Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (#359)

El màgic semblava prometre que quelcom esmicolat en bocins es pot reparar sense deixar marca, que el que s'ha esvaït pot reaparèixer, que un grapat dispers de coloms o de pols es pot tornar a ajuntar amb una paraula, que una rosa de paper consumida pel foc es pot fer tornar a florir d'una pila de cendra. Però tothom sabia que tan sols era una il·lusió. La veritable màgia d'aquest món trencat rau en la capacitat de les coses que conté per esvair-se, per perdre's de forma tan completa que podrien no haver existit mai per començar. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Michael Chabon es va publicar per primera vegada l'any 2000, i és una lectura del tot corprenedora i fascinant. Tot i les seves més de sis-centes pàgines, m'ha tingut enganxada des de la primera ratlla fins a l'última, a través de les aventures i vicissituds dels dos protagonistes per provar de sobreviure contra tot pronòstic en un món advers. La tardor de l'any 1939, Sam Clay, un adolescent jueu de Nova York, coneix el seu cosí Joe Kavalier, que acaba d'escapar del règim nazi des de la seva Praga natal. Aviat tots dos cosins es fan socis i s'introdueixen en la incipient indústria del còmic, amb la creació d'un superheroi, l'Escapista, que els portarà a la fama i a l'èxit dins d'aquesta mateixa indústria. 

Gran part de l'interès de la novel·la és com es construeixen les personalitats d'aquests dos personatges i la seva relació mútua de dependència, des que són adolescents fins a les responsabilitats de l'edat adulta. Joe acaba d'escapar d'un destí terrible quan els jueus de Praga comencen a ser concentrats al gueto. Gràcies a l'ajut del seu mentor en màgia i escapisme, aconsegueix sortir del país camuflat dins d'una caixa que conté el mític Gòlem de Praga, el llegendari protector del poble jueu. Tot i que aconsegueix desaparèixer d'aquest món antic com si es tractés d'un fantasma, i reemergir a una vida nova als Estats Units, la culpabilitat i el trauma del supervivent encadenen en Joe al món del passat que acaba de deixar enrere. Quan comença a fer fortuna a la indústria dels còmics dedica tots els seus esforços a aconseguir rescatar la seva família i treure'ls de Praga, mentre inicia una lluita contrarellotge de propaganda antinazi a través de les seves vinyetes per aconseguir la intervenció dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. 

En Sam Clay, nascut a Nova York, sembla haver tingut una vida més estable, però viu arrossegant la seva soledat, el seu defecte físic, la seva homosexualitat encara no assumida i l'abandonament del seu pare. La seva història és una de decepció constant de les expectatives i de desitjos no realitzats, i per això es converteix en el guionista perfecte d'històries de superherois: narracions en què un home normal que no destacaria entre la multitud, un Clark Kent qualsevol, es pot convertir en l'heroi que salva Amèrica. El seu viatge per arribar a estimar-se i acceptar-se a si mateix transcorre en paral·lel al del seu cosí per tal d'aconseguir alliberar-se del seu trauma passat i rescatar la seva família, si és que encara és possible. Mentre que en Joe Kavalier emprèn un camí d'autodestrucció i es transforma en un escapista patològic, negant-se a si mateix qualsevol oportunitat de ser feliç i d'una vida estable mentre la seva família continua desapareguda, en Sam Clay comença a veure com es frustra la seva escapada perfecta, per quedar atrapat, sense voler-ho, en una farsa de vida que es construeix ell mateix al voltant d'una mentida. 

Aconseguirà Kavalier parar de fugir i deixar de fer mal a aquells que l'estimen? Aconseguirà Clay recuperar el control de la seva pròpia vida? La seva història és la d'una amistat a prova de tota mena de desventures, però també és la d'una indústria naixent, la del món del còmic de consum massiu, un gènere que es va fer popular en el període en què els Estats Units sortien de la Gran Depressió i entraven a la Segona Guerra Mundial. En aquest context, els creadors eren considerats més aviat artesans, i eren explotats implacablement pels editors i publicistes, que es quedaven amb la part més gran dels seus drets d'autor, quan no es veien immersos en acusacions de plagi d'unes marques a unes altres en una lluita empresarial per aquests ingents beneficis. La novel·la és un clar homenatge a aquests creadors pioners i a la seva època daurada, i els reivindica com a veritables artistes, fent palesa la connexió entre aquest incipient art de masses, les avantguardes artístiques del període d'entreguerres i el món del cinema. 

