Un mag de Terramar (#83)

-Què me'n dius de la mort? 
La noia escoltava, inclinant el cap morè i brillant. 
-Per poder dir una paraula -va contestar en Ged lentament-, hi ha d'haver silenci. Abans, i després. 

Un mag de Terramar (1968), d'Ursula K. Le Guin, va ser la primera novel·la de la saga de Terramar. És estrany això dels gèneres. Moltes vegades, el que es ven com a literatura juvenil són fenomens editorials que apunten als joves com a objectiu de mercat, però que són seguits indistintament per infants, joves i adults --categories que en si mateixes són molt subjectives i costa d'encaixar en franges d'edat. D'altra banda, si busquéssim una definició de literatura fantàstica ens endinsaríem en les ja clàssiques distincions entre fantàstic i meravellós. Tanmateix, els gèneres només funcionen com a etiquetes en el cas de la mala literatura, fent que la bona literatura eludeixi constantment les restriccions, limitacions o, simplement, expectatives d'un gènere determinat. 

A Wizard of Earthsea és una novel·la poderosament suggestiva sobre el significat de la vida i la mort, el poder, el pas de la infantesa a la maduresa, i també la capacitat de conèixer-se a un mateix i, el que és encara més difícil, acceptar-se amb les pròpies mancances. Recordo haver llegit els quatre primers llibres de la saga fa una pila d'anys quan, de la mà de Tolkien, acabava de descobrir que la fantasia no té res a veure amb l'evasió escapista a un món més bonic que el real. Un món màgic, imaginari, purament meravellós, tancat en si mateix, sense cap relació amb el món que coneixem, pot ser estèticament més bonic que aquest, però també pot esdevenir opressiu, torbador, desagradós o entristidor. I per què ens volem evadir a móns com aquests? Recordo que en aquell moment vaig copsar en la saga de Terramar una profunditat paral·lela a la del món de la Terra Mitjana, i des de llavors he considerat Ursula K. Le Guin com una dels pocs autors de fantasia (posa Roald Dahl, posa Michael Ende, potser Charles Williams, potser algú més) que considero a la mateixa alçada que Tolkien. 

Tolkien i Le Guin tenen més aspectes en comú del que podria semblar en un principi, i un dels més importants que podríem trobar en les seves respectives sagues és el tractament de la relació entre homes i dones. Tots dos presenten cosmos bàsicament masclistes, bàsicament organitzats entorn de la separació funcional (i vista com a essencial per als personatges d'aquests móns) entre homes i dones. Tots dos també, curiosament, presenten dones que pressionen i posen a prova els marges d'aquestes societats, o que no s'hi conformen fàcilment. Tolkien ho fa de forma anecdòtica en la figura d'Éowyn que, tot i així, adquireix una forma especial de brillar en la seva pròpia història. Le Guin potser no arriba mai a fer-ho de forma sistemàtica; per dir-ho així, no té un programa especialment feminista rere els seus llibres i, tot i així, ho aconsegueix de formes més inesperades, originals, sensibles i mesurades que Tolkien. 

La rivalitat entre homes i dones esdevé una constant dialèctica en la seva obra. La dita popular a Terramar fa: "Feble com màgia de dona, perillós com màgia de dona". El que no revela és que la màgia practicada per les dones queda enrere perquè aquestes no tenen accés a l'escola de màgia de l'illa de Roke, reservada als homes. I a més, ja en aquesta primera entrega, és un personatge femení, Serret, qui ens revela que hi ha altres tipus de màgia i de poder més enllà dels marges d'aquesta institució. Les dones se'ns presenten en el seu rol tradicional en la ficció de bruixes i temptadores. En aquesta primera entrega, Serret és, igual que el drac, un dels múltiples obstacles que el mascle virtuós, Ged en aquest cas, ha de vèncer per tal de completar la seva missió. 

Ara bé, si analitzem la missió de Ged a banda d'aquesta càrrega de gènere, si prenem Ged com a individu independentment del seu sexe, trobem en la seva aventura un viatge fascinant, quasi al·lucinogen, a les entranyes més profundes de la seva pròpia subjectivitat. La seva aventura consisteix en afrontar el monstre que ell mateix ha alliberat en un acte de suprema vanitat i estupidesa. A diferència de Harry Potter, Ged és un heroi que en primer lloc ha d'aprendre la lliçó de la humilitat abans de poder accedir a la seva grandesa. A més a més, l'univers de Terramar ens mostra un món en què la gran majoria de personatges són de pell fosca, i els blancs (kargs) són bàrbars que recorden lleugerament la imatgeria dels víkings. 

