Us deixo un fragment completament fora de context del llibre La edad de la empatía de Frans de Waal. És una lectura interessant des del punt de vista filosòfic. És un enfocament des del punt de vista etològic de certes qüestions relacionades amb l'ètica, com la qüestió de l'empatia i de l'origen emocional dels comportaments altruistes i de les dinàmiques de cooperació i reconciliació dins del grup social. L'autor és un expert primatòleg de fama mundial i, tot i que les seves postures han provocat controvèrsies recents amb filòsofs de la moral (per exemple, on quedarien els plantejaments racionalistes, i en especial els de base kantiana), és un exemple excel·lent i molt entretingut de com es pot encetar un diàleg fructífer entre ciència i filosofia. Però com he dit abans, aquesta cita no té res a veure amb això. Em va fer gràcia especialment per la referència a la tragèdia clàssica.
Pero matar de verdad y de cerca no tiene nada de glorioso o placentero, y es algo que el soldado típico intenta evitar a toda costa. Sólo un pequeño porcentaje de hombres (quizás el 1 o 2 por ciento) es responsable de la gran mayoría de muertes durante una guerra. Puede que sea la misma categoría de individuos antes considerada, los inmunes al sufrimiento ajeno. La mayoría de soldados declara sentir una profunda repulsión: vomitan al ver cadáveres de enemigos y no consiguen olvidar la experiencia. Los traumas de guerra permanentes ya se conocían en la antigua Grecia, como reflejan las obras de Sófocles sobre la "divina locura", que ahora llamamos trastorno por estrés postraumático. (1)
(1) Áyax, el gran guerrero, cayó en una depresión suicida después de la guerra de Troya. Sófocles observó acerca de su trastorno: "Ahora sufre de pensamientos de soledad...". El ejército estadounidense emplea las obras de teatro griegas como instrumentos de apoyo psicológico (MSNBC.com, 14 de agosto de 2008).
Waal, Frans de. La edad de la empatía. Barcelona: Tusquets, 2011 (p 279)