També reivindica enèrgicament les arrels jueves de la majoria d'aquests creadors, un fet que no ha estat sempre reconegut del tot: els superherois tot sovint han d'amagar la seva veritable identitat per encaixar en un món que no és el seu, com els passava a aquests joves immigrants de primera o segona generació. Rere el fil de la narració, també hi ha el mite del gòlem, una mena de precedent o d'inspiració del que després seran els superherois en aquests relats, que acaba esdevenint a la novel·la una mena de metàfora de l'esperança del poble jueu: un protector o monstre mític que dorm mentre no se li insufla la vida a través de la paraula. 

A l'última secció de la novel·la, ja als anys 50, la regressió conservadora en la societat americana posa els còmics en el punt de mira com a corruptors dels infants a través de les seves imatges de sexe i violència: en aquest context d'exacerbació dels valors típicament americans al principi de la guerra freda, l'acusació més greu que pateixen els còmics és la de promoure l'escapisme. Davant d'aquesta situació, els personatges reivindiquen l'escapisme a través de l'art com a mètode de resiliència davant del trauma històric i polític que arrosseguen els supervivents i la creixent intolerància de les societats democràtiques. Ara bé, a través de la narració de les pèrdues, les violències i les escapades frustrades que han de suportar els protagonistes, no sé fins a quin punt Chabon vindica aquest escapisme com a via d'alliberament, o retrata amb una precisió i una cruesa corprenedores la real impossibilitat d'escapar de la duresa del món. En tot cas, és una lectura complexa i fascinant, que ens presenta uns personatges inoblidables en la seva indefensió i el seu dolor, que els fa terriblement humans. 

Sinopsi: Els dos cosins Joseph Kavalier i Sam Clay es coneixen a Nova York a finals de l'any 1939 quan Joe acaba de fugir de la Praga ocupada pels nazis a través de les seves habilitats com a escapista. En Sam introdueix en Joe al món de la indústria dels còmics, i tots dos junts creen una historieta d'èxit, la de l'Escapista, que lluita contra els nazis i s'encarrega d'alliberar els oprimits del món. Tot i que Joe dedica tots els seus esforços a rescatar la seva família d'Europa, la seva impotència davant la situació i la culpabilitat per haver-los deixat enrere li impedeix assolir la felicitat i l'estabilitat que li ofereix la seva xicota, la Rosa. En paral·lel al camí d'autodestrucció emprès per en Joe, en Sam comença a amagar la seva pròpia homosexualitat davant del rebuig i els abusos a què s'exposa per part de la gent que l'envolta. 

M'agrada: La forma com està construïda la història, donant rellevància i espai a cada petit detall i tancant cada cercle de forma rodona i satisfactòria. 

Canadà (#358)

Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats, que van passar més tard. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Richard Ford es va publicar per primer cop el 2012, i immediatament va rebre crítiques excel·lents. És una novel·la amb un ritme pausat, especialment a la seva primera part, però que dosifica molt bé el seu misteri, i que es fa absorbent en tota la seva lentitud. Com petites peces que encaixen en un trencaclosques, la novel·la ens ofereix els fets més importants que canvien la vida del protagonista, i que encara li suposen un enigma després de dècades. 

La novel·la arrenca anunciant-nos el robatori i els assassinats, com si es tractés d'un thriller de misteri, i poc a poc ens anirà explicant les circumstàncies, fins a l'últim detall, que van motivar aquests crims. Ara bé, no és una novel·la de misteri; és més aviat un relat introspectiu, des del punt de vista en primera persona del protagonista, de la desintegració d'una família americana a través de tot un seguit de males decisions per part dels pares. L'any 1960, quan els bessons Dell i Berner Parsons tenen quinze anys, els seus pares cometen un robatori en un banc, i són detinguts i portats a la presó pocs dies després. El món d'aquests dos adolescents s'esfondra d'un dia per l'altre sense cap mena d'avís previ ni cap referent adult per tal d'ajudar-los a navegar per aquesta nova situació. Mentre que Berner s'escapa abans que ningú els vingui a recollir, Dell s'acomoda al pla de la seva mare de quedar a càrrec d'una amiga seva, i acaba creuant la frontera fins al Canadà, on iniciarà una nova vida marcada per aquesta tragèdia passada. 

