del primatòleg holandès Frans de Waal ens planteja la qüestió sobre les arrels biològiques de les inclinacions a l'altruisme i a la cooperació en el regne animal i, per tant, també en l'ésser humà. Partint de la base que la interpretació del darwinisme que s'ha dut a terme tradicionalment en la sociologia i els estudis econòmics i polítics era esbiaixada per posar l'accent només en els esquemes de violència i dominació, en aquest llibre de Waal pretén demostrar que l'empatia té un llarg camí evolutiu que l'antropologia i els estudis socials sovint han deixat de banda. Aquesta tesi queda justificada per un gran nombre de dades recopilades en estudis sobre humans, primats i altres animals que, si més no, deixa obert un debat molt interessant entre ciència i filosofia. 

Continguts: En el primer capítol, de Waal planteja l'estat de la qüestió partint de la crítica al conductisme, com a visió massa reduccionista de l'estudi sobre els animals, i els plantejaments tradicionals de la filosofia moderna que sovint plantegen l'ésser humà com una anomalia de la natura i passen per alt tot allò que tingui a veure amb la seva animalitat. El segon capítol analitza les dues lectures que es poden derivar de la teoria de Darwin, des d'una crítica als partidaris més radicals del "darwinisme social", com per exemple Herber Spencer. A partir de plantejaments molt més originals i sovint desconeguts sobre la naturalesa cooperativa de les associacions animals, de Waal planteja la naturalesa de les associacions humanes com un subtil equilibri entre les motivacions egoistes de la conducta i la cooperació amb la resta del grup. El tercer capítol aprofundeix sobre el tema des de la qüestió de la sincronia corporal, on es trobaria el germen primigeni de l'evolució de l'empatia, en tant que acte reflex. Un pas més respecte a aquest nucli seria la imitació i la implicació emocional plena amb el que els altres fan o els succeeix: és a dir, hi hauria un fenomen de contagi emocional previ a qualsevol categorització racional de la situació de l'altre. El quart capítol fa un pas més enllà, i destaca la compassió com una fase més elaborada del procés empàtic, relacionada ja amb les conductes d'assistència i de consolació. Una comprensió plenament avançada tindrà a veure ja amb processos intel·ligents més elaborats, com atribuir a l'altre continguts mentals similars als d'un mateix i preveure els efectes de la pròpia acció. El cinquè capítol explora la hipòtesi de la coemergència de dos fenòmens com són l'elaboració de la consciència del propi jo i el sorgiment de l'empatia envers els altres. El sisè capítol desenvolupa el precari equilibri entre el pilar egoista i el pilar social de les relacions animals i humanes, a través de l'estudi de la percepció de la jerarquia social, la relació entre esforç i retribució, l'equitat en el repartiment i la reciprocitat, tant per part dels humans com de la resta d'animals. L'estudi de la justícia com a meta col·lectiva més enllà dels beneficis individuals tanca el capítol amb reflexions més generals sobre les societats humanes. L'últim capítol reflexiona a un nivell molt més ampli sobre la condició humana, tot destacant-ne la continuïtat respecte del regne animal, tant en les parts negatives (com la crueltat) com de les positives de la conducta humana. És molt interessant la caracterització de la psicopatia que es fa en aquest capítol. 

M'agrada: La claredat expositiva de tot el llibre; la claredat també en la seva estructura temàtica, que va passant per ordre dels nivells més bàsics d'experiència als més complexos i elaborats; i la grandíssima quantitat d'exemples i explicacions que acompanyen i justifiquen molt rigorosament totes les tesis defensades al llibre. 

No m'agrada: La seva desconfiança (de vegades justificada i d'altres no tant) envers plantejaments de la filosofia moral basats en la consciència i l'elaboració racional de principis abstractes.