Sense ni cinc a París i Londres (#511)

A la pràctica a ningú li importa si el treball és útil o inútil, productiu o parasitari; l'únic que es demana és que sigui rendible. En tots els debats actuals sobre l'energia, l'eficiència, la utilitat social i tota la resta, quin significat hi ha excepte "feu diners, feu-los legalment i feu-ne molts"? Els diners s'han convertit en la gran prova de virtut. Els pidolaires suspenen aquesta prova, i per això són menyspreats. Si pidolant guanyessin deu lliures a la setmana, immediatament es convertiria en una professió respectable. 

Aquest assaig de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop l'any 1933, i és una crònica autobiogràfica del període de temps que l'autor va passar en la indigència durant mesos a París i a Londres, després de tornar de la seva aventura com a agent de la policia colonial a Birmània. El seu assaig, amb un to objectiu i distanciat, quasi periodístic, ens descriu en primera persona aquests mesos de viure al dia, passar fam, dormir al ras o en albergs per a persones sense llar, i buscar feines mal pagades, i intercala els episodis personals amb testimonis de primera mà de persones amb qui comparteix la vida al carrer i també amb fragments més assagístics d'anàlisi d'aquest fenomen social i les seves causes polítiques més profundes. Mentre que a la primera meitat del llibre ens descriu el temps passat a París, vivint en pensions de mala mort i treballant en condicions infrahumanes a les cuines d'un hotel i un restaurant de la ciutat, a la segona meitat, després de tornar a Anglaterra a l'espera d'una feina que li ha aconseguit un conegut, Orwell descriu en primera persona la vida al carrer, pernoctant en diversos albergs de les rodalies de Londres i sempre amenaçat amb la detenció i l'empresonament. 

De fet, el llibre és interessant no tan sols per l'experiència en si mateixa, sinó pels aprenentatges i reflexions que Orwell n'extreu: el volum es transforma en un autèntic tractat sobre la pobresa urbana, amb un retrat sempre lúcid i punyent tant de la degradació que comporta per a la persona que la pateix al nivell individual, com de l'estigmatització social que hi va associada de cara a la resta de ciutadans. Orwell ens descriu un autèntic submón on és relativament fàcil quedar atrapat, fins i tot per a gent amb estudis i de classe mitjana, com li va passar a ell mateix, i desmitifica els prejudicis i concepcions habituals sobre aquest sector de la societat. Igual que passava a El camí de Wigan Pier, la crítica va dirigida a una classe mitjana que s'assimila acríticament a les expectatives socials de les classes més altes, sense notar el cercle viciós que connecta implícitament l'enriquiment d'aquestes i l'empobriment endèmic d'un altre estrat de la població. 

La primera part, la que se situa a París, reflexiona especialment sobre el treball precari, reflectint les vides de persones que viuen en la indigència tot i treballar jornades d'unes setze hores al dia en unes condicions infrahumanes. Quan el valor del treball és la mera subsistència, sense temps lliure ni possibilitat d'estalviar diners, la capacitat de resistència de la persona es veu totalment anul·lada, i la seva existència es veu reduïda a la mera animalitat, la de seguir subsistint en aquest estat d'esclavitud moderna, com l'anomena Orwell. A la segona part, la que transcorre a Anglaterra, el protagonista no té ni tan sols feina, i descriu la vida dels sense-llar de l'època, caracteritzada per la humiliació que se'ls imposa en albergs i altres institucions caritatives, que treien un rèdit econòmic de mantenir els seus interns en unes condicions de vida pèssimes, i a la vegada descriu l'absurditat de les lleis angleses que castigaven les persones sense llar a través del codi penal, mentre creaven les condicions perquè la situació es perpetués en el temps. 

Totes dues experiències, radicalment diferents, tenen un nexe comú d'unió que es va fent palès al llarg de la lectura. Orwell denuncia la situació en tot moment com a fruit del funcionament bàsic del sistema capitalista, que redueix els costos al màxim amb la lògica de maximització de beneficis. Pel camí, el sistema fagocita aquestes persones a qui considera supèrflues, i proposa tan sols una lògica de contenció i de càstig per als seus cossos en comptes de proposar cap alternativa. Algunes de les escenes que retrata l'autor, especialment les dels banys i els recomptes dels pobres itinerants als albergs anglesos, o les jerarquies laborals quasi kafkianes descrites a l'hotel parisenc, apunten a tics totalitaris del sistema mateix que aniran quallant en una obra de ficció com 1984. Orwell ens recorda, amb una claredat totalment punyent sobre la pàgina, que la distòpia més esfereïdora no és una qüestió de ciència-ficció, sinó que és perfectament recognoscible en el món real, i de vegades ben present fins i tot a tocar de casa. 

Continguts: El relat ens ofereix les experiències en primera persona de George Orwell durant uns mesos passats a París, en què va treballar en un hotel i en un restaurant en unes condicions laborals pèssimes i, després, a Anglaterra, en què va viure durant uns mesos al carrer a l'espera d'una feina que trigava a arribar. A través d'aquestes experiències, l'autor fa una denúncia molt clara de les condicions socials i econòmiques que porten a aquesta situació, sense culpabilitzar les persones que cauen en  la indigència, sinó assenyalant sempre les falles del sistema econòmic com a causes directes d'aquest fenomen. 

M'agrada: Com passa sempre amb Orwell, la seva anàlisi directa i sense embuts dels fenòmens socials que retrata, donant les dades justes per reforçar les seves reflexions, però que es basa principalment en el relat de l'experiència directa i l'empatia profunda amb la situació que descriu. 

No m'agrada: Com passa també en altres de les seves obres, el racisme i l'antisemitisme casuals (o no tan casuals) del text, que Orwell normalment s'encarrega de posar en boca dels personatges que retrata, però que mai comenta explícitament.