La família Parsons és una típica família americana, que potser no es pot considerar modèlica, però sí normal. El pare és un aviador de l'exèrcit veterà de la segona guerra mundial, i la família es trasllada contínuament d'un lloc a l'altre dels Estats Units seguint els diferents destins on és enviat. No és fins que arriben a Great Falls, Montana, i el pare deixa l'exèrcit que comencen a veure la possibilitat d'un futur més estable. En aquest sentit la novel·la té un cert aire de família amb Pastoral Americana de Philip Roth; en totes dues novel·les se'ns presenta una família en el fons inadaptada que intenta viure el somni americà a la seva manera, i de cop i volta en totes dues el protagonista se'n desperta per descobrir-ne el malson. Val a dir que Canadà es pot arribar a fer fins i tot més crua i aspra - que ja és dir - en tant que aquest protagonista ingenu en aquest cas és un adolescent que resulta damnificat per les males decisions dels seus adults, i que en cap moment té responsabilitat sobre els esdeveniments que acabaran condicionant profundament la seva vida. El seu interès pels escacs o per la cria d'abelles encarnen en el text aquesta ingenuïtat seva: mentre que la seva germana accedeix a l'edat adulta en un tancar i obrir d'ulls, en Dell romanceja en el seu amor pels móns completament planificats i predictibles, on tot segueix unes normes que es poden anar a consultar al manual. 

És per això que el gir sobtat que fa la seva vida resulta tan colpidor: tot i que els seus pares intenten, cadascun a la seva manera, preparar els bessons pel canvi que estan a punt de patir, res no pot aturar-ne el cop quan aquest es produeix. El pas de la frontera dels Estats Units al Canadà és una imatge força directa i evident de l'estructura de la novel·la sencera: el protagonista no sols creua una frontera física, sinó també deixa enrere tots els seus lligams emocionals amb la seva família i amb la seva vida passada. La figura paterna que l'acollirà un cop a Canadà, als paratges desolats i poblets fantasma de Saskatchewan, tampoc no resultarà com esperava, i conduirà la narració al segon crim, creant paral·lelismes significatius entre les dues històries. 

La novel·la ens ofereix la història vital del seu protagonista en visió panoràmica, i es recrea especialment en les descripcions de llocs i d'ambients, així com en les caracteritzacions dels personatges: a través de la narració, el protagonista mostra la seva capacitat de sobreviure i adaptar-se a diferents situacions, no a través de cap habilitat ni poder especial, en tant que es manté com a espectador passiu de quasi tot el que passa al seu voltant, però sí a través del seu esforç per acceptar i comprendre, per creuar noves fronteres quan arriba el moment i per saber quan és el moment adequat per deixar-se anar. 

Sinopsi: L'any 1960 la vida dels Parsons a Montana fa un gir sobtat quan els pares són detinguts per l'atracament a un banc i els fills són abandonats durant uns dies a causa d'alguna negligència per part dels serveis socials. L'adolescent Dell Parsons accepta la tutela d'una amiga de la seva mare, que se l'emporta al nord, a l'altra banda de la frontera, on el deixa a càrrec del seu germà, el propietari d'un hotel rural que també té un passat fosc i enigmàtic. 

M'agrada: El ritme pausat de la narració i l'exhuberància de les descripcions, que ens transmeten l'ambient i i el context on viuen els personatges fins a l'últim detall. 

Salvar el poema

Hem perdut Joan Margarit. 

Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el poema: la seva honesta intensitat. 