Sinopsi: Abans de rebre el seu nom autèntic, Ged salva el seu poble natal d'una invasió dels kargs gràcies als encanteris que ha après de la seva tia bruixa. Això l'assenyala des del principi com a algú especial, i el mag Ogion comença a instruir-lo en les arts de bruixeria. Tanmateix Ged, insatisfet, escull abandonar Ogion per ingressar a l'escola de màgia de Roke. En una picabaralla amb un dels altres alumnes, Ged allibera una ombra en el món que prové del reialme dels morts. 

M'agrada: Un dels millors desenllaços que mai he llegit, que continua essent significatiu i evocador molt de temps després d'haver-lo llegit. També m'agrada molt la mitologia de Terramar, tan sols suggerida als marges de la història, però que es va fent més important a mesura que avança la saga. 

Nigel Planer a Catalunya Experience

No és que hagi seguit el programa amb gaire entusiasme. Des que va començar, l'he entès més com un publireportatge turístic força dilatat que no pas com a programa realment informatiu o realment entretingut. Ara bé, de vegades t'emportes sorpreses i el capítol d'ahir simplement em va encantar. L'infal·lible encant britànic de Nigel Planer, la reflexió sobre la seva experiència de vida, l'ombra allargada d'en Neil d'Els Joves, i un bon cúmul d'experiències estrafolàries de debò converteixen aquest episodi de Catalunya Experience en una experiència completament a part de la resta. Podeu veure el vídeo en el següent enllaç:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/catalunya-experience/nigel-barcelona-verges-ullastret-i-tarragona/video/5564582/

Sense paraules

Sense paraules, i deixant reposar les poques que es presenten. Massa cansada de l'excés de paraules, de les reaccions en calent, de tertulians en nòmina i d'altres d'aficionats, de les paraules sense aturador dels qui guarden respostes a la màniga per a totes les ocasions. Cansada de sentir les paraules ells i nosaltres, nosaltres i ells. Cansada de fer l'esforç, un cop més, com sempre, i mai no entendre la lògica dels botxins. Amb les víctimes, sempre. Amb el cor encongit de la por i de no saber explicar-me millor. Amb l'estómac regirat de paraules que se'm fan agres a la boca. Encara no he sentit una definició de comunitat que em resulti del tot satisfactòria, i això m'entristeix. M'entristeix haver d'encendre una altra espelma al blog. És en moments així que la veritat de Whitman, que "no hi haurà ni més cel ni més infern que els que hi ha ara", ja no és que m'entristeixi, és que directament em trenca el cor. 

Latecomers (#82)

Te'n recordes del poema que et llegia nit rere nit, en l'intent que t'adormissis? Te'n recordes de "les hosts magníficament fermes en la batalla"? Jo mai he pogut capturar aquest esperit. Tanmateix, algunes batalles es lluiten en la ment, i de vegades en la ment es guanyen. 

Una descoberta d'aquest estiu passat, i una lectura molt interessant. L'autora, Anita Brookner, m'era completament desconeguda abans de topar amb aquest llibre (literalment, en aquest cas), però la descoberta ha valgut la pena. Anita Brookner és una prolífica autora britànica, filla d'immigrants polonesos, que en aquesta novel·la de 1988 reflexiona sobre el desplaçament, tant mental i espiritual com també físic, dels protagonistes. El conflicte principal de les seves vides és el fet de la migració, en tant que els provoca un sentiment de desconnexió amb el seu passat. 

Les ressonàncies del títol et deixen reflexionant al llarg de tota la novel·la, ja que els protagonistes semblen en tot moment fora del seu temps i fora del seu lloc. No acompleixen cap mena d'expectativa: més aviat miren cap enrere amb la certesa d'haver-se'n sortit. És una novel·la que és lenta i difícil de llegir, perquè la major part del temps els sentiments i pensaments dels protagonistes s'ofereixen en tercera persona, com si un espectador impassible estigués relatant els esdeveniments en lloc de donar veu als personatges. Però d'altra banda, en certs moments les seves veus hi són presents, i ells les usen sense amagar-se'n, tot i que amb la modèstia i la discreció que els caracteritza, sense imposar-se al lector. A més, les seves misèries i les seves desgràcies, així com les seves alegries, són tan vívides en la seva emotivitat corrent i d'estar per casa que fins i tot així és impossible no estimar els personatges en tota la seva humanitat. 

Per tant, la gràcia de la novel·la rau no tant en els fets en sí mateixos sinó més aviat en la construcció dels personatges i en com la cronologia dels esdeveniments es va encavalcant entre diferents fils narratius. En aquest sentit, no hi ha una cronologia fixa, estable, sinó que els personatges mateixos són la cronologia. Per exemple, posem que cada capítol se centra en un d'ells: va al passat per explicar-te'n els orígens, però aquests inevitablement s'entrecreuaran amb la dels altres personatges i capítols. De la mateixa manera, en un capítol posterior coneixeràs fets nous que havien tingut lloc amb anterioritat, a la vegada que tornen a aparèixer esdeveniments ja familiars. 

