"Todos tenemos la razón"

Una visió humorística sobre el tema.

Creix un arbre a Brooklyn (#31)

Aquesta és una novel·la magnífica que va tenir un gran èxit als Estats Units en el moment de publicar-se, però que va passar desapercebuda a la resta del món. La seva autora, Betty Smith (1896-1972) deia que era el relat de la seva vida tal com hauria d'haver estat, i no com va ser. Al principi sembla una història com una altra d'immigrants irlandesos a Nova York. Les penúries de la família Nolan em van recordar d'alguna forma a les relatades per Frank McCourt, sobre tot a la segona part de la seva trilogia, tot i que la novel·la de Betty Smith m'ha agradat força més. 

Potser la diferència, al capdavall, la fan els detalls, i A Tree Grows in Brooklyn és la gran novel·la que és perquè és farcida de petites coses que la fan gran: les inquietuds del tombant de segle (l'acció és ambientada durant les dues primeres dècades del segle XX, i acaba tot just amb la Gran Guerra) i una galeria impressionant de personatges secundaris tots amb les seves històries, passions i febleses. Si bé l'empremta de la misèria és palpable al llarg del relat, aquesta duresa no obscureix la mirada crítica i encuriosida de la protagonista, i en tot moment la tendresa i la comprensió de les motivacions dels altres acaba eclipsant qualsevol rastre de victimisme. També és interessant que la perspectiva sigui quasi en tot moment la dels personatges femenins, tot i que els masculins tampoc no queden desdibuixats. Tot i que el final potser sigui un pèl massa rodó pel meu gust, de totes formes la narració és commovedora i fascinant de principi a fi. 

Sinopsi: Narra la història de la infantesa i adolescència de Francie Nolan, una nena que viu a Brooklyn a principis del segle XX, juntament amb els seus pares i el seu germà. Tot i el problema d'alcoholisme del pare, tots ells faran esforços per sortir de la misèria i aconseguir una vida millor, en especial la mare, de caràcter enèrgic i lluitador, que intentarà donar una educació als seus fills costi el que costi. Tot i que al final la situació anirà millorant, pel camí hauran de fer sacrificis dolorosos. 

M'agrada: La rellevància que dóna als personatges secundaris, més enllà de la família protagonista, que van construint poc a poc un magnífic retrat de l'època i l'ambient descrits. 

No m'agrada: Potser ha estat problema meu, en aquest cas, però al principi em va enganxar molt i cap al final el llibre se'm va fer una mica més pesat. 

Dues enrere

A Espanya es funciona així: fem una passa endavant i, tot seguit, dues enrere. D'una banda, defensen que la llei està destinada a millorar la qualitat de l'ensenyament i reduir el fracàs escolar, i a continuació deixen anar que s'ha d'ensenyar a les generacions futures a "estimar i defensar el seu país", en aquest cas referint-se a Espanya. Com si una cosa i l'altra tinguessin quelcom a veure o algun tipus de relació. No em reiteraré en opinions que ja he expressat anteriorment, però només diré que em sembla barroer utilitzar l'ensenyament com a arma d'ofensiva política o de propagació d'ideologia. Barroer o, més aviat, hauria de dir antidemocràtic. L'únic que em preocupa és que a base d'una endavant i dues enrere podríem arribar a retrocedir un règim polític i tot... Algú necessita una lliçó d'història? 

http://www.lavanguardia.com/politica/20130517/54373604446/pp-lomce-ensenar-querer-defender-pais.html

El espejo del mundo (#30)

Amb una pedra, piques un tros de sílex per donar-li la forma esmolada d'una destral. A mig camí t'atures perquè acabes de descobrir una petxina fossilitzada a l'interior del sílex. A partir d'aquest punt, esmoles la destral amb prou cura com per respectar la petxina, que quedarà incrustada al centre de la destral. Ets humà? Amb aquesta pregunta, de resposta no gaire evident, l'artista britànic Julian Bell inicia el seu particular repàs de la història de l'art, des dels primers vestigis de cultura humana (no sabem si artístics o d'un altre tipus) fins a l'era de la postmodernitat, en què totes les certeses del passat respecte a la cultura i a l'art queden posades entre parèntesi. 

L'art és el mirall del món, en el sentit que el representa fidelment, o és més aviat mirall vers un món particular i subjectiu de l'artista? La virtut de Mirror of the World és que ens presenta l'evolució històrica de l'art des d'aquest últim punt de vista, ja que és una història de l'art escrita per un artista. Per aquest motiu, l'explicació del context històric i sociocultural de les obres d'art dóna pas al llarg de cada capítol a l'aprofundiment en la pròpia dinàmica interna de l'evolució artística, on la fidelitat a les tradicions o la ruptura amb aquestes en són un dels principals motors. En aquest sentit, el punt més interessant de l'obra és, al meu parer, la superació de la radical línia divisòria que normalment s'ha establert entre les tradicions oriental i occidental. Aquí, l'autor enfoca tot el món com a conjunt al llarg de tot el llibre, i intenta explicar l'art occidental i l'oriental a través de les mateixes inquietuds estètiques bàsiques per part de l'artista en el seu moment històric. És clar que, com també queda reflectit en el llibre, l'intercanvi en totes dues direccions, molt abans fins i tot del colonialisme, també juga un paper fonamental en aquesta perspectiva. 

Continguts: El espejo del mundo exposa la història de l'art des de la Prehistòria fins al segle XXI, amb l'ajut d'il·lustracions, i pretén ampliar altres obres més tradicionals (com per exemple el Gombrich) sense desmarcar-se del seu to acadèmic. Tot i així, és original en pretendre reflectir el moviment subjectiu de la mentalitat de l'artista i prescindir, a la vegada, de la divisió entre Orient i Occident. 