Font

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/mor-poeta-joan-margarit_583938_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/allau-mostres-condol-mort-joan-margarit_583983_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-margarit-viatge-als-origens-del-poeta-i-de-larquitecte/

https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-margarit-la-falta-de-sentit-comu-es-perillosissima/

Vergonya (21)

Aquí la democràcia consolidada: 

L'execució de la sentència contra Pablo Hasél - condemnat a presó pel contingut dels seus tuits i les lletres de les seves cançons - arriba dos dies després de les eleccions catalanes. 

https://www.lavanguardia.com/politica/20210216/6250107/cancion-tuits-carcel-hasel.html

https://www.catalannews.com/society-science/item/rapper-pablo-hasel-arrested-in-lleida-university-after-conviction-for-lyrics

https://en.ara.cat/culture/pablo-hasel-arrested-university-lleida-rapper-insult-crown_1_3874388.html

De la mateixa manera que la fiscalia espera al dia després de les eleccions per presentar recurs contra el tercer grau dels presos polítics. Sí, la fiscalia aquella que ja sabem "de quién depende" perquè hi ha separació de poders. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/fiscalia-recorrera-tercer-grau-presos-politics_583377_102.html

https://www.elnacional.cat/en/politics/after-election-prosecutors-appeal-catalan-prisoners_583614_102.html

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1924667-la-fiscalia-recorre-el-tercer-grau-dels-presos-politics-i-en-demana-la-suspensio.html

La insistència contínua en la manca de penediment dels presoners i en la necessitat de reeducar-los i resocialitzar-los recorden també inevitablement les al·lusions a l'"actitud antisocial" de Pablo Hasél esgrimida en l'escrit d'execució de la seva sentència. 

Per cert, més paral·lelismes: just en el moment que es va anunciar l'execució de la sentència contra Pablo Hasél, uns dies abans de les eleccions, el govern espanyol va anunciar la reforma del codi penal per revisar els delictes d'injúries a la corona i enaltiment del terrorisme. No us recorda la famosa proposta de reformar el delicte de sedició que va anunciar fins a l'extenuació en el seu moment, però envoltada ara del silenci més absolut? Aquestes reformes estan sobre la taula, o són útils tan sols com a propaganda per part del govern central? 

La casa de Mango Street (#357)

La casa de Mango Street és nostra, i no hem de pagar lloger a ningú, o compartir el pati amb la gent del pis de baix, o anar amb compte de no fer massa soroll, i no hi ha un propietari que doni cops al sostre amb l'escombra. Però tot i així, no és la casa que pensàvem que tindríem. 

Aquesta novel·la de l'autora xicana Sandra Cisneros es va publicar originalment el 1984 i és el títol que la va donar a conèixer en el seu moment. És el relat d'un any a la vida de l'Esperanza, una nena que es trasllada a viure amb la seva família d'origen mexicà a Mango Street, al barri hispà de Chicago. Tot i que la casa és millor que els altres domicilis on han viscut fins ara, l'Esperanza es va fent gran amb la determinació de buscar un futur millor per tal de poder escapar del destí que sembla tenallar totes les dones que l'envolten. 

L'entorn on viu és un ambient de pobresa i manca d'oportunitats, on els immigrants arribats als Estats Units intenten fer el que poden per sobreviure i per enviar diners als familiars que han quedat enrere, als seus països d'origen. Els infants creixen envoltats de delinqüència, sovint són víctimes d'abusos o maltractaments, es crien al carrer perquè els pares han d'anar a treballar moltes hores, i tot sovint han de compartir una mateixa casa com a rellogats amb diverses famílies més. Quan la família tot just s'acaba d'instal·lar a la casa nova, l'Esperanza observa com els veïns antics, els que hi eren de tota la vida, perceben les famílies immigrants com un "empitjorament" del barri, i al seu torn marxen a altres zones de la ciutat. 

