Mito y realidad (#17)

Aquest breu assaig de l'antropòleg i historiador de les religions Mircea Eliade (1907-1986) ens presenta d'una forma força il·lustrativa la relació del mite amb la condició humana. A través de l'anàlisi de les estructures narratives i rituals de les societats arcaiques observem com, rere la secularització del món contemporani, les estructures mítiques, d'origen religiós, segueixen articulant el pensament i l'autorrepresentació de l'ésser humà en el món. 

Continguts: En el primer capítol, l'autor ens familiaritza amb l'objecte del seu estudi: el mite, no en la seva accepció de faula o narració fictícia, sinó en la de narració sagrada, és a dir, relat que pretén entroncar l'ésser humà amb un passat absolut i atemporal, amb l'origen de la vida i de la realitat. El fet que el mite sigui relat de creació, i per tant, adquireixi un sentit ritual de recreació i renovació de l'existència humana, és una de les tesis principals d'Eliade en el llibre. Com a reactualització d'una realitat primordial, el mite dóna raó de ser a la realitat de les poblacions arcaiques, i per extensió, les connecta d'una forma sobrenatural o sacralitzada al seu món natural o quotidià. El segon capítol aprofundeix en la temàtica cosmogònica dels mites: tot mite relata una creació i, per tant, és subsidiari dels relats de l'origen de l'univers o de la realitat com a tot. A través d'aquests relats les societats arcaiques recreen el món de forma simbòlica o ritual. La recreació del món és tant com un retorn a l'origen, necessari per poder reproduir-lo novament. El tercer capítol ens parla dels mites de renovació, que es deriven directament dels anteriors. Les societats primigènies viuen immerses en un esquema de temps circular en tant que la recreació ritual del món es produeix de forma periòdica. Això no deixa de ser un reflex dels cicles anuals de la natura. El quart capítol entra a analitzar els mites escatològics també com a part d'aquest procés. La majoria dels relats sobre la fi del món presagien una nova existència (passant per una nova creació del cosmos), aquest cop beatífica i fora del temps. En les cultures orientals arriba a ser una manifestació de la circularitat absoluta del temps; en les cultures de procedència judeocristiana l'escatologia pretén una culminació del temps lineal, tot i que sigui repetint estructures mítiques comunes a la resta de cultures. El capítol cinquè és una extensió de l'anterior, i ens parla del procés iniciàtic com a procés de retorn als orígens, ja sigui per coneixement del mite cosmogònic com per rememoració de l'existència o existències passades, idea que perdura fins i tot en la psicoanàlisi freudiana. La rememoració de la història comença a ser un element primordial de la construcció de les societats. El capítol sisè ens mostra com, amb el pas dels segles, el mite acaba esdevenint metafísica. El tema de la finitud humana és articulat a través dels mites d'assassinat de la divinitat (no ja la divinitat primigènia sinó l'intermediari, l'enviat per aquesta última a la humanitat). El procés de desmitificació (iniciat pels grecs) d'aquests relats acabarà donant pas no sols a la metafísica sinó també a la historiografia, tot i que, com veurem, el pensament mític i les seves estructures encara sobreviuran en aquestes. El capítol setè parla de l'inici de la filosofia, tant a les cultures orientals com en la tradició occidental, i posa de manifest com aquesta segueix sent subsidiària del pensament mític. El savi seguirà essent qui sigui capaç de "desvelar" o "recordar" els principis primordials i fonamentals de l'existència mundana: el pas de l'aparença a la realitat, de l'oblit al record, o del somni a la vigília. Per tant, el mite, com veiem al capítol vuitè, obre l'existència humana cap a un món simbòlic, un món de valors, de significació, de realitats absolutes, que pretén articular un sentit per a l'existència. Com que el món es revela lingüísticament, l'ésser humà pot copsar i comprendre la seva realitat. Els intents racionalistes de sistematitzar el mite (de donar-li un sentit fora d'aquest marc sagrat i ritual) conviuran indefinidament, ben bé fins al segle XX, amb les tradicions populars transmeses per via oral. El cristianisme, de fet, en pretendre traduir tots aquest cultes ancestrals als paràmetres cristians, donarà origen a la cultura occidental que arriba fins als nostres dies. El capítol novè ens planteja el rerefons mític del cristianisme i acaba explicant la pervivència d'estructures mítiques en les propostes polítiques, artístiques i culturals del segle XX. Com a conclusió de l'anàlisi, el mite no se'ns presenta com a falsejament de la realitat o proposta d'una realitat paral·lela per donar-li sentit, sinó com a expressió de les inquietuds més profundes de l'ésser humà, enfrontat al temps i a la finitud. 

M'agrada: la gran quantitat d'exemples i referències que suporten l'argumentació, i estableixen relacions molt interessants i gens artificioses entre les societats primitives i els productes culturals del segle XX. La defensa que fa de la supervivència del pensament mític en la societat humana actual.

No m'agrada: el plantejament pot quedar fora de context, per dir-ho així, si es mira des de la perspectiva del segle XXI, en què la dessacralització del món i la desmitificació de les estructures de pensament (posem per cas, la forta irrupció del model de la ciència a partir de la modernitat) acaben sent la regla general, i aquesta qüestió no és abordada per l'autor en cap moment de l'assaig. Tot i així, no deixa de ser una interessant descripció de la supervivència del pensament mític en el rerefons de la cultura popular, que al final acaba essent l'inconscient o el rerefons més profund de la nostra humanitat.