M'agrada: La combinació entre dinàmiques internes i externes que afecten l'evolució històrica de l'art. Pel que fa a les externes, algunes explicacions antropològiques i sociològiques que fa de certs fenòmens són molt interessants. 

No m'agrada: De vegades el punt de vista és un pèl restrictiu, per exemple, en el fet que el llibre només tracti pintura i escultura, i no arquitectura; o en la selecció d'artistes que fa de cada període, quan de vegades es deixa fora autors que també serien interessants. 

L'inici de la barbàrie

Germany will never awaken in the way that you dreamed, / because you are stupid, and you are not the chosen ones. / The time will come when they will say: / With those people a country could not be made.

Erich Kästner

Tot just avui fa 80 anys. La iniciativa va ser dels universitaris d'arreu del país, i això podria ser un bon motiu per reflexionar. No feia ni tres mesos que el que havia cremat era el Parlament, en un acte simbòlic per reduir a cendres la mateixa democràcia. I les paraules de Goebbels, com diu l'article, "encapsulaven tot el que havia d'arribar", crema de sinagogues inclosa. La barbàrie s'inicia en cremar la cultura, i no pel fet físic de destruir o mofar-nos del món sorgit dels esforços i la creativitat humanes; sinó, encara pitjor, pel fet d'erigir-nos en jutges del que és vàlid llegir i el que no, del que atempta contra la nostra idea de moralitat, o del que no encaixa en un determinat projecte polític. Aberracions de la història que convé no oblidar: més avui en què banalment (i vanament) es qualifica de nazi qualsevol cosa que xoqui amb determinat color polític. 

http://www.spiegel.de/international/zeitgeist/nazi-book-burning-anniversary-erich-kaestner-and-the-nazis-a-894845.html

El gran código (#29)

Aquest llibre, escrit per Northrop Frye (1912-1991) a principis dels anys 80, s'inscriu dins l'estudi crític propi de l'hermenèutica, i presenta una anàlisi literària de la Bíblia. En un origen, l'autor havia començat a estudiar la Bíblia per tal de comprendre millor els textos de Blake i de Milton, però poc a poc va anar construint tota una teoria antropològica sobre com l'ésser humà es comunica a través de formes poètiques al llarg del temps. 

El que fa bàsicament El gran código és prendre la Bíblia com a conjunt i intentar destriar-ne una unitat interna, que es presenta articulada a través d'una estructura tipològica, és a dir, en forma de metàfores que es van recuperant les unes a les altres a través dels diversos escrits, aparentment independents, que conformen el conjunt. Per exemple, per a un estudi com aquest, és impossible llegir l'Apocalipsi si no és a la llum de les imatges proporcionades al Gènesi, i passa de la mateixa manera amb tots els textos que s'inclouen entre aquests dos punts. Així doncs, el que es proposa és la lectura d'aquesta obra com a text autorreferencial, és a dir, de forma que la seva correspondència amb fets o objectes del món extern no tingui cap mena d'influència sobre el significat metafòric del cos del text, en el sentit que aquest continua essent una unitat de múltiples referències internes. 

Continguts: El llibre consta de dues parts ben diferenciades: la primera és teòrica, on es presenten les bases de l'anàlisi, i la segona és l'aplicació pràctica sobre el text bíblic de tot el que s'ha explicat a la primera part. Al mateix temps, totes dues parts estan dividides en quatre focus d'interès: el de la llengua, en què s'explica l'ús retòric i metafòric que fa la Bíblia del llenguatge, i s'estableix un contrast entre diferents usos del llenguatge; el del mite, que explica com sorgeixen determinats tipus de narracions i s'atura en l'aspecte més antropològic; el de la metàfora, en què s'argumenta la presa de posició per l'anàlisi interna del llibre, i analitza la narració a la llum de les seves imatges; i el de la tipologia, en què es presenten una sèrie de tipus estructurals generals que conformen una mena de nivell bàsic o primigeni del que després seran els textos. 

M'agrada: És un text molt informatiu per qui estigui interessat en el llenguatge metafòric i mitològic de la Bíblia, i en la seva estructura narrativa. La seva aposta per desvincular l'anàlisi literària del text de qualsevol lectura religiosa o ideològica.

No m'agrada: És una anàlisi del text bíblic en els seus aspectes interns, i potser seria interessant també veure amb més profunditat la relació del text amb el seu context sociocultural.

Marx Reloaded

Ahir, al canal 33, el programa 60 minuts ens va sorprendre amb "Marx recuperat", un treball de Jason Barker sobre la vigència del pensament de Marx en les societats contemporànies: una explicació clara i entenedora sobre com la crítica que Marx fa en el seu moment de les societats capitalistes ens pot ajudar a analitzar els problemes actuals de la nostra cultura econòmica i política. Mentre alguns dels filòsofs més importants del moment (entre ells, Žižek i Sloterdijk) ens traslladen les seves inquietuds de cara el futur, una versió animada de Marx accedeix a la matriu de les seves idees. El reportatge conclou amb la disjuntiva matrixiana de les dues pastilles: continuar en el somni que ofereix la pastilla blava del capitalisme o despertar a la construcció d'un nou món amb la pastilla vermella. El problema principal, que queda obert al final del reportatge, és si la segona pastilla encara és una alternativa o haurem de trobar noves vies i solucions per al futur. 

La versió completa del documental en català ha estat retirada de la pàgina de 60 minuts (només es pot veure després d'una setmana de l'emissió). A continuació un tràiler per fer-nos-en una idea:

https://www.youtube.com/watch?v=ybvsZ7YjBL0