La novel·la fa un retrat realista del patiment de diversos personatges, que entren i surten de la narració en petites vinyetes o capítols independents que es llegeixen, de fet, com si fossin microrelats. Tanmateix, el retrat de totes aquestes penúries es narra des del punt de vista de la protagonista, que ho explica tot des de la mirada innocent de la infància, una infantesa que comença a despertar a l'adolescència i als dilemes que portarà el futur. De fet, la casa de Mango Street és la imatge central de la novel·la; és un refugi per a la família protagonista i el símbol d'un futur millor, però a la vegada també és un reflex fidel de les dificultats en què es troben i l'ambient on viuen. L'Esperanza somia constantment en una casa pròpia en què no haurà de dependre d'un home quan es faci gran, i en què podrà mantenir-se per ella mateixa; això només podrà passar si estudia i aconsegueix realitzar el seu somni de convertir-se en escriptora. 

La novel·la posa un accent molt marcat en la situació de les dones dins d'aquesta comunitat i les múltiples violències que pateixen: en una societat estrictament patriarcal, les nenes i les adolescents són constantment sexualitzades pels homes, i la responsabilitat de fet recau invariablement en les noies, que són titllades de "dolentes" si es mostren obertes al flirteig. Les noies es casen molt joves precisament com a via d'escapada d'aquesta dinàmica, només per quedar atrapades dins d'un espai domèstic opressiu - de fet, en alguns casos se'ls prohibeix fins i tot sortir al carrer - i completament a mercè de les decisions del marit. 

Quan l'Esperanza arriba a la pubertat, queda atrapada entre el món de la infantesa on li agradaria tornar i el futur que espera a totes les seves amigues, del qual prova de fugir. Sortir de Mango Street significa guanyar la llibertat per a una mateixa, poder viure pels seus propis mitjans sense haver de dependre de ningú però, d'altra banda, com la comunitat també s'encarrega de recordar-li, marxar també significa tornar per aquells que no ho tenen tan fàcil i no disposen de la possibilitat de fugir. La història de l'Esperanza és precisament aquesta presa de consciència sobre el seu propi destí, no sols una responsabilitat individual amb ella mateixa, sinó que també té a veure amb la necessitat de reconèixer les pròpies arrels i retornar a la comunitat quelcom del que li ha donat. M'ha semblat encertada la decisió de classificar la traducció catalana de la novel·la com a literatura juvenil; és un llibre que es fa molt fàcil de llegir, que fa un ús del llenguatge molt poètic, amb unes imatges molt directes i dinàmiques, i que pot agradar a adolescents precisament pels temes que tracta. Tot i així, em sembla també una lectura excel·lent per a adults. 

Sinopsi: La novel·la recull un any de la vida de l'Esperanza, una adolescent d'origen mexicà, que es trasllada amb la seva família a una casa millor a Mango Street, al barri hispà de Chicago. A través de petites vinyetes o relats curts, la protagonista narra el seu dia a dia en primera persona, centrant-se en les variades vicissituds de parents i veïns. El seu pas per la pubertat marca la seva presa de consciència sobre el futur que desitja i la seva determinació de buscar una vida millor fora de Mango Street. 

M'agrada: La prosa poètica de Sandra Cisneros, que sempre sorprèn amb un gir inesperat, amb imatges profundament simbòliques i suggestives, o amb aquell final de capítol totalment colpidor i pertinent. 

L'U en la multiplicitat (#356)

Ara més que mai, les religions tenen l'oportunitat de mostrar la seva capacitat de relligar la comunitat humana, més enllà dels estrets límits de les fronteres i divisions tribals. També tenen l'oportunitat de proposar una nova llei econòmica, que no sorgeixi de la necessitat, sinó de la gratuïtat: la llei de la generositat. 

Aquest assaig del teòleg Xavier Melloni, traduït al català per Teresa Collell, es va publicar per primer cop el 2003. El vaig llegir fa uns quants anys, quan començava els estudis universitaris, i en aquell moment em va ajudar força a aclarir conceptes; ara que l'he rellegit puc dir que continua fent-se tan profund, fresc i excepcional com el primer dia. Un dels grans avantatges d'aquesta proposta és que es pot llegir independentment de la creença personal de cadascú, en tant que el text mateix no demana cap adhesió ni pretén alliçonar o donar consells sobre una forma concreta de vida. Reconec que hi ha moments del text que se m'escapen completament, especialment a la segona part, perquè el recorregut místic que s'hi desglossa queda exposat en tota la seva complexitat i jo amb prou feines arribo a copsar-ne el primer dels passos. 

És un assaig que apel·la a la profunditat de l'experiència religiosa a través de la història i a través de les diferents cultures humanes: com el mateix autor destaca al principi del text, la reflexió es mou en el camp de l'antropologia de les religions, no en la teologia d'una d'elles en concret. Parant esment a l'etimologia mateixa de la paraula, el fet religiós s'analitza com a fenòmen de relligació, és a dir, com a vinculació o connexió entre diferents dimensions de l'existència: d'allò que és múltiple o particular, cultural, arrelat, pertanyent a una consciència concreta i a un espai i temps concrets, amb el tot, allò que és font de realitat, ja sigui caracteritzat com a realitat transcendent o immanent depenent de cada tradició. 

L'originalitat de l'anàlisi en aquest llibre és que descriu la forma de les diferents religions més que entrar al contingut particular de cadascuna. És a dir, més enllà de les seves concrecions i especificitats culturals, hi ha unes estructures comunes que es repeteixen en cadascuna - tot i que no siguin en cap cas equivalents ni intercanviables - però que revelen un fons comú a totes elles. D'aquesta forma, la primera part del llibre es dedica a desplegar aquesta diversitat. És la part més informativa, quasi enciclopèdica, en què els apartats ens descriuen un mateix aspecte del fet religiós des de les diferents perspectives de cadascuna de les religions majoritàries al món; per exemple, el rol de la tradició i els textos sagrats en cadascuna, el sentit de comunitat, els mediadors o intermediaris en cadascuna d'elles, o els ritus i símbols concrets amb què cada tradició religiosa marca l'espai i el temps. En aquest desplegament ja s'intueix una tensió al cor de cada religió concreta, que depenent del lloc i el moment històrics poden tenir diferents conseqüències i implicacions per als fidels, fins i tot donar peu a escissions dins d'un culte concret o a noves religions: el conflicte entre la institució, és a dir, l'ortodòxia preservada per una tradició en concret, i les experiències més carismàtiques o místiques. És clar que el plantejament del llibre no ens presenta aquesta tensió en blanc o negre: és precisament des de la diversitat de les religions quan veiem que les línies entre ortodòxia i heterodòxia no estan perfectament definides. 

La segona part del llibre fa el camí invers: si la primera desplegava les especificitats culturals de cada religió en concret, aquesta segona meitat explora el camí de plegament, és a dir, fa una síntesi de diversos recorreguts místics en diverses tradicions religioses per observar-ne el tronc comú. Seria el recorregut a contracorrent de cada riu vers la seva font que, un cop caigudes totes les especificitats concretes, es revelaria com una i la mateixa. Al fons de la qüestió rau la pregunta per si és possible superar la divisió entre religions teistes o occidentals, que es basen en la relació personal d'un jo amb un ésser totalment altre, i les religions oceàniques o orientals, que es basen més aviat en la dissolució del jo en el tot còsmic - el valor últim de les quals seria, respectivament, la salvació o la il·luminació. El que l'autor proposa, de fet, és la síntesi de totes dues tradicions: conciliar el que només és antagònic en aparença, i veure aquesta tensió entre dos pols oposats com a manifestació d'una mateixa realitat. Per això proposa un tercer model que integraria les dues visions com a part de la mateixa experiència, un model advàitic o trinitari, en què persones diferenciades participarien d'un mateix tot i les unes de les altres. 

És cert que aquesta segona part és la que es pot fer més obscura en termes teòrics, però el punt fort de la reflexió és que el que podria semblar una divagació esotèrica queda apuntalada en tot moment per tota una sèrie de textos de les més variades tradicions que donen suport a aquesta idea d'un fons comú per a diverses manifestacions i tradicions culturals. Per evitar biaixos etnocèntrics, l'anàlisi recull textos del cristianisme, del judaisme, de l'islam, de l'hinduisme i del budisme, així com testimonis de la tradició xamànica dels indis tolteques a través dels textos de Carlos Castaneda. No sols això, sinó que en cadascuna d'aquestes tradicions l'assaig també cita textos més canònics o institucionalitzats i d'altres de més carismàtics i místics. 

