El coro mágico (#20)

Una proposta molt interessant. El coro mágico. Una historia de la cultura rusa de Tolstoi a Solzhenitsyn, del periodista i musicòleg Solomon Volkov, és un assaig històric sobre la relació de l'elit cultural soviètica amb els seus governants. Des de brutals i esfereidores repressions a simbiosis més o menys efectives, el text ens va fent un repàs dels episodis crucials de la història de la cultura i l'art russos durant el segle XX, ben bé des dels anys previs a la revolució fins als nostres dies. És una obra molt recomanable per tothom que estigui interessat en el tema, tant pel seu to divulgatiu com pel volum d'informació que aporta. 

Continguts: El capítol 1 planteja la situació de pèrdua efectiva de credibilitat del règim de l'últim tsar, a partir de la influència en les masses populars de grans figures de la cultura com Tolstoi, Txèkhov, el Teatre de l'Art de Moscou, Gorki i Rimski-Korsakov. El capítol 2 tracta de l'art que es feia en el període immediatament anterior a la revolució, en el qual es produeix una profunda divisió entre artistes conservadors i avanguardistes. Al centre, el model empresarial del teatre de Diaghilev no tindrà cabuda dins del model cultural proposat pel partit comunista en els primers anys de la revolució. El capítol 3 explica l'apogeu i la immediata caiguda, com a moviment indentificat amb el poder, dels futuristes (moviment d'avantguardes rus) durant els primers anys de la revolució. Al capítol 4 se'ns explica la primera onada repressiva envers la cultura, a principis dels anys 20, que donarà peu als primers màrtirs de l'elit cultural russa (els poetes Blok i Gumilev) i la primera emigració massiva d'intel·lectuals fora del territori soviètic. L'arribada de Stalin al poder i la seva col·lectivització del camp provoca també la repressió del moviment de poetes camperols, crítics amb el brutal extermini dels pagesos kulaks i les condicions de vida dels kolkhós. Tanmateix, l'elit cultural urbana s'alinea amb el poder. El capítol 5 aprofundeix en la influència decisiva del tàndem Stalin-Gorki per tal de crear el realisme socialista, o corrent cultural encarregat d'estendre la ideologia del partit bolxevic i adoctrinar les masses en els ideals de la revolució. Aquest corrent inclourà tant els artistes tradicionalistes com els avantguardistes, en un gir pragmàtic per part del govern. El capítol 6 explica l'inici del Gran Terror de les purgues estalinistes a partir de l'any 37, un any després de la mort de Gorki. El pragmatisme de Stalin queda clar en la intimidació directa dels enemics del règim a través de les tortures, deportacions i execucions d'autors força amics, per dir-ho així, dels ideals polítics de la revolució, com Koltsov, Meierhold i Bàbel. En el període estalinista es produeix també una competència aferrissada pel premi Nobel de Literatura entre el candidat soviètic (Gorki) i el candidat a l'exili (Bunin). Hi ha interessos polítics rere la decisió del jurat, evidentment, ja que el guardó a un candidat soviètic representaria la legitimació de l'URSS a ulls de la comunitat internacional. El primer premi Nobel a un autor rus recau, però, en Bunin l'any 1933. En el capítol 7, l'autor analitza el significat i les implicacions de la creació dels premis Stalin l'any 1939, a partir de ressenyes sobre la vida i obra dels seus primers guanyadors. Un d'ells, Sholokhov, esdevindrà el tercer Nobel de literatura rus l'any 1965. En el capítol 8 s'explica com continua la repressió cultural, que donarà peu a la segona onada de migracions, durant la segona guerra mundial. El capítol 9 explica el procés de conversió de la cultura en propaganda i de rentat de cervell massiu durant la guerra i la postguerra, per tal de compensar l'obertura a Occident que representava l'aliança amb Estats Units. En el capítol 10 s'exposa com, després de la mort de Stalin, s'inicia la guerra freda amb un procés de desestalinització de la ideologia i de tancament hermètic a tot allò que provingui de fora. El món occidental s'esforça a traspassar el teló d'acer per tal de fer arribar als ciutadans soviètics la seva pròpia cultura, de forma clandestina. En el capítol 11 veiem com aquest procés d'aïllament es desestabilitza quan el segon Nobel de literatura rus és atorgat a Pasternak (1958), reconegut dissident. També se'ns explica la seva rivalitat amb Nabokov, que no el va arribar a aconseguir mai. En el capítol 12, l'era Breznhev s'inicia amb un distanciament entre la cultura d'elit i la de les masses populars. Es repeteixen episodis de repressió brutal que ara tindran molta més ressonància a Occident. En aquest context, Solzhenitsin guanya fama i reconeixement a Occident després de rebre el Nobel de literatura l'any 1970 i de ser expulsat de l'URSS. En el capítol 13 s'explica la tercera onada de migracions forçades a partir dels anys 70, que donarà lloc, per primer cop, a una alternativa cultural forta davant la cultura oficial. La cultura russa a l'exili guanya popularitat amb el cinquè Nobel de literatura rus (1987): Joseph Brodski, autor ja completament occidentalitzat. El capítol 14 descriu l'etapa de Gorbatxov al poder, caracteritzada per una obertura definitiva de la cultura russa a Occident, en el context d'una URSS a punt de desintegrar-se. El capítol 15 explica, finalment, l'etapa de Ieltsin i les manifestacions culturals russes més recents. 

M'agrada: És una obra rigorosa, quasi enciclopèdica, i la major part de la informació ha estat obtinguda a través de testimonis directes dels episodis que s'hi expliquen. 

No m'agrada: En part a causa de la complexitat de les relacions polítiques que s'hi exposen, hi ha salts temporals continus en el relat dels fets, que poden fer la lectura una mica confusa en determinats moments.