Sinopsi: Els protagonistes són dos infants alemanys, Hartmann i Fibich, que arriben com a refugiats a Gran Bretanya poc abans de l'esclat de la segona guerra mundial. Tanmateix, el gruix de la novel·la l'ocupa la seva vida adulta i els seus respectius matrimonis. Cap dels dos no podria ser més oposat a l'altre. Hartmann recorda certs detalls de la seva llar i de la seva família a Baviera, però prefereix enterrar-los sota una capa de despreocupació estudiada i gaudi hedonista dels petits plaers de la vida. Fibich, en canvi, no té cap altre record d'abans de la fatal separació de la seva família i, tanmateix, el seu viatge vital consisteix a superar l'ansietat, els temors i les inseguretats que això li provoca per provar de reconnectar-se a un passat inexistent. A la vegada, les seves companyes els complementen a la perfecció, sense que per això hagin de quedar en un segon pla. Yvette, la sra Hartmann, ha creat una narrativa de dimensions mítiques al voltant del seu propi desplaçament, mentre mira la vida a través d'un distanciament frívol. A Christine, la sra Fibich, també se li va denegar la seva pròpia infància, tot i que per motius diferents, i per això mateix s'aferra a les ansietats i les pors de Fibich com a l'aire que respira. En el següent nivell hi ha els fills de les dues parelles, que fracassen estrepitosament en les expectatives que els seus pares projecten en ells. Tanmateix, això no és viscut com una tragèdia, sinó més aviat com un fet natural, com a part de la vivència i del creixement dels propis protagonistes. 

M'agrada: És un llibre que fa pensar a la vegada que emociona, i en aquest sentit està molt ben escrit. Potser és un llibre que no cridarà a tots els públics, perquè parla més aviat de la maduresa i l'envelliment en un to força nostàlgic, però tot i l'amargor de les seves pàgines, els personatges són tan imperfectes que en determinats moments es fan estimar. 

Número Zero (#81)

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre el temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Com més coses sap algú, més malament li ha anat tot plegat. 

Umberto Eco se'ns presenta, amb un peu a la jubilació, amb aquesta última novel·la, Número Zero (2015). No és una novel·la típica. De fet, amb prou feines es pot anomenar novel·la a aquesta mena de còctel d'idees diverses sobre el periodisme, la comunicació, l'ús instrumental d'aquests per part de la política i el paper dels intel·lectuals (no n'hi ha, d'independents) en aquest complex escenari. És com si enlloc de la novel·la real se'ns hagués publicat l'esborrany previ o la llibreta de notes. Tanmateix, el resultat és divertit, molt divertit, i fa pensar molt. Un llibre escumós, entretingut, (quasi) indolor, i força informatiu respecte a la política italiana de la segona meitat del segle vint. 

De fet, la trama està ambientada l'any 1992 i això ens posa sobre la pista del que trobarem al llibre: una sàtira àcida i despietada sobre l'estat de coses que va portar a l'ascens de la Itàlia de Berlusconi. La redacció del diari fictici Demà de la novel·la, una publicació al servei dels interessos polítics d'un fictici commendatore, ens posa davant dels ulls una forma de fer periodisme que consisteix, no en amagar la veritat, sinó en entaforar-la entre columnes i columnes d'impacte sensacionalista i successos irrellevants. El descrèdit dels adversaris polítics no ve donat per cap atac directe, sinó més aviat a través d'insinuacions i pretensions innocents. El professor de semiòtica contraataca: no acusis de res aquest o aquell jutge, simplement deixa anar que és estrany que porti mitjons de tal color i bambes de tennis. Tanmateix, la major part del llibre ve donada per la trama de les sospites conspiranoiques del periodista Braggadocio: demostrar que Mussolini no va morir executat el 1945, sinó que va escapar del país per entrar a formar part d'una trama d'abast internacional per derrocar els governs europeus d'esquerres. 

Sinopsi: El protagonista, Colonna, és contractat pel periodista Simei per tal d'escriure un llibre sobre la redacció del diari Demà. Aquest s'especialitzarà en publicar notícies d'ahir i, de fet, no està destinat a la publicació, sinó que és un instrument de pressió de l'enigmàtic commendatore per tal de fer-se un lloc en les altes esferes del poder. Tanmateix, quan un dels membres de la redacció comença a formular hipòtesis sobre les clavegueres del poder a la Itàlia de postguerra, l'aparentment innocent redacció del diari es va transformant en un joc d'interessos cada cop més perillós. 

M'agrada: És un llibre molt fàcil, poc exigent, que es llegeix de pressa i és força divertit. M'ha recordat a una mena d'Operación Palace a la italiana, tot i que en alguns moments apunta més a realitat que no pas el fals documental d'Évole.  

No m'agrada: Sembla més un esborrany de novel·la que una obra en si mateixa.