El punt més fort de la reflexió, al meu parer, és precisament que aquests textos parlin per si sols més que recolzar-se en la crossa d'un sistema teòric. El que l'autor intenta fer és una síntesi i, per això, explora punts de trobada i interseccions entre aquestes diverses tradicions, més que pretendre exposar un corpus teòric sistemàtic. Una lectura interessant, si més no, per les quantitats d'informació que proporciona i per la forma com fa dialogar els textos de diverses tradicions i moments històrics entre ells, sense arribar-los a forçar en la seva anàlisi. D'altra banda, no és un llibre per a tots els públics, i reconec que com a lectora hi ha seccions del text que m'han fet més profit que d'altres. 

Continguts: El text és una Aproximació a la diversitat i unitat de les religions. La primera part de l'assaig explora aquesta diversitat religiosa en la història de la humanitat, i analitza les diverses religions majoritàries (judaisme, cristianisme, islam, hinduisme i budisme) sota el prisma d'estructures comunes que apareixen de forma repetida en totes elles sense arribar a fer-se equivalents. Entre aquestes estructures es troben la noció de paraula i tradició, la pertinença a una comunitat, la presència de mediadors i intermediaris ben diversos, i els símbols, pràctiques i rituals que marquen diversos llocs i moments de la història i de la vida humana en cadascuna d'aquestes religions. La segona part reflexiona sobre la unitat rere aquesta diversitat, i interpreta els diversos recorreguts místics de diverses tradicions per tal de replegar-se en l'U, interpretant-ne els mateixos passos en tots ells: la desapropiació del jo, el procés de coneixement com a contemplació d'allò inefable, el moment de plenitud o superació de la diferència, i finalment la tornada a la comunitat de l'ésser transparent o il·luminat, amb l'exercici de la compassió universal i la humilitat que aquesta suposa. Les conclusions d'ambdues parts accentuen el tronc comú de l'experiència religiosa a través de totes aquestes manifestacions culturals diverses. 

M'agrada: La presència dels textos de diferents cultures i tradicions religioses a través de l'exposició de l'assaig, que dialoguen entre ells mostrant especialment els seus paral·lelismes. 

No m'agrada: És una reflexió que no entra gaire en política: segurament no és l'objectiu del llibre, però és la part que possiblement hi he trobat més a faltar, especialment avui dia que el discurs religiós i les seves institucions semblen en conflicte permanent amb el món  secular. 

Cuatro poetas en guerra (#355)

¿Qué mayor escarmiento, en momentos en que había que aterrorizar a la población civil, que matar al poeta granadino más famoso? Si ellos, los salvadores de la Patria, eran capaces de liquidar a un ser así, ¿qué no harían con gente desconocida, con un obrero, con un albañil, con un conductor de tranvía, con un maestro de escuela? 

Aquest assaig de l'hispanista Ian Gibson es va publicar per primer cop el 2007 i conté quatre perfils biogràfics de quatre poetes espanyols (Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca i Miguel Hernández), centrats específicament en l'episodi de la guerra civil, i en les conviccions republicanes de tots quatre, que van acabar influint decisivament en les seves vides. És un llibre molt recomanable en la seva brevetat, perquè està escrit amb un llenguatge molt planer, la cronologia dels fets es fa molt clara i els fets relatats van acompanyats en tot moment per les veus dels testimonis de l'època. 

El llibre arrenca pocs dies abans de les eleccions de febrer de 1936, quan el periodista argentí Pablo Suero visita Madrid i s'entrevista amb un gran nombre de personalitats destacades del moment, principalment polítics de diverses ideologies i escriptors. Suero entra en contacte amb el cercle de joves escriptors afins a la República a través de Lorca, de qui és amic personal, i participa el 14 de febrer en l'homenatge a Valle-Inclán, que havia mort l'any anterior. Després d'aquesta breu introducció, els quatre capítols centrals s'ocupen de les vicissituds vitals d'aquests quatre personatges durant els anys de la guerra. El fil conductor de tots quatre relats és la fidelitat dels quatre autors als ideals republicans, amb implicacions tràgiques per a tres d'ells. 

