L'amic retrobat (#16)

Tot just he acabat de llegir aquesta breu novel·la de Fred Uhlman (1901-1985). El que m'ha sorprès més quan he acabat de llegir-la és que la història que explica sembla, al mateix temps, un relat de proximitat i de llunyania. Em penso que la llunyania ve donada perquè, a un nivell abstracte, la novel·la intenta transmetre l'estat d'ànim en una ciutat de províncies alemanya - reflex, potser, de la situació a Alemanya sencera - l'any que Hitler puja al poder. Aquesta és l'experiència biogràfica fonamental (aquesta i la del desarrelament posterior) en la qual es basa l'autor. En aquest àmbit, més vivencial, per dir-ho d'alguna manera, ens trobem amb la personalitat i els arguments i la forma de vida del jueu alemany, el jueu que vol construir la seva identitat com a jueu a la seva pròpia ciutat, aquella per la qual ha lluitat. És un ciutadà més, com qualsevol altre. Per això, la barbàrie contra el veí, la bogeria passatgera d'un país sencer, no descrita, però molt hàbilment suggerida per l'autor, acaba fent-se completament incomprensible i xocant en la seva cruesa. 

Un altre element més o menys llunyà és el caràcter d'un adolescent alemany (parlem, de fet, com si l'experiència particular i irreductible de l'adolescència es pogués generalitzar) a l'any 1932. El seu llenguatge, la seva forma d'entendre el que li està passant, la seva cosmovisió, en definitiva, també poden resultar força diferents del que cadascú recorda en la seva pròpia experiència. La forma en què el llibre es narra en primera persona, així com l'ambient escolar en què s'emmarca la història, m'han recordat vagament el Demian de Hesse, o un dels últims capítols de Els Buddenbrook de Mann, en què es relata la jornada escolar del jove Hanno (he dit vagament), tot i que aquestes dues novel·les parlin d'un moment històric cronològicament anterior. 

Uhlman és un autor poc conegut i poc reconegut, en part perquè la seva producció escrita no és molt extensa, però aquesta breu novel·la, tot i que no gaire coneguda, pot ser considerada un clàssic per dret propi. Per què? Per la seva proximitat. El món de l'adolescent que jutja el món amb criteris de tot o res, que no entén de grisos però que alhora es veu obligat a acceptar-los i a integrar-los en la seva visió del món, la profunditat de l'amistat: tot això són elements que el lector acaba identificant com a seus. L'amic retrobat es pot interpretar com una història de la pèrdua de la innocència i, a la vegada, de la trobada de l'amor més pur i senzill, l'amor que acaba sobrevivint al seu propi trencament. 

El que m'ha sobtat més de la novel·la és que, quan en llegeixes l'argument (noi jueu que inicia una amistat amb noi descendent de la noblesa alemanya), caus en la temptació de pensar en termes d'estereotips: però es fa difícil trobar dos personatges tan únics en la seva autenticitat i complexitat de caràcters com Hans i Konradin. Això és el que fa únic el relat d'Uhlman, de forma que quan l'acabes et quedes amb les ganes de llegir-ne la part que pertoca a Konradin, i que conforma la gran el·lipsi del llibre (i que l'autor va explicar en una altra novel·la, L'ànima valenta). Més enllà del moment històric que retrata aquest relat (n'hem parlat tant, ja, d'Alemanya i l'Holocaust, que sembla que faci mandra tornar al tema una altra vegada), L'amic retrobat és una obra recomanable per la bellíssima, i alhora pertorbadora, història d'amistat que explica.

Sinopsi: En un institut de Stuttgart, el jove Hans Schwarz inicia una profunda amistat amb Konradin von Hohenfels, un descendent de l'alta noblesa suàbia. Aviat l'antisemitisme de la família de Konradin i la situació d'inestabilitat que creix arreu del país s'interposa entre tots dos.

M'agrada: la construcció dels dos personatges principals; l'ideal romàntic d'amistat que traspua tot el llibre.