El capítol d'Antonio Machado se centra en la seva participació política a favor de la República a través dels seus escrits a partir de l'esclat de la guerra i, després, el seu tortuós viatge cap a l'exili, primer a València, després a Barcelona, i ja finalment en la seva darrera etapa fins a Cotlliure, on moriria el febrer de 1939. Juan Ramón Jiménez, per la seva part, va passar la guerra a l'exili, a cavall entre Nova York i Puerto Rico, i ja no tornaria mai més a Espanya. En aquesta secció Gibson el reivindica com a lleial a la República basant-se en els escrits mateixos de l'autor durant la guerra, davant dels dubtes sobre el seu compromís polític, que tradicionalment havia quedat en un pla més ambigu per als biògrafs i historiadors. Aquesta és la secció més breu i concisa, de fet, i potser la que passa pels fets més superficialment, en resumir directament vint anys d'exili en unes poques línies. En tots dos capítols s'emfasitza la profunda decepció de Machado i Jiménez amb la inhibició de les democràcies europees i dels Estats Units davant la guerra civil espanyola. El suport internacional de les potències feixistes va ser un avantatge que el bàndol nacional va aprofitar, mentre que el govern de la República, escollit democràticament, es va veure progressivament aïllat per qui havien de ser els seus aliats naturals, les democràcies occidentals. Tot i que el tema no queda gaire explorat en el llibre, sí que s'esmenta de passada la contaminació propagandística que va portar a aquest estat de coses. 

Pel que fa a Lorca, el relat dels seus últims mesos de vida és possiblement el més colpidor del llibre sencer, en tant que es llegeix amb la tensió d'una autèntica tragèdia, en el sentit d'un cúmul de casualitats dissortades i males decisions, més o menys inconscients, tant d'ell com del seu cercle familiar i d'amistats, que el portaran a ser en el pitjor moment i el pitjor lloc possibles. Aquesta secció també fa un retrat brutal i descarnat d'una comunitat sencera, conservadora i tancada sobre si mateixa, i de les mesquineses i conflictes de veïns que van fer possible aquesta llarga cadena d'accions i omissions que portaran al seu assassinat, així com la crueltat perfectament conscient i orquestrada dels feixistes. Una tragèdia similar també viurà Miguel Hernández, víctima de la brutal repressió de la immediata postguerra. El poeta es va negar a retractar-se dels seus ideals polítics quan es trobava a la presó, i només es va salvar d'una execució segura precisament perquè les autoritats franquistes van veure el perill de crear un altre màrtir similar a Lorca. Hernández va patir un altre tipus de martiri, però. Malalt de tuberculosi, les autoritats penitenciàries li van denegar l'assistència mèdica, cosa que va accelerar el procés infecciós i li va augmentar el patiment de l'agonia en els últims dies. De fet, la falta d'atenció mèdica en el sistema penitenciari va ser una tàctica habitual que el règim franquista va utilitzar per represaliar els presos republicans, com destaca Gibson en el seu relat. A l'epíleg de l'obra, Gibson treu conclusions sobre el llegat de tots quatre autors, i sobre les mancances en afers de memòria històrica a Espanya, en tant que la Llei vigent de la Memòria Històrica encara es queda curta avui dia. 

Continguts: El llibre repassa l'etapa de la guerra civil espanyola en les biografies de quatre poetes essencials de la poesia espanyola del segle vint: Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca i Miguel Hernández. En tots quatre casos es posa l'accent en el compromís polític dels autors, així com en la duresa de les experiències que van haver d'afrontar durant la guerra: per a Machado va suposar la mort a Cotlliure en ple camí de l'exili; Juan Ramón Jiménez també es va haver d'exiliar per sempre, tot i que moriria uns vint anys després; Lorca va ser empresonat i assassinat a sang freda a Granada un mes després de l'alçament franquista; i Miguel Hernández va morir a la presó de tuberculosi tres anys després d'acabada la guerra. 

M'agrada: L'exposició claríssima i documentadíssima per part de Gibson, que fa de molt bon llegir. En un llibre així, de fet, l'únic inconvenient és que